Després, segurament es van quedar a les seves pàgines. L’escriptora acaba de fer un nou pas endavant per ser inconfusible a l’actual panorama literari català: endur-se el premi Ramon Llull, amb La dona veloç.
Quan vaig veure el títol vaig pensar que en mi segur que no s’havia inspirat. És que ja no en quedem, de lents, al món?
[Riu] Doncs em sorprèn molt, perquè en general rebo els comentaris contraris, tothom s’hi sent molt identificat, sobretot les dones. Aleshores està bé, està bé això, precisament la protagonista de la novel·la voldria ser lenta però no ho aconsegueix. Però tant de bo en quedessin molts més.
I vostè ho és, una dona veloç?
M’agradaria ser-ho menys.
Imagino que vol reflectir que vivim en un món, entre tanta informació, tantes coses per fer, que ens produeix angoixa.
Tenim constantment present aquest temps on no pots distingir el que és urgent del que és important, aquest temps on tot és imminent, tot s’ha de fer en temps real, on tota la informació és ràpidament comunicada i digerida per passar immediatament a una altra cosa. Evidentment que en tots els àmbits: empresarial, polític, periodístic, aquesta urgència hi és present, i contamina la vida quotidiana, la personal. I si el ritme de la persona acompanya, s’adapta bé als temps que corren; si no, paga un preu molt alt.
No hem vist la novel·la, òbviament, i només podem fer suposicions, però pel que se n’ha explicat, sembla escrita en clau d’humor.
Una persona del jurat em deia que havia rigut moltíssim i jo penso que un bon moment de riure no té preu. Hi ha comicitat, a la novel·la. Aquest estil d’alguna manera sempre l’he fet servir. Els capítols més divertits alternen amb els reflexius, donen d’alguna manera un punt de respiració al lector.
Com ha anat construint el personatge? Perquè en alguna ocasió va explicar que sent les seves veus.
La veritat és que sempre he tingut aquesta manera d’escriure. Zadie Smith parla de dues categories d’escriptors: macroplanificadors i microgestors; jo no m’hi identifico amb cap, jo més aviat parlaria dels il·luminats, perquè sento aquestes veus que de vegades em fan produir moltes, moltes pàgines, per després reestructurar-ne la forma. Seria com qui treballa la pedra, o la fusta, que busca la forma que hi ha dins d’un element. Sempre a través d’aquestes veus i de cap on em porten. És el cas del final de La dona veloç, sorprenent fins i tot per a l’autora; van passant coses que porten a unes revelacions inesperades.
Suposem que és conscient que probablement aquesta és l’última vegada que el Ramon Llull està tan ben dotat. Hauria estat igualment interessada a presentar-s’hi, de ser menys sucós?
Segurament seguirà sent el premi més important i sens dubte per molts altres factors. Per a mi, per exemple, que comporti la traducció al francès, un idioma que tinc pendent i que em fa molta il·lusió. I la nòmina de guanyadors del passat. No sé si decaurà, o com que tot decau, ho farà en la mateixa proporció que tota la resta.
Què li diuen aquests dos conceptes junts: ‘novel·la’ i ‘femení’?
A veure, em diuen una cosa que no s’associa a les meves novel·les. És a dir, hi ha una mena de gènere que sempre parla d’uns temes determinats, sovint des d’un to victimista, en el qual jo no he estat classificada ja des del començament. I me n’alegro, perquè la literatura no ha d’estar condicionada per la mirada d’autora-dona, s’ha de transcendir el gènere.
Explica una anècdota sobre com va començar a publicar, per casualitat. L’atzar juga un paper molt important a la vida? A la dels personatges?
Sí, és cert, té un paper importantíssim. És veritat que a la primera novel·la vaig tenir molta sort, perquè la vaig portar a Grup 62 sense conèixer ningú allà i es va crear una relació formidable i ja de molt temps. Després l’editorial ha anat canviant i ara ha estat un moment molt oportú per presentar-me a aquest premi.
Vostè que ha cultivat tots dos: conte o novel·la?
Em sento més còmoda amb la novel·la, perquè et permet treballar en profunditat i que els personatges adquireixin més gruix.
El panorama de la literatura catalana actual?
Molt vital, amb molta gent fent coses interessants, com Jordi Cornudella en poesia, Vicenç Pagès o Mercè Ibarz. I me’n deixo molts.