Intolerància. Qui exerceix una acció que pot il·lustrar el significat d’aquest mot està negant un dels principis fonamentals de la convivència democràtica; quan aquesta acció és violenta, qui l’exerceix ultrapassa, sense preàmbuls, la línia vermella de l’acció racional.

Aquesta és la primera reflexió que em va venir al cap en el moment de conèixer l’acció violenta a la qual van ser sotmesos Jordi Cinca i la seva família ara fa uns dies. I dic bé Jordi Cinca i no el ministre Jordi Cinca perquè l’acte va ser comés, almenys fins que es demostri el contrari, contra una persona. Pot ser -o no- que les responsabilitats polítiques que legítimament està exercint tinguin a veure amb les raons que pugui esgrimir qui va cometre l’acte per justificar-lo. Però això és igual, perquè cap dels motius que pugui adduir l’autor de l’acte no pot ser vàlid per justificar la seva acció.

Després d’un primer moment d’incredulitat, et veus obligat a acceptar la realitat. I et van passant pel cap diferents reflexions, d’entre les quals esmentaré les tres que m’han semblat més essencials, almenys fins ara. La primera és la necessitat de que la persona que ha estat víctima de l’acció rebi el suport incondicional que es mereix; crec que, en aquest sentit, la unanimitat ha imperat. Una segona et porta a desitjar i esperar que es puguin arribar a respondre totes les preguntes que ens podem posar al voltant del fet concret; en aquest cas, hem de fer plena confiança en l’actuació dels estaments i les persones que vetllen per la nostra seguretat i pel manteniment i el respecte de la convivència democràtica en què creiem. La tercera és la necessitat de poder valorar i intentar entendre perquè es poden arribar a donar a casa nostra actuacions que escapen a qualsevol esquema lògic i racional, com és la present; aquí la reflexió ha de ser individual, però compartida i, no cal dir-ho, sincera, una reflexió que només ens pot conduir a refermar el nostre credo en una democràcia compromesa i solidària.

Tots recordem el sonall, aquella joguina consistent en una peça de metall que porta adherides peces movedisses que en bellugar-se produeixen un so alegre i insistent que diverteix els infants menuts.

Un any després de l’arribada de l’onada taronja al Govern no apareix cap signe de positiva reactivació econòmica.

Tot es basa, tot es fonamenta, tot es fia, al capdavall, al sonall de l’obertura econòmica que portarà, ho asseguren dia sí i dia també, matí, tarda i nit, una onada d’inversió estrangera.

Tenim al Govern els hereus dels que van inflar la bombolla immobiliària a Andorra, que va fonamentar el creixement en la mà d’obra barata fins que la bombolla va esclatar i s’endugué milers de llocs de treball. I per molt que ho intentin dissimular són els hereus dels que van deixar per a les generacions futures els deutes pendents de les obres faraòniques.

En aquest primer any de legislatura han aparegut ja signes evidents d’una mena de «curanderisme» econòmic.

Primer es va anar escampant la llegenda que n’hi hauria prou amb fer fora el govern socialdemòcrata i instal·lar als despatxos ministerials el govern «dels millors» per a foragitar el dimoni de la desocupació. Amb un senzill canvi de color dels ministres, del vermell al taronja, les empreses tornarien a crear centenars de llocs de treball.

Amb la credulitat pròpia dels conversos semblava que una part dels sectors empresarials del país s’hagués cregut que, una volta aplicada la poció màgica de Panoràmix, els llocs de treball brollarien com els bolets després de la pluja. Dissortadament no ha estat així i l’absència d’una orientació clara en la reforma de la fiscalitat conjuminada amb l’absència d’una ferma voluntat de reforçar la seguretat jurídica ha portat el país a la recessió.

També, avui, vigília de la celebració de la festa patronal de la Policia, es pot esmentar la promesa de l’any passat del que, com a candidat de DA, es va presentar davant els funcionaris de la Policia assegurant que mai no els baixaria la retribució salarial.

Toni Martí ha recuperat aquí aquella frase d’un conegut polític francès del segle passat que afirmava que «les promeses només comprometen als que les reben». I jo em permetria afegir als que les escolten i… se les creuen.

