Fa uns mesos, vaig veure a Barcelona The Artist, el film del director francès Michel Hazanavicius que ha recollit merescuts premis arreu del món. La trama se situa en un dels moments més transcendentals de la historia del cinema: el pas del cinema mut al sonor.

Però l'argument i el missatge sobrepassa l'àmbit específic del cinema i convida a una reflexió sobre com el desenvolupament tecnològic (o les retòriques de la innovació) pot escombrar de la vida professional -i també de la vida tout court- gent de mèrit, molt capacitada però que no sap, no pot o no vol combregar amb les innovacions tècniques.

El protagonista, Valentin, era un astre del cinema silent, que cau en desgràcia en no adaptar-se al cinema sonor. Les seves habilitats interpretatives perden tot valor quan apareix el cinema sonor; ¿què és el que falla? ¿El to de veu? ¿La dicció? Hazanavicius no ens ho diu. El cas és que l'artista fracassat, per no adaptar-se a la tècnica (o potser per no acomodar-se als capricis dels productors) està a un pas del suïcidi.

Avui també podem trobar -a Andorra- centenars d'individus en situacions similars a la de l'heroi de la pel·lícula, George Valentin, en qualsevol domini de l'activitat humana: periodistes, arquitectes, ensenyants, xofers, cambrers, cuiners, mecànics, etc. (i les seves equivalents femenines) són els artistes que el capitalisme postmodern ha convertit en víctimes d'un sistema basat en el mobbing generalitzat; tothom pensa que a ell «no li tocarà», però el cert és que la desocupació s'ha «democratitzat»

Com en el temps que relata el film, avui: «cap treball no és segur, cap posició intocable, cap capacitació té una utilitat duradora, l'experiència i el savoir-faire tan aviat es converteixen en un llast com tornen a adquirir validesa, professions atractives resulten ser amb massa freqüència camins suïcides».

La nova economia ha institucionalitzat la precarietat; els ideòlegs del capitalisme global financieritzat sostenen i prediquen que model de relació laboral tradicional en el qual els treballadors obtenien un lloc de treball segur i estable amb un salari que anava creixent amb l'antiguitat a canvi del seu compromís de lleialtat a l'empresa ha fet crisi a causa de l'entorn econòmic canviant.

En el discurs contradictori dels propagandistes del «pensament únic» econòmic, polític i cultural es parla molt de talent i de coneixement, però en la realitat el que fan, amb la generalització de la precarietat laboral, només és destruir talent i coneixement.

Poc a poc, veiem que a les nostres empreses i administracions -influïdes per la propaganda del pensament econòmic dominant- s'instaura un concepte reduccionista de professionalitat. El bon professional només seria una persona competent en una determinada àrea d'actuació, amb diplomes que acrediten (?) coneixements, substituint així l'antic ideal de treballador capacitat, però també compromès i responsable en la realització de la seva activitat laboral.

La propaganda ideològica desgasta i esquerda les conviccions de les víctimes d'aquest procés injust i antieconòmic. La majoria de les víctimes accepten amb impotència, fatalisme i resignació el seu destí personal, el seu «sacrifici».

Com ha senyalat el sociòleg Ulrich Beck , el procés d'individualització de la desigualtat social ha transformat les causes externes de la desocupació en culpa pròpia; en les condicions actuals d'individualització, els éssers humans han de carregar amb la desocupació massiva com a un destí personal; en situacions de vida mancades de nexe de classe, individualitzades, el destí col·lectiu s'ha convertit en un destí individual. Amb la societat ja només percebuda estadísticament la unitat de referència en què colpeja el llamp (de la desocupació o la pobresa) ja no és el grup, la classe, sinó l'individu de mercat. El destí de classe s'ha fragmentat, en trossos de vida personals i passatgers, en esdeveniments «normals» de la biografia professional estàndard de tota una generació. Així la gent en situació d'atur acaba creient que són maldestres, ineptes, desfasats; les causes exteriors de la desocupació es «transformen» en culpa pròpia, els problemes del sistema en fracàs personal i en calvari de l'autoconsciència.

