Les retallades influeixen en tots els àmbits. Ningú se n’escapa, i les subvencions esportives no en són cap excepció. Així ho va fer saber el Govern, que va presentar les quantitats que reparteix als clubs i les federacions, que han vist com els ingressos provinents de les arques públiques s’han reduït.

Escric aquesta tribuna com a militant del Partit Socialdemòcrata, però també i, sobretot, com a ciutadana indignada i dolguda amb el discurs del president de Demòcrates per Andorra en el marc de la clausura del 1r Congrés Ordinari del partit.

Malgrat que el Sr. Martí s’expressi sota la denominació de «president de DA», no puc evitar considerar-lo com el que també és: el cap de Govern. La primera lectura que vaig fer de la seva ponència va ser una lectura en diagonal i la meva reacció va ser de sorpresa. Em vaig dir: «Ostres, sí que ens dediquen estona al Congrés de DA!». Durant el passat cap de setmana, me l’he pogut rellegir diverses vegades i d’una manera més exhaustiva, provant d’analitzar-ne el contingut que em semblava increïble i gairebé oníric.

De les quatre pàgines que composen el discurs, que es pot trobar enforcat al web www.democrates.ad, tres estan destinades a la crítica aferrissada contra el Partit Socialdemòcrata i, conseqüentment, a prop de quatre-cents militants que composen aquest grup polític. El Sr. Martí, que tant ha criticat el que ell veu com a comportaments demagogs dels socialdemòcrates, dedica centenars de paraules a fer, ell sí, demagògia superior i de la bona, demonitzant el PS i despistant els auditors fent creure que l’únic problema real que té Andorra són els socialdemòcrates. En tot el discurs només s’hi recullen excuses, i en cap moment hi trobem ni una sola proposta de reactivació argumentada. No hi ha un sol «com» per justificar l’estratègia política. M’agradaria recordar les paraules d’Alfred Croiset segons les que L’enemic més temible de la democràcia és la demagògia per il·lustrar la manca de coherència que hi ha entre la definició que el cap de Govern fa del seu funcionament versus la seva dissertació, que més aviat sembla un sermó.

El Sr. Martí diu que li «agradaria» treballar amb l’oposició. ¿Però com pot voler treballar amb un grup al que jutja amb tanta vehemència dient que durant aquests mesos «no han fet ni una sola proposta»?

Oblida voluntàriament que el Grup parlamentari socialdemòcrata va presentar una proposició de llei de mesures de reactivació econòmica (que el govern de DA i el seu Grup parlamentari no va voler prendre en consideració).

Oblida, també, que hem presentat la Proposició de llei qualificada de modificació de la Llei qualificada de la nacionalitat, el passat mes de febrer i tampoc deu voler recordar que el mes d’octubre els socialdemòcrates van presentar la proposició de llei de l’impost sobre el valor afegit.

Em dol també quan es refereix a nosaltres de manera irònica definint-nos com «el gran Partit Socialdemòcrata». Podria trobar normal que s’ataqui als que actualment ocupem un càrrec polític en representació del PS. Contràriament, no trobo just que se sentenciï un grup de persones pel simple fet de pertànyer a un moviment que sembla no plaure al cap de Govern. Es pot desaprovar el nostre funcionament, la nostra gestió, la feina i les actituds de molts de nosaltres, però mai es pot damnar el conjunt de persones que ha decidit creure en un projecte i recolzar el Partit Socialdemòcrata. Aquestes persones no mereixen la manca de respecte a la qual han estat subjectes al llarg de tot el discurs de clausura del Congrés de DA. El cap de Govern, com a màxim responsable del poder executiu, ha de ser tolerant, respectar i admetre el dret d’opinió i associació de tothom que visqui en aquest estat democràtic, independentment de les seves creences i ideologies polítiques.

Herbert Schiller va dir que l’èxit polític és per aquells que perceben les necessitats públiques i saben satisfer-les. Jo afegeixo que els que condemnen les persones per tenir ideologies diferents a les pròpies no haurien de fer política.

