Alçada en un parell de mesos després que el bisbe n’atorgués el permís, el desembre del 1779, forma part de la propietat de l’ordinenca casa Rossell. De fet, la capella hi està situada enfront. I, com aquell que diu, adossada a la casa. De planta rectangular, l’església disposada de cor de fusta, coberta a una aigua, campanar de paret i amb una sagristia annexada. El cor és als peus del discret temple. I s’hi pot accedir directament a través de la casa. La uneix una passarel·la de fusta que va de l’edificació principal de la propietat a la part més alta de la capella. A la sagristia es conserva el mobiliari original. Mentre que a l’interior del recinte eclesial hi ha un altar dedicat a la Puríssima Concepció. Tot plegat molt a to, molt a joc, amb la construcció. Solvent però sense la sumptuositat d’altres recintes similars de l’època. Segurament tampoc no ho pretén. Ni ho havia pretès mai.
Orientada al sud-est. Cap a on s’encara la façana principal. De cara al portal de la casa. De casa Rossell. La cara primordial de la capella es manté en pedra vista. Així es va deixar quan es va aixecar l’edificació. No pas tota ella deté visible la pedra amb què es va construir (el mur de sud-est, on hi ha dues obertures, una de quadrada i una altra de circular, resta arrebossat). Però la façana principal sí. Hi ha la porta com a element central. I un òcul i un nínxol just sobre l’entrada. S’hi accedeix pujant una pocs esglaons que permeten superar el desnivell entre el portal i la capella. El mur de la façana supera l’alçada de la coberta i té diferents fileres de pissarra que dibuixen franges decoratives. La decoració que li van donar dos mesos de construcció:?agost i setembre del 1780. I?algunes, poques, actuacions posteriors.

El detall

Mossèn Cinto Verdaguer es va allotjar a casa Rossell durant la seva estada, celebrada i famosa, al Principat, el 1883. Més d’una missa va fer a la capella.

On ho trobaràs?

A Ordino. La capelleta està situada al car-rer dels Cóms, al bell mig del nucli antic d’Ordino, adossada a casa Rossell, de la qual és propietat.

El dirigent va assegurar que amb el pla de sanejament, que suposa rebre 19.000 milions d’euros més d’ajudes públiques –fins a arribar a prop dels 23.500–, Bankia es convertirà en una entitat “sòlida, eficient, rendible i lliure”. A més, va posar en relleu que els diners públics que invertirà l’Estat no són ni un préstec ni una ajuda a fons perdut, sinó una inversió de capital, de la qual “no cal retornar res. Cal crear valor”.
El substitut de Rodrigo Rato al capdavant de Bankia-BFA també va voler deixar clar que “no he vin­gut aquí a depurar responsabilitats” sinó que el seu objectiu és “crear valor per a l’accionista i mirar al futur”. Amb relació al paper de Rato en la crisi de l’entitat, Goirigolzarri va indicar que va haver de treballar en “un entorn convuls” i va destacar que de la seva gestió “no ha sortit res” d’ir­regular que sigui la raó que es necessitin 19.000 milions més, sinó que va atribuir-ho “al deteriorament del valor dels actius per l’evolució econòmica i els canvis regulatoris. Aquests són els dos elements que justifiquen una recapitalització de l’entitat, res més”. El consell d’administració de Bankia ha sofert una renovació profunda els darrers dies. El president va explicar que el rescat de 19.000 milions s’espera que ar­ribi durant el juliol i que el darrer trimestre d’enguany tindrà lloc una ampliació de capital. També es preveu que Bankia-BFA vengui les participacions industrials.

