Els segrestats espanyols són la madrilenya Ainhoa Fernández de Rincón, de l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí d’Extremadura, i el mallorquí Enric Gonyalons, de l’ONG Mundobat. La italiana és Rosella Urru, de l’ONG Comitè Italià per al Desenvolupament dels Pobles.
El responsable de seguretat de l’autoproclamada República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Akeik, va dir que una desena de segrestadors van entrar des de Mali i van atacar la seu de recepció d’estrangers als campaments de refugiats a l’oest de Tinduf. Les autoritats sahrauís es van referir als captors com a “terroristes”, en possible al·lusió a al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI).
Segons va relatar Juan Bedialauneta, cooperant de l’ONG Hegoa, Ainhoa Fernández de Rincón va ser treta del seu mòdul per la força, després que els assaltants trenquéssin la porta. La jove va cridar una companya que estava fora del recinte, sopant amb uns amics, i li va dir que hi havia homes armats.

Taques de sang
En un altre mòdul hi havia Go­-nyalons, que “també es va resistir”. Fonts de la RASD van asse-nyalar que aquest cooperant podria estar ferit, i EFE va constatar que a l’entrada del seu mòdul hi havia taques de sang i un casquet de bala. Rosella Urru, es trobava en un altre mòdul 1 i estava sola després de sopar-hi amb un grup de persones que ja havien abandonat el lloc.
El ministeri espanyol d’Exteriors va assenyalar que “està realitzant totes les accions necessàries amb la màxima discreció” per assegurar la integritat física dels cooperants i aconseguir el seu ràpid alliberament.

ALTA PARTICIPACIÓ EN LES PRIMERES ELECCIONS LLIURES A TUNÍSIA

Els tunisians van acudir ahir massivament a votar en les primeres eleccions lliures de la història del país, a les quals s’escull una assemblea constituent. A les set del matí ja hi havia electors esperant l’obertura dels col·legis, i tres hores després les cues eren de diversos centenars de metres, en molts casos a ple sol. En qualsevol cas, l’absència d’incidents va ser la tònica general, tant a la capital com a la conca minera de Gafsa i Sidi Bouzid, bressol de la revolució. El primer ministre, Beyi Caid Essebsi, que deixarà el càrrec en poques setmanes, va dir que “el poble tunisià escriu avui una nova pàgina de la seva història, que separarà dues èpoques, i de la qual es pot enorgullir entre les nacions lliures i desenvolupades”.

EL CNT PROCLAMA 'L'ALLIBERAMENT TOTAL' DE LÍBIA

El Consell Nacional de Transició libi (CNT) va proclamar ahir oficialment l’“alliberament total” del país en una cerimònia multitudinària a Bengasi. Malgrat controlar la totalitat del país des de finals d’agost, el CNT havia insistit en nombroses ocasions que no anunciaria l’alliberament total del país i el final de la guerra fins que no hagués capturat Muammar al-Gaddafi. A partir d’ara, Líbia entra de ple en la transició cap a un Estat democràtic, que, segons el full de ruta dissenyat pel CNT, desembocarà en la celebració d’eleccions en vuit mesos.
D’altra banda, un metge que va participar en l’autòpsia de Gaddafi va revelar que el dictador tenia una bala al cap i una altra allotjada a l’abdomen, i que aquestes ferides van ser les que li van causar la mort.
Paral·lelament, el ministre de Defensa britànic, Phillip Hammond, va dir que la reputació del CNT està “danyada” per la manera com Gaddafi va morir, i que haurà d’arribar “al fons de la qüestió” si vol netejar la seva imatge.

