Els demòcrates també volen saber com està formada l’assemblea general de la Societat, com ha quedat format el consell d’administració i quins són els passos següents que s’hauran de fer a curt i mig termini. Aquestes dues preguntes s'afegeixen a les altres deu previstes en l'ordre del dia de la sessió de control a l'Executiu del Consell General d'aquest dijous. Una sessió que, a part de les preguntes orals, també debatrà la presa en consideració de la proposició de llei sobre la nacionalitat presentada pel PS, entre d'altres qüestions.
D'altra banda, el Butlletí també ha publicat l'admissió a tràmit de tres proposicions de llei, dues presentades pels cònsols dels set comuns i una pel grup parlamentari socialdemòcrata. Els mandataris comunals van entrar a tràmit la proposició de modificació de la Llei de finances públiques i la de modificació de la Llei de bases de l'ordenament tributari. Pel que fa als socialdemòcrates, van presentar la proposició de llei de suspensió de l'actualització o la revisió a l'alça de les comissions bancàries per pagaments efectuats amb targetes de crèdit electròniques. A partir d'ara s'obre el termini perquè el Govern emeti el seu criteri.

L'increment de la taxa sobre els béns immobiliaris s'aplicava als residents a països considerats paradisos fiscals, entre ells Andorra, ja que Portugal no ha tret el Principat de la llista, tot i que Andorra sortís de la llista de l'OCDE després de signar diversos acords d'intercanvi d'informació fiscal, amb països com Espanya, França o el mateix Portugal, entre altres.
Aquesta modificació implica que els residents que hagin rebut la notificació amb l'increment de la taxa no l'hauran de pagar, i que a partir d'ara es retornarà als percentatges anteriors, que se situen entre el 0,4 i el 0,8%. Amb l'esmena es considera que els particulars no estan inclosos en el capítol de Llei del pressupost que indica que les entitats domiciliades en paradisos fiscals i propietaris d'immobles a Portugal han de pagar una taxa especial.

Malgrat que el Consell de Comú d’ahir va ser plàcid i sense excessives crítiques per part de la minoria, va ser en la roda de premsa posterior quan el Partit Socialdemòcrata va carregar contra la cònsol, assegurant que des que s’ha iniciat el mandat «només veiem augments de salari i noves contractacions», a paraules de Josep Vila.

En relació als augments de salari, Vila es referia als canvis en les graelles de sous dels consellers, mentre que per a les noves contractacions van fer referència al departament de Comunicació. Segons el PS, s’està pagant a l’Agència de Notícies Andorrana per fer el butlletí comunal, però a la vegada s’ha contractat a una assessora externa per a elaborar-lo. «És aquí on es pot estalviar, s’estan duplicant despeses», va assegurar Vila.

A més a més, «a cada junta de Govern estem veient noves contractacions, en forma d’eventuals, una situació que ens preocupa», va exposar Vila.

la resposta de ferrer / La cònsol Rosa Ferrer va ser clara i contundent a l’hora de respondre a les acusacions dels socialdemòcrates. «L’esforç de contenció que s’està fent en l’actualitat és el mateix que el d’abans», va manifestar, i va emplaçar als socialdemòcrates a fer una valoració «al final, durant el tancament de comptes d’aquest 2012».

Finalment, Torralba va posicionar-se també amb Ferrer i va assegurar que fer subcontractacions sense augmentar la plantilla de funcionaris «és el millor camí ja que es pot rescindir». Per a fer qualsevol valoració, «ens esperarem a veure els resultats» de les subcontractacions, va cloure.

Dissortadament la temporada d’esquí no ha estat prou bona: les xifres de Grandvalira són prou clares. Les campanyes per portar turisme de baix cost del ministre Camp han estat un fracàs. Hotelers i comerciants ho constaten.

La gran il·lusió d’Antoni Martí s’esvaeix.

Pel que fa a la trista realitat sembla que hi ha coincidència: un país massa endeutat, en crisi, cap reactivació econòmica, empreses que tanquen i la desocupació creixent.

