La batalla perduda ha estat l’acció que van fer els sindicats perquè la Batllia suspengués de forma immediata la llei que des de l’abril rebaixa els salaris públics. La plataforma entenia que la vulneració de drets s’havia d’aturar immediatament. La resposta de la batlle és meridiana: la via reclamada de la suspensió urgent no és la correcta. Diu que no hi ha cap vulneració flagrant de drets que justifiqui la suspensió.
Al cap i a la fi s’espera que la guerra s’acabi dirimint en el Tribunal Constitucional. L’aute de la Batllia deixa clar que per declarar la irregularitat de la llei de les retallades l’únic camí és el TC “l’únic organisme facultat a tal efecte”. Però la sentència de la Batllia deixa molt tocada la part dels reclamants perquè, encara que no entra en el fons, sibil·línament exposa que l’argument utilitzat pels sindicats té poc futur.
El pal de paller de l’argumentació és, com a mínim, arriscat o original, segons el gust del consumidor. Es basa en el fet que les retallades constitueixen una vulneració del dret sindical. Resumint. Per les retallades no es va convocar la comissió consultiva de la funció pública, un organisme (que emet informes no vinculants) que teòricament s’ha de consultar quan es plantegen reformes laborals a l’administració. Els sindicats formen part de la comissió consultiva. Com no es va convocar ni s’ha negociat explícitament les retallades s’ha vulnerat el dret a exercir l’activitat sindical.

Definicions afegides
Cristina Bea recull en l’aute de denegació la definició de llibertat sindical: “La llibertat d’inscriure’s i romandre a una associació abandonar-la (...) que una vegada constituïdes disfrutin d’una autonomia suficient per decidir la seva organització, actuació i programes (...) el dret del treballador a afiliar-se a un sindicat de la seva elecció o de quedar fora de tot sindicat, és a més a més, el dret d’exercir una activitat sindical fora o dins de l’empresa (...).” L’aute destaca que “malgrat aquestes definicions relatives a la llibertat sindical, en la present resolució no s’entrarà a valorar si aquesta llibertat sindical ha estat, o no vulnerada”. La lectura de les definicions emprades per la batlle deixa entreveure de forma força clara que la reclamació no té afectació directa sobre cap de les situacions que es poden entendre al voltant de la llibertat sindical.
La decisió de la batlle va en consonància al que havien expressat en el període d’al·legacions la fiscalia, el Govern i Sindicatura. Els tres organismes es van oposar a la demanda de vulneració de drets (reconeguda a la Constitució en l’article 41,1) partint que la via triada no era l’adequada per la reclamació sobre la llei que permet retallar els salaris més alts. Tant la fiscalia com el Govern van emetre una apreciació similar a la que posteriorment ha recollit Cristina Bea: la via adient per a la reclamació només pot passar pel Tribunal Constitucional. Al cap i a la fi l’objectiu final és aconseguir la retirada de la llei, fita que normalment només es pot assolir perquè sigui declarada inconstitucional.
El Govern ja ha avançat que la convocatòria de la comissió consultiva no canviaria res, tractant-se d’un organisme consultiu que no té poder decisori sobre els canvis a l’administració.

PENDENTS DE SI LA SENTÈNCIA FARÀ CANVIAR DE LÍNIA

El recurs contra la reducció d’un percentatge d’entre el cinc i el deu per cent dels salaris públics havia estat presentat per una part dels sindicats de l’administració units sota una plataforma. L’entitat està formada per l’Associació de Personal de l’Administració General, el sindicat penitenciari, el Sindicat d’Agents Penitenciaris, el de Duana, el d’Ensenyament i el de Bombers. Els sindicats de la policia es trobaven fora d’aquest recurs perquè consideraven que havien d’actuar pel seu compte. En principi l’argumentació dels recursos havia de seguir una orientació similar, tot i que amb el nou escenari que dibuixa la sentència cal veure si hi ha o no una reorientació en l’estratègia. Ara queda a l’aire quin serà el camí que seguirà la plataforma. La retallada es va aplicar per primer cop a l’abril i un miler de treballadors han quedat afectats. En els cossos especials l’impacte està molt més estès.

