«Que la vall del Madriu – Perafita – Claror és una unitat natural i cultural que no admet la segregació d’actuacions, i que només pot ser gestionada de forma global i unitària, garantint la representació i la participació activa de totes les parts amb interessos directes a la vall mitjançant una estructura orgànica única que ha de garantir la salvaguarda i la valorització del patrimoni natural i cultural, material i immaterial de la vall del Madriu – Perafita – Claror, assegurant que el criteri de gestió integral, el principi de sostenibilitat, la prevalença de l’interès públic, i el sistema de qualitat integral s’apliquin a tota la seva àrea». Declaració institucional per a la protecció, l’ús i la gestió sostenible de la vall del Madriu-Perafita-Claror, 29 de gener de 2003.

Que lluny queda aquesta declaració, un acord transversal de tots els grups polítics en favor de la protecció de la vall del Madriu-Perafita-Claror, i no pas pel temps transcorregut, i també perdut, sinó per la diferència de compromís i de posició política.

L’argument de la pèrdua de competències per part dels comuns concernits, va quedar en un no res després que el Tribunal Constitucional resolgués sobre un possible conflicte de competències interposat dues vegades. Pretensió constitucional que va ser desestimada íntegrament, el 20 d’octubre del 2006, tot declarant la validesa i constitucionalitat dels decrets del 19 d’octubre de 2005, de la declaració de la Vall com a bé d’interès cultural, i 8 de març del 2006, dels criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre el paisatge cultural declarat i sobre el seu entorn de protecció.

Però les competències que tenien en aquest territori no era l’únic punt que els neguitejava. El 8 d’octubre del 2004, quatre mesos després de la inscripció de la Vall del Madriu-Perafita-Claror a la llista del Patrimoni Mundial, l’ara cap de Govern i aleshores cònsol de la parròquia d’Escaldes-Engordany, es va reunir, en nom dels comuns concernits, exceptuant el d’Andorra la Vella, amb el responsable de la secció per a Europa del Centre del Patrimoni Mundial de la UNESCO, a París, per fer-lo saber la seva disconformitat amb el punt de la Carta del Madriu sobre el fet que la seva gestió «no admet la segregació d’actuacions» sinó que s’ha de fer «de forma global i unitària» i demanar-li quines restriccions implicava la declaració en matèria d’accessos rodats, construccions i altres intervencions així com la modificació dels límits de la zona tampó.

La resposta ja la sabia encara que no li agradés: les actuacions sobre la vall es poden fer sempre que no s’atempti contra els valors universals reconeguts a la vall en el moment de la seva inscripció a la llista, ara -i aquí és la part que molesta- és l’Estat qui té la responsabilitat de preservar la vall d’acord amb els valors reconeguts en el moment de la inscripció.

Dos anys després, la sentència del Constitucional andorrà els acabaria d’il·lustrar sobre aquestes qüestions.

De tot això ara sembla que molts actors polítics no se’n recordin. Una forta amnèsia plana sobre el tema… caldria fer un treball d’hemeroteca i fer una bona lectura dels textos, per adonar-se del què està passant i del què significa en realitat la Proposta de Pla de gestió consensuada ara pels quatre comuns.

És un document amb confusions, contradiccions i greus deficiències que arriba al seu punt àlgid en tractar de l’accés rodat: una cosa és el paper decisori del Govern, i altra de molt diferent el paper avaluador del Comitè de la UNESCO. La vall del Madriu-Perafita-Claror és un bé nacional reconegut internacionalment, no és un bé internacional.

En aquest punt cal recordar que l’absència de carretera va ser precisament un dels arguments utilitzats per fonamentar el valor universal excepcional de la vall. Per tant, no és una opció.

La seva inclusió a la Llista del patrimoni mundial és un valor afegit i implica l’acceptació del deure de preservació davant d’un estament internacional. Aquesta acceptació no modifica en cap cas el marc legal aplicable al bé d’interès cultural i tampoc no afecta la sobirania de l’Estat.