La nova pobresa és, sobretot, un problema material; però també és una autodestrucció acceptada en silenci.

Reaccionar davant aquest panorama no és fàcil, la resposta individualista més freqüent és, com acabem de veure, la resignació i la culpabilització. Els resultats són, com sabem, més atur i més pobresa.

La solució haurà de ser col·lectiva, social, com ho va ser la sortida a la crisi del 29 i el desenvolupament econòmic i social de la postguerra. Caldrà, doncs, insistir en la necessitat d'institucions eficaces, en la importància d'estar ben governats, la especial importància dels serveis públics i del seu bon funcionament.

En un moment de derrotisme, de desànim, la primera tasca a fer no pot ser altra, com diu Daniel Innerarity, que la construcció política de l'esperança col·lectiva.

La signatura de l’acord sobre la delimitació de la frontera a la zona de les Abelletes és nefast per al país.

Un dels documents més antics que fa referència a la frontera amb els nostres veïns és l'Acta d'Ermengol, Comte d'Urgell, de data 13 de juny de l'any 1007. Andorra delimitava en aquells temps amb els Comtats de Cerdanya, d'Urgell i de Pallars i amb la regió de Savartés (corresponent a l'actual departament de l'Arieja).

Els límits entre els Estats han anat variant en el decurs dels anys a conseqüència de guerres, casaments o simplement tractats. Andorra és dels pocs països que ha conservat la mateixa frontera des del Segle XI, una frontera generalment natural seguint les serres i els rius de la nostra geografia.

Tot i això, amb la construcció del túnel d'Envalira i del viaducte que el va connectar a la RN22, el Govern d'Andorra va creure necessari proposar una modificació de la frontera per tal que el traçat d'aquest viaducte no ocupés territori francès. Per aquest motiu es va signar l'any 2000 un Tractat entre el Principat d'Andorra i la República Francesa que rectificava la frontera.

Aquest Tractat modificava doncs la frontera natural (riu Arieja) entre Andorra i França fent que els andorrans hem perdut una part de l'accés directe al riu Arieja, del pont internacional del Pas de la Casa en avall.

En l'article 5 d'aquest mateix tractat, les parts es van comprometre, en el termini més breu possible, a iniciar negociacions amb vista a concloure un acord relatiu a la delimitació de la seva frontera.

A tal efecte es va crear una comissió Franco-andorrana que s'ha reunit una desena de vegades, alternativament a Andorra i a Paris. Aquesta comissió hauria arribat a dos acords:

1.- Redacció d'un projecte d'acord franco-andorrà sobre la gestió conjunta de les captacions d'aigua en la conca de l'Arieja des de la serra fins el riu de la Palomera. Aquest projecte d'acord respon a la directiva 2000/60/CE on diu: << Quan un districte geogràfic s'estén més enllà del territori de la Comunitat, l'Estat membre concernit (en aquest cas França) intenta establir la coordinació apropiada amb el país tercer (aquí Andorra), amb la finalitat de realitzar els objectius de la present directiva sobre el conjunt del districte hidrogràfic>>. Aquest projecte d'acord (si és el mateix que vaig examinar quan era Cònsol) considero que és un bon acord per ambdues parts.

2.- Delimitació de la frontera en els sectors en litigi segons la cartografia andorrana i la francesa:

- Pic d'Envalira: la frontera seguiria la serra passant pels dos pics (pic d'Envalira i pic Negre).

- La Palomera: el límit seguiria el riu de la Palomera fins a la seva font i d'allí en línea recta fins el punt més alt del cap de la Palomera.

- Pic de Ruf: aquí també la frontera seguiria la cresta de les aigües vessants.