El president del grup, Jaume Bartumeu, va afirmar que la decisió dels bancs de carregar un 0,5% a les transaccions fetes amb targetes de crèdit del Principat ha estat el detonador de l’acció legislativa que pretén dur a terme el PS. I que els pròxims dies s’estudiarà quin abast pot arribar a tenir atès que en les resolucions legislatives que “van a favor de la ciutadania s’acostuma a acceptar la retroactivitat”. D’aquesta manera Bartumeu va deixar la porta oberta a demanar que es deixin sense efecte altres cobraments que duen a terme els bancs i que a hores d’ara graven en excés el teixit empresarial, segons el president parlamentari socialdemòcrata.
Bartumeu va qualificar d’“escandalosament inadmissible” la decisió dels bancs d’aplicar la comissió a les operacions amb targeta. I va comparar la proposició que el PS pretén elaborar i presentar al Consell amb la iniciativa legislativa ja acordada d’impedir l’increment del preu dels lloguers dels habitatges i els aparcaments. Per llei, aquests preus estan congelats. “Per la mateixa regla de tres”, va dir el parlamentari socialdemòcrata entre taxativament i irònicament, es podria fer el mateix amb les comissions bancàries. El líder del PS va fer aquestes manifestacions en el marc d’una compareixença per presentar uns canvis a la Llei de tinença d’animals en què va acabar sent qüestionat per tots els temes d’actualitat parlamentària. Així, quan se li va demanar per la satisfacció mostrada pels consellers de Demòcrates per Andorra (DA) pel fet d’haver incrementat en les esmenes l’IVA bancari previst en la proposició del PS, Bartumeu va afirmar que “se m’escapa el riure”. I hi va afegir: “Poden [DA] estar orgullosos del que vulguin, però totes les normes que estan promovent van a favor d’un sector concret i en contra de la ciutadania”. I va posar l’exemple de la darrera emissió de lletres del tresor, que només podran subscriure els bancs o la retribució que el Govern va acordar respecte els interessos bancaris.
Quant al conjunt de les esmenes presentades per DA a la proposició de l’IVA, Bartumeu va afirmar que ni el fet que s’aprovessin totes no desvirtuaria la proposta socialdemòcrata perquè “essencialment” el que es pretenia era eliminar la multiplicitat d’impostos indirectes. Això sí, va lamentar que s’estableixin al seu parer un excés d’exempcions que poden “perjudicar els ingressos de la caixa de l’Estat” i la credibilitat del país.

"TONI MARTÍ NO REPRESENTA LA MAJORIA DE DA"

El líder parlamentari socialdemòcrata també va ser qüestionat pel criteri de Govern sobre la proposició de llei relativa a la nacionalitat. “Poc hi tenim a dir”, va afirmar un Jaume Bartumeu que va afegir-hi que el text és una mostra “del doble discurs de DA”. Bartumeu va recordar que una vegada presentada la proposició, “Toni Martí i molts consellers de DA” van mostrar el seu acord a la iniciativa. Però “Toni Martí no representa la majoria de DA en aquesta qüestió”. Segons el president del grup parlamentari socialdemòcrata, la formació demòcrata cada vegada estaria “més escorada a la dreta”. Respecte del criteri pròpiament dit, Bartumeu va afirmar que “és lamentable si l’excusa per no acceptar la rebaixa de la nacionalitat és la vinculació amb les negociacions amb la UE, que sempre s’han dut a pas de tortuga”.

El ministre de Cultura, Albert Esteve, ha estat l'encarregat de destacar el currículum d'Henry Perier com a persona 'amb un interès especial per l'art contemporani en qualsevol lloc de la Mediterrània' i "un especialista en l'art contemporani xinès" sent comissari de moltes exposicions i autor de nombroses publicacions. Esteve ha posat especial èmfasi en la seva faceta d'expert i crític d'art, especialista en diversos moviments artístics de l'última meitat del segle XX.
Segons el ministre de Cultura, tota la seva experiència "l'han situat dins del món de l'art en una xarxa molt extensa de coneixences a nivell internacional que li permetran assegurar l'èxit de la participació d'Andorra a la Biennal".
Henry Perier ha explicat el seu punt de vista en relació a la participació d'Andorra a la Biennal de Venècia. Perier creu que l'objectiu és que "els artistes vegin que hi ha un suport del Govern, que els ajuda en la seva internacionalització", cosa que ha qualificat de "molt motivant per als artistes d'aquí".
Perier ha insistit que 'el problema dels artistes contemporanis és que no tenen una estructura' que els doni suport i poder així mostrar la seva obra fora del seu país. Ha posat l'exemple de la seva experiència amb artistes africans a la Biennal de Dakar de 1992, amb talent però sense estructura al darrera per poder mostrar-se al món.
El nou comissari espera que en la propera edició de la Biennal la participació andorrana mantingui el mateix nivell d'èxit que el 2011 i per aconseguir-ho creu que l'església de San Samuele és una bona ubicació perquè és un punt d'afluència de gent molt important.
Josep Maria Ubach, cap d'àrea d'Acció cultural, ha informat que en l'actual fase acreditativa de la convocatòria per participar a la 55a Biennal de Venècia, ja hi ha dotze artistes que s'hi han presentat.
En aquesta primera fase, els artistes han de lliurar la documentació acreditatriva abans del 17 d'abril que serà revisada pel comissariat i després atorgarà les acreditacions a aquells artistes que passaran a la segona fase de presentació d'un avantprojecte de l'obra que proposin.