Són cinc, de diferents edats i procedències però amb la mateixa ocupació: cobrar els productes d’alimentació en una gran superfície. “En un dia podem atendre 200 persones”. Hem quedat un vespre per xerrar en un bar, després de la feina. Ara en tenen més. No més hores, però sí pleguen més tard i no estan gens contentes. Els nous horaris comercials els han caigut com un xàfec i sense dret a negociar res. Ara estan preocupades per la campanya de Nadal que les obligarà a arribar a casa dues setmanes seguides a les 11 de la nit. Tenen ganes de xerrar, de deixar de ser una part invisible de l’engranatge comercial. Això sí, pactem que per arribar el més lluny possible, els noms que utilitzarem a la crònica seran falsos; les històries, no. La Maria és una gallega de 53 anys, mirada cansada, físic robust. Fa 33 que és aquí, “vam sentir impotència quan el Govern va canviar els horaris, els treballadors no tenim ni veu ni vot”. Està separada i viu sola, “sort en tinc de la meva filla, si no, no podria ni pagar el pis”. L’Alba és veneçolana, prima i amb grans ulls negres, té 39 anys i participa en la conversa amb la filla de 10 anys a la vora. També està separada, “abans encara sortíem el diumenge a les 7; ara, ni això”. Viu a Sant Julià, “els dissabtes sortim a les 22.30 h. i com que no hi ha bus, he de baixar a casa caminant des d’Andorra la Vella. No em puc permetre un taxi. Arribo a les 12 h.” Pren la paraula la Natàlia, vídua, de 58 anys, amb 4 fills, dos dels quals viuen amb ella. Fesomia de mama i d’àvia de les de tota la vida, fa 18 anys que és aquí però va néixer a Pontevedra, “a mi em ve a buscar els dissabtes la meva filla, però a vegades em toca anar a casa en taxi, no camino gaire bé i visc a Engordany”. La Joana és menuda, tímida i filipina, de Manila. Té 26 anys, “els dissabtes entre les 9 i les 10 no hi ha ningú”. La Natàlia hi torna, “ara els ha donat per aquí, i si obríssim fins a la una del matí algú podria entrar, ni que fos en pijama”. Totes riuen, també la Patrícia, la més joveneta, una argentina de 20 anys, grans ulls i somriure generós, “aquí els immigrants vivim esclavitzats”.

No arriben a 1.000 euros mensuals
“Pago 600 de pis, em pots explicar com puc viure?”, em diu la Maria travessant-me amb la mirada. L’Alba m’explica contrariada que “no connectaré la calefacció fins que no sigui imprescindible, ens ar­reglarem amb un radiador”. La filla la mira, li dóna un copet a la mà i li diu, “no mami...” La Patrícia intervé per matisar, “nosaltres encara no ens podem queixar, fem dos dies de festa i ens paguen quan correspon. Conec gent que cobra el dia 15 o el 20 i a sobre fan només un dia de festa”. I canviar de feina? Els ho dic. “Per anar on?”, em contesten totes convençudes que dins de les dificultats tenen una posició més o menys segura. M’ho diuen amb contudència, volen que quedi clar que tot i admetre dificultats no ploren, tiren endavant. Queixar-se? Sindicar-se? Els ho dic i obren els ulls com a plats, no hi creuen gens, “vam recollir firmes en una anterior reforma dels horaris i no ens van fer cas”, diu la Maria obrint els braços, “en aquest país la cultura del treballador és aguantar i no queixar-se, estem acollonides,” sentencia. Totes diuen que sí. Els dic que l’USdA sovint les defensa, “no creiem en la força dels sindicats andor­rans”, diu la Natàlia. “El just seria gua­nyar 1.200 al mes, o això o que abaixessin el preu dels pisos”, diu l’Alba, que em recorda que intenta no gastar gens per poder enviar algun diner als familiars a sud-amèrica. La Patrícia també ho fa.

I la felicitat?
“No em puc permetre parar-me a pensar en la felicitat, totes les meves preocupacions se les emporta pagar el pis”, assegura la Maria somrient i provocant que totes ho tornin a fer. Les 5 i la criatura formen davant meu un bon equip, sòlid. Observen amb curiositat, incredulitat i un punt d’ironia les reivindicacions del sector públic. “Les nostres condicions no han parat d’empitjorar i no ens queixem, i jo em pregunto, per què no puc anar a fer un paper al Govern a les 7 de la tarda? O a les 4 a l’estiu. O al banc un dissabte al matí?”, conclou la Natàlia, i provoca que totes exclamin, “això, això”, el to s’eleva i des de les taules de la vora es fixen en el nostre debat. Les dues Andorres s’obren en canal davant meu quan em diuen,  “amb aquests sous ens dirigim de cap a la indigència”.
I a part? Qui són les 5 persones que tinc al davant a banda de caixeres. Que fan quan no treballen? “Jo no puc fer res, no tinc diners”, em talla l’Alba amb expressió seriosa. “Jo visc amb la famíla però tinc nòvio”, riu nerviosa la Joana. La jove filipina m’explica que “em quedaré aquí fins que tingui feina però no em veig vivint a Andorra”. La Patríca assenteix, “aquest és un lloc per treballar, no per viure”. Tot i això la Patrícia sí admet que alguna vegada es pot permetre anar al cinema, “és que és del poc que es pot fer aquí”. La Natàlia ens fa riure a tots un altre cop, “als meus 58 anys jugo a la videoconsola com una condemnada”.
Per acabar tornem a la feina. “Els més maleducats són els andorrans”, afirma la Patricía arrufant les celles, “molts et tracten com una merda”. La Maria discrepa, “la majoria són educats però sempre hi ha algú que no té paciència”. I què fas si algú et tracta malament, “t’aguantes, t’ho menges i quan acabes te’n vas cap a casa”. Entre els turistes destaquen els russos, “un dia vaig cobrar un senyor que va treure un feix de bitllets de 500”, em diu la Joana. Ens acomiadem, amb abraçades i petons. En sortir al carrer, està plovent. Una metàfora apropiada. En aquest país, no plou igual per a tothom.