- Clot de les Abelletes: aquest ha estat el punt més delicat que han tractat les dues delegacions. La cartografia andorrana situa la frontera al mig del riu Arieja fins a l'estany Negre (de les Abelletes) que parteix pel mig, i d'aquí serra serrant fins al cap de la conca. La cartografia francesa (mapes del segle XVIII de Cassini i els plans cadastrals) atribueixen a França tot l'estany Negre i tota la muntanya, incloent el vessant andorrà, per sobre de l'estany. Això representa una diferència de 0,46 Km2 molt important per Andorra comparat als seus 468 Km2, però totalment negligible per França en front als seus més de 550.000 Km2! L'acord al que s'hauria arribat és de partir aquest territori conflictiu atribuint a França la part que va de l'estany Negre fins passat el camí del coll dels Isards. Aquest camí que coneixen bé els excursionistes, els pastors, els caçadors ja haurà desaparegut de la xarxa de camins andorrans! El ministre portaveu de l'executiu ha qualificat aquest acord de "satisfactori per totes les dues parts i que "ningú" en surt més beneficiat que l'altre"! La meva opinió Senyor Ministre, és que no es pot acceptar aquest segon acord ja que considero que França ens l'ha encolomat: són millors negociadors que nosaltres!

Intentaré explicar-ho a continuació, intentant no allargar-me massa. Quan van sorgir els primers incidents en aquella zona de les Abelletes provocats per la instal·lació d'un telesquí i per una captació d'aigua, el Comú d'Encamp va començar a moure's (tot i que corresponia més a Govern que al Comú ja que la frontera és una competència exclusiva de l'executiu). És cert que les dues cartografies (l'andorrana i la francesa) són divergents. Recordant, com he comentat al principi de l'escrit, que al segle XI, Andorra limitava en aquella zona amb la Cerdanya, el Comú d'Encamp, amb l'ajuda dels seus experts, va aconseguir a l'arxiu de Puigcerdà un document del 15 de maig del 1295 en què s'estableixen els límits de terme entre la Cerdanya i les Valls d'Andorra. Aquest document (escrit en llatí) situa clarament el límit baixant del Pic d'Envalira " per la serra que divideix fins al mig de l'Estany anomenat de la Casa" i de l'estany riu avall.

Senyors del Govern, si coneixeu la geografia andorrana, i l'heu de conèixer, de serra que va fins al mig de l'estany Negre (o de les Abelletes i de la Casa) només n'hi ha una i és per aquesta serra per on passa la frontera amb França a aquesta zona de les Abelletes. És aquesta serra que sempre han reconegut com a frontera els Encampadans (pastors, caçadors, excursionistes, …). És aquesta serra que sempre s'ha considerat com a frontera en la nostra cartografia. És aquesta serra que donen com a frontera els experts, Sr. CORRIENTE (per cert avui assessor del Govern en aquest afer!) i Sr. BONALES en els seus corresponents informes encomanats pel Comú d'Encamp i dels quals us vaig fer arribar un còpia.

Tal i com he dit abans els francesos en saben de negociar:

. El Sr. SARKOZY, President de la República Francesa, en tant que Cap d'Estat d'Andorra (així ho voldria entendre) ja va esmentar públicament aquest litigi en la seva visita a Andorra, a la plaça del poble d'Andorra la Vella!

. L'Ex Ministra d'A.E., Sra. ALLIOT MARIE, hauria declinat una reunió amb el seu homòleg andorrà fins i tant no tingui una resposta (suposo positiva) al dossier de delimitació de la frontera!

. El primer Ministre, Sr. FILLON, l'hi hauria estat impossible rebre el Cap de Govern d'Andorra, per una qüestió d'agenda! (no entendré mai aquests termes diplomàtics).

. L'actual Ministre d'A.E., Sr. JUPPÉ, inclús hauria comentat a l'actual Govern la meva ferma oposició a la signatura d'aquest acord! Quin honor!

Jo sóc dels que pensem que l'Estat Andorrà té dues vies per negociar amb França:

1.- La que tenen tots els països sobirans del món: cada ministre d'Andorra i els seus serveis han de poder parlar, reunir-se amb els seus homòlegs de França.

