La trobada ha servit per constatar les bones relacions entre Andorra i Galícia, amb qui hi ha establerts vincles institucionals i una relació molt estreta per la nombrosa comunitat d'origen gallec que viu i treballa al país. També hi eren presents a la trobada Santiago Camba, secretari general d’Emigració de la Xunta de Galícia; Antonio Iglesias, president de l’Associació Cultural Casa de Galícia d’Andorra i Ramon Silva, vicepresident de l’Associació Cultural Casa de Galícia d’Andorra.
Martí ha recordat que el col·lectiu de residents gallecs a Andorra és molt important i ha ressaltat l’aportació cultural que suposen per al Principat. En aquest sentit, el cap de Govern ha manifestat que actes simbòlics com la inauguració d'un Cruceiro, aquest migdia a la baixada del Molí, 'confirmen i ajuden a estendre els importants lligams' amb Galícia. La col·locació del cruceiro ha anat a càrrec de la Casa de Galícia, amb el suport del serveis del Comú d’Andorra la Vella, i s’ha ubicat a la cruïlla de l’avinguda Santa Coloma amb el carrer Baixada del Molí.
Rueda ha destacat que el cruceiro vol representar l'agraiment de Galícia per tants anys d'acollida d'immigrants gallecs 'que ja formen part d'Andorra però que mai s'obliden de les seves arrels'. De la seva banda, la cònsol major Rosa Ferrer ha dit que els lligams que uneixen Galícia i Andorra són molt importants perquè els gallecs vinguts des dels anys 60 han ajudat al creixement econòmic del Principat. El cruceiro, que és un símbol del poble gallec que es col·loca a les cruïlles de camins però també per simbolitzar moments de dubte i incertesa, està fet de pedra i té esculpits la verge de Meritxell i l'apòstol Sant Jaume.

El que trobem en el camí d’arribada a aquesta ciutat és força diferent del que estem acostumats a les zones del sud. Una carretera envoltada de verd ens acosta a la ciutat, capital escocesa. És recomanable deixar el cotxe als afores i agafar el transport públic per evitar estar massa estona cercant aparcament. Hi ha diversos autobusos que ens acostaran per la zona nova fins prop de la part vella de la ciutat, on hi accedirem a peu.
Edimburg és una ciutat que es divideix en dues zones molt diferenciades entre elles i que se separen pel Princess Street. A una banda trobem la part nova, que destaca per la construcció d’edificis joves que segueixen les línies tradicionals i la ubicació de botigues de moda i suvenirs al més pur estil kitch.
Per arribar a la zona vella de la ciutat hem de creuar el carrer que fa de frontera. Hi podem accedir des de North Bridge, una via que passa per damunt de l’estació de trens, o a través de la gran zona enjardinada que hi ha entre Princess Street i el penya-segat sobre el qual s’alça el castell de la ciutat. Recomano accedir a la part vella a través del parc, agafant un dels estrets i escarpats carrerons que pugen fins al High Street, requereix més esforç, però s’hi respira un aire diferent.  Aquests sovint es­tan plens d’escales estretes, d’entre un i dos metres d’amplada: no són més que les restes de l’estructura medieval de la ciutat, i donen pas a velles llambordes del carrer principal de la vila que uneix el castell amb North Bridge.
Un cop a dalt, les opcions són múltiples. La visita al castell és una de les cites imprescindibles, atès que es tracta d’una fortificació molt ben conservada i que no ha perdut l’essència del que mostra. És obligatori recórrer al llarg i a l’ample High Street, que dibuixa un revolt en pendent amb característics edificis a banda i banda. Us recomano que per menjar agafeu el carreró  i baixeu fins a la zona nova de la ciutat, on podreu gaudir d’un bon àpat sense que ningú no us esperoni, ja que l’afluència de turistes a la part vella fa impossible un dinar tranquil. Edimburg és una ciutat que requereix poques presses per poder gaudir-la.

Recomanem

Actuacions al carrer
Durant l’estiu Edimburg acull el Festival Internacional de Teatre. A banda de les interpretacions en sales, hi ha diferents tipus d’actuacions als carrers de la ciutat.

L’executiva, mà dreta de Murdoch al Regne Unit, ha estat cridada a comparèixer aquest dimarts a la Cambra dels Comuns juntament amb el mateix magnat i un dels fills, James, pel cas de les escoltes promogudes des del News of the World, tancat ara fa vuit dies.
Brooks va dirigir el dominical sensacionalista entre el 2000 i el gener del 2003, quan es van dur a terme escoltes il·legals a telèfons mòbils de polítics, famosos i gent anònima amb l’objectiu d’obtenir exclusives, tot i que sempre va al­legar que no sabia res d’aquestes pràctiques. La detenció de Rebekah Brooks és la desena que practica la policia en relació amb aquest cas, després de la del seu successor com a director del dominical entre el 2003 i el 2007, Andy Coulson, que es troba en llibertat condicional fins a l’octubre. Coulson, posat en llibertat nou hores després de ser detingut, el dia 8 passat, va dimitir al gener com a cap de premsa del primer ministre britànic, David Cameron, per aquest escàndol.
Si bé va ser el 2006 quan es va revelar per primer cop que el dominical havia recorregut a les escoltes per aconseguir exclusives, la trama va adquirir noves proporcions fa uns dies en revelar-se el cas de la nena assassinada Milly Dowler, el mòbil de la qual va ser intervingut després de desa­­parèixer, el 2002.