Finalment Albert Llovera va poder sortir amb el cotxe en perfecte estat en la darrera etapa del Catalunya-Costa Daurada, penúltima prova del Mundial de ral·lis. Els problemes amb els frens del seu Abarth Grande Punto es van poder solucionar durant la nit i ahir va sortir amb la ferma intenció de completar un bon final de temporada. “He pogut fer temps molt bons i he estat molt satisfet perquè feia un any que no competia per asfalt i m’he trobat molt bé”, va assegurar Llovera.

L’esforç dels jugadors no s’ha vist recompensat en forma de punts. La selecció conclou la fase de classificació per al Mundial en l’última posició amb zero punts, en sumar la tercera derrota (4-3), tot i que en aquesta darrera ocasió, amb Noruega, es va poder endur com a mínim un empat.

Si no fos perquè el marbre és, suposadament, fred, en qualsevol moment la noia de la cadira sembla que s’ha d’alçar. Amb la cama dreta curosament encreuada i recolzada damunt l’esquerra, la jove a qui l’excels Josep Viladomat va donar forma a mitjan el segle passat roman damunt la cadira, que fou de fusta, però que, com tota l’obra, en ella és de marbre. De Carrara, per ser més exactes. Perquè l’escultor deManlleu (1899), i que la guerra espanyola el va portar al Principat, i a la parròquia d’Escaldes on moriria noranta anys després de néixer treballava, entre altres materials, amb un marbre que molt sovint li adobava el taller Nicoli. A la població esmentada. Viladomat creava en fang. En terracota. I?la noia asseguda i fortament recolzada amb el seu braç dret en un dels vèrtexs del respatller de la cadira reuneix tots els cànons de realisme que l’escultor donava a les seves obres. Moltes, dones. Com la noia. Com l’escultura que el Centre moral i recreatiu va adquirir a Viladomat, quan encara era en vida, per cedir-lo, després, al comú d’Andorra la Vella. Va ser el punt final d’una entitat centenària. Que el 1905 va néixer amb la voluntat de dinamitzar l’activitat cultural a Andorra. L’últim gest va ser invertir els fons de què gaudia en una obra d’art que quedarà per a la posteritat. Una escultura neoclàssica. D’aire d’un noucentisme que Viladomat es va encarregar de perpetuar. Una noia amb tots els ets i uts. I la moral del centre que la va donar.

El detall

La donació de l’obra, el 18 d’octubre del 2005, va ser el darrer acte del Centre moral i recreatiu, fundat cent anys abans.

Fonts diplomàtiques van confirmar que s’estava treballant en les línies d’actuació amb la finalitat de que els caps d’Estat i de govern donin avui el vistiplau a l’acord en el marc de la reunió que mantindran a Brussel·les.
No obstant això, hi ha veus discordants amb el projecte. És el cas d’Espanya, Itàlia, Portugal i el Banc Central Europeu (BCE), que es resisteixen al pla de recapitalizació per excessiu, segons van informar fonts europees. A més, Espanya demana que les provisions genèriques es comptabilitzin en la definició de capital de qualitat, una cosa que segueix sense acceptar l’Autoritat Bancària Europea (EBA), que ja les va rebutjar en els tests d’estrès del juliol.

