Avui fa tres anys que Andorra, en plena precampanya electoral del 2009, buscava a la premsa internacional el resultat de la reunió cimera del G-20 que s’havia celebrat a Londres el dia 2 d’abril. El president de la República francesa i Copríncep d’Andorra, Nicolas Sarkozy, ens havia llençat el mes de febrer del 2009 un veritable ultimàtum advertint-nos que revisaria el seu paper institucional si Andorra no es movia ràpidament cap a l’establiment d’una relació distinta i positiva amb Europa.
Quan vam arribar al govern, el dia 5 de juny del 2009, l’agenda institucional ens plantejava així la urgent necessitat d’avançar cap a la transparència de l’activitat financera.
Per això, en el meu discurs del debat d’investidura, el 28 de maig del 2009, ja anunciava que el Govern tindria com a prioritat absoluta poder disposar, al final d’estiu, d’una llei que autoritzés l’aixecament parcial «…del secret bancari en cas d’intercanvi d’informacions fiscals».
L’OCDE, el Fons Monetari Internacional, la Unió Europea i els nostres dos veïns, França i Espanya, volien i defensaven, en aquells moments, un nou sistema financer internacional sòlid, transparent i ètic.
A més, aquest objectiu havia estat recordat el 22 de febrer del 2009 a Berlín, seguint la línia traçada pel president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, el dia 5 de febrer. Un objectiu que passava per «… eradicar els paradisos fiscals».
El 25 de febrer del 2009, el «Grup d’Alt Nivell sobre la supervisió financera a la Unió Europea», presidit per Jacques de Larosière, havia publicat a Brussel·les un informe sobre la crisi financera internacional que li havia estat encarregat per la Comissió Europea.
L’informe deia que «… la comunitat internacional ha de fer front als països… que no cooperin en l’intercanvi d’informació».
També feia referència a la possibilitat d’aplicar mesures com «…prohibir a les entitats financeres… realitzar transaccions amb entitats establertes en aquelles jurisdiccions».
Un altre toc d’atenció que no podíem ignorar ni menystenir.
En la mateixa línia, la resolució final de la reunió de Londres del G-20, el 2 d’abril del 2009, era molt dura:
«Estem d’acord en actuar contra les administracions que no cooperin, inclosos els paradisos fiscals. Estem disposats a aplicar sancions per protegir les nostres finances públiques i els nostres sistemes financers. L’era del secret bancari queda darrere nostre».
No es podia dir més clar.
A Andorra no se li retreia que fóssim poc curosos en la lluita contra el blanqueig i el finançament del terrorisme. A Europa sabien i saben que això Andorra ho fa, i que ho fa correctament.
La qüestió era una altra: es feia greuge a Andorra de no facilitar informació quan la contrapart -generalment l’Administració tributària espanyola o l’Administració tributària francesa- volia conèixer l’eventual titularitat d’un compte bancari d’algunes persones no residents sobre les quals pesava la sospita de comissió d’un delicte fiscal.
El problema, doncs, no era tècnic sinó estratègic i polític.
I les solucions proposades -i també les actituds- no podien suposar un menyscapte de l’economia real i de les empreses, especialment del sector financer.
La qüestió fonamental per aconseguir una bona col·laboració financera amb Europa havia de ser, doncs, l’intercanvi d’informació a nivell administratiu. I aquesta fou la qüestió que vam estar encarant els primers mesos de govern. El Consell General va adoptar el 7 de setembre del 2009 la llei que autoritzava l’intercanvi d’informació fiscal prèvia petició.
I el resultat positiu posterior va ser que, després que haguéssim negociat i signar disset acords d’intercanvi d’informació, l’OCDE va treure Andorra de la llista grisa.
L’editorial d’EL PERIÒDIC D’ANDORRA del 3 d’abril del 2010 ho definia molt gràficament: «De la negror a la claror en un any».
Efectivament amb un treball pacient i constant del ministeri d’Exteriors i de la Presidència del Govern vam aconseguir passar de la grisor de l’opacitat a la claror de la transparència.
I el febrer del 2011, amb l’entrada en vigor de l’acord d’intercanvi d’informació fiscal amb Espanya, que havíem signat el mes de gener del 2010 amb la vicepresidenta del Govern espanyol, Elena Salgado, vam poder sortir de la llista espanyola de paradisos fiscals que era, efectivament, la que més mal feia a Andorra.
Vam resoldre una qüestió que també esdevé essencial per al futur de la inversió estrangera a Andorra: els operadors francesos, espanyols, els empresaris europeus en general, quan valorin els pros i els contres de fer empresa a Andorra ho han de fer sobre unes bases clares i avantatjoses. Amb seguretat jurídica i gaudint d’un diferencial fiscal que sigui homologable, en el sentit de permetre l’establiment de convenis per impedir la doble imposició.
En pocs mesos vam fer doncs un llarg camí.
I, sense defallir, vam iniciar el viatge que ens porta no pas a una assimilació forçada ni a la uniformització, sinó a una relació de lleialtat i bon veïnatge.
Seguint el consells de Michel Camdessus, Andorra va començar a dotar-se de normes i regles clares, que donen confiança als agents econòmics. I ara hauríem d’avançar cap a una legislació que incentivi la inversió estrangera positiva, en el sentit de ser una aportació a l’economia productiva, en contraposició a l’economia especulativa. Però ho hauríem de fer amb transparència i lluny de l’arbitrarietat. Per això hem esmenat el projecte de llei de DA, per eliminar discrecionalitats i donar més seguretat jurídica tant als inversors estrangers com als empresaris i professionals d’Andorra. Aquí també cal sortir de la negror per anar a la claror.
c2punts - Especialistes en Internet
English 
Català
Castellano
Français
|
0 
