Josep Llobell, la carrera del qual ha estat extensíssima, amb sintonies per a programes populars de la televisió i que va ser el descobridor de figures com Sergio Dalma o Raúl. I el 1994 va passar per Eurovisió, amb un ara oblidat Alejandro Abad. Avui visita Andorra per assistir al festival de joves talents que, a partir de les 18 hores, se celebra a l’hotel Sant Gothard d’Arinsal, impulsat pel també productor i cantant Dídac Camúñez.

Comencem, doncs, per aquell jingle de Movierecord. Si fos inclòs a una llista de grans èxits, on se situaria?
De grans èxits que durin 30 anys n’hi ha pocs. Però estaria molt amunt. I a més, en publicitat, que és més estrany encara. És un cas bastant insòlit: trenta anys i que tothom ho canti. És un fenomen, vaja.

Fins i tot a Youtube tenen penjat una mena de club per a nostàlgics. Què li suposa?
A mi, la satisfacció que hi hagi tanta gent que la conegui. Econòmicament no comporta res perquè el tema de publicitat no està molt contemplat per la societat d’autors. Potser la gent es pensa que l’autor d’això estarà a Florida muntat en el dòlar i no és així. La satisfacció només és moral. Hi ha 52.000 persones en aquest fòrum. Hi vaig aparèixer i tothom em va començar a escriure i es va armar un bon rebombori, perquè com que s’han complert els 30 anys, la revista Cinemanía va publicar un article i al Fenómena, una trobada que es fa al cinema Urgell a Barcelona, on es projecten cintes en 35 mil·límetres, hi vaig aparèixer i vaig fer cantar tota la sala.

Com s’ho va plantejar en aquell moment?
Fa trenta anys era superjove i gaudia de les coses sense pensar què pot passar. Al llarg dels anys vaig veure com això no parava i l’empresa no canviava l’espot perquè la gent se l’havia fet seu. És a dir, que jo no era conscient del que passaria. Fins i tot quan vaig anar a registrar-la em van dir “no et pensis que amb això te’n podràs anar a les Bahames”. No és com una cançó, que dóna drets d’autor. Sembla que això de la publicitat, i més per al cinema, és el fill tonto de la música.

Sembla una mica injust, oi?
Injust, injust. Però jo he remogut tot el que he pogut i sempre m’han dit que no genera drets.

I el 1992 marca una altra fita en la seva carrera.
Televisió Espanyola, que retransmetia els Jocs Olímpics, tenia un programa que feien l’Olga Viza i el Matías Prats, i la sintonia, la capçalera, la vaig fer jo. M’ho van oferir perquè ja havia fet altres coses, com la sintonia d’Estudio Estadio, o per a Los Lunis.

Com es pensa, la música d’un programa esportiu?
T’envien l’esquelet de la caràtula que fan els dissenyadors gràfics, i ja veus si hi ha un esquiador, un atleta a les anelles, i jo intento entendre aquella dinàmica, enganxar el ritme, i adaptar el so als efectes. És divertit, perquè passen moltes coses en un moment. Vaig fer poca publicitat, però moltes capçaleres per a televisió, per a programes com Allà tu, Al pie de la letra o Tú sí que vales.

I ara anem a Sergio Dalma i Raúl.
Són els dos artistes que d’alguna manera vaig descobrir, van començar amb mi, i van despegar. Però cançons com Esa chica es mia o Sueño su boca, que s’ha ballat a tot Europa, són meves.

Com es fa això de descobrir algú?
És simplement qüestió de coincidència: que ho sentis i que t’adonis que té un valor, un talent. Li dónes forma una mica, li treus els vicis que tingui cantant, li dónes unes pautes perquè tingui una imatge. És clar, estic parlant d’unes èpoques potser més glorioses per a la música. Ara mateix treure artistes és molt difícil, aquests van sortir en una època que hi havia molta vidilla.

Què li va veure?
El vaig conèixer que estava fent un espot de publicitat i aquest tipus italià, aquesta veu trencada, em va cridar l’atenció, i no hi havia ningú així. El vessant aquest de mena italià no li va agradar a la discogràfica, i ara acaba de treure un disc amb versions i n’ha venut moltíssim. Així que d’entrada teníem raó.  

Després va passar per Eurovisió, dirigint l’orquestra.
Quan tens la sort d’anar-hi, encara que no vam quedar molt bé, l’experiència és única. Els festivals, ara, interessen un sector i gent que passen, que els troben hortera. Però aquest compta amb uns mitjans de produccions molt potents, gens cutre.