Per a explicar la distància sideral entre els decebedors resultats dels elixirs màgics, que havien de generar confiança i feina, i la descarnada realitat d’un 2012 de recessió econòmica i amb una taxa de desocupació que no para de créixer, a DA tenen dues receptes.

La primera és la constant referència a l’«herència rebuda» dels governs anteriors.

Com que els seria impossible traslladar culpes i responsabilitats a un govern socialdemòcrata que els actuals components de DA no van deixar de bloquejar ni un sol instant del 2009 al 2011, parlen dels «governs anteriors» però aquí obliden que la ciutadania té memòria històrica i sap que el factòtum parlamentari dels governs liberals des del 1995 no era altre que Antoni Martí, que guiava i dictava les polítiques des del Consell General.

La segona recepta és la política del sonall. Igual que es distreu als nens amb la sonsònia del soroll, amb llums de colors i caramels, DA intenta entretenir la ciutadania amb grans escarafalls ministerials i la glosa permanent de les disposicions miraculoses de l’obertura econòmica.

S’insisteix en estímuls de cartró pedra, molt sonors, però ineficaços.

Proliferen les declaracions d’austeritat que queden desmentides ràpidament per les actuacions. Ha tornat la contractació d’assessors a preus més astronòmics encara que en l’etapa liberal.

S’anuncien retallades en la despesa pública ineficient, però l’únic que es retalla és el sou d’alguns funcionaris, mentre augmenta el nombre -i el cost- dels càrrecs de relació especial o de confiança.

I tot això s’ha fet articulant la política de la por. El Govern, amb l’acompanyament d’un potent cor mediàtic, ha desplegat un discurs de culpa col·lectiva en el qual s’hauria de pagar la festa de la nostra irresponsabilitat.

S’ha fet avançar així la idea d’un escenari sense finestres que mirin al futur, posant la por en el cos de la ciutadania. La por sempre ha estat, arreu del món, el millor instrument per a la servitud voluntària.

Però el que sí ha anat fent el govern és precipitar el trencament de les condicions bàsiques d’igualtat.

El creixement exponencial de les desigualtats i la relliscada d’una part important de la població cap al precipici de la marginació fa que no es doni la igualtat de condicions pròpia de la societat democràtica que estableix la Constitució.

La fractura social entre integrats i marginats és una ferida oberta que Càritas ens acaba de recordar.

En resum, en un any de majoria absoluta, el govern de DA ha lluït molt, ha arreglat poca cosa o res i ha espatllat força.

I la ciutadania, de moment, intenten entretenir-la amb el sonall.

Aquesta partida s’utilitza per pagar material pedagògic i sobretot amb això es paguen gairebé totes les despeses de funcionament de l’escola: material d’oficina, despeses relacionades amb la fotocopiadora, consumibles, transports, telèfon… i segur que encara em deixo moltes coses.
Cert, les escoles franceses disposen d’una subvenció de part de França i les espanyoles de Madrid però la quantia d’aquestes no és astronòmica.

Destacaré també, que si el Govern pagués les despeses abans mencionades, tractant-les, com són, despeses de consum de béns i serveis, i no a través de subvencions, només haurien estat reduïdes d’un 10% sobre el liquidat el 2009, segons les directrius i instruccions per a l’elaboració del projecte de pressupost 2012.
Tot això em porta a creure que poc s’ha interessat el ministeri pel funcionament de les escoles dels sistemes educatius espanyols i francesos, ja que si aquest hagués estat el cas, hauria vist a què es destinarien les subvencions i no hauria permès mai una reducció tan important en aquestes partides.

Ans al contrari, en aquest cas, la subvenció, ja més que insuficient per si sola, per tot allò que ha de finançar, s’ha vist reduïda d’un 20%.
Lamento que el Govern de DA no hagi honorat les promeses fetes durant la campanya electoral pels futurs consellers generals, síndics, ministres…
El Govern de DA, que tant es va vanagloriar de ser el més gran defensor de la persistència dels tres sistemes educatius, ens ha decebut. No n’hi ha prou de guanyar unes eleccions prometent grans canvis, il·lusions i altres cortines de fum… sinó que cal demostrar les paraules amb accions.
Tots sabem perfectament la gran riquesa que és per al nostre país el fet de disposar de tres sistemes educatius gratuïts.