Ara fa un any estàvem convençuts, davant la buidor i les generalitats del seu programa electoral, que DA tenia un programa amagat.

Si hagués estat el cas seria menys preocupant que la manca d’orientació i previsió que està demostrant l’Executiu.

Un any després ja es nota molt l’absència d’idees clares en el Govern per encarar la sortida de la crisi.

Una bona pregunta, que han formulat veus autoritzades del món de l’economia, és: ¿Quin hauria de ser el criteri per decidir les polítiques econòmiques dirigides a encarar els problemes més urgents i sortir de la crisi?

El sentit comú fa respondre que l’eficàcia i l’equitat de les mesures.

Malgrat el sentit comú, pel Govern de DA sembla que les mesures són millors si són agressives, sense que ens hagin explicat quina relació hi ha entre agressivitat i eficàcia.

Sobta que s’hagi donat preferència a l’agressivitat per davant l’eficàcia econòmica.

La retòrica de l’agressivitat neix, en el neoliberalisme europeu dominant, de la idea que cal castigar i disciplinar conductes díscoles que ens haurien portat a la crisi.

En aquesta concepció neoliberal la missió del Govern seria actuar com una mena de dèspota il·lustrat i benvolent, imposant disciplina a una societat adolescent, sense necessitat de buscar la seva comprensió i acceptació.

Més o menys com si estiguéssim en els antics col·legis confessionals.

Un enfocament anacrònic de la política. En aquesta perspectiva la segona pregunta és: ¿quins són els culpables que cal disciplinar? Per a DA són dos.

Els primers són els treballadors i els sindicats de la Funció Pública que, amb les seves pretensions salarials i la defensa del seu marc laboral adquirit impedirien -quina broma!- que la nostra economia fos competitiva.

En segon terme els ciutadans i ciutadanes, acostumats a viure de franc, abusant de les prestacions, pensions de jubilació, sanitat, dependència i altres polítiques socials.

Però, al capdavall, tots sabem -també la gent de DA- que els primers responsables de la situació que patim són uns altres. Són aquells que van governar Andorra del 1994 al 2009 estirant més el braç que la màniga.

A l’hora d’escollir l’agressivitat com a criteri d’acció política i no pas l’eficàcia i l’equitat el govern de DA, i les elits financeres que el guien i l’aplaudeixen, actuen sota els efectes del que el catedràtic Anton Costas ha definit com «la síndrome de Berlín».

Es tracta d’una manifestació política de la més coneguda síndrome d’Estocolm, que, com és força conegut, suposa una conducta mitjançant la qual les víctimes fan seves les motivacions dels seus segrestadors.

I és ben cert que des de Berlín, veritable capital econòmica i política de l’Europa comunitària, s’ha fet circular una visió, equivocada i interessada, de les causes del gran endeutament. Es pretén culpabilitzar els ciutadans i ciutadanes, els funcionaris de l’Administració Pública i el sector públic.

Una visió que ha estat desqualificada per molts economistes i analistes, però que han fet seva, de forma acrítica, els governs del nostre entorn europeu.

Aquesta síndrome, que és perversa per a la democràcia, té i tindrà conseqüències per a la gestió de la sortida de la crisi.

Hi ha dos errors, força perillosos, que el govern de DA copia dels seus mestres neoliberals.

El primer és una confusió de les prioritats de la política econòmica. A l’economia andorrana li convé reduir l’endeutament i créixer

Però no pas desendeutar-se primer i després créixer, sinó ambdues coses alhora.

Si no hi ha creixement no serà pas possible que les famílies, les empreses i el Govern tornin els préstecs.

El govern de DA ha fet l’opció de l’austeritat radical, oblidant el creixement.

Això està portant l’economia a caure en la recessió. Una recessió innecessària.

El segon error ha estat no voler prendre en consideració el cost de transició que tenen les polítiques i reformes agressives de la Caixa Andorrana de Seguretat Social i de la Funció Pública.