Cinc entitats espanyoles
En el cas de la banca espanyola, es preveu que la recapitalizació afecti els bancs BBVA, Santander, Caixabank, BFA Bankia i Popular, una informació que la ministra d’Economia, Elena Salgado, no va negar. Finalment, l’import de la recapitalizació és inferior al que considerava necessari el Fons Monetari Internacional (FMI), que havia xifrat la suma en 200.000 milions d’euros.
D’altra banda, el president de l’Eurogrup, Jean Claude Juncker, va afirmar ahir que els ministres de Finances de la zona euro van acordar divendres que caldrà elevar “substancialment” la contribució del sector privat en el segon rescat grec, que ascendeix a 159.000 milions d’euros. El també primer ministre luxemburguès va partir del fet que els preparatius per a les negociacions amb el sector privat han avançat de tal forma que “hi podria haver una decisió” en la cimera d’avui de l’Ecofin, i que, si finalment no s’assoleix, aquesta podria arribar en la reunió de dimecres.
Segons l’informe de la troica sobre la sostenibilitat del deute grec, filtrat al Financial Times, l’economia grega s’ha deteriorat tant en els últims tres mesos que els socis internacionals haurien d’aportar 252.000 milions d’euros en ajudes fins a la fi d’aquesta dècada, a no ser que el sector privat accepti retallades importantíssimes sobre el deute que tenen en les seves carteres. L’estudi determina que, amb la finalitat de reduir el nivell de deute actual de Grècia, d’entorn del 160% del PIB, fins al 120% el 2020 la quitança hauria de ser del 50% i caldria un rescat internacional de 114.000 milions d’euros, mentre que per arribar al 110% de deute en faria falta una del 60% i n’hi hauria prou amb els 109.000 milions d’euros de fons de la UE i del FMI acordats el 21 de juliol.

ANGELA MERKEL EXIGEIX MÉS ESFORÇOS A ESPANYA I ITÀLIA PER REDUIR EL DEUTE

La cancellera alemanya, Angela Merkel, va exigir ahir a Espanya i Itàlia més esforços i noves reformes per reduir el deute, un dia abans de la cimera de caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea, a Brussel·les. “Espanya ha fet molt, però haurà de fer probablement més per aconseguir recuperar la confiança dels mercats”, va afirmar.
La cancellera també va reclamar sancions més severes i la denúncia davant el Tribunal de Justícia de la UE d’aquells socis comunitaris que no controlin les seves finances i pateixin un endeutament excessiu. “Brussel·les no té fins ara competències en aquest sentit”, va reconèixer, no obstant això. Merkel va precisar que, si un país viola durant anys el pacte d’estabilitat i creixement, ha de poder ser demandat davant del Tribunal de Justícia de la UE, amb independència de l’autonomia pressupostària dels diferents socis. “Necessitem més Europa i més capacitat d’acció en aquest camp”, ja que en cas contrari no s’arribarà a una competitivitat equilibrada dels països de la UE, va afirmar.
Poc abans, Merkel havia fet una crida als socis comunitaris a deixar de “viure del crèdit”, davant la crisi pressupostària i del deute que afecta diversos països de la zona euro.