Exigència del PSOE
El líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va exigir que els responsables de Bankia donin explicacions al Parlament sobre la seva actuació a l’entitat. “El Partit Socialista no avalarà la presència d’un euro públic més a Bankia si no sabem què ha passat, de qui n’és la culpa i com es resoldrà això”, va manifestar Rubalcaba des d’Astúries, on va assistir a la presa de possessió de Javier Fernández com a president autonòmic.  
Segons les paraules del secretari general socialista amb relació a l’afer de Bankia, “no se m’ocorre cap més manera de fer-ho pitjor” i entén que els ciutadans estiguin “cada cop més enfadats”. Rubalcaba va ressaltar que “no vull recórrer un camí en què les pèrdues se socialitzin i els beneficis es privatitzin”.
De la seva banda, el primer secretari del PSC, Pere Navarro, troba que la situació de Bankia és “un cas especialment escandalós de mala gestió” i considera “necessari salvar l’estructura financera del país, però sobretot és necessari garantir que els recursos públics que s’hi destinin es puguin recuperar amb garanties”. L’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (Adicae) va emetre un comunicat en què afirma que el pla de sanejament presentat per Bankia és “una presa de pèl” que farà que molts inversors es converteixin en petits accionistes.
D’altra banda, Rubalcaba va explicar que en la reunió que va mantenir amb el president del go­vern, Mariano Rajoy, van arribar a un acord perquè Es­panya vagi a Europa “amb una sola veu” per part de l’executiu i l’oposició. El dirigent socialista va celebrar que “per fi s’hagi obert la paraula creixement” a l’eurozona.

PEL PS LUSITÀ, ALEMANYA S'APROFITA DE LA CRISI DEL DEUTE

El secretari general del Partit Socialista portuguès, António José Seguro, es va queixar dels desequilibris entre els integrants de l’eurozona que ha comportat la crisi. “Els països com Alemanya, que es financen a menys de l’1 per cent, es beneficien de la desgràcia d’altres països”, va afirmar el polític, que va arribar a dir que “no té sentit ser membres d’una unió econòmica i financera” en què no se solucionen aquestes diferències. Seguro, que divendres es va reunir amb representants de la UE i de l’FMI, va destacar “les diferències cada vegada més profundes” amb les tesis dels dos organismes. De la seva banda, la directora de l’FMI, Christine Lagarde, va adreçar-se als grecs, que “haurien d’ajudar-se de manera col·lectiva, pagant tots les seus impostos”.