Evidentment, tenim clara la necessitat i la importància del nostre sistema nacional, que és, de ben segur, el que demana més esforços i treball al ministeri d’Educació.
Ara bé, cal recordar que els nens i les nenes escolaritzats als tres sistemes educatius són tots nens i nenes del país que mereixen tota l’atenció necessària per part del Govern andorrà, dins dels convenis i arranjaments signats amb França i Espanya.

Som tots sabedors que un d’aquests sistemes està en caiguda lliure d’efectius i si es redueixen les subvencions, mal favor li farem.
Si realment volem la persistència dels tres sistemes educatius a Andorra, caldrà tenir-ne cura d’una manera més justa i assenyada, de manera que els nens i les nenes que gaudeixen de tots els sistemes educatius no surtin perjudicats.

Mourinho va arribar a Madrid fa dues temporades amb un compromís de quatre anys i n’estarà sis si compleix amb el contracte. En els dos anys que ha estat a la banqueta madridista ha aconseguit una Copa del Rei –l’any passat–, la darrera lliga i ha arribat els dos anys a semifinals de la Lliga de Campions, el gran objectiu del president blanc.
Mourinho, en una entrevista concedida a la web, va dir que “tenim un projecte de quatre anys i se n’ha de gaudir. Em sembla el repte perfecte per als quatre anys vinents perquè allò que és difícil t’obliga a més”. El tècnic hi va afegir que “en la segona temporada vam guanyar la lliga, tal com havíem planificat, i ja veurem el que ve. Però sense cap tipus d’obsessió. L’única obsessió ha de ser allò que aquest grup de treball té molt clar, que és seriositat”. Amb aquesta ampliació sembla que el projecte de Florentino pel que fa al tècnic és a llarg termini i que hi ha tota la confiança dipositada en ell. Mourinho va dir que té “la sensació que una majoria estarà feliç amb aquesta decisió de la directiva i també amb la meva. Amb els jugadors he anat contactant i la meva profunda sensació és que la plantilla en general està també feliç amb la decisió”.

AGUIRRE DIU QUE SI ES XIULA L'HIMNE LA COPA S'HAURIA DE SUSPENDRE

La presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, va encendre ahir la polèmica i va rebre una allau de crítiques en indicar que si a la final de la Copa del Rei de divendres les aficions del Barça i l’Athletic de Bilbao xiulen el príncep, la bandera o l’himne espanyol, el partit s’hauria de suspendre i fer-se a porta tancada en un altre lloc. Les declaracions les va fer després que la plataforma pro seleccions esportives catalana, gallega i basca, acompanyada de diputats de partits nacionalistes, demanessin als seguidors que reivindiquin el reconeixement de les respectives seleccions.

“No hi ha d’haver motius perquè les pèrdues, encara per conèixer, posin en qüestió la solvència d’Espa-nya, va assenyalar ahir Andrés Fuentes, l’economista de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic encarregat del capítol sobre Espa-nya en l’informe de perspectives divulgat ahir.
En aquest document, l’organisme ha revisat a la baixa les seves previsions econòmiques sobre Espanya, ja que creu que la seva economia estarà en recessió tant aquest any, amb una caiguda de l’1,6%, com el 2013, amb un nou descens del 0,8%, en contra dels càlculs del govern de Rajoy.