El Centre de Congressos d'Andorra la Vella acollirà el proper divendres 30 de març la segona edició del Fòrum Estudiants + Empresa. L'objectiu és afavorir la trobada d'empresaris en recerca de talent i estudiants que volen informar-se sobre el seu sector laboral. La idea, però, no és oferir llocs de feina per a aquests joves, tal com ha volgut deixar clar la ministra d'Educació, Roser Suñé. Ha dit que "si alguna empresa busca treballadors ho podrà dir, però aquest no és l'objectiu del fòrum".
En la primera edició del fòrum, segons la ministra, l'afluència d'estudiants visitants va ser reduïda, fet que atribueix a les dates en què es va celebrar, durant les vacances de Nadal, i a que era la primera vegada que es feia, i per tant, no es coneixia. Aquest cop s'ha volgut programar abans de les vacances de Setmana Santa, i no més endavant perquè comencen els exàmens dels universitaris.
Pel que fa a la participació dels empresaris s'ha incrementat notablement, ja que mentre l'edició passada hi va haver cinc empreses, enguany es comptarà amb una trentena. El format d'aquesta segona edició, segons el coordinador de Joventut, Agustí Pifarré, serà molt semblant a l'anterior, però eliminant els tallers que s'havien fet anteriorment.
Al matí, el fòrum estarà dedicat especialment als estudiants de Formació Professional, i a la tarda als universitaris. Per permetre el contacte directe amb els empresaris, hi haurà una sala on els joves es podran adreçar als experts del seu sector, però a l'altra sala se celebraran conferències de ponents dels sectors de la perruqueria, informàtica, esports, comerç, emprenedoria, hostaleria, electricitat, infermeria, dret, banca, economia, turisme, psicologia i d'altres.
A banda dels estudiants del país, el Ministeri vol aconseguir arribar també a aquells andorrans que estan estudiant a l'estranger i que podrien estar plantejant-se les seves opcions de futur. La ministra ha calculat que actualment hi ha prop d'un miler d'universitaris andorrans a l'estranger, i ha comentat que és difícil arribar a ells perquè no hi ha cap mètode d'inscripció per contactar-hi. Aquesta és una mancança que es vol resoldre per poder oferir-los i presentar-los de manera més directa les opcions del país.

La consellera general socialdemòcrata Mariona González considera que una de les modificacions necessàries a fer a la llei d’Immigració és permetre el reagrupament familiar des del primer moment per als residents assalariats, i així equiparar-los als residents passius. Aquesta és una de les demandes que els socialdemòcrates han realitzat en les 18 esmenes presentades al text. La consellera, pel que fa a les residències passives, destaca la importància de mantenir el nombre de dies de residència efectiva en 183, en comptes de reduir-los a 90 com proposa el projecte de llei i valora necessari eliminar de l’articulat el punt on s’assenyala que es pot denegar una residència passiva per una malaltia que posi en perill la seguretat social.

En resum, González, va dir a l’ANA que hi ha quatre esmenes «imprescindibles» per a la cohesió social, «ara que Andorra està decidida a fer l’obertura total i vol anar cap a Europa». Així, en relació al reagrupament familiar, els socialdemòcrates volen que els residents amb permís de residència i treball puguin portar la seva família sense que hagin d’estar «de manera efectiva a Andorra durant un any». La socialdemòcrata va indicar que «entenem que les famílies s’han de poder reagrupar de seguida, sobretot la parella i els fills». Amb la condició d’haver de residir primer un any creu que l’únic que s’aconsegueix és que «moltes vegades vinguin aquí i no vagin al col·legi i no tinguin seguretat social». A més, els socialdemòcrates volen que aquest sigui un dret igual per als residents passius que per als treballadors.