Cal recordar que l’Estat decideix i aplica la seva normativa mentre que el Comitè només recomana. I també cal dir que, l’incompliment reiterat de les recomanacions podria derivar en l’eliminació de la vall de la Llista mundial, però amb això no finalitzaria el deure de preservació de la vall ja que és un deure contret envers la ciutadania i no envers el Comitè de la UNESCO.

Pel que veiem, l’excònsol d’Escaldes-Engordany volia recuperar aquelles reivindicacions competencials, que quedés molt clar qui manava i com ho faria. Una escenificació del govern malentès i del desconeixement sobre el Madriu. Ara, malgrat les declaracions d’intencions, es fa més evident la intenció: la proposta de Pla de gestió conté un article dedicat a la seva derogació, quan cessi l’obligació d’existir un pla de gestió o quan es revoqui la declaració del bé.

¿Tota una declaració d’intencions?

Aquesta és la poma enverinada del Pla de gestió.

La serra de Busa amaga entre els seus cingles escarpats i solitaris l’antiga presó del Capolatell. Es tracta d’un dels penya-segats que formen part de la serra, però que només connecta amb la resta gràcies a una passarel·la metàl·lica que avui assegura que tots els visitants puguin tornar després d’explorar la zona. Aquesta singular orografia va fer que aquest tros de muntanya del municipi de Navès s’utilitzés com a presó durant la Guerra del Francès. No calien ni cadenes, ni reixes. L’aïllament dels presos era total. Un cop portats fins al Capolatell, es retirava el tauló d’accés i començava la condemna. La sortida era inexistent, només avencs i parets altes i verticals on més d’un s’havia llançat sabedor del futur negre que els esperava al crit de:  “mourir à Busa, renâitre a Paris!”
El cim del Capolatell (1.361 metres d’altura), planer i amb una lleu inclinació cap el sud-est, l’abriga majoritàriament un esclarissat bosc d’alzina. Arribar-hi no és complicat. El cotxe s’ha de deixar al pla de Busa, on un grup de masies, ara ja només una habitada, recorden el petit nucli on es va proclamar per primera vegada a Espanya la Constitució de Cadis. Des d’aquí, una pista forestal que es va fent estreta a mesura que t’endinses al serrat, et permet arribar caminant, en poc més de dos quilòmetres, a la presó. La pedra comparteix paisatge amb espais amb més vegetació. A mig camí parada obligada al mirador des d’on es pot contemplar el país de Lord. El santuari de la Mare de Déu del mateix nom, a mà esquerra, el pantà de la Llosa del Cavall, el poble de Sant Llorenç de Morunys o la imponent serra del Cadí, cap a la dreta, presidida per una vista no tan habitual del meravellós i sempre màgic Pedraforca.
I finalment s’arriba a la palanca d’accés. Dubtes, però l’esperit aventurer et fa travesser i comences a experimentar la sensació d’aïllament dels soldats presoners. Petits corriols esmolats pels visitants fan de guies pel cim del Capolatell. Una presó que ara només acull curiosos que després de fer el tafaner, desfant el camí de tornada havent pogut conèixer un passat que sovint és del tot desconegut.

Recomanem

Si es visita la serra al mes de juny, pots trobar petites joies com la corona de Rei ben florida. A la tardor, els aficionats als bolets recorren el pla de Busa cercant algun rovelló.