Preocupació per l’eurozona
En un àmbit més general, l’OCDE va mostrar també la seva preocupació per la situació de la zona euro, que constitueix, al seu entendre, el principal risc per a l’economia global.
En l’informe esmentat, l’ens revisa substancialment a la baixa les projeccions per a l’eurozona, a la qual augura una caiguda del producte interior brut del 0,1% aquest any, en lloc d’una pujada del 0,2 % calculat al novembre. Per al 2013, les expectatives tornen a rebaixar-se, de manera que la progressió del PIB dels països de l’euro hauria de limitar-se al 0,9%, en lloc de l’1,4% que s’anticipava fa sis mesos.
L’economista cap de l’organització, Pier Carlo Padoan, va subratllar que “la zona euro té problemes pels seus desequilibris interns”, la qual cosa es tradueix en el fet que alguns dels seus països, en particular els del sud, estan en recessió, mentre que d’altres han iniciat un procés de recuperació. L’OCDE va defensar l’establiment a l’eurozona d’un “tallafocs” que permeti dissuadir els atacs especulatius que s’estan succeint contra els països més febles. “Els perills per al sistema són tan grans” que cal posar els mitjans “perquè els mercats entenguin que es farà tot el necessari per preservar l’estabilitat” a la zona euro, va dir el secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría.

CIMERA DE LÍDERS DE LA UE AMB DEBAT SOBRE ELS EUROBONS

Els dirigents dels països de la Unió Europea es reuneixen avui en una cimera extraordinària amb l’objectiu de tractar les possibles mesures per incentivar el creixement. Es preveu que el debat més intens arribi sobre la creació dels eurobons. S’espera que el president francès, François Hollande, proposi l’emissió de deute conjunt en la primera trobada de la UE en què participarà després de les eleccions. Per l’altre costat, el govern alemany s’ha mostrat en contra dels eurobons. Aquest tema podria afectar l’eix d’Alemanya i França, i Olli Rehn, responsable d’Economia de la Comissió Europea, va demanar “un full de ruta a mitjà i llarg termini”. Les iniciatives que es plantegin es decidiran en la cimera de juny.

La feina amb l’ascens a l’Adecco LEB or certificat, havia acabat; a final d’abril es van tancar vuit mesos al servei del club. A partir de llavors, l’activitat s’ha traslladat als despatxos i s’està a punt de recollir els fruits dels primers moviments. Des del club presidit per Gorka Aixàs es calcula que l’acord amb els patrocinadors es tancarà la setmana vinent. “A final de mes”, segons paraules del director general del Bàsquet Club Andorra, Francesc Solana. Per tant, en pocs dies l’entitat ja sabrà a què es podrà atenir per fer front a l’anhelat ascens a or.
Reunions i més reunions, ja que dos dels patrocinadors principals –sense comptar el més important, Govern– finalitzaven contracte: el centre comercial River i MoraBanc. Els primers, que fa 10 anys que patrocinen el club, són els que més aporten i a més donen nom al club. “Estem negociant i només falten uns serrells per tancar l’acord. Aviat ho decidirem i intentarem entendre’ns perquè l’ascens a LEB or és atractiu i també perquè hi ha 11 equips de base que porten el nom del nostre centre comercial”, va dir el director de màrqueting, Antonio Cañabate, que va manifestar que fa uns dos mesos que negocia amb Francesc Solana i el president del club, Gorka Aixàs.
La intenció del Bàsquet Club Andorra sempre ha estat molt clara i l’objectiu és pujar un 20% l’ajuda que rep de tots els seus patrocinadors. Cañabate no es va voler pronunciar sobre la intenció de l’entitat i només va recordar la crisi que s’està vivint. “No és una època molt bona. És difícil i estem treballant en aquesta pujada que ens demanen. Nosaltres tenim un pressupost més reduït per tot.” Per tant, l’acord està molt a prop, ja que el centre comercial River pensa que “es tracta d’una publicitat molt bona i a més la temporada vinent hi haurà l’Estudiantes a la categoria, que és força atractiu”.
De la seva banda, l’altre patrocinador principal, MoraBanc, que també acaba contracte –aporta una quantitat inferior a la del centre comercial– i la seva continuïtat és una incògnita. Fonts de l’entitat apuntaven que hi ha la proposta del BC Andorra damunt la taula i s’està estudiant, però no s’ha pres cap decisió en aquest sentit. L’entitat bancària és el patrocinador que porta més anys amb el club, més de vint. La temporada passada va estar a punt de no segellar la seva continuïtat i per aquesta encara no té res decidit. Al marge d’aquests dos grans patrocinadors, el BC Andorra treballa per aconseguir més suport econòmic i està a punt de tancar-ne tres més que aportarien menys quantitat que aquests dos. Un cop es tanqui tot plegat, l’entitat presidida per Gorka Aixàs es reunirà amb Govern amb la LEB or a l’horitzó.