Retallades compulsives i poc pensades en la sanitat i les prestacions i les pensions alteren els plans de futur de la gent i la porten a disminuir el consum del dia a dia.

Una caiguda salarial intensa i sobtada com la que s’esdevindrà aquest mes d’abril després de la llei de retallades a la funció pública deprimirà el ja anèmic consum, intensificarà la recessió i augmentarà la desocupació.

No hauríem doncs de confondre els errors amb les il·lusions.

Els errors s’esvaeixen, generalment, quan arriben els coneixements exactes de la realitat.

Pel contrari, les il·lusions són persistents. Com escriu el filòsof francès Roger Pol Droit: «Tot i saber la veritat, la il·lusió prefereix no tenir-la en compte: mira cap a una altra banda, s’entossudeix en no saber, continua somniant». (Les Echos, 11 d’abril de 2012)

Aquesta és la línia política de DA: mantenir la il·lusió que la inversió estrangera i el casino resoldran tots els problemes del país.

També a casa nostra l’actualitat dels veïns del sud sembla que acapara força l’atenció. Entre safaris reials i nacionalitzacions a l’estranger d’empreses participades per capital espanyol, fins i tot les tribunes del nostre cap de govern -tribunes, per cert, que parlen de fermesa però no de «clàusules de salvaguarda» que «donen» seguretat jurídica- passen gairebé desapercebudes.

I és que els moments de crisi solen ser idonis per que se’ns facin evidents les contradiccions més flagrants, que en un altre moment també passarien desapercebudes. Les desigualtats ens semblen més grans -potser és que ho són- i les contradiccions i les injustícies són més patents. Però fins i tot en els moments dolents cal fer front a la realitat amb una certa dosi d’humor, encara que sigui amarg. No em puc estar de reproduir la frase amb la qual ahir ens regalava el meu admirat Forges, a les pàgines del diari El País, en la seva vinyeta quotidiana: «Alguna cosa està passant quan es confon 'petrolera’ amb 'pàtria’". I és que aquesta és avui la realitat: l’economia és l’Estat.

En el mateix diari i en la mateixa pàgina Sigmar Gabriel ens recordava quina és la teoria imperant, en aquest cas en boca d’Angela Merkel -quan defensa les «democràcies conformes al mercat»-, tot avançant una afirmació que, penso, és una obvietat tan gran que ni caldria escriure-la: allò que necessitem són mercats conformes a la democràcia. Mentre llegia aquestes frases m’ha entrat un dubte: ¿la nostra Constitució parla d’economia de mercat o de mercat de l’economia?

No m’estranya que cada dia augmenti el nombre d’indignats. La desesperació a la qual porta la sensació de no poder fer res per canviar la situació es va transformant. Malauradament no sempre en el bon sentit. Per comoditat, o pel que sigui, alguns prefereixen escoltar els cants de sirena de populistes amb solucions radicals, abans que creure que altres maneres de governar són possibles. Tanmateix, cal no defallir: els mercats no són tan nombrosos com els ciutadans.