2.- A través de la representació oficial del Copríncep (Cap d'Estat d'Andorra).

Si en un moment donat sorgeix un problema (que no sigui una raó d'Estat!) no totes les portes s'haurien de tancar. A part si "la raison du plus fort est toujours la meilleure!".

El Cònsol menor d'Encamp considera que s'ha optat per "una solució ràpida i equilibrada, ni per als uns ni per als altres". També considera que "a vegades els interessos del País passen per sobre dels parroquials". Miri  Sr. Cònsol, la solució ha estat ràpida estic d'acord amb vostè (12 anys de negociació i ara amb pocs mesos de Govern de DA ho ha resolt!), però al meu entendre gens equilibrada! Si d'interessos del País com aquest n'hi ha molts, la parròquia d'Encamp quedarà reduïda d'aquí uns anys a la Plaça dels Arínsols!

Les fronteres tal com he dit al principi acostumen a ser naturals (serres, rius, …).Les dues modificacions de traçat, la del viaducte del túnel d'Envalira i aquesta, si es porta a terme, no en tenen rés de naturals i segur que generaran conflictes de més difícil solució que els que s'han pretès resoldre avui.

Avui diumenge 4 de març escric aquestes reflexions. Dimarts vinent dia 6, vostè Sr. SABOYA es reunirà amb el seu homòleg francès, Sr. JUPPÉ, per iniciar les converses bilaterals per l'establiment d'un conveni de no doble imposició entre Andorra i França, per l'establiment d'un Espai Econòmic Europeu per als Petits Estats, i per la signatura dels dos acords de delimitació de la frontera (aigües i frontera).

Si bé considero interessants per Andorra els dos primers i el de les aigües del tercer punt, en la meva modesta opinió, la d'un ciutadà d'Andorra, la signatura de l'acord sobre la delimitació de la frontera a la zona de les Abelletes és nefast per al nostre país. Si que us ha permès establir aquesta reunió amb el Sr. JUPPÉ, però penso que hem esperat 12 anys, també hauríem pogut esperar 2 mesos més i, qui sap, pot ser d'altres interlocutors costat francès, no haurien portat la negociació (la pressió) a aquests extrems. Em queda l'esperança que els parlaments andorrà i francès no ratifiquin aquest acord.

D’on li ve aquest vincle amb el Celler d’en Toni?
Vaig conèixer el Ramon Sasplugas fa uns mesos i vam connectar molt bé, però amb qui vaig tenir una química especial de molt de carinyo és amb la seva mare, la Maria Teixidó. Estic aquí per aquesta família.

La seva presència és un reclam, per allò de l’estrella Michelin.
Que se la fotin al cul l’estrella Michelin, clar i català.

Com diu?
Hi ha molta màfia en això de les estrelles, se sap del cert que les últimes que es van donar en alguns hotels estaven totes comprades. Jo la vaig tenir 7 anys i només em va servir per perdre diners. No en vaig treure res de res.

Però això no dóna prestigi?
Mira, algun client esnob sí que t’entrarà, però molta de la teva clientela potencial ja no perquè agafa por del preu que puguis tenir, encara que no l’hagis tocat. No serveix per a res l’estrella Michelin.

És a dir, que no tenir-ne cap a Andorra no és cap problema.
Cap ni un. El que us ha de preocupar és donar bon servei i tenir els restaurants plens.

Ara l’he vist en acció a la cuina i escolti’m, quin caràcter!
[Riu] A la cuina sóc molt exigent, però sempre amb bon rotllo. Jo exigeixo molt però pels clients, no per mi.  

Digui’m el lloc on ha gaudit més menjant.
A París, en un restaurant petitet, hi caben 12 persones. Està a l’illa de Saint Louis i es diu  Hiramatsu,  hi fan cuina francojaponesa.