REPORTATGE

Una espera habitual

L’agent no rep trucades. El jugador s’entrena en solitari i viu l’estiu amb incertesa. Està més que acostumat, però amb la famosa crisi tot agafa una dimensió més dramàtica. Les seves vacances esportives comencen el mes de maig i el retorn, en el millor dels casos, podria ser al setembre.  Qui estan més tranquils són Pablo Sánchez i Anton Maresch, els únics privilegiats amb contracte en vigor. Mentre, com viuen? Quin és el seu dia a dia? Fede Bavosi, Isma Torres i Edu Jiménez, Jimix, ens expliquen el seu dia a dia. El base italouruguaià es troba a Empuriabrava després de passar uns dies per Venècia amb el seu fill. “Surto a córrer cada dia i l’únic és que no hi ha cap pavelló en condicions per entrenar. Més endavant aniré a Andalusia a estar amb els meus excompanys del Tíjola i després vindré a Andorra, ja que tinc un sopar pendent amb Dani Marín”, va indicar Fede Bavosi, que es manté en contacte amb els seus companys d’equip amb el Whats­App. “Ens enviem fotos i ens diem coses.”
Mentre, el pivot andalús Isma   Tor­res es troba a Adra (Almeria) i està a punt d’estrenar el seu primer campus. “Jo corro i faig una mica de peses. Mai estic parat i més endavant ja pensaré en el futur. Ara toca estar amb la família.” L’escorta català Jimix es troba a Girona i a la recerca d’una “feineta”, i també de l’inici dels Campus d’estiu per fer de monitor. “Estic a casa dels pares i cada dia jugo a tennis o a pàdel i corro.”

La reclamació judicial exigeix, d’una banda, la indemnització pels danys morals i físics soferts per la nena i, de l’altra, que s’obligui el parc temàtic a adoptar millors mesures de seguretat que evitin nous incidents. Amb aquest tràmit s’inicia un procés judicial que Mackay va assegurar que està disposat a seguir fins a les darreres instàncies, fins i tot, en cas que la justícia andorrana no li doni la raó, al Tribunal dels Drets Humans. “Volem arribar fins al final, fins on ens permetin arribar. I si fa falta, aniré a Estrasburg”, va manifestar amb contundència el progenitor.
El pare de la menor ferida va remarcar la voluntat doble de la reclamació, que, va insistir, no es queda només en la petició d’una compensació econòmica, que va qualificar “de raonable” i de “res de l’altre món”, tot i no voler quantificar-la. I és que, va posar en relleu, la família entén que hi ha importants dèficits de seguretat en la instal·lació que, segons va explicar, queden evidenciats amb un peritatge i una acta notarial que s’han presentat com a proves complementàries en la demanda. Entre elles va destacar que no hi ha prou distància de seguretat entre el vagó i qualsevol obstacle extern –la normativa de l’empresa constructora exigiria, segons va apuntar, un mínim de 70 centímetres– o que “no són prou rigorosos amb el filtre dels nens que hi pugen”.

Precedents judicials
Aquests dos documents són, de fet, la “gran diferència”, a l’entendre de Mark Mackay, amb altres causes presentades anteriorment per accidents al Tobotronc i que van ser arxivades per la justícia. “Pensem que tenim prou cas per ser escoltats i perquè es faci un tomb de 180 graus en aquest sense sentit d’accidents i es prenguin mesures per evitar-los”, va afirmar. A més, va indicar que moltes de les demandes anteriors són a causa de xocs entre usuaris, incidents de caire diferent al de la seva filla, que va patir importants lesions al peu perquè li va sortir del trineu. “Confiem plenament en la justícia. Si abans s’havien arxivat causes és perquè no hi havia proves que ara aportem”, va apuntar.
El pare de la nena ferida en l’accident també va voler donar la seva versió sobre les negociacions infructuoses portades a terme amb el comú. “Vam cedir a la petició que ens van fer per negociar l’afer privadament i vam estar set mesos, fins que vam veure que tot era paper mullar”, va indicar Mackay, per lamentar posteriorment que “quan vam presentar tota la documentació que ens havien demanat, només ens van dir que ja ens veuríem als jutjats”.
El Diari es va posar en contacte amb el comú de Sant Julià de Lòria però, des de la corporació local, es va optar per no fer cap valoració sobre l’entrada a tràmit de la reclamació judicial. Durant les properes setmanes, la corporació rebrà la notificació de la demanda presentada i, llavors, haurà de formular les seves al·legacions. El procés podria allargar-se, com a mínim, fins després de l’estiu, però la família va expressar la confiança que, almenys en primera instància, hi hagi resolució aquest mateix any.

