És aquest un bon moment per exportar un festival?
El que cal, justament, és lluitar contra la crisi. És sempre bon moment per llançar-se endavant, però és sobretot en els moments de crisi quan s’ha de donar prova d’audàcia i valor.
I el públic respon?
Ja es veurà.
Les orquestres de mida mitjana, com l’ONCA, es beneficien de moments com aquest, en què els festivals estan més curts de pressupost?
És possible, perquè evidentment és més econòmic fer venir una orquestra de talla mitjana, en un moment de pressupostos modestos. Però també és cert que al públic li atrauen produccions cada cop més espectaculars i els concerts tenen cada cop més músics sobre l’escenari. Així que tenim una contradicció. Constatem que és una tendència que s’estén i que s’entén, però hem de vetllar també per la qualitat, que sigui òptima.
I per què el públic demana aquests grans espectacles?
Penso que un públic popular mostra menys discerniment i serà més fàcilment atret, enlluernat, per tot el que és de mida gran, de dimensions espectaculars. Però volem que Saint-Lizier sigui una aventura per a tothom, que surtin amb una concepció, un coneixement, aprofundit.
Potser el públic més general s’enamora de la música clàssica justament a través d’un gran muntatge.
Possiblement. És veritat que potser ho aconsegueixes si arribes a tocar íntimament la gran massa.
Parlem de vostè. Va ser una mena de nen prodigi. Tots els grans intèrprets han d’enlairar-se quan són molt joves.
Començar d’hora l’aprenentatge d’un instrument és important. Jo sóc jurat en algun concurs i veig passar centenars de joves intèrprets. I sempre hi ha una diferència entre aquells que van començar d’hora i els que ho van fer més tard. És la mateixa diferència que hi ha entre el domini d’una llengua materna i una altra d’adquirida més endavant. La primera queda profundament ancorada en la personalitat, forma part de la personalitat. És el mateix que succeeix amb la relació amb l’instrument. Si no, s’ha de fer un aprenentatge i ja no és part integrant de l’ésser.
Vostè va començar amb Lorin Maazel.
No vaig començar, exactament. Ell també va ser un nen prodigi, que ha marcat l’orquestra simfònica al seu temps, un superdotat de la batuta, que domina l’art de dirigir amb un mínim de preparació perquè té una memòria fenomenal, que pot recordar un repertori gegantesc sense la partitura. Vaig tenir la sort que comptés amb mi a l’orquestra de Cleveland. I la primera vegada que vaig tocar amb ells, el concert [per a piano] de Txaikòvski, estava tan fascinat pel que sentia que em vaig oblidar que el solista era jo. Tocaven d’una manera com jo no havia sentit mai.
Vostè sol tocar peces d’autors contemporanis.
Intento donar suport als creadors contemporanis. La música és un art actual. El repertori antic, el clàssic, ens ha deixat obres mestres que no es poden deixar de banda. Però la música actual és important i hi ha una separació que s’aprofundeix entre el públic i els músics i la producció actual. I això em porta a donar suport a la producció actual perquè és tan viva i emocionant com la música més antiga.
I atreu el públic?
Hi ha un problema que afecta tots els àmbits: el públic no de-sitja esforçar-se. L’home modern busca la gratificació immediata. I la música, com la resta de dominis artístics, si són valuosos, exigeixen un esforç de l’espectador. No es deslliurarà d’una primera escolta. Si una música és original, quedarà desestabilitzat per aquesta originalitat. I si és una música rica i profunda, tindrà diverses capes de significat que s’hauran d’escoltar a continuació. I el públic no està gaire disponible, vol que tot sigui fàcil i ràpid. La música comercial ofereix aquesta gratificació immediata. Però a la segona, tercera, escolta, ja no en queda res. No construeix experiències riques i profundes. Hem de lluitar contra aquesta tendència.
c2punts - Especialistes en Internet
English 
Català
Castellano
Français
|
0 