Vostè és amiga de Ferran Adrià i també ho era de Santi Santamaria. En un moment donat no devia ser fàcil.
No, no ho era. Al Ferran l’estimo i l’admiro molt , i el mateix em passava amb el Santi.

Però Santamaria es va quedar sol.
Em va fer molta ràbia que molts li giressin l’esquena, quan moltes de les coses que va dir eren certes. Alguns cuiners estaven fent plats que ells després no s’haguessin menjat. Molts volien imitar el Ferran Adrià i ell és únic.

Digui’m un plat optimista en aquests temps grisos.
Dos. Un trinxat de col i patata amb ou ferrat, o una amanida de col blanca i vermella amb vinagreta, mostassa, arengada i poma.  

Plats de la terra.
Plats senzills, i amb bons productes, si pot ser comprats el mateix dia. Hem de buidar més les neveres i anar a comprar al mercat només el just i necessari. Tots els pobles haurien de tenir un mercat, tot aniria millor i s’acabarien algunes coses.

Com per exemple?
Les al·lèrgies. Ara tothom és al·lèrgic a alguna cosa, fa 30 anys no era així. Tothom menjava de tot i no passava res, perquè els productes eren millors. A vegades ve gent al restaurant amb tantes al·lèrgies que ja no sé què cuinar. Són uns torracollons.

I és que la roda de premsa de Pep Guardiola va servir perquè el tècnic de Santpedor es posicionés amb el club en relació amb la petició a la Federació Espanyola de Futbol sobre els paràmetres que segueixen els seus comitès tenint el cas Piqué en el punt de mira. Guardiola va assegurar estar “totalment d’acord” amb les declaracions que un dia abans havia fet el secretari i portaveu de la junta, Toni Freixa. “Aquestes coses no es fan per tenir content un entrenador o els jugadors, sinó per saber en quin criteri es basen per sancionar o no un futbolista”, va indicar el tècnic, que va demanar “humilment perdó” al col·lectiu arbitral “si s’ha sentit ofès pel que consideren certes insinuacions”.  
Respecte del partit d’aquest vespre contra el Bayer, l’entrenador català va assenyalar que es tracta d’un duel “trampa” atès que els aficionats consideren que l’eliminatòria de vuitens està pràcticament sentenciada després del resultat de l’anada. Guardiola, que no comptarà amb els lesionats Alexis, Abidal, Thiago i Puyol, aquest últim amb molèsties a l’adductor de la cama esquerra, va recalcar que “el Bayer, com a bon equip alemany, no dóna l’eliminatòria per perduda. Sembla que no estiguin i de sobte et fan ocasions de gol. Si poden córrer tindran ocasions. Anant al partit amb la sensació que tot està perdut és més fàcil competir”. El tècnic va insistir que “és una Champions molt maca i intentarem fer un bon partit per estar a quarts”.

També parla de la copa
Guardiola no va perdre l’oportunitat per contestar les preguntes referides a la final de la Copa del Rei, que la federació va decidir que es jugarà finalment el 25 de maig a l’estadi Vicente Calderón de Madrid. En aquest sentit, el màxim responsable tècnic del Barça va comentar que “si el finalista no fóssim nosaltres el partit es jugaria al Bernabéu. Però, bé, si hi ha obres, hi ha obres. Per nosaltres l’Athletic no jugarà la final on volia”.

EL MILAN I EL BENFICA, PRIMERS EQUIPS A QUARTS DE LA CHAMPIONS

El Milan i el Benfica es van convertir ahir en els dos primers equips classificats per als quarts de final de la Lliga de Campions, en eliminar l’Arsenal i el Zenit de Sant Petersburg respectivament. El Milan va haver de patir fins al final tot i el 4 a 0 favorable de l’anada. L’Arsenal es va col·locar amb un 2 a 0 abans de la mitja hora de joc amb dianes de Koscielny i Rosicky, i un penal transformat per Van Persie a les acaballes del primer temps deixava un 3 a 0 al descans i els anglesos a un gol de forçar la pròrroga. Però a la segona meitat d’un partit vibrant no hi va haver gols i els italians van assolir el passi. El Benfica havia perdut a l’anada per 3 a 2 i un gol de Maxi Pereira al final del primer temps els posava davant a l’eliminatòria. Oliveira feia el 2 a 0 passat el minut noranta.

