Diumenge vinent França elegirà el seu president de la República pels propers cinc anys. Andorra sabrà així qui serà, alhora, el seu Copríncep pel mateix període.

L’elecció té doncs, prou que ho sabem, una certa transcendència en la nostra vida política i en l’àmbit institucional.

Els Coprínceps -ambdós conjuntament- arbitren i moderen el funcionament dels poders públics i de les institucions andorranes, tal i com estableix l’article 44.2 de la Constitució.

Aquesta alta missió de ser símbol i garantia de la permanència i continuïtat d’Andorra ha estat ben assumida pel president Sarkozy, malgrat alguns dubtes del seu entorn en l’inici del mandat. Aquesta afirmació no és retòrica sinó que la fonamento en la meva pròpia experiència d’aquests darrers anys.

Com és sabut, el govern socialdemòcrata va estar en primera línia, des del mes de juny del 2009, treballant en la negociació d’acords d’intercanvi d’informació fiscal a la demanda, la signatura dels quals va permetre la sortida d’Andorra de la llista grisa de l’OCDE, el febrer del 2010.

També vam treballar de valent per a concloure la negociació de l’Acord Monetari amb la Unió Europea, que vam ratificar el febrer del 2011. En totes aquestes negociacions, cabdals pel futur de l’Estat, sempre vam poder comptar amb el suport del Copríncep Sarkozy i amb la lleial col·laboració dels seus serveis, encapçalats pel seu Representant personal, Christian Frémont.

I no cal pas que insisteixi a dir que, si el resultat electoral del diumenge confirma les enquestes, François Hollande també exercirà bé el paper institucional de Copríncep. No hem de tenir cap por pel que fa a la continuïtat del Coprincipat.

Més enllà de l’àmbit institucional intern a Andorra, penso que cal reflexionar en les altres qüestions que, al meu entendre, poden incidir a Andorra en el marc de l’elecció presidencial francesa.

El primer eix de reflexió és la construcció, i potser primer el salvament, d’Europa o, més concretament, de la zona euro en la qual Andorra es troba econòmicament inserida.

El segon eix de reflexió se situa en l’àmbit dels valors socialdemòcrates: hem de continuar deixant-nos dirigir per un capitalisme especulador o bé, pel contrari, hem de redreçar la distribució dels ingressos en favor dels més desfavorits, que les crisis financera, monetària i econòmica que s’han desfermat des del 2007 estan abandonant al costat del camí.

Una simple observació del que s’esdevé a Grècia, a Portugal, a Itàlia, a Espanya i a la mateixa França ens confirma que Andorra no pot pretendre viure aïllada del seu entorn, que la dimensió europea, que orienta l’economia, condiciona el nostre futur de manera més immediata que la dimensió pròpiament nacional.

François Hollande és el candidat que defensa tant la construcció europea com una política social d’esquerra, en favor dels més amenaçats per la crisi.

Aquesta doble resposta positiva als reptes de França és, també, una proposta positiva per a Europa, per a la nostra Europa. D’aquesta visió progressista comuna vam parlar a París, el 17 de març, en la trobada Renaissance pour l’Europe els representants dels partits que formen part del Partit dels Socialistes Europeus, que ens vam reunir a París precisament per donar suport a François Hollande.

En aquella trobada recordàvem el seu discurs del 22 de gener, a Le Bourget, quan havia manifestat: «Us diré qui és el meu veritable adversari. No té nom, no té rostre, no té partit, no presentarà mai la seva candidatura, i no serà doncs pas elegit, però malgrat això, governa. Aquest adversari és el món de la finança».

Aquesta frase defineix ben clarament l’escenari de confrontació entre l’interès general i l’interès d’un sector molt concret i poderós de l’economia.

A Andorra prou que ho sabem. Ho vam viure durant els dos anys del govern socialdemòcrata amb personatges del món de la finança empenyent i orquestrant el bloqueig del pressupost al Consell General i amb un sector d’aquest món promovent clarament DA com a força política que els permetés tornar a governar des de l’ombra.

François Hollande deia al setmanari La Tribune del 13 d’abril 2012 que «Les marchés ne feront pas la loi en France». Aquesta declaració resumeix força bé el canvi necessari a Europa i, en conseqüència, també a Andorra.