Murdoch cooperarà
De la seva banda, Rupert Murdoch va prometre ahir que cooperarà en la investigació policial de l’espionatge comès per les seves publicacions al Regne Unit.  I per segon dia consecutiu, News International va publicar una disculpa pública en els dominicals britànics per l’escàndol. Sota el títol Arreglarem el que s’ha fet malament, Murdoch es compromet en l’escrit a compensar els afectats i assenyala que “no hi haurà lloc per amagar-se de la investigació policial”, amb la qual assegura que col·laborarà “completament” i “de forma activa”.
D’altra banda, Paul Stephenson, comissari en cap d’Scotland Yard, va anunciar ahir a la tarda la dimissió del càrrec després d’haver estat relacionat amb un detingut pel cas de les escoltes il·legals. Stephenson havia estat criticat per haver mantingut fins al setembre del 2010 Neil Wallis com a consultor de la Policia Metropolitana de Londres. Wallis, exsubdirector del dominical, va ser arrestar fa uns dies per l’afer de les punxades telefòniques.

ELS LABORISTES ADVOQUEN PERQUÈ ES DESMANTELLI L'IMPERI DE RUPERT MURDOCH

El líder del Partit Laborista britànic, Ed Miliband, va advocar ahir pel desmantellament de l’imperi mediàtic del magnat australià Rupert Murdoch. Per això va reclamar un acord entre les formacions polítiques del país per aprovar una nova regulació sobre la propietat de mitjans de comunicació. En una entrevista concedida a The Observer, el suplement dominical del diari The Guardian, Miliband va posar en relleu que Murdoch acumula “massa influència sobre la vida pública britànica”.
El líder laborista va assegurar que la decisió de News International d’abandonar l’oferta de compra del 61% de les accions de la cadena de televisió BSkyB i decidir el tancament del dominical sensacionalista News of the World són mesures insuficients per recuperar la confiança en aquest grup mediàtic. El polític  va subratllar que la legis­lació sobre la propietat de mitjans de comunicació està desfasada i la va definir com un grup de “lleis anàlogues en l’era digital” que no tenen en compte la difusió massiva que permet Internet.
Ed Miliband va afirmar sobre l’imperi mediàtic de Rupert Murdoch que “és poc saludable acumular aquesta quantitat de poder en les mans d’una sola persona”.

Andorra vol aprofitar la presidència de torn de la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP), que assumirà el 2013, per liderar una oferta transnacional de turisme de muntanya amb rutes pels Pirineus.

l realisme de les obres de Josep Viladomat és extrem. Sovint hom oblida que el que té al davant és bronze. La peça, la dona, pren vida. Són moltes les dones que va esculpir l’artista que féu d’Andorra el seu refugi fugint de la turbulències de la Catalunya natal. Del cor català, com qui diu. De Manlleu. Encara que ben aviat s’establiria a Bar­-celona. La seva escola. Arístides Mallol, la seva referència. Per a Viladomat i per a molts dels seus companys de generació. Devots de la, diguem-ne, escultura grega. Realista fins al detall. Fins a poder semblar que en qualsevol moment la noia que protagonitza el Nu de joventut pot alçar la tovallola per cobrir-se les parts més íntimes o per passar-se-la per l’espatlla i eixugar-se després d’un bany. El nu. La nuesa. Un altre dels elements que, entre molts més, caracteritzen el treball de l’artista catalanoandorrà. El noucentisme de la seva obra. En certa manera, Viladomat busca en el cos de la dona una mena de perfecció. O, directament, la perfecció. I així l’esculpeix. Sempre tan proporcionat. Tan minuciosament detallat. Tot al seu lloc. Airejant un flaire de sensualitat. De picardia si es vol dir d’una altra manera vista la posició d’una tovallola que podria haver estat mig pam més amunt i no hauria passat res. No. Havia de ser on tocava. Sostingua entre les dues mans i amb uns motius florals esculpits en ella.
La de bronze seria una de les tres còpies de la peça, realitzada la dècada del 1960. N’hi ha, segur, una altra en guix. I?hom diu que també s’hauria donat vida a una tercera jove nua. De marbre, en aquest cas. Les tres són pràcticament idèntiques. No del tot. I reflecteixen una model, una noia encara prou tendra però ja plenament formada, a qui es coneixia amb el sobrenom de la Sorda. Les escultures de Viladomat tampoc no hi senten. Però a la seva manera parlen. Ja ho deia l’autor. Ell no volia copiar només els accidents, les coses banals. Aspirava a copiar l’ànima de les coses. L’ànima, en aquest cas, d’una model jove. Nua. Ideal. El seu ideal, si més no. Una peça de 140 centímetres d’alçada per 42 d’amplada i pràcticament 41 de fondària. Una noia que té la cama dreta lleugerament més avançada. I, també lleugerament, flexionada. El braç dret cau gairebé paral·lel a la cama. Estirat del tot fins a agafar la tovallola. El braç esquerra el mostra l’obra flexionat. Sostingut en el maluc. Dóna així més força a la corba. A les corbes. Sense excessos. Les justes. Les precises. Amb la precisió que Viladomat donava a les seves figures. Gairebé humanes. Realisme en estat pur. En guix, en marbre o en bronze. I?ja fos una dona més gran o més jove. Nua. Això sí. I?transmetent tota la seva tendresa.

El detall

L’original en guix
de la peça es troba al Centre d’Art d’Escaldes, que acull una part de l’extensa obra de l’escultor catalanoandorrà Josep Viladomat.