Amb la Constitució, la figura ja no es necessita tant, ja és més més bisbe que Copríncep. I això comporta un cert allunyament, a més d’un menor respecte per l’Església. Hauríem d’afegir el laïcisme més i més estès a les societats occidentals, i també aquí, sigui amb la immigració o amb el canvi cultural.”
Que el matrimoni religiós hagi passat a ser minoritari, constitueix tot un símptoma del tercer factor que valora l’arxipreste: els canvis legislatius:
“Sí, el matrimoni està de baixa. I és que, si socialment tens garantits els mateixos drets sense casar-te, ja no se’n veu la utilitat. La nova situació política, el laïcisme, i el canvi de legislació són tres factors bàsics”.
Amb l’estadística de l’any passat (veure requadre) Sàrries comprova que el nombre de batejos es manté, també el de comunions i en molt pocs casos es renuncia a l’ofici de difunts. La formació religiosa és desigual a les escoles públiques (a les confessionals és total): “majoritària al sistema espanyol; a l’Escola Andorrana, important a l’edat infantil, però desapareix pràcticament a la secundària”. I el sistema francès és completament laic.
La gent confia en l’Església? Es pregunta Sàrries. I es respon: “En tota l’etapa infantil, sí. Comença a trencar-se en la mesura que les persones creixen. Però molts continuen col·laborant en les activitats socials, culturals, algunes no estrictament religioses, però implicades amb l’Església; tasques tan importants com les de Càritas o Mans Unides. Si les congregacions religioses van a la baixa és perquè “van ser creades el segle XIX per atendre l’ensenyament i la sanitat, camps assumits pels serveis públics, i això les ha reduït, però han sorgit o revifat altres formes de col·lectius religiosos, com ara els contemplatius, la comunitat de Sant Egidi, els catecúmens, el Seminari del Poble de Déu. I això és l’indici que l’Església és un organisme viu, que es renova”.
I continuen omplint-se els temples per Pasqua, la missa del Gall i en festivitats com ara Tots Sants, Meritxell i les festes majors de les parròquies.
Mossèn Ramon de Canillo ve amb un llibre de Guy Gilbert amb el títol El carrer és la meva església i esmenta, del mateix autor, Per ser capellà cal estar boig. Així es pot veure des d’una societat laïcitzada i materialista. Però el mossèn no vol “ser pessimista, seria conformista. A l’Església li falten líders que diguin on anem. La culpa és dels joves, o és que no sabem vendre? L’Església s’ha de posar les piles. Cal donar pas als laics, a les dones, com va proposar la càtedra d’Angers. De cada tres persones amb activitat al seu si, dues són dones. I això no és inventar res. És molt trist veure esglésies i rectories tancades. Cal que s’obrin portes, perquè un negoci amb la porta tancada no és negoci. Falta més naturalitat.” Tot i això, mossèn Ramon es mostra “molt esperançat. Mai com avui la gent té set d’Evangeli. Jesús és un amic que comprèn els dubtes, la manca de fe i Meritxell és la llum de la nostra nit. Una altra clau és l’educació, el nostre futur. Sembrar sense esperar èxit, però sabent que és el que quedarà a la llarga”.
Acaba amb una constatació: els nens arriben “a la comunió, a la confirmació, però ja no els veiem més si no és a través d’activitats concretes. L’important és l’educació a partir dels 14, dels 15 anys, que és quan comencen a anar a la farmàcia a demanar drogues. Ho veig a AINA, els antics monitors continuen venint 20 o 25 anys després. Que ens diguin ells com hem d’avançar”.
“Ser capellà és una passada si ho vius, si ho sents. El secret és trobar la felicitat, sentir-te bé amb tu mateix”, resumia mossèn Josep Chisvert, rector de Sant Julià. Molts pensen que ell mateix és “una passada”. A més de portar la parròquia és delegat d’ensenyament a la diòcesi, professor de l’Institut Brudieu de la Seu i de la Universitat d’Andorra.
Desprèn un optimisme màxim sobre la pràctica religiosa. Omple a vessar amb les misses d’infants i joves (la propera serà dissabte vinent, dia 12, a dos quarts de vuit), té més de 200 nens a la catequesi i destaca “tanta gent com s’implica” en les activitats parroquials.
És mossèn Pepe, i sovint, Pepe i prou. Fill de pagès, nascut a la ciutat de València fa 45 anys, vas acumular primer formació superior: llicenciat en Econòmiques, opositor amb èxit a funcionari d’Hisenda, que va ser durant 5 anys, abans d’estudiar Teologia a Madrid, i arribar a diaca a la Seu, on va rebre el presbiterat.