Aquests i algun altre motiu podrien explicar per què edificis i infraestructures s’encallen i s’aturen o es tanquen i romanen a­bandonats molt temps. Podrien explicar per què el complex Astra d’Arinsal fa anys que està a mig fer o l’edifici de l’antiga clínica de Santa Coloma es troba deixat. Són dos exemples vells i molt visibles d’esquelets de formigó, espais aixecats per tenir un ús i que es queden sense vida. Tenen un impacte visual negatiu en una Andorra que prova d’equilibrar la seva riquesa natural i paisatgística amb la intensa evolució urbanística de les darreres dècades. Les administracions i diferents agents del sector reconeixen el mal efecte que s’arrossega, però ho atribueixen a casos i circumstàncies molt concretes. Ara, amb més eines per a l’ordenació urbanística, no ho veuen una amenaça ni tan sols amb la crisi econòmica. Evidencien, però, que si arriba el conflicte i apareixen futurs esquelets, les solucions no són ràpides ni senzilles.
La Llei del sòl i els reglaments d’urbanització i construcció conformen en l’actualitat el tauler de joc de l’activitat urbanística. La major part de la responsabilitat adequant-se a aquest marc legal recau en els comuns. Parlant d’obra major, el marc general fixa que un cop el projecte ha rebut el vistiplau i s’han concedit els permisos de construcció hi ha un termini mínim d’un any per començar i des d’aquest inici es fixa un termini de tres anys per acabar. També existeix la possibilitat de demanar pròrroga per la meitat del temps dels terminis. I també d’establir terminis diferents per a projectes de més envergadura. Les administracions controlen que les obres s’executin segons la normativa i les cèdul·les d’habitabilitat o la llicència de primer ús posen el punt final al procés. Però quan una projecte s’atura pel motiu que sigui és complicat revertir la situació. Un exemple és l’edifici Esquirols II, a la urbanització escaldenca de Can Nogué, amb el qual s’ha viscut un llarg procés judicial, amb conflictes per l’edificabilitat, demandes veïnals i un enderroc parcial. Tot plegat ha arribat al final –l’edificabilitat que guanya el propietari la perd en una altra parcel·la de la seva propietat–,  però més de tres dècades després queda pendent acabar l’edifici.
Per minimitzar el risc de conflictes les corporacions han acabat implantant en la seva pròpia normativa alguns mecanismes. El comú d’Encamp, per exemple, ha decidit durant aquest consolat doblar els terminis i fixa dos anys per a l’inici d’obres i sis per a l’acabament amb l’objectiu que els promotors puguin treballar amb més marge en un moment econòmic complicat. “Hem detectat que les obres van més lentes, però no que no s’acabin. Ara mateix hi ha molts projectes d’autopromoció, del privat que es fa la casa. La promoció per a venda és diferent”, explica Jordi Espriu, cap de l’àrea d’obres públiques. També s’està treballant molt en planejament urbanístic, amb plans parcials i projectes per executar en el futur, assegura. Josep Benaiges, coordinador de l’oficina de planificació i projectes de serveis públics d’Andorra la Vella, ho corrobora i valora que “cada vegada és més difícil que puguin sorgir conflictes. Hi ha més eines i ara tampoc no entren projectes”.
A la parròquia encampadana o a la capital, però, no s’ha instaurat cap figura de garantia bancària, com sí que han fet a la Massana o a Escaldes. Es de­­­mana un aval que cobreixi un percentatge del valor de l’obra i que habiliti el comú per fer ús d’aquest coixí si arriben problemes. Una possibilitat que no existia deu anys enrere i que no ha estat una eina amb la qual maniobrar en el complex Astra o en el cas de l’edifici de la Serra de l’Honor, també inacabat. En aquest últim hi ha signat amb la propietat un conveni de canvi d’ús per transformar l’immoble del costat de la benzinera en pisos. Des de l’àrea d’urbanisme de la Massana indiquen, però, que la garantia no s’ha hagut d’executar des que es va instaurar.
Amb els edificis inacabats els edificis en desús també traslladen una imatge poc afavoridora del territori, com l’abans citada clínica de Santa Coloma, el recentment recuperat edifici de Radio Andorra, a Encamp, o l’aparcament dels Pouets, també a la capital, on fins ara per la complexitat de l’actuació i la manca de diners, no es reconvertirà la infraesructura com s’havia dit. “A casa comuna hem fet molta feina per millorar la imatge, en el manteniment de façanes i edificis. Trobar-te edificis en aquest estat no és bo”, explica el conseller de serveis públic i urbanisme de la capital, Antoni Armengol, en referència a l’antiga clínica. Un concurs d’idees per als Pouets és el que proposa el degà del Col·legi d’Arquitectes, Alfons Valdés, per a qui la reutilització dels espais abandonats és la millor manera d’eliminar el deteriorament estètic. Quant a l’Astra explica que “seria recomanable trobar una solució perquè els materials a la intempèrie pateixen i perden qualitat. El formigó també es fa malbé”. Sens dubte el complex massanenc també està en el centre de les crítiques dels ecologistes quan es parla de la problemàtica. Carles Iriarte, a banda de secretari general de l’Associació Protectora d’Animals, Plantes i Medi Ambient (Apapma), és veí d’Arinsal i hi passa per davant a diari. “S’hauria de tirar a terra perquè és un atemptat contra el poble. Té un impacte impressionant sobre l’entorn”, indica. Creu que amb aquest tipus de casos s’ha de fer complir la llei “actual”, adaptant volums i altures, i que el que no es pot fer “són excepcions, com sempre. Fa molt de temps que estem rebentant l’atractiu paisatgístic que té el país”. Iriarte també parla dels edificis que fets com a assecadors de tabac s’aixequen pensant a “reutilitzar-los com a habitatges”.
Què en diuen els promotors del risc d’obres inacabades? “En els darrers temps no hi ha hagut casos. Pot ser que les obres es facin més a poc a poc, però s’han anat acabant, el ritme de vendes ha baixat i no hi ha tanta pressió”, explica Jordi Galobardas, president de l’Associació de Promotors Immobiliaris d’Andorra (APIA). Galobardas, que també menciona els assecadors de tabac –“caldria acabar les façanes”– creu que casos tan duradors com els exposats “no són bons i plantegen greus problemes estètics”, però és partidari de la negociació. “No interessa que un edifici estigui vint anys aturat i de vegades les solucions no haurien d’estar tan lluny, hi ha petites diferències”, explica sobre els esquelets urbans. Uns esquelets que tothom vol veure en vies d’extinció.