González va criticar de nou que es redueixin els dies d’estada efectiva al país per aconseguir una residència passiva. Algunes de les esmenes socialdemòcrates van en la línia de mantenir els 183 dies de residència com fins ara, doncs consideren que «de cara als països veïns sembla que vulguis recaptar gent que vingui aquí només a posar diners als bancs i a gastar-los».

Per últim, el PS demana que s’elimini de l’articulat el punt que fa referència a les aptituds per residir i/o treballar on es diu que «no pot representar una càrrega excessiva per al sistema sanitari públic andorrà que pugui posar en perill la seva viabilitat econòmica o hi pugui introduir desequilibris greus», doncs tal com va criticar González «discrimina la gent que pot tenir una malaltia i que no és greu per a la salut pública», considerant que no hi ha cap malaltia que pugui portar la CASS a un carreró sense sortida.

Diu que els anys a Andorra Televisió li van canviar la vida.
No seria la mateixa persona ni seria on sóc, segur.

Per què va ser tan important?
En el pla personal, allò era com una família; hi he fet amics per sempre, que ja són com germans. Professionalment, jo tenia uns fonaments periodístics però allà em vaig desenvolupar en tots els àmbits i em va donar molt avantatge en les proves d’accés a TV3.

Aquí li va tocar fer de tot.
Vaig fer programes, informatius, retransmissions de partis internacionals i de disciplines diferents, els Jocs Olímpics… Tot i que Andorra és petit, ATV no deixa de ser una televisió nacional, i això permetia fer moltes més coses.

Aquí encara es recorda aquella secció que feia, l’‘Antidoping’.
En aquella època intentàvem mostrar una cara del país diferent de l’oficialitat. Aquella de l’això es pot dir i això no es pot dir. La gent també s’ho passa bé i és capaç de riure, i en això Andorra és com qualsevol altre lloc.

Com veu ara el Principat des de fora?
La meva àvia era andorrana i sempre hi he vingut els estius, des de petit; per tant, sempre m’he estimat el país. En la meva experiència adulta, jo sempre dic el mateix: és una maqueta del món en petit.  

Expliqui-m’ho bé, això de la maqueta.
Teniu les virtuts i els vicis, que sovint els andorrans us encarregueu de subratllar, que hi ha a tot arreu. Allò que sovint es diu, que Andorra la controlen unes poques famílies, és exactament el que la situació actual ha acabat revelant que passa al món en general. Només uns quants són els que mouen els fils.

Què li sembla que hagin acomiadat catorze persones d’ATV darrerament?
Això i la situació en general em sembla trist. Si Andorra vol vertrebrar un sentiment de país necessita referents forts, i una bona televisió pública n’és dels millors. Jo vaig ser president del sindicat i vaig passar unes quantes nits sense dormir per defensar els drets dels treballadors, i ara veure-ho així m’entristeix.

Vostè és allò que anomenaríem ‘un periodista de raça’, està on sempre havia somiat?
Quan era petit feia retransmissions amb els Click de Famobil, els blaus contra els vermells. I ara segueixo jugant, he de reconèixer que sóc un privilegiat.

Ser ‘perico’ l’inhabilita per ser algun dia narrador dels partits del Barça?
No m’inhabilita i ja ho he dit als meus caps, que jo no sóc allà només per ser el periodista perico, que hi sóc per fer les feines que calguin.

Com es porta amb Pochettino?
Bé, és un home de club i ho està fent bé.  

Es porta igual de bé que amb els entrenadors d’Andorra?
No (riu). La complicitat que vaig arribar a tenir amb el Carles Riba, el Bufa, l’Hillaire o el Dela és irrepetible. I menys aquí abaix.