Ara més que mai, en una societat en què pares i mares, si tenen sort, treballen i han de deixar els fills en lloc segur durant la jornada laboral, les escoles bressol es converteixen en fonamentals. Ara mateix, les guarderies comunals continuen sent una bona opció econòmica per atendre els infants de fins a tres anys, fins que tinguin l’edat per començar l’educació maternal. Encara són una opció viable per a moltes famílies, ja que la tarifa mensual que paguen els pares per cada infant està molt per sota del preu final, una subvenció que assumeixen els comuns i que cada vegada es fa més complicat de costejar, a causa de la baixada d’ingressos i de les retallades econòmiques a les corporacions a conseqüència de la crisi que està vivint el país. Al Principat funcionen a dia d’avui onze guarderies comunals, amb una tarifa mitjana al mes per infant de 740 euros. Els pares en paguen de mitjana 334 i per als comuns representaria uns 400 euros cada plaça d’escola bressol que ofereixen. Una quota que permet deixar els infants a les guarderies de dilluns a divendres des dels volts de les vuit del matí fins a les vuit del vespre; en alguns casos, també dissabte al matí.      
Què s’ofereix als pares amb aquesta quota? A més de guardar els infants durant les hores d’escola bressol que es tinguin contractades, per als petits que van a la guarderia en horari complet el cost del dinar i el berenar també estan inclosos en el preu per als que ja no són lactants (en aquest cas, són els pares els que han de comprar la llet). Qui només hi va al matí, té el dinar inclòs en la quota; qui hi va a la tarda, el berenar. Els pares, que han de portar els bolquers i les cremes que necessiten els nadons, també han de sufragar una matrícula anual i, en alguns casos, els materials educatius que es fan servir a les guarderies.     
Per parròquies, Encamp és la que inverteix més diners per plaça en els centres que gestiona: Els Esquirolets, al poble d’Encamp i Els Marrecs, al Pas de la Casa, l’única al país que obre els diumenges. En aquest cas, el preu real per infant és de 950 euros mensuals, malgrat que els pares n’estan pagant aquest curs 375. Cal tenir en compte que aquest preu i els de la resta de la comparativa analitzada són per als horaris complets de tot el dia al llarg de tota la setmana, i que la totalitat de llars d’infants del Principat ofereixen la possibilitat de dur-hi els petits només al matí o a la tarda, amb la qual cosa varia el preu que en paguen els pares i la subvenció pública. En el cas d’Encamp, el comú cobra 244 euros mensuals per plaça de jornada partida.     
Després de les llars encampadanes, són les d’Andorra la Vella les que més cost representen per a les arques comunals. Amb un preu per plaça de 326 euros, el real és de 850 a les llars d’infants de Prada Casadet i dels Ser­radells. Quant a la de Santa Coloma (700 euros per als pares), el comú només n’inverteix 474 per infant. “Els costos depenen molt del preu del lloguer dels espais o del material per a les escoles”, explica Montserrat Altimir, cap de l’àrea de Social del comú de la capital, que considera que cada vegada els serà més difícil assumir el diferencial del cost de cada plaça.
“Tot i que ja es va fer una pujada de tarifes per als pares l’any passat, el cost real és insostenible.” Altimir recorda que, a més, els comuns ofereixen descomptes i fins i tot exempcions en la tarifa a algunes famílies amb problemes econòmics que els ar­riben derivades dels serveis socials par­roquials i del ministeri de Benestar i Salut. És per això que les corporacions volen que el Govern assumeixi, com a mínim, part d’aquesta despesa. És un debat que està obert des de fa temps. Les competències han de continuar sent comunals? Han de passar a l’Estat? S’han de compartir?
Algunes administracions locals ho tenen molt clar. És el cas d’Escaldes-Engordany, on la cònsol major, Trini Marin, sempre s’ha mostrat partidària de mantenir les competències en la gestió de les guarderies. “És un tema de proximitat”, explica la consellera d’Infància de la parròquia, Núria Pons, que indica que encara és d’hora per saber si es revisaran a l’alça els preus que paguen els pares per al curs vinent.
Carregar més els pares no és ara mateix una opció que es plantegi el comú d’Encamp. “És impossible que els pares assumeixin el cost total de la plaça, i la parròquia ha de continuar pagant aquesta part”, assenyala la consellera d’Afers Socials, Olga Moreno. Tampoc no és partidària de traspassar competències al Govern i creu que les possibles subvencions que es puguin donar des de l’Estat han de ser coordinades pels serveis socials de les dues administracions.  
L’opinió dels pares és difícil de saber, en no haver-hi al país cap associació de famílies amb fills en edat preescolar. Quan sorgeix algun problema, com va passar l’abril de 2011 amb la puja de preus que va decidir el comú d’Andorra la Vella, són els pares de la guarderia afectada els que s’organitzen per protestar.
De moment, i en espera que el Govern i els comuns decideixin el camí que han de seguir sobre les escoles bressol, totes les guarderies continuen sent subvencionades i gestionades directament per les parròquies. Només en un cas és aliena a l’administració pública. Es tracta de la llar d’infants El Petit Príncep, a la Massana. Gestionada i dirigida per Causes Pies, l’entitat rebrà el 2012 una aportació del comú de 400.000 euros que no només servirà per cobrir el cost de cada plaça, sinó també per assumir les despeses de les obres de remodelació que s’hi van fer i dels deutes històrics del centre.
Així, els pares que duen els fills a la llar d’infants massanenca han de pagar 330 euros, quan el cost real de la plaça és de 650. El director, Antoni Bach, considera que la quota mensual que paguen les famílies no dóna per mantenir el servei, ja que “cada any ens subvencionen menys”. La solució passa, segons Bach, per reduir els costos de personal. “Actualment hi ha 22 persones treballant-hi però cada cop hi ha menys infants a la guarderia. El que encareix el pressupost és el personal”, sentencia.
A la banda baixa de les subvencions per infant hi ha les guarderies de les parròquies d’Ordino, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany. Amb un 46% de subvenció del total del cost de la plaça (els pares paguen 325 euros i el cost real és de 610), des del comú d’Ordino assenyalen que el preu final fluctua segons el nombre de places que s’acaben contractant (famílies amb més d’un fill a la guarderia) i del tipus de servei escollit. És una circumstància que es repeteix a totes les llars d’infants parroquials. Com a la de Sant Julià, l’escola bressol L’Espill, on s’aplica una rebaixa del 25% en el preu que paguen els pares quan hi inscriuen un segon fill. El comú lauredià subvenciona la meitat de la quota –el cost real és de 660 euros–; el d’Escaldes-Engordany, que gestiona dues guarderies, assumeix un 53% de la matrícula, en pagar els pares 348 euros d’una plaça que en val de 750. A Canillo, la tarifa de Les Orenetes té un cost real de 700 euros, dels quals els pares en paguen 303.
Un dels problemes que afecta cada cop més el tancament de pressupostos de les guarderies comunals és el fet que els dar­rers anys ha baixat el nombre d’infants que hi acudeixen. S’ha passat de les llistes d’espera per a les inscripcions a trobar-se molts centres que comencen el curs amb un nombre important de places per omplir. Ho explica el director de l’escola bressol El Petit Príncep. “Des de fa un parell d’anys iniciem el setembre amb vacants a la guarderia, quan no havia passat mai. I això també afecta els comptes de l’escola bressol, perquè el personal és el mateix que si el centre estigués complet”, assenyala Antoni Bach.
A començament de curs, les onze guarderies comunals oferien en total unes 770 places, moltes de les quals no s’han acabat de cobrir. Són diverses les raons d’aquesta baixada en el nombre de matriculats. Segons expliquen els agents socials, el descens de la natalitat i la crisi econòmica (que ha fet que moltes famílies hagin marxat del país i que d’altres, amb algun dels membres a l’atur, hagin decidit prescindir de la guarderia i tenir cura dels infants a casa) estarien al darrere del descens dels menors inscrits a les escoles bressol. “També va per temporades”, explica la cap d’àrea de Social del comú d’Andorra la Vella. “A l’hivern, amb l’arribada dels temporers, s’acaben omplint les places”, assenyala Montserrat Altimir.