El mig del camp alemany, amb Kroos i Schweinsteiger, va ser molt superior al format per Xabi Alonso i Khedira. Els de Juup Heynckes es van imposar per 2 a 1 amb un gol de Mario Gómez al minut 89. Ho van buscar i ho van merèixer. Sense més. Ara al Madrid li toca somiar en l’esperit del Santiago Bernabéu per pensar en una possible remuntada i d’aquesta manera tornar a Munic.
L’Allianz Arena es va vestir de gala per l’ocasió. Dos equips amb caràcter i dos estils ben enfrontats. El Bayern de Munic apostava per la creació amb Toni Kroos i Schwensteiger i per les accions de qualitat de Robben i Ribéry. Els de Mourinho es van encomanar a les jugades individuals de Cristiano Ronaldo i alguna assistència entre línies d’Özil. El primer va estar ben defensat per Lahm i el segon desconegut, ja que només va aparèixer al minut 6 per donar una assistència a Benzema que el francès no va aprofitar, ja que Neuer va enviar a córner amb una gran mà. Aquesta ocasió va despertar l’equip de Jupp Heynckes. Al minut 14, Ribéry va reclamar un possible penal de Sergio Ramos. Tot i així, Howard Webb no ho va veure així. Dos minuts després va arribar l’1 a 0 amb un gol de Franck Ribéry a la sortida d’un córner molt mal defensat pels blancs. El partit no tenia mig del camp i els únics migcampistes que tocaven la pilota amb cert sentit eren Kroos i Schweinsteiger. Aquest va provar amb un llançament llunyà creuat que va marxar a fora. Mentre, Cristiano Ronaldo va provar el seu clàssic xut, però sense gens d’encert. Al minut 39, Benzema va realitzar un xut de canari després de marxar d’Alaba que va aturar Neuer i més contundent va ser Mario Gómez, que a la jugada següent va fer lluir Iker Casillas. Mourinho va abraçar Heynckes i cap als vestidors.
Els següents 45 minuts van ser de domini constant dels alemanys davant d’un Reial Madrid que buscava descaradament el contraatac i un joc molt directe. Al minut 48, Benzema es va mostrar molt lent dins de l’àrea i Boateng va refusar l’ocasió dels blancs. La resposta va arribar a la jugada següent amb la clàssica acció d’Arjen Robben trencant pel centre i buscant el xut sec. Aquesta vegada va sortir per sobre del travesser. I en un excel·lent contraatac va arribar el gol de l’empat. Benzema va assistir Cristiano Ronaldo i aquest tot sol va xutar, però Neuer va refusar. La pilota va caure de nou a Benzema que va buscar la passada de la mort al segon pal cap a Cristiano Ronaldo i aquest va assistir Özil, que no va fallar a porteria buida. Massa premi a tantes poques accions onfesives. A partir de llavors, el partit es va convertir en un atac i gol constant alemany. Coentrao quedava una vegada i una altra en evidència, però la seriositat dels centrals blancs va ser clau fins al minut 89, on Lahm va deixar assegut Coentrao i la passada de la mort la va rematar Mario Gómez. Triomf i novament va sorgir la violència blanca amb una entrada de vermella de Marcelo a Müller que va ser groga. Ara toca Madrid.

PEP GUARDIOLA: "EL CHELSEA NO JUGARÀ AMB ÀNIMS DE REVENJA"

L’Iniestazo queda enrere. Ha plogut molt des de llavors, i més a Londres. L’FC Barcelona visita avui a Standford Bridge (20.45 hores) el Chelsea amb l’objectiu de portar un bon resultat per al partit de tornada al Camp Nou. “No crec que el Chelsea jugui amb ànims de revenja, sinó per estar a la final. El que vas perdre en el futbol, es va perdre”, va assegurar Pep Guardiola, que va parlar del seu rival d’aquesta manera. “Fa deu anys que es mantenen en el més alt nivell, tant a Anglaterra com a Europa, i mostro la meva admiració per als seus jugadors”, va dir el tècnic de Santpedor. Hi va haver temps per a l’humor, ja que un periodista li va preguntar si estimularia als seus jugadors el fet que el seu “amic” Mourinho hagi entrenat al Chelsea. “Gràcies per dir que és el meu amic. Mourinho també té un passat vinculat a l’FC Barcelona i els jugadors del Chelsea han tingut molts entrenadors. No se si serà una motivació especial, però els meus                  jugadors aniran a per un bon resultat”. Pep Guardiola també va parlar del clàssic. “Les senyores diuen que els homes no podem pensar en dues coses a la vegada. Pensaria en el Madrid si jugués avui un partit amistós, però és una semifinal de Lliga de Campions contra un dels millors equips dels pròxims vuit anys”.
De la seva banda, Cesc Fàbregas va reconèixer que serà “una eliminatòria molt dura perquè té molts killers a dalt i un contracop molt ràpid i contundent”, va dir el d’Arenys.