En quatre anys de crisi els governants de la Unió Europea s’han entossudit a tractar de minimitzar el seu abast i en esquivar els debats sobre alternatives a l’estratègia d’austeritat com a única via per a restablir la confiança.

El fracàs d’aquesta estratègia és ben evident en els països intervinguts (Grècia, Irlanda i Portugal) i també a Espanya.

Per això és important un projecte polític progressista que sigui capaç de fer guanyar l’aliança de la construcció europea amb una política socialdemòcrata en l’àmbit social.

Com diu el sociòleg Alain Touraine estem «… creuant un bassal, sense deixar-nos arrossegar pels corrents d’opinió o per la potència dels especuladors».

Hem de desempallegar-nos de la idea que estem condemnats a la decadència i a la pèrdua de confiança en nosaltres. Res no serà fàcil, però el redreçament esdevé possible.

En les darreres eleccions comunals el poble d'Ordino es va pronunciar clarament a favor de la continuïtat. El PS d'Ordino vàrem presentar un programa modern i arriscat en relació amb el camp de neu d'Ordino-Arcalís. Proposàvem modernitzar-ne la gestió, aconseguir una nova imatge i fer-ne una estació de qualitat, cosa imprescindible per poder salvar l'estació, perquè tots els ciutadans d'Ordino hem estat testimonis, com any rere any, de l'empitjorament de la situació, tant en els serveis donats com financerament.

En les millors estacions, les escoles d'esquí són un pont de comunicació entre els clients i els habitants de la vall. Entre tots, afavoreixen la pràctica dels esports de muntanya de forma segura, eficaç i coordinada. D'aquesta col·laboració en dependrà que el client turista desitgi repetir l'experiència o, al contrari, visiti altres centres d'oci a l'aire lliure.

L'objectiu d'aquestes estacions i escoles d'esquí és fer coincidir les estratègies empresarials amb la fidelització del client mitjançant l'atenció, el servei i sobretot la seguretat. Una trista evidència és el fet que en les altres estacions del món la majoria dels accidents mortals es produeixen arran de l'esquí forapista a causa de les allaus o accidents imprevisibles. A Andorra, en canvi, aquests accidents es produeixen a les mateixes pistes, possiblement degut a la falta d'informació i de formació dels practicants de nivell mitjà o baix. Pot semblar molt evident, però aquests accidents generen unes despeses astronòmiques i molt mala imatge. Per aquest motiu s'han de posar molts més recursos per ampliar l'oci, desenvolupar l'amor i el respecte per la muntanya, per damunt de l'aprenentatge de la tècnica i la venda.

La nostra realitat és que les estacions estan massa involucrades en el negoci immobiliari i la venda indiscriminada de forfets, considerant les empreses ubicades en el seu territori com a llogateres i no com a sòcies o aliades. La prova és que no hi ha cap mena de coordinació entre l'hostaleria, les botigues de lloguers de material o bé les escoles d'esquí. No es busca la fidelització de la clientela, sinó el benefici propi, sense pensar en les conseqüències negatives per al futur de la parròquia. Tots hauríem de treballar en un mateix sentit, cap a un mateix objectiu.

Una altra qüestió és l'efecte de la política en les estacions controlades per organismes públics. Els interessos dels partits sovint passen per davant dels plans de viabilitat o plans directors, perjudicant considerablement el funcionament de les estacions. El resultat és prou desastrós, gestors d'estacions intocables sobrepagats i acomodats amb l'únic objectiu de continuar així i no perdre cap privilegi. La qualitat i millora de l'estació i dels serveis no tenen lloc en aquest model de gestió.

Això porta les estacions d'esquí a transformar-se en parcs temàtics adornats de remuntadors mecànics, on els aspectes bàsics de la pràctica de l'esquí, l'atenció al client i la seguretat en la munta-nya estan desatesos. El client ja no pot ser un fidel esquiador o surfista assessorat amb experiència, coneixements i amb la indumentària adequada, sinó que és el visitant ocasional al qual s'intenta impressionar amb la novetat en les inversions, però que no tornarà degut al pèssim servei rebut.

Per tant les estacions haurien d'estar gestionades com el que són, llocs de muntanya que s'adeqüen a la pràctica dels esports i considerant tots els elements hostils de l'entorn però tenint en compte que són incompatibles amb els beneficis purament polítics o especulatius. Nomes aquí la gestió podrà tenir objectius coherents, i les filosofies empresarials estaran dirigides a conservar els seus clients, primer vius i després satisfets i fidels.