Un punt fronterer sempre és un punt conflictiu. Com a mínim, sensible, molt sensible. Malgrat que el Principat s’ha mantingut sempre neutre en els grans conflictes que ha viscut Europa, el món, un lloc de pas sempre és un lloc de pas. I una duana és una duana. Físicament, de fet, no hi ha gaire diferència. És a dir, el pas del temps no impedeix reconèixer amb exactitud la duana espanyola. La foto, de la sèrie transformada en postals pels germans Labouche, correspon als primers anys del segle passat. El duaner posa per al reporter sense gaire maldecaps. Amb tota la tranquil·litat del món. Encara faltarien molts dies perquè arribessin els anys que la tranquil·litat deixés d’existir i per al bé de l’economia del Principat el trànsit, l’anada i vinguda de vehicles, fos una constant. El control hi seria. O hi és ara, també. Com hi va ser, per exemple, durant la Primera Guerra Mundial (1914-1919). Malgrat que Andorra va restar al marge del conflicte bèl·lic, la condició de país fronterer va comportar que hi hagués algunes repercussions de caràcter econòmic. I no pas positives, en aquell temps. La sensbilitat estava a flor de pell.

L'Apunt

NOMÉS S’ADMETIEN TRES CÀRREGUES PER CARRO I DIA
Durant la Primera Guerra Mundial l’administració va imposar controls i a la duana hispanoandorrana hi actuava un inspector de mercaderies. I es controlava l’entrada d’articles al Principat. No fos cas que hi hagués massa productes que passessin a França. Com a molt tres càr­regues (de farina o de blat) per carro i dia.

Llovera, que s’ha plantejat la prova grega amb l’objectiu d’acabar i poder puntuar, es troba a 14’12” del líder provisional de la categoria, l’estonià Olivier Tanak, que és setè a la general.
La duresa del Ral·li Acròpolis ha tornat al Campionat del Món després de dos anys d’absència i ahir es va demostrar amb un recorregut que va posar a prova la resistència dels pilots i les mecàniques. La jornada, que es presentava força llarga, va tenir sis especials, cinc de les quals diferents, amb un total de 141,33 quilòmetres cronometrats i 567 de recorregut. L’especial més destacada era Elatia, de 39,10 quilòmetres. En la lluita per les primeres places va agafar avantatge el no-ruec Peter Solberg (Citroën), que lidera la general amb 51”6 de marge respecte del segon classificat, el francès Sebastien Loeb (Citroën). Tercer classificat és el finès Mirko Hirvonen (Ford), a 55”3. En la segona jornada d’avui es disputen set especials –es faran dues passades per tres recorreguts–. La més llarga és la de Ghymno, de 26,30 quilòmetres cronometrats.

ELS GERMANS VINYES I JOAN CARCHAT PARTICIPEN EN EL RAL·LI D'OURENSE

Els germans Joan i Amàlia Vinyes i Joan Carchat participen avui amb els seus respectius cotxes en el Ral·li d’Ourense, cinquena i última cita de la primera part del Campionat d’Espanya de ral·lis d’asfalt. Joan Vinyes i el copilot Jordi Mercader (Suzuki Swift S1600) buscaran defensar el lideratge en la classificació de la Copa d’Espanya de dues rodes motrius. L’objectiu és superar Gorka Anxustegi, company d’equip i rival directe per a l’andorrà. Amàlia Vinyes i Borja Rozas, i Joan Carchat i Claudi Ribeiro volen fer una bona classificació per a la Copa    Suzuki.

En plena lluita europea per desbloquejar el rescat grec, els líders de l’eix francoalemany van anunciar, a penes tres quarts d’hora després de l’arribada de Sarkozy a l’oficina de la cancellera, un acord del qual no van revelar els detalls i a mig camí entre les posicions respectives.
Per un costat, Berlín salva el principi que defensa davant el rebuig de molts dels seus socis de la Unió Europea (UE), la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (BCE), com és la participació  de creditors privats en el rescat. Per un altre, França va aconseguir que Merkel posés diverses vegades en relleu que aquesta participació seria “voluntària”. Ni l’un ni l’altre van explicar com seria aquesta fórmula, ja que ha de portar el segell “no de l’àmbit polític, sinó dels experts”, va manifestar Sarkozy.
“No ens cansarem d’insistir en el nostre compromís total amb l’euro, la nostra moneda comuna, de la qual Alemanya s’ha beneficiat i de la fortalesa de la qual depèn la nostra economia”, va afirmar Merkel. La cancellera alemanya també va descartar que per part del seu país es pretengui posposar el rescat al setembre, “atès que hem d’actuar ràpidament”, va declarar.
La solució hauria de produir-se aviat, ja que al juliol Grècia podria haver entrat directament en la insolvència.