En?l’horitzó continua el fitxatge de Cesc Fàbregas i també el retorn d’Adebayor i un partit amistós –d’aquells inventat per la Federació Espanyola en una data complicada–. Pep Guardiola tindrà un dubte important amb el seu organitzador i director de joc, Xavi Hernández. El migcampista de Terrassa va abandonar la concetració de la selecció espanyola que es troba a la ciutat del futbol de Las Rozas en patir unes molèsties al bessó. L’organitzador blaugrana va passar reconeixement mèdic i va decidir tornar a Barcelona d’on serà tractat pels metges del club. Per tant, el jugador és el primer dubte de Guardiola. José Mourinho també tindrà un altre dubte amb la lesió del defensa, tant lateral com central, Sergio Ramos. El jugador andalús té una lumbàlgia i els serveis mèdics, amb l’autorització de Mourinho, van marcar uns terminis mínims per complir que el mantenen com a seriós dubte. Sergio Ramos va patir els primers dolors lumbars a la concentració que va realitzar l’equip blanc a Los Angeles. Aquestes molèsties li van impedir entrenar-se amb normalitat. En el partit de dissabte, contra el Tianjin xinès, va patir una recaiguda i es va retirar del camp molt dolorit al minut 39.
El defensa nascut a Camas (Sevilla) s’ha posat en mans dels fisioterapeutes i està realitzant sessions dobles amb l’objectiu d’arribar al partit contra el Barça, tot i així, els plans de Mourinho són que el lateral i central no cor­ri riscos per evitar una segona recaiguda. Si finalment es confirma la seva baixa, el seu lloc l’ocuparà Álvaro Arbeloa, que durant la pretemporada va tornar a demostrar a Mourinho que està ben preparat per jugar en el moment que sigui oportú. Arbeloa, exjugador del Liverpool, és un futbolista que agrada al tècnic portugués per la seva disciplina i polivalència.
Mourinho també ha provat aquesta pretemporada amb el francès Varane per si sorgeix alguna urgència d’última hora.

NEYMAR ES RENDEIX A L'FC BARCELONA

És el crac del moment. L’atracció del mercat i la salvació del Santos. El jove davanter de la cresta més famosa del món se’l rifen l’FC Barcelona i el Reial Madrid. I?Neymar no ho té clar perquè cada dia diu una cosa diferent. Ahir es va retratar amb lloances al club blaugrana. “És el millor equip del món i té al millor jugador del planeta, Leo Messi”. Dintre de poc jugaran al Mundialet de Clubs i es va rendir a les excel·lències de l’equip dirigit per Pep Guardiola. “Si juguem contra ells haurem de pregar. Enfrontar-se a l’FC?Barcelona és molt complicat. Crec que no és una qüestió de tàctica. Crec que haurem d’encomanar-nos a Déu abans de saltar al camp”, va indicar Neymar, que va concedir una entrevista a fifa.com amb motiu del sorteig del Mundial.

ALEXIS SÁNCHEZ, LEO MESSI I MASCHERANO S'ENTRENEN AL NOU CURS

Els internacionals de l’FC?Barcelona presents a la Copa Amèrica van tornar ahir als entrenaments, amb la presència destacada de l’únic fitxatge blaugrana, Alexis Sánchez, acompanyat en el seu primer dia per Leo Messi, Javier Mascherano i Adriano Correia –que va tornar a la gira americana–. També van estar a les instal·lacions Carles Puyol i el brasiler Maxwell.

I els seus representants sindicals haurien d’estar “disposats a parlar de tot. No hem de tenir tabús a res”. Així ho ha explicat el ministre de Finances i Funció Pública, Jordi Cinca, que ha admès, en ser preguntat per la possibilitat que s’apliquin retallades de personal a l’administració, que “seria irresponsable tancar la porta a res, perquè no tinc la capacitat de veure quin serà l’impacte de totes les mesures que posarem en pràctica”. Cinca també ha deixat clar, però, que l’equilibri pressupostari de l’Estat no pot ser només responsabilitat dels funcionaris. Tots els sectors econòmics han de fer “l’esforç”. I el funcionariat en serà “un més”.
El ministre titular de la Funció Pública –que pensa en algun gestor de l’empresa privada per dirigir la secretaria d’Estat– explica que no sap del cert “si hem d’anar cap a una reforma profunda com la de la sanitat. Però el que és clar és que el model que tenim avui no és sostenible i s’ha de repensar tot”. I?en aquest redisseny és on compta amb la implicació i col·laboració dels sindicats de l’administració, amb els quals va tenir un primer contacte el mes de juny. “Necessitem sindicats disposats a parlar de tot. De la mobilitat, dels triennis, de la jubilació, de les jornades partides, de la carrera professional... Si som transparents hem de poder parlar de tot. Amb números a la mà i no només amb bones intencions”, afirma Cinca.