Hi recala El perfecte desconegut, una producció catalanobritànica rodada a les Balears amb un repartiment encapçalat per un rostre prou conegut, el de l’irlandès Colm Meaney, i per la recentment guanyadora d’un Goya Ana Wagener (La voz dormida, de Benito Zambrano). L’equip de direcció està encapçalat per un quasi debutant To­ni Bestard i en tasques d’ajudant del realitzador hi trobem Da­vid Canelo (Andorra, 1972).
El film, que dijous es va estrenar a Palma de Mallorca i divendres a Barcelona, és el fruit d’un “llarg, llarg procés”, explica Canelo, que s’hi va iniciar quatre anys enrere, quan el Sundance Film Institute –ens que funciona en el marc del festival impulsat per Robert Redford– va triar el guió presentat per Arturo Ruiz per desenvolupar el projecte. Un dels cinc que escullen en cada edició. “El problema ha estat aconseguir finançament per a una opera prima”, recorda. Al final, Televisió de Catalunya, el Consell Balear de l’Audiovisual i l’ICAC català hi van donar el suport necessari.
I què és El perfecte desconegut? “És indefinible. Drama i comèdia alhora, una obra coral, del tipus cinema d’autor, inclassificable, no sabria com explicar-la, però és una història original i crec que hem aconseguit una pel·li molt bo­na”, afirma Canelo. L’argument parteix de l’arribada d’un estranger a un poblet de les Illes, i la novetat actua com a detonant de situacions que afecten de diferents maneres els habitants del llogar­ret.

Fred, veterans i novells
El rodatge, a Llucmajor i a la serra de Tramuntana, va ser dur, amb moltes localitzacions diferents, re­corda Canelo. Al voltant de set setmanes “amb molt de fred; vam estar molts dies sota zero i al final ens va caure aquella nevada tan gran”. Però també un ambient de rodatge molt particular, “on es bar­rejaven actors de renom, sobretot Colm Meaney, amb una bona part de l’equip per a qui era el primer llargmetratge”.      
El públic gironí en va poder veu­re el resultat en primícia, en una preestrena no oficial el 22 de febrer. Autèntic dia de nervis per a l’equip. “Volíem veure la reacció del públic: va ser molt bona, va agradar”, malgrat que la projecció va ser molt accidentada: es van equivocar de bobina i la història es va explicar amb salts temporals i flashbacks inesperats que no estaven previstos en el guió. La cinta ha passat també per festivals com la Seminci de Valladolid i certàmens especialitzats en operes primes, a Corea del Sud o Palm Spring. “Per aquest circuit sembla que ha funcionat bé i ara hem aconseguit que s’estreni als cinemes de tot Espanya, la qual co­sa és tot un repte assolit, per ser una pel·lícula tan petita, amb els problemes de distribució que ens podíem esperar.”

ESTUDIANT COM RODA TIM BURTON A PINEWOOD STUDIOS

Canelo va desembarcar a El perfecte desconegut arran de la relació que havia establert amb Bestard durant un curs a Mallorca, en el Munich Film School. L’andorrà compagina el sempre dificultós intent de posar en marxa projectes propis –somia i treballa per rodar un curt en localitzacions del seu país– amb la formació. La tardor passada, per exemple, va rebre una beca del British Film Institute
–només vuit afortunats– per a una estada a Pinewood Studios, on ha pogut comprovar in situ com es treballa en megaproduccions, les que mouen cent o dos-cents milions de pressupost: l’última de Tim Burton, la nova aventura de James Bond o la Blancaneus que acaba d’aterrar a les cartelleres. Un sistema costós i que, de tant en tant, sembla que frega l’absurd: “És que potser allà hi ha trenta assistents de direcció… Quan un actor vol, posem per cas, un cafè, doncs no se’l pot agafar ell mateix, sinó que l’ha de demanar a algú, que el demana a un assistent, que el demana a un altre…” Un món aparentment caòtic al qual tornarà al setembre, amb una altra beca.
Mentre mira de tirar endavant el projecte en què barrina –un rodatge a cavall entre Andorra, Barcelona i Montreal, on tindria expectatives de trobar finançament si la producció es fa parcialment en francès–, va tocant altres pals de la indústria cinematogràfica. La de muntador, per on es va introduir en el sector, és encara la més habitual: “És que n’hi ha pocs a Espa-nya que dominin l’anglès i això m’obre algunes portes.”