Catalunya i les illes Canàries es van abstenir en la reunió del consell de política fiscal i financera, mentre que l’única comunitat que hi va votar en contra va ser Andalusia, governada pel PSOE. Des de l’executiu català s’havia anunciat abans que es demanaria que el sostre fos de l’1,7.
El ministre espanyol d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, va considerar que era “absurd” demanar més flexibilitat per al dèficit de les autonomies, i va lamentar el vot en contra d’Andalusia. De la seva banda, la consellera d’Economia andalusa, Carmen Martínez Aguayo, va afirmar que l’1,5% és “inadequat i insensible” amb les autonomies, i va considerar que les exigències a les comunitats posen “en crisi la prestació del model de benestar. Es vol fer negoci amb els drets i les prestacions bàsiques”.  

Posició catalana
Andreu Mas-Colell, el conseller d’Economia català, va explicar que l’abstenció es va decidir perquè, tot i considerar que l’objectiu és “realista i creïble”, la distribució del dèficit no era proporcionada. El conseller va indicar que si l’objectiu de les autonomies és de l’1,5%, el de l’administració centrar hauria de ser del 3,8% i no del 4%. Mas-Colell hi va afegir que no van votar en contra per no “enviar el més mínim senyal” que faci pensar que Catalunya no està compromesa amb l’austeritat, i que estan en espera de poder estudiar els pressupostos generals de l’Estat.
Des de Catalunya s’havia intentat pressionar el govern central durant les hores prèvies. El portaveu de la Generalitat, Francesc Homs, va considerar que l’opinió del ministre d’Hisenda de no flexibilitzar l’objectiu de dèficit “no és ni justa, ni proporcionada, ni seriosa, ni rigorosa”. I el portaveu d’Economia de CiU al Congrés, Josep Sánchez Llibre, va explicar que “s’afavoreix l’administració de l’Estat, en detriment de les comunitats autònomes, que són les que tenen les competències més costoses i necessàries”, amb referència a l’educació o la sanitat.
Les comunitats governades pel PP van donar suport a la proposta de l’1,5%. A més, el conseller basc d’Economia, Carlos Aguirre, ja s’havia mostrat a favor de fixar aquest objectiu, abans de la reunió, tot i que es va estar en desacord en el repartiment, que va considerar que havia de ser “molt més proporcional”.
Avui està previst que el govern espanyol es reuneixi amb els ajuntaments per tractar el seu objectiu de dèficit, que es planteja en el 0,3%.

BAIXADA GENERALITZADA DE LES BORSES PER LES PERSPECTIVES NEGATIVES DE CREIXEMENT

Un bon nombre de les borses mundials van viure ahir una jornada de baixades generalitzades. Els parquets europeus van respondre de forma negativa a la desacceleració del producte interior brut de l’eurozo­na, que va créixer durant el 2011 l’1,4 per cent, una dècima menys que a la previsió anterior, i en el darrer quadrimestre es va contraure un 0,3. A més, pesen els dubtes sobre el futur de l’economia grega. L’IBEX-35 madrileny va caure el 3,39 per cent, el retrocés més important des de fa tres mesos, i es va quedar en els 8.166 punts. Altres borses també van tenir descensos d’aproximadament del 3 per cent, com París (3,58), l’Euro Stoxx (3,41), Frankfurt (3,4) o Milà (3,39). Lisboa i Londres van tenir unes caigudes més moderades, del 2 i de l’1,8 per cent. Respecte a les primes de risc, l’espanyola va pujar fins als 337 punts, la italiana, als 329, i la francesa, als 109 punts. Els parquets asiàtics van notar la rebaixa de l’objectiu de creixement de la Xina, del 8 al 7,5 per cent, i es va viure una sessió negativa. La borsa de Hong Kong va tancar amb un 2,16 per cent menys; la de Singapur, amb un 2 per cent; la de Xangai va perdre un 1,14, i la de Tòquio, un 0,62. De la seva banda, Wall Street perdia un 1,53 per cent a mitja sessió.