Després de finalitzar la temporada 2011-2012, podem dir que no ha canviat res, tot continua igual! Però nosaltres, el PS d'Ordino, no volem quedar-nos amb els braços plegats, per això demanem un canvi clar i valent als elegits comunals per aconseguir salvar la nostra estació. Un canvi en el model de gestió és imprescindible.

Està emocionant més d’un.
Sembla que el vídeo està agradant a YouTube, no ens ho esperàvem.

Vostè sobretot es dedica al rap, com ha anat perquè fes ‘El meu país no és tan petit’?
Tot ve d’un treball de recerca a classe. Jo vaig voler fer-lo sobre les potencialitats d’Andorra. Un treball seriós, amb moltes dades. I quan vaig acabar vaig sentir que havia d’escriure un poema, a mi m’agrada escriure poesia, i vaig fer El meu país no és tan petit.

Com el títol de la cançó del Llach, però al revés.
Vaig veure que Andorra està ple de possibilitats que no explotem prou i vaig pensar en estratègies de màrqueting. Una mica lligat amb els canvis socioeconòmics que vol fer el Govern.

Vigili que el faran ministre. Té la recepta als mals del país?
Andorra necessita aixecar el cap, tenir més confiança.

I va pensar, toquem la fibra.
El meu pare és el Jordi Augé, dels Lexu’s, i ell em va proposar que musiquéssim el text. El vam gravar en un estudi professional, després vam fer el videoclip a llocs emblemàtics del país i cap al YouTube, i en dos dies 800 visites.

Vostè és raper, poeta i jugador de bàsquet. Déu n’hi do quin còctel!
Fa dos anys vaig gravar una maqueta de rap i aviat en trauré una altra. Escric molta poesia i jugo a bàsquet, fins i tot he debutat amb la selecció andorrana júnior.

Vol dir que no topen una mica totes aquestes aficions?
No. El rap no és més que una projecció de la poesia. No canvio gaire la meva manera d’expressar-me d’un gènere a l’altre. I en el cas del bàsquet, abans jugava al Cornellà, que és un bon equip, i ara me n’he adonat que no tinc gaire futur.

Parlem de futur, què vol ser de gran?
Estudiaré una carrera, potser dret, més que res per mirar de tenir alguns estudis, però el meu somni, el que de debò m’agradaria, és dedicar-me a la música. És el que m’omple en realitat.

Digui’m les seves influències. Comencem pel rap.
En castellà Nach, en anglès Eminem i en francès Soprano.

Poesia.
Bécquer, Joan Maragall, Machado, Lope de Vega. Si tot va bé aviat trauré un llibre de poesia.

A la primera maqueta el rap el feia tot en castellà.
En la segona hi haurà tres cançons en francès, una en català i la resta en castellà.

Ben mirat, vostè ha passat només la meitat de la vida a An-dor­­ra, tant l’ha marcat?
Andorra és casa meva, així és com ho sento, tot i que ara estigui vivint a Sitges.

L’Athletic té la baixa gairebé segura d’Amorebieta i no tindrà els sancionats Iturraspe i Ander Herrera. La baixa a l’equip de Mourinho és Di María, també sancionat. El tècnic portuguès va parlar ahir de la possible consecució del títol. “Si guanyem la lliga podem dir que és una gran temporada, un gran títol. Si el Barça és mereixedor de tants adjectius positius, si aconseguim situar-nos davant d’ells dóna més valor al nostre treball.” Sobre el rival i el fet de jugar en un camp difícil, hi afegia que “davant la pressió, la sal i el pebre dels grans partits, el meu equip es troba bé. Volem guanyar per ser campions, ells volen gua-nyar perquè no ho puguem ser. Això és el futbol”. També va parlar de la marxa del tècnic del Barça, Pep Guardiola, a final de temporada. “És ell qui sap el perquè, que sigui feliç amb la seva decisió. Fa dotze anys seguits que faig d’entrenador i el meu desgast serà al juny, quan no juguem partits. S’ha de respectar i desitjar-li que gaudeixi. Una abraçada per a ell.” El portuguès va dir que Karanka, el seu segon, ja és un més de la seva família i que “anirà allà on jo vagi”, i va dir que no creu que el Barça “tingui en la seva direcció gent sense capacitat”, en al·lusió al nomenament de Tito Vilanova com a tècnic de la temporada vinent.
Guardiola va dir que “Mourinho no té res a veure amb el meu desgast. El desgast el porta el dia a dia, el fet d’haver guanyat tant”. I va dir que està “preparant mentalment la final de Copa” contra l’Athletic.