El president de la Generalitat i nou màxim mandatari de CDC va reclamar una hisenda pròpia i que Catalunya tingui “els mateixos poders que té qualsevol estat”. En aquest sentit va avançar que treballarà per aconseguir el pacte fiscal en la negociació amb Madrid, però va admetre que “no hi ha gaires possibilitats”. En tot cas, “si, tot i la voluntat de presentar el pacte fiscal més com una solució que no com una amenaça, no s’aconsegueix”, Catalunya “ha de construir la seva hisenda pròpia”.
Mas va recalcar davant els delegats de CDC que no es busca la confrontació, però que “de la mateixa manera que no volem ni amenaçar ni molestar, Catalunya no vol ser esborrada del mapa de les cultures, llengües i nacions”. A més, el dirigent de Convergència es va mostrar a favor d’uns “Estats Units d’Europa” i estaria disposat a fer concessions de sobirania “a canvi d’una Europa que pesi en el món” i en la qual estiguin representats tots els territoris.  

Independència econòmica
L’aspecte econòmic també va ser un dels punts clau en la intervenció del nou secretari general, Oriol Pujol, que substitueix Mas en el càrrec. Segons Pujol, Catalu­nya té a l’abast el pacte fiscal, que la portaria a la “independència econòmica” i a partir del qual podria desenvolupar el ca­mí per convertir-se en un estat de manera “gradual”. Durant el congrés de Reus es va plantejar la iniciativa d’un “Estat propi” dins de la ponència política. Pujol va afirmar que CDC vol “fer del sobiranisme l’opció majoritària” i que davant d’una recentralització, Ca­talunya ha de tenir més autogovern, ja que si no seria la “mort” de la seva realitat diferenciada.
La tercera jornada del congrés va servir per votar la nova direcció del partit. No hi va haver cap sorpresa: Artur Mas va ser elegit president de CDC amb el 99,36% dels vots –pren el relleu de Jordi Pujol, que va ser designat president fundador–, i Oriol Pujol va rebre l’aval del 97,81% dels delegats com a nou secretari general.  
Quant a les valoracions de la resta de partits, Marta Rovira, secretària general d’ERC, va animar CDC a portar les idees independentistes a la Generalitat, fet que rebria el supor d’ERC. “El camí es fa caminant. Les paraules se les endú el vent”, va afegir-hi. De la seva banda, Esteban González Pons, vicesecretari general del PP, considera que les tesis de CDC deixarien Catalunya fora d’Europa. “Quan Oriol Pujol parla d’independència econòmica i Estat propi, és perquè té clar que això està fora de la UE.”

UN VICEPRESIDENT DE L'EUROCAMBRA NO VEU "VIABLE" L'ÚS DEL CATALÀ

El vicepresident de Multilingüisme del Parlament Europeu, Miguel Ángel Martínez, del PSOE, considera que autoritzar l’ús del català a l’Eurocambra no seria “ni viable ni raonable”. “És una broma”, va manifestar Martínez, que va afegir-hi que incloure el català entre les 23 llengües oficials és “molt complicat des del punt de vista material” i des del vessant polític “impossible, perquè hi ha una trentena d’idiomes més que es troben en la mateixa situació”.  
Maria Badia, eurodiputada del PSC, va manifestar que les paraules Martínez són una “opinió personal”. Cal recordar que el president de l’Eurocambra, el socialista alemany Martin Schulz, havia promès amb anterioritat que seria un aliat del català a Europa.

ENRIC MILLO AVISA QUE ELS PRESSUPOSTOS DE L'ESTAT PODRIEN NO AGRADAR A CATALUNYA

El portaveu del Partit Popular de Catalunya (PPC) al Parlament, Enric Millo, va advertir que és possible que els pressupostos generals, “pensant únicament i exclusiva en Cata­lu­nya, segurament no ens agradaran, perquè no es poden fer pensant només en una part, sinó en totes”. Millo es referia als 759 milions d’euros de la disposició addicional tercera de l’Estatut i als 1.400 del fons de competitivitat que reclama l’executiu català. “No sé si ar­ribaran, ni quan arribaran. És que no hi ha diners, i quan no n’hi ha, no n’hi ha”, va declarar. En aquesta línia va destacar que ja no es pot “aportar diners a fons perdut perquè els governs autonòmics estiguin contents”. El polític popular va indicar que els pressupostos de l’Estat han de garantir la recuperació econòmica i que el govern català “ha de saber diferenciar” entre el que busca i el que és útil. “Si no, és com un nen petit que demana caramels tot el dia i no sap diferenciar entre el que li agrada i el que necessita. Però els pares sí que ho saben”.