L’augment de fins a un 14,2% experimentat el 2011 ha permès el sector recuperar-se de la forta reducció experimentada el 2008 i assolir el seu màxim històric, superant per primer cop els 30.000 milions d’euros. Un dels principals motius d’aquesta evolució positiva es troba en la internacionalització per la qual s’ha apostat des del sector, segons va explicar el director general de BPA, Joan Pau Miquel.
La dada ha estat revelada mitjançant la Síntesi d’Indicadors Socioeconòmics d’Andorra publicada per l’entitat, un recull de dades que, segons el parer de Miquel permet pensar que “s’ha tocat fons” amb la crisi, ja que si bé molts àmbits continuen experimentant retrocessos, aquests no són tan forts com els d’anys anteriors i, a més, n’hi ha alguns, com el de les pernoctacions, que han registrat evolucions a l’alça. Entre els que pugen, justament, hi ha els recursos de les entitats, impulsats en gran part per l’evolució positiva de la mediació de clients (tot el que és la gestió d’accions, fons d’inversió o obligacions entre d’altres productes financers), que suposa un 65,1% del total i que ha viscut un augment de gairebé el 20%. També han pujat els dipòsits, tot i que en menor mesura (+5,1%).
Joan Pau Miquel va atribuir aquesta situació a tres motius, entre els quals “l’esforç per estar a altres mercats i ser presents a altres sistemes financers”. Al seu entendre, les dades “són una foto consolidada d’aquesta voluntat”. El director general de BPA també va indicar que l’alça també es deu al mateix mercat andorrà i a la “revalorització dels actius que ja s’estaven gestionant”, i va assegurar que “no té res a veure amb el fet que hi hagi més o menys inversió creditícia”, tot i apuntar que aquesta “en el conjunt de les cinc entitats no ha disminuït el 2011”.
El conjunt de dades revela que l’exercici passat va tornar a ser negatiu per a l’economia andor­rana però també, segons es desprèn dels autors del recull, permet albirar, com a mínim, una sortida del túnel gràcies al comportament d’algunes estadístiques, com ara la de les pernoctacions. El creixement d’un 7,7% registrat el 2011 “trenca una tendència baixista des del 2001”, va destacar un Miquel que va posar en relleu que la sortida de la crisi passa pel conjunt de reformes encetades des del Govern. “Andorra està fent els deures en impulsar canvis interns que han de donar resultat a mitjà i llarg termini”, va dir el director general de BPA, conscient, però, que hi ha una altra pota clau en la recuperació: el que succeeixi a l’entorn europeu i, en especial, a Espanya. “És previsible que a partir d’ara es vegi una evolució positiva, ja el 2012 o com a molt tard el 2013”, va comentar el màxim responsable de l’entitat financera.

COMISSIONS PER GARANTIR L'ÚS FUTUR D ELES TARGETES

Joan Pau Miquel va justificar la necessitat de l’aplicació de la comissió del 0,5% a les operacions superiors a 30 euros que es facin amb targetes de crèdit del país tot apuntant la necessitat d’actualització tecnològica constant que es requereix per donar aquest servei. Així, va posar en relleu que aquesta és la fórmula de finançament d’aquestes “inversions significatives” que es fa servir “a tots els països” i que “si no es fes així, ens podríem trobar que la tecnologia evolucionés de tal manera que no estiguéssim en disposició de donar el servei”. El dirigent de BPA va apuntar que “cal que entre tots, consumidor i entitats, busquem un punt d’equilibri per garantir la viabilitat”.

És a dir, que vostè ho veu normal això de Guardiola.
Ho entenc perfectament.

Tothom vol que segueixi i té un gran equip a la seva disposició, està molt ben pagat… No és el que somia qualsevol tècnic?
Si no era capaç de seguir al cent per cent ha fet bé de deixar-ho. La gent no s’imagina la tensió i el desgast d’aquesta feina.

Vol dir que n’hi ha per tant?
L’entrenador ha de gestionar un grup d’unes 35 persones, comptant-hi també l’equip tècnic. 35 persones amb els seus problemes que tu vols saber per tenir-ho tot controlat. I en això, per més que et puguin ajudar, sempre estàs sol.

I els ajudants?
En última instància, la decisió i la responsablitat sempre són de l’entrenador. Estàs sol, i a part la teva vida és l’equip, tot el dia, 24 hores de 24, 365 dies de 365. L’equip no et marxa mai del cap.