MÉS FACILITATS LABORALS PER PODER PASSAR MÉS ESTONA AMB LA CANALLA

Pares i agents socials són més favorables a implantar uns horaris de feina que permetin conciliar la vida laboral amb la familiar abans que ampliar els horaris i els dies d’obertura de les guarderies comunals. “Hi ha horaris que perjudiquen molt els treballadors que tenen fills molt petits i es veuen obligats a deixar-los tot el dia a la guarderia, i fins i tot a haver de pagar una mainadera durant les hores que estan tancades”, indica Guillem Fornieles, secretari general del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), que considera que la solució al problema no passa per ampliar els horaris de les llars d’infants, sinó per evitar abusos en els horaris per part de la patronal. Quant als pares, un grup dels que va visitar fa pocs dies l’escola bressol El Petit Príncep de la Massana en una jornada de portes obertes també es mostrava favorable a uns horaris de feina més raonables. De moment, quan les guarderies tanquen la solució es buscar una combinació d’horaris entre els pares.

XARXES FAMILIARS I D'AMISTATS PER VACANCES, FESTIUS I DIUMENGES

Les temporades de vacances, els diumenges i festius fan incompatible el sistema andorrà de guarderies públiques amb les feines en el sector comercial i turístic. Només el centre encampadà del Pas de la Casa obre pràcticament els 365 dies de l’any (aquest 2012 només ha tancat portes l’1 de gener i el 14 de març, i ho tornarà a fer el 8 de setembre i el 25 de de-sembre). Una mesura que es va prendre per proporcionar un millor servei als pares que treballen a les estacions d’esquí, en establiments hotelers i en comerços de la part alta de la par­ròquia. Però com s’ho fan els pares que treballen diumenges i festius a la resta de parròquies? Segons la primera secretària
de la Unió Sindical d’Andorra (USdA), Maria José Espinosa, “les xarxes familiars, veïnals i d’amistats han estat des de sempre la millor solució per als pares que treballen en comerços, hotels, bars i restaurants. A més, és una manera d’estalviar diners en uns moments complicats, en no haver de re-cór­rer a les mainaderes”. Espinosa també recorda que els darrers anys, per culpa de la crisis econòmica, aquesta problemàtica ha anat a la baixa. “Molts empleats de la construcció han deixat de fer hores extra i ja no treballen els caps de setmana”, indica la sindicalista, que admet que encara hi ha molts treballadors del comerç i l’hoteleria als quals “se’ls fa molt difícil conciliar la vida laboral i familiar”.