UNA DEMANDA PENAL PRÈVIA

El denunciant va voler posar en relleu que tenen constància d’altres sinistres similars, “més de 50”, va assegurar, fet que demostra, al seu parer, “que alguna cosa passa” i que “la seguretat actual no és suficient”. Com a exemple va posar el cas d’un altre jove català, Samuel Morales, que també ha dut l’atracció a la Batllia amb una demanda penal que va ser desestimada i que ara s’ha transformat en una reclamació per la via civil.

En el document, una de les recomanacions que fa l’organisme és que les “autoritats autoritzin la construcció d’una mesquita per a la comunitat musulmana”, ja que consideren que el col·lectiu té dificultats per aconseguir aquesta fita, tenint en compte que malgrat que havia sol·licitat permís per fer-ho, no es va emetre l’autorització.
Segons diverses fonts dels exgoverns de Marc Forné i Albert Pintant consultades per aquest rotatiu, la comunitat musulmana va demanar tant a un executiu com a l’altre el vistiplau per construir un temple, ja que des dels països d’origen dels residents estaven disposats a subvencionar la construcció sempre que existís el consentiment per escrit del govern andorrà. En tots dos casos, el rebuig a la proposta es va fer seguint la mateixa fórmula: el silenci administratiu. I és que segons les fonts, es va decidir que era millor no entrar en la qüestió. “Vam enviar una carta al Govern però mai no en vam tenir resposta”, recorda el president de l’associació Averroes, Abderrahim Hamdaoui, que reconeix que “no ho vam tornar a intentar perquè no volíem ser pesats”. Hamdaoui explica que una mesquita “és més que un lloc de culte, és un local social on et reuneixes i pots celebrar les festivitats”, per la qual cosa considera “molt positiu” poder disposar d’aquest espai.

Cementiris
D’altra banda, l’informe també posa en relleu el fet que les confessions minoritàries tampoc tenen un cementiri on poder enter­rar el seus morts, per la qual cosa també recomana que es trobi una solució per tal de poder habilitar aquest espai. Les fonts consultades pel Diari van qualificar de “vergonya” aquesta situació i van reconèixer, també, que és una qüestió que es va plantejar durant el mandat de Pintat. Cal tenir present que en aquell moment la comunitat musulmana ja comptava amb 500 fidels i la jueva amb un centenar (xifres molt semblants a les recollides al document de la comissió europea). El problema que va impedir poder disposar d’un cementiri laic i multiconfessional és que la competència en aquesta àrea recau en els comuns i per tant l’executiu no hi va poder actuar. Només Escaldes va intentar incloure un espai al pla d’urbanisme però no va trobar cap terreny disponible per a aquesta funció.
De fet, les mateixes fonts van informar que actualment els fidels de la comunitat jueva han de ser enterrats a Tolosa, amb el cost que això suposa, i que van en augment les peticions d’ateus que no volen ser sepultats a cementiris catòlics sense que se’ls pugui donar una alternativa.

MENYS ANYS PER A LA NACIONALITAT

L’ECRI també demana més avenços pel que fa a la reducció del termini per obtenir la nacionalitat, recomanant que es rebaixi a quinze els anys necessaris amb vista a una ulterior reducció a deu. En relació amb aquest fet també es recomana explorar vies per permetre la doble nacionalitat, i pel que fa a la participació dels estrangers en la vida pública, es demana que es garanteixi el dret a vot dels residents en les eleccions comunals. Una qüestió que consideren que facilitaria la integració dels residents al país.