Canvis al Govern grec
Evánguelos Venizelos, un històric del partit en el govern a Grècia, PASOK, es va convertir ahir en el nou ministre de Finances de Grècia. Així ho va anunciar el primer ministre, Yorgos Papandreu, que substitueix Yorgos Papconstantinu pel ministre de Defensa com a part d’una reestructuració que el cap de l’executiu va anunciar dimecres, després que el principal partit de l’oposició rebutgés l’oferta d’integrar un gabinet d’unitat nacional. Papaconstantinu, artífex del pla d’austeritat requerit per la Unió Europea i l’FMI per acudir en rescat de Grècia, passa a ocupar la cartera de Medi Ambient i Energia. Per una altra banda, l’europarlamentari Stavros Lambrinidis serà el nou ministre d’Afers Exteriors, la titularitat del qual la tenia fins ara el mateix Papandreu. Venizelos i Teodoros Pángalos, un altre pes pesant del PASOK, seran els dos vicepresidents del govern.
Amb el fantasma d’unes eleccions anticipades a la vista, que ni tan sols la formació del nou govern ha aconseguit superar, els polítics grecs han arrossegat al   terreny partidista el risc d’insolvència de l’economia, en plena discussió d’un nou programa d’austeritat i mentre l’Eurogrup es planteja, dividit, la pertinència d’un segon rescat a Grècia. Una revolta en el si del governamental PASOK va aguditzar dijous la incertesa i va sembrar inquietud a Brussel·les i Washington. El president grec, Karolos Papulias, va demanar als líders polítics que siguin “més responsables que mai” per evitar el col·lapse de la democràcia.

LA PRIMA DE RISC ESPANYOLA BAIXA PER SOTA DELS 270 PUNTS

La prima de risc als inversors pels bons espa­nyols a deu anys respecte dels homòlegs alemanys va baixar ahir a 260 punts bàsics, després que la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president de França, Nicolas Sarkozy, acordessin que la participació del sector privat en el nou ajut a Grècia tindrà caràcter voluntari.
Per altra banda, ahir es va saber que el deute de les comunitats autònomes va augmentar un 26,4% en el primer trimestre del 2011, fin a registrar 121.420 milions d’euros. És a dir, l’11,4% del PIB, que constitueix la xifra més alta de tota la història. Les dades mostren que des del 1995 l’endeutament de les comunitats no ha parat de créixer, batent cada exercici rècords històrics, malgrat el compromís d’aturar el dèficit.

Els investigadors tenen la pel·lícula dels fets del tot clara des que l’eslinga arrenca l’arbre fins al xoc mortal. Però què és el que va passar abans? Per què duia el cable penjant? Per què l’helicòpter va arribar a acostar-se tant a la superfície (l’eslinga feia una dotzena de metres). Els especialistes de l’aviació civil espanyola que durant la jornada de dijous i ahir van analitzar la situació i els experts francesos en accidents aeris que van acudir ahir al lloc dels fets no s’expliquen ara per ara què va poder passar. Totes les hipòtesis (factors humans, mecànics o externs) resten obertes. I?fonts de la investigació van explicar que no es descarta que mai no se sàpiga del tot què va passar. “No es pot garantir que es puguin determinar totes les causes amb exactitud”, van dir les fonts.

Restes retirades
Tant els experts espanyols i els francesos, com els tècnics de l’empresa constructora de l’aparell (Eurocopter) i el rotor (Turbomeca) van donar ahir per finalitzada la investigació sobre el terreny. Operaris de Cathelicòpters es van encarregar de retirar les restes de la màquina sinistrada, algunes peces de les quals seran degudament analitzades en els laboratoris de les autoritats a qui s’ha delegat la investigació. En el lloc dels fets, i aparentment, no es va notar res que fes presagiar una avaria en l’aparell, relativament nou i matrículat a l’Estat espanyol. Aquests aparells no porten caixa negra i el gravador de converses que hi va integrat s’hauria consumit en l’incendi. Els investigadors de la policia andorrana, que van prendre declaració ahir pràcticament a tots els testimonis, no descartaven intentar recuperar algun possible diàleg que s’hagués mantingut entre els integrants de la tripulació i la base.
Els grans interrogants que els experts miren de resoldre no sense ser conscients de l’enorme dificultat transcorren en encara no cinc minuts. Menys potser. Els que van passar des que l’helicòpter s’enlaira des del Prat del Jan de Sastre, just a l’entrada del vial que porta cap a la vall d’Incles procedent de la CG-2. Allí hi havia aterrat l’aparell conduït per Claude Boulanger i Jacques Lahouille en funció de mecànic. Des de la base d’Heliand, ubicada a la Massana, l’aparell havia volat amb l’eslinga degudament col·locada, amb un enganxall en forma d’aranya d’on penjaven una gàbia i un recipient buit que havia de ser carregat amb carburant. També es va transportar la bola que serveix de contrapès quan el cable no du res a l’extrem inferior. Les fonts consultades ahir van assegurar que no és recomanable volar amb l’eslinga penjada si no s’ha d’usar, però que “és discutible” si és il·legal. Sia com vulgui, al Prat del Jan de Sastre s’hi van descarregar la gàbia (amb la qual s’havia de pujar en un segon vol cap al refugi menjar perquè l’equipament havia d’obrir aquest cap de setmana), el dipòsit per a carburant, la bola i l’aranya. Allí es van quedar perquè no eren compatibles amb el trasllat dels quatre passatgers. Les fonts de la investigació consultades ahir van assegurar que tots els escenaris són possibles: des que els encarregats del vol no fossin conscients que no havien pensat a desenganxar el cable, que no es calculés prou bé la distància tot i l’experiència i coneixement de la zona o que un factor ara per ara desconegut fes davallar prou l’helicòpter perquè el cable topés amb l’arbre.