Per a la quarta edició l’organització preveu uns comptes d’uns 300.000 euros, al voltant del deu per cent més dels de l’Ultra Trail de l’any passat, que es va poder tancar amb un lleuger superàvit “que compensa l’edició del 2010”, explicava ahir Gerard Martínez, ànima de la ronda andorrana, que enguany continuarà amb cinc recorreguts. La Ronda dels Cims, amb 170 quilòmetres, segueix sent el repte màxim i la novetat està en la Celestrail –83 quilòmetres–, que relleva l’Ultra Iniciàtic.
Els organitzadors tenen el compromís dels patrocinadors principals, Govern i comuns, a través d’Andorra Turisme, i l’estació de Vallnord i confia que les quantitats no difereixin de les de l’any passat –Govern 80.000 euros, els comuns 7.000 euros cadascun i Vallnord 50.000–. La resta de pressupost es cobreix amb les inscripcions i els patrocinis privats. “Som optimistes, tenim un pressupost important però també ajustat i esperem poder tirar-lo endavant”, indicava Martínez, qui assenyalava que la dimensió que ha pres l’Ultra Trail obliga a esforçar-se per donar qualitat als participants i també seguretat. “A­questa prova creix i necessita molt control. Metges, seguretat, avituallaments... També volem que els corredors se sentin com a casa i això requereix anar millorant.” Martínez advertia que la conveniència de poder definir pressupostos i aportacions amb vista a les dues pròximes edicions aquest mateix estiu tenint en compte en quines xifres econòmiques s’està movent la competició, que enguany se celebrarà del dijous 5 al diumenge 8 de juliol.
Ahir a la reunió de cònsols, els mandataris locals atenien a la presentació dels responsables de Cims Màgics, l’empresa organitzadora, i després el màxim mandatari ordinenc, Ventura Espot, confirmava l’aportació dels comuns i donava per feta la subvenció del Govern tot destacant que l’Ultra Trail aporta 1,3 milions al país durant els dies de celebració. La part de Vallnord en principi tampoc no perilla.
A banda de créixer augmentant la presència de metges, podòlegs i punts d’avituallament i control, una de les inversions importants per a aquest any serà el sistema de cronometratge, que fins ara estava subcontractat i que s’ha decidit canviar i desenvolupar des de la mateixa organització per fer que el seguiment de la cursa en temps real sigui més efectiu. S’hi destinen 18.000 euros que es rendibilitzaran amb el funcionament de l’operatiu en les futures edicions.

Expectatives

Objectiu: 1.500 participants

L’Andorra Ultra Trail 2012 s’ha fixat l’objectiu d’arribar als 1.500 corredors, una xifra que superaria els 1.250 de l’edició anterior i que està a l’abast tenint en compte l’actual inscripció. Ara ja són prop de 700 els participants apuntats i Martínez destaca que cada vegada n’hi ha més que no són ni de França, ni d’Espanya o Andorra. Fins ara hi ha representades 19 nacionalitats. “Sobre un dotze per cent dels corredors inscrits vénen de llocs diferents i això és molt valuós per a la internacionalització de la prova”, explicava. Austràlia, Madagascar o Nova Caledònia són alguns dels orígens més remots dels participants ja inscrits. Una xifra en què és imprescindible complir és la del nombre de voluntaris. Se’n necessita uns 350 perquè la prova marxi com està previst i l’actual registre tampoc no és dolent. “Sense haver començat la campanya n’hi ha vuitanta. Són un element essencial, la clau de l’èxit.”