COMPLEX ASTRA DE LA MASSANA

La perenne carcassa d’Arinsal

Han passat molts anys des que es va autoritzar a construir els vuit blocs del complex Astra, un projecte per fer-hi aparthotels que va tenir llum verd a la dècada de 1990 a Arinsal i que a hores d’ara manté columnes de formigó i la coberta en una immensa estructura. Una vegada la iniciativa va quedar en stand by per qüestions relacionades amb els promotors, ells mateixos van intentar obtenir un canvi d’ús dels edificis i que aquests es poguessin acabar destinant a la venda. Això es va produir fa cinc anys, però des de llavors tampoc no s’ha avançat. El comú de la Massana va treballar acollint-se a la Llei del sòl per fer aquest canvi i com a contrapartida el conveni signat amb la societat Astra quedaria amb tres dels vuit blocs, dos d’ells per a equipaments i un tercer amb pisos socials. Quan tot just s’arriba al final del mandat comunal, el cònsol, Josep Maria Camp, continua confiant que finalment l’Astra pugui finalitzar-se i atribueix la inactivitat a la crisi econòmica i el mal moment actual per a molts sectors, entre ells l’immobiliari. La construcció està just davant de l’església de Sant Andreu, d’Arinsal, que amb la llei de patrimoni cultural del 2003 passava a ser un bé d’interès i havia de tenir un perímetre de protecció de cent metres. Abans de la norma, però, el complex Astra ja existia. Inacabat, però existia.

AVINGUDA D’ENCLAR. SANTA COLOMA

Un espai ‘ideal’ per a simulacres

L’avinguda d’Enclar, a prop de la Borda Mateu, acull un edifici de dimensions considerables que ensenya la major part de l’esquelet. A la planta baixa funciona com a aparcament però la resta de pisos, i en són uns quants, només tenen fets els pilars la coberta. Així s’ha mantingut durant dècades –data de final dels setanta– però des del comú de la capital s’assegura que la construcció es podrà acabar amb la reordenació urbanística i converses amb la propietat. En principi es fa una excepció a l’actual normativa pel que fa a l’edificabilitat –ara no es permetrien aquests volums– i podrà acabar-se. Mentrestant, i a banda de les places d’aparcament, l’estructura ha acabat tenint algun ús servit per acollir un simulacre dels bombers que es va realitzar l’any passat. No gaire lluny, tot i que no és del tot visible des de la carretera, s’hi pot trobar un hotel abandonat.

ANTIGA CLÍNICA DE SANTA COLOMA

L’equipament que el progrés va inutilitzar

La construcció de l’hospital de Nostra Senyora de Meritxell va provocar que l’any 1993 la clínica de Santa Coloma, que fins llavors havia prestat serveis sanitaris al Principat, traslladés els darrers pacients. L’aspecte de l’edifici, una part del qual es troba en zona de risc de despreniments, és ara dessolador. El comú de la capital s’ha posat en contacte amb la CASS, que n’és el propietari, perquè faci un manteniment que li doni una millor imatge. Fa cinc anys es va fer pública la intenció de construir en la part segura una residència sociosanitària. De moment no s’ha mogut res.