Així, aquesta feina és un patir constant.
Sempre estàs patint. I el que et deia, els problemes de la gent del vestidor te’ls acabes fent teus i això desgasta molt. A més, no t’ensenyen res sobre això en el curs d’entrenadors…

I per què s’hi posen?
Bona pregunta. Perquè quan les coses surten bé t’omple molt.  

Per tant, Guardiola s’hagués hagut de quedar, perquè moltes coses li surten bé…
Aquí entra en joc l’exigència de cadascú. La de Guardiola deu ser molt alta i si veu que no hi pot arribar no vol seguir.

Vostè podria entrenar el Barça? Creu que hi està preparat?
Primer, hauria de tenir l’oportunitat, que no crec que passi i que és molt difícil… Però Guardiola venia de tercera i Tito Vilanova no té experiència d’alt nivell, tampoc.

Em referia tècnicament, creu que podria?
Hi ha molta gent fent les coses molt bé com a entrenadors, a primera i a tercera divisió. No és tan diferent. El més diferent és, com en el cas de Guardiola, tenir tot un país observant-te amb lupa cada dia.

Vostè és de la Reial Societat, però s’ha fet del Barça aquests quatre anys?
Tots ens hem fet una mica del Bar­ça. Abans era complicat veure un bon partit de futbol, i aquests anys si veies jugar el Barça el que era complicat era veure’n un de dolent. Ara, també ha fet mal, en el sentit que molts es pensen que tothom pot jugar així. I és impossible.

Què passaria si la selecció andorrana jugués com el Barça?
Que perdríem moltes pilotes en la construcció i ens farien moltes més jugades de gol.

Hi ha gent que els critica perquè són ultradefensius, però l’altre dia el Chelsea va jugar encara més enrere que Andorra.
És que no crec que a la pissarra la tàctica fos aquesta, però al final el Barça et va fent endarrerir i acabes allà.

Sarkozy va desmentir categòricament haver rebut diners del derrocat líder libi i va assegurar que aquesta “jugada” acabarà resultant contraproduent per al seu rival socialista en la segona volta electoral, François Hollande. “És clar que es tracta d’un intent que rebotarà als socialistes”, va dir el mandatari en declaracions al diari Le Parisien.
Sarkozy hi va tornar a insistir hores després en una entrevista a Canal+, en la qual va qualificar el document d’“invenció”. “Mediapart [el mitjà que va difondre la presumpta trama de finançament electoral] són uns mentiders habituals, són una oficina al servei de l’esquerra”, va assegurar. “Creuen de debò que si Gaddafi amagués alguna cosa sobre mi hauríem intentat der­ro­car-lo?”, va dir el mandatari gal, que es va declarar a si mateix, “potser, com el líder” de la coalició internacional, abanderada per França, per posar fi a la dictadura líbia.
D’igual manera es va posicionar el primer ministre, François Fillon, en afirmar que el text publicat per Mediapart és “fals, o almenys impossible de verificar, i prové d’una dictadura que França va ajudar a der­rocar”. Fillon va qualificar el document de “calúmnia i d’absurditat”, a més de considerar “ridícul” que es parli d’una xifra de cinquanta milions d’euros quan la campanya, segons els comptes divulgats públicament, en va costar menys de la meitat.  

Defensa de les fronteres
La campanya va dur ahir Sarkozy a Tolosa, des d’on va defensar les fronteres i la lluita contra la globalització. Al mateix temps, va acusar Europa “de deixar debilitar-se les nacions”, ja que “els països que guanyen avui són els que creuen en l’esperit nacional”.
De la seva banda, François Hollande, durant el seu últim gran míting a París, va afirmar sobre la cita electoral de diumenge que “mai un escrutini no havia estat tan decisiu per a França, però també per a la reforma de la Unió Europea. Els pobles d’Europa miren avui França”.

SARKOZY RETALLA QUATRE PUNTS A HOLLANDE

A falta d’una setmana perquè tingui lloc la segona volta electoral, Nicolas Sarkozy retalla distàncies en els sondejos respecte de François Hollande. No obstant això, segons les dades divulgades ahir per l’institut LH2, Hollande guanyaria clarament els comicis, amb un 54 per cent dels vots, tot i que Sarkozy milloraria la seva marca, amb un 46 per cent. Els percentatges posen de manifest una important retallada de la distància entre els dos rivals, ja que fa tot just una setmana, Hollande avantatjava de dotze punts Sarkozy davant els vuit d’ara. Divendres, una altra enquesta reflectia també una tendència similar. El gran repte de Sarkozy és ara aconseguir els vots que en la primera volta van ser per a la ultradretana Marine Le Pen i convèncer també els electors que el dia 22 es van decantar pel centrista François Bayrou.