ASSEGURANCES FORMALITZADES

Una part de la investigació també té elements administratius a analitzar. Inicialment, l’empresa tenia tots els elements autoritzats per fer els treballs que havia de fer. Segons les fonts, la contractació del servei l’havia fet el comú de Canillo i les assegurances que tindria Heliand per un eventual succés estableixen un barem de 300.000 euros per víctima.

El cap d’àrea de l’Institut de Música, David Sanz, ha explicat que l’activitat està oberta a joves que no siguin necessàriament alumnes del centre, seguint l’esperit de la pròpia Festa de la Joventut.
Es tracta d’interpretar Self-service, una obra de Josep Maria Mestres Quadreny, un dels autors més coneguts de la música d'avanguarda, però amb la peculiaritat que l’intèrpret és el propi públic, sense necessitat que aquest tingui coneixements musicals.
Els participants han de seguir la partitura que no és altra cosa que un mapa amb carrers de Barcelona i on cada senyal correspon a una nota musical que s’interpreta amb instruments de fàcil maneig, com ara xilofons, teclat o timbal.
La Festa de la Joventut continua aquest divendres a la nit amb una de les seves programacions estrella al Teatre Comunal: Nit a pèl, amb les actuacions dels joves participants.

Doctor en dret per les universitats de Valladolid i Barcelona, i llicenciat en direcció d’empreses i en política. I a bon ritme, com a bon maratonià que és, continua formant-se sense parar. “Ara estic amb el doctorat d’economia i política”, explica. El professor d’Esade Juan Ignacio Sanz té una filosofia ben clara: “Sense pressa, sense obsessionar-se, però cal seguir estudiant perquè el que sap se’n surt i el que no sí que té problemes.”
Una idea, una forma de viure que li ve de petit. “Vinc d’una família humil i tenia clar que l’única forma de fer alguna cosa a la vida era estudiant”, recorda. I ho va fer, amb l’objectiu de “completar el triangle entre dret, economia i política, que ajuda a conèixer les coses”. Al seu entendre, tenir tots aquests coneixements “ajuda a aprendre del passat per entendre el present i, potser, predir el futur”.
Està casat i té dues filles. “La gran”, diu amb orgull, “comença a estudiar a Esade el curs vinent”. Amb la petita, explica, “surto a córrer, ella en bicicleta i jo a peu”. I és que ha d’estar en forma perquè “ja he fet sis maratons”. En una, fins i tot, va enxampar els seus alumnes. “Els vaig dir que si volien aprovar havien d’acabar”, assegura, per després, ja rient, apuntar que “la van finalitzar tots”. I és que viure el dia a dia amb humor també és habitual en ell. “Si no hi ha humor, què farem?”, es pregunta.
Per ell, córrer és una afició perfecta, ja que “ajuda a treure la tensió interna i desfogar-se, també per pensar”. Assegura que “molts cops, la solució a algun problema la trobo corrent”, i garanteix que “la gent que fa carreres és gent de bé”.
No tot el temps lliure, però, el passa fent esport. També li agrada anar a la platja i llegir novel·les històriques, “sobretot de l’edat mitjana o el Renaixament”. I estar amb la família també és per a ell una necessitat, un dels tres pilars de la seva vida, juntament amb les carreres i els estudis.

Expert econòmic
Admet que “m’han fet unes quantes vegades la pregunta” sobre quan s’acabarà la crisi. No és estrany, la seva àmplia formació el fa ser un expert en matèria econòmica i empresarial i un dels professors més reconeguts de l’escola de negoci Esade, on imparteix classes de dret privat. És aquesta experiència i coneixement el que l’ha convertit en habitual articulista de mitjans escrits i conferenciant.