Creixement infinit
Si al ministre se li demana si hi ha massa funcionaris, Cinca respon que creu sincerament que no. O que, en tot cas, aquest no és el problema. Hi ha dos inconvenients molt més seriosos, segons el seu parer. El primer, que l’administració està “estructurada d’una manera que la dinàmica és de creixement infinit”. I, el segon, que hi ha molt personal “mal ubicat”. “Tenim departaments amb autèntiques dificultats per afrontar la feina que tenen i els en ve més. Però, d’altra banda, hi ha departaments que s’han quedat enquistats en el passat i continuen fent les coses de manera poc eficient” quan els mitjans tecnològics actuals permetrien un major rendiment. “Hem de reubicar molta gent”, avança el ministre.
Sobre les mesures a adoptar quant a contenció, Cinca parla de “contenció, de moment”. Això és cap increment per als salaris que van més enllà dels 2.000 euros i un increment inferior al de l’IPC per als sous que quedin per sota de l’esmentat llindar. “Hem de veure gradualment” la situació. Fer “un esforç de congelació, un esforç de no cobrir totes les vacants, gestionar millor, que és un element molt important... I veure amb tot això fins on podem arribar. I si fa falta més, haurem de posar sobre la taula quin és aquest més”. I aquí és on el ministre no tanca la porta “a res” en el futur. Per molt dures que puguin ser algunes decisions.

EL SISTEMA DE JUBILACIÓ TAMBÉ CALDRÀ CANVIAR-LO PERQUÈ SI NO "MATARÀ L'ESTAT"

Entre les moltes revisions a què ha d’estar subjecte la Llei de la Funció Pública hi ha tot el sistema de jubilació. Els funcionaris de l’administració general, quan es jubilen reben com a pensió el 70% del seu darrer salari. L’Estat cobreix el tram percentual que no aporta la Seguretat Social i això, a llarg termini, són molts milions d’euros. “En termes de balanç, l’ideal seria tenir una part d’aquestes obligacions provisionades, guardant diners per a aquests compromisos cada any. Però això no s’ha fet mai”, explica el titular de Finances i Funció Pública, Jordi Cinca. “Cada any, quan es jubila un treballador, s’incrementen les despeses de personal. Ara que es jubila poca gent, l’impacte és suportable, però d’aquí a quinze anys, pot suposar increments del 10, del 15, del 20% de la massa salarial any rere any. I això és insuportable. Seria matar l’Estat”. Per això, Cinca explica que en els països més avançats, tant en el sector públic com el privat, l’esforç amb vista a la jubilació es reparteix entre el treballador, l’empresa i l’administració. Cap de les tres potes ha de fer l’esforç íntegre. I el ministre, que també presideix el consell d’administració de FEDA, exposa com a exemple la parapública. “Els treballadors aporten cada mes un percentatge del salari a un pla de jubilació, i l’empresa també hi aporta. I a banda, cotitzen a la CASS.”

La 29a edició de la cursa popular de la festa major d’Andorra la Vella serà recordada per l’alta participació que va aconseguir. Uns 350 inscrits van fer pujar exponencialment el nombre de corredors respecte als darrers anys. En una prova disputada en les primeres places, els guanyadors van ser dos atletes del CAVA, Marcos Sanza i Iolanda Castillejo.

Comparada amb temporades anteriors, l’arrencada de l’FC Andorra serà ben diferent. En altres èpoques iniciava els entrenaments amb la plantilla al complet, però enguany la situació econòmica per la qual passa l’entitat ha provocat que la pretemporada comenci demà amb dubtes sobre com quedarà configurat el grup, a part del projecte que s’ha de constituir.

La plantilla del BC River Andorra per a la pròxima temporada va agafant forma. Els noms de les noves incorporacions s’han anat confirmant els darrers dies. L’últim a arribar és l’ala pivot Devin Wright, que ha d’aportar al grup un important component defensiu a la pintura i es preveu que sigui un jugador que tingui una gran progressió al llarg de la temporada.

El River ha presentat avui la tercera incorporació de l’equip per a la propera temporada, l’aler Edu Jiménez Jimix, que l’any passat estava a les files del Barça B. El jugador català arriba al conjunt dirigit per Joan Peñarroya per demostrar les seves maneres, sobretot en defensa, tot i que també destaca per la seva capacitat encistelladora des de la línia de tres punts.