En ser any olímpic, enguany toca eleccions, i la intenció és tornar a estructurar una candidatura al voltant de l’equip actual. El president de l’organisme, Jaume Martí, admet que hi ha una bona sintonia i que no tindria cap inconvenient a tornar a encapçalar una llista. “Encara no se n’ha parlat a fons, però en principi tothom està disposat a continuar amb la feina, no hi ha cap tensió i s’està treballant bé. Si al­gú té ganes de posar-se al capdavant, perfecte; i si no, no tinc problema per tornar a estar-hi. L’im­portant és que el grup funciona al marge de qui pugui ser o no president”, va explicar Martí, que va accedir al càrrec el 2002 després d’una època de desgast en l’anterior junta, presidida per Lluís Molné. Va complir amb mig mandat, ha renovat dues vegades més (el 2004 i el 2008) i enguany podria anar a la reelecció per tercer cop. “El treball del Comitè Olímpic està dirigit als esportistes i a desenvolupar l’esport, i això és el que hem intentat fer en el marc del moviment olímpic, sense favoritismes i amb un reconeixement per a totes les disciplines. Sigui qui sigui el president, el que és clar és que no canviarà el tarannà”, va exposar Martí amb convenciment.
El procés electoral és feixuc. Els estatuts fixen que ha d’arrencar el darrer trimestre de l’any o com a molt tard el primer del següent, i s’estableix un termini màxim de dos mesos per a l’elecció de la nova comissió permanent. En aquest període es constitueix el ple, amb un representant designat per les federacions, quatre atletes olímpics escollits entre els que han representat el país en les darreres tres edicions dels Jocs –dos d’estiu i dos d’hivern–, i tres membres de la comissió permanent sortint. Aquest ple escollirà els possibles membres cooptats, persones considerades valuoses per la seva trajectòria i que passen a integrar el COA a proposta de les federacions i amb el suport majoritari del ple. Amb la composició definitiva arriba la part decisiva del procés electoral, amb candidatures que han d’estar avalades per fins a deu membres del ple. Tot aquest engranatge complica l’aparició de més d’una alternativa, i per això, si no hi ha grans dissensions internes –com sembla el cas–, acostuma a haver-hi llistes de consens.

Vacant en la vicepresidència
Un dels llocs que s’hauran de cobrir en la nova comissió permanent –la formen el president, dos vicepresidents, el secretari general, el tresorer i sis vocals– és una de les vicepresidències. El càrrec l’ocupava Jordi Cerqueda, que va renunciar-hi en accedir a la secretaria d’Estat d’Esports. Martí, posat en l’escenari d’una candidatura continuista, va defensar la presència de Cerqueda: “Ara està  en una mena d’excedència, i jo sóc de l’opinió que la seva presència al COA és valuosa. Per normativa no hi ha incompatibilitats, i ell és una persona que crec que ha generat consens. Per mi no és contraproduent que tingui els dos càrrecs.”

EL 29 DE SETEMBRE

L'executiva europea, al principat

A banda de ser any de Jocs Olímpics, aquest 2012 és important per al COA, per la celebració del quarantè aniversari. Per aquest motiu s’ha preparat una cita especial, que arribarà el 29 de setembre vinent, amb la reunió al Principat del comitè executiu de l’organisme, que aplega els comitès nacionals olímpics europeus (CEO). El COA aprofitarà que la plana major de l’olimpisme continental serà al Principat per celebrar un acte en què repassarà la història olímpica andorrana i al qual té la intenció de convidar altres dirigents dels comitès veïns i també dels petits països, amb els quals es comparteix presència als Jocs dels Petits Estats. El comitè executiu del CEO, que presideix l’irlandès Patrick Hickey, ha fet precisament la segona reunió de l’any aquest cap de setmana a Budapest i ja anunciava la presència a An­dor­ra al setembre en el seu web.