El carisma amb nens i joves li ve de lluny, dels estudis als salesians i del voluntariat amb infants i adolescents al barri marginal de la Plata, a la ciutat nadiua. Ja aleshores treia la canalla d’excursió, al castell de Xàtiva. El dia 19 o 20 vinent s’emportarà 50 nois de la capital alturgellenca i del Principat al Camp Nou, a veure el Barça-Getafe. La següent expedició, dissabte 11 de juny serà a Port Aventura...
El d’Urgell és el bisbat català amb més proporció de seminaristes en relació als habitants: set, i un vuitè que s’afegirà aquest mateix curs. Un altre jove, lauredià de 20 anys, s’ha interessat i ha consultat mossèn Pepe, però encara no ho ha concretat.
A més, i per primera vegada en molts anys, hi ha dos nois d’Andorra formant-se: Pere, d’Escaldes, i Emili, de la capital; també és de les Valls el tercer a punt d’entrar i un quart, Jayson, d’origen filipí, té una tieta al Principat.
Són dades que aporta mossèn Ignasi Navarri, secretari general del bisbat i director del seminari. Contrasten amb les generals de l’Església, amb un augment de vocacions a l’Àfrica i l’Àsia, i un descens a Europa i América, segons l’últim anuari del Vaticà. Explica que la resta de seminaristes actuals són procedents de Colòmbia (1) i de les Filipines (4). Estudien al Seminari Interdiocesà, a Barcelona, de dilluns a divendres. Els caps de setmana tornen, i la majoria s’incorpora a les parròquies respectives a ajudar.
I anuncia que l’11 de maig vinent, l’andorrà Emili rebrà el ministeri de lector. Llegir texts a misses i oficis ho fan també els seglars, però “quan es tracta d’un noi que es prepara per al sacerdoci, té un valor especial”.
Així ho veu l’interessat: com a “un primer i petit pas.” Confia acabar els estudis per arribar al diaconat en un any i mig més, i en dos accedir al sacerdoci. Emili Villegas, de família vinguda de Granada, va néixer aquí, va estudiar al col·legi Sant Ermengol i “tota la vida” ha estat implicat en la vida de la parròquia de la capital.
El mes vinent farà 25 anys: ja va entrar al seminari per primera vegada en complir els 18, amb la majoria d’edat, però ho va deixar córrer un any i mig més tard, per raons personals: “Volia conèixer el món laboral, vaig entrar a treballar a Crèdit Andorrà. Em vaig trobar molt a gust. Tenia xicota i tot. Però la vocació crida. Et pots fer el sord un temps, fins que arriba el moment que ja no et pots resistir més”.
Esmenta el suport i consells rebuts, durant aquest parèntesi, de mossèn Blai Fortuny, de l’arxipreste Sàrries i del mateix arquebisbe. Des d’aquesta nova i acurada acceptació, porta tres anys, i quan acabi, quan sigui definitivament capellà té la gran il·lusió de quedar-se a Andorra. A la vegada, però, és ben conscient que pot no ser així i està “molt diposat que el senyor arquebisbe m’enviï on em necessiti, com pot fer. Ja compto que en tot cas hauré de marxar de casa i ho faré content”.
PRIMERA VERGE CONSAGRADA
La laurediana Cristina Ribot va treballar al comú i ara a la Poste. “Als 8 o 9 anys” havia volgut ser monja. És catequista, dirigeix el rosari de la parròquia, sempre ha fet vida religiosa i el diumenge dia 17 vinent, en una cerimònia solemne presidida per l’arquebisbe Vives, i el conjunt del bisbat, esdevindrà la primera dona d’Andorra, en ser verge consagrada. Aquesta és una figura de l’Església primitiva, recuperada pel Vaticà II i instituïda per Pau VI. Farà els vots però no s’integrarà a cap congregació, ni convent. En lloc de superiora tindrà una directora espiritual seglar. Quedarà directament vinculada a la diòcesi i a disposició de l’Església, participarà a l’eucaristia diària i s’obligarà a les pregàries quotidianes, però a casa seva, i continuarà l’activitat laboral. La crida de la vocació “hi era, però respondre és una altra cosa” i que sempre “he anat buscant, fins que finalment l’he trobada”. Des de la primera comunió notava un buit, alguna cosa que em faltava per ser feliç. La possibilitat va créixer ara fa cinc anys, quan vaig estar a Assís, i vaig conèixer la comunitat franciscana seglar”. El darrer any s’ha concretat el pas, amb converses amb l’arquebisbe.