Com està funcionant el sector enguany?

Només tenim, ara per ara, les xifres del primer trimestre. En global, hi ha un descens de l’ordre del 15%. Passem per un dels pitjors moments de la crisi. També val la pena dir que és un dels millors moments per, si tens la feina fixa i l’opció d’obtenir un crèdit, comprar un habitatge.

Quant temps costa de mitjana ara vendre un pis?

És difícil de dir una xifra. El que tinc clar és que, avui, moltes de les vendes que es fan són sobretot de gent que està al límit i es tanquen per sota del preu del mercat, tot i que encara hi ha unes operacions a preu normal quan al comprador li agrada la situació i el producte.

Han baixat molt el preu?

Per sota dels llindars de rendibilitat. Hi ha persones que per necessitats els han venut per sota del que els va costar.

Els han mal venut?

Sí, per un problema puntual. I el que passa és que es descapitalitzen. Si ara, amb els diners recaptats, volguessin comprar una propietat equivalent, no podrien. Els que no fan això són les promotores, que tenen uns costos i saben que no poden vendre per sota.

S’ha notat un increment d’estrangers que posin a la venda els pisos que tenen a Andorra?

Una mica de raó la tens. Tenim una economia força espanyolitzada i els veïns no ho estan passant gaire bé. Hi ha qui col·loca la propietat en venda per capitalitzar-se, o bé, al mercat de lloguer per sufragar les despeses comunitàries. Tenim més producte a la venda dels nostres antics clients.

Quines mesures es poden prendre per reactivar la venda d’habitatges?

Hem d’actuar sobre l’economia general, sobre les lleis fiscals, sobre les residències passives. També pel que fa al possible comprador nacional, hauríem de ser més permissius a l’hora d’aplicar les deduccions amb l’ITP. Avui en dia, els habitatges que es poden ajustar més de preu són els que tenen un cert temps, entre 25 i 30 anys. Qui  compra farà unes obres de millora. Si se li fa l’excepció de l’ITP es pot aconseguir un efecte positiu en l’economia. Potser cal incrementar el nivell de salari que es demana.

Fins a quin punt el sector immobiliari és responsable de la situació actual?

El sector tampoc és massa culpable. El que critico és que hem crescut massa. En una època de vaques grasses, s’han obert moltes agències i s’ha repartit molt el pastís. Si no fóssim tants a la plaça tindríem més reserves, però és difícil limitar una activitat en un país on l’economia de mercat és lliure i que en un moment determinat funciona i bé. I no només es va aprofitar el sector, sinó tothom: les administracions, els arquitectes, els industrials, els magatzems, el sector financer, etc.  Entre tots hem de fer un mea culpa.

Quantes agències han tancat?

Una vintena. Al punt més àlgid de la història del col·legi n’hi havia 252 obertes i actualment en tenim 235. Hi ha qui ha tancat i també hi ha qui ha obert.

Això suposa llocs de treball...

Cal recordar que representem prop d’un miler d’assalariats.

I hi ha el perill que en tanquin més?

Sí, si la cosa no millora.

Es pot dir que hi ha massa habitatges a Andorra?

Considero que és complicat dir això. Recordem que el 2007 era difícil trobar pisos de lloguer perquè no n’hi havia. Si llavors vivíem al país 85.000 persones i ara som, segons els càlculs, uns 70.000, ens han quedat uns 5.000 pisos lliures, més la sobreproducció que hem tingut. Ara bé, entenc que som un país petit i que això es pot absorbir si incidim en l’economia productiva. Si no ho fem, no caldrà que construïm més.

I a Andorra es pot construir més sense fer malbé la natura?

Hem de preservar els valors naturals que tenim. Si hem de créixer ho hem de fer amb mesures restrictives i de qualitat.

Les agències sobreviuen gràcies al lloguer?

És una part del negoci. Sobrevivim gràcies a la contenció de la despesa, al lloguer, a l’administració de propietats, però el dia a dia costa molt.