L'SPORTING PERD AMB EL VILA-REAL I LI CAL UN MIRACLE PER SALVAR-SE

La derrota a casa contra el Vila-real (2-3) deixa l’Sporting de Gijón pràcticament sentenciat a baixar a segona –només se salva si el Rayo perd els tres partits que li queden i els asturians gua-nyen els seus dos darrers compromisos–. Els gols de Mario Senna i Hernan Pérez van donar un 1 a 3 per als visitants –Lora havia empatat a un per a l’Sporting–. El de Gálvez, al minut 85, va donar emoció fins al final. El quadre castellonenc té la permanència a tocar, com el Granada, que va superar l’Espanyol per 2 a 1 i té la salvació virtual. També ahir el Getafe va empatar a casa contra el ja descendit Racing de Santander (1-1).

Le Pen va rebutjar “donar confiança ni mandat” als dos candidats, i tot i que va criticar les idees de tots dos, va dedicar unes dures paraules a Sarkozy.
“Res serà com abans”, va advertir en un discurs multitudinari a l’Òpera de París, durant el qual va afirmar que Sarkozy és un president “que no tan sols ha fet mal als francesos, sinó que els avergonyeix”. Le Pen va dir als seus simpatitzants: “vosaltres sou ciutadans i votareu segons la vostra consciència, lliurement, i va descartar donar una consigna precisa, com s’esperava.

“Dues cares del mateix sistema”
La líder ultradretana va declarar que els dos candidats “són les dues cares del mateix sistema”, del qual va dir que ja “no té alè”, i va assegurar que guanyi qui guanyi les eleccions el vencedor intentarà aplicar polítiques “que no es duran a terme”. També va ridiculitzar l’aproximació de Sarkozy i Hollande cap a l’FN –els vots del qual necessiten per imposar-se diumenge– i va preguntar als seguidors: “què us sembla passar del paper d’idiota al d’àrbitre de l’elecció presidencial?”.
Acompanyada del seu pare, i fundador del Front Nacional, Jean-Marie le Pen, Marine le Pen va afegir-hi que, a més de votar en blanc diumenge, el seu vot serà “blau marí” en les eleccions legislatives, que se celebraran al juny, i en les quals aspira a aconseguir representació parlamentària per al Front Nacional.

Nou model social
De la seva banda, Sarkozy va protagonitzar un míting davant milers de partidaris al centre de París, on va enaltir els valors de França, la seva herència i la seva bandera. En el seu discurs, Sarkozy va proposar un “nou model social” francès, a la mateixa hora que milers de ciutadans es manifestaven a la capital en resposta a la tradicional crida sindical pel Primer de Maig.
Sarkozy va insistir en l’amenaça que suposaria una victòria d’Hollande, a qui els sondejos situen com a favorit, ja que aquesta col·locaria França en una situació econòmica “com la de Grècia i Espanya”. També va aprofitar la celebració del Primer de Maig per demanar als sindicats que abandonin “la bandera vermella”. “No volem el socialisme”, va remarcar el president gal davant els seus simpatitzants, als quals va dir que el seu rival i el Partit Socialista al qual pertany estan en contra que es reparteixin els beneficis empresarials amb els assalariats.

HOLLANDE CONTRA LA "BATALLA ANTISINDICAL" DE SARKOZY

Mentre Le Pen i Sarkozy congregaven multituds a la capital, el candidat socialista, François Hollande, va homenatjar a la ciutat de Nevers, al centre de França, el desaparegut primer ministre Pierre Bérégovoy. Hollande va fer una intervenció que no s’esperava que tingués caràcter electoral, però en la qual va criticar finalment, i de manera indirecta, Sarkozy, en dir que ell s’oposava a una “batalla contra el sindicalisme”.
Entretant, els francesos esperen el debat televisat que Hollande i Sarkozy protagonitzaran avui en horari de màxima audiència. Aquest cara a cara, que serà l’únic en tota la campanya, servirà perquè tots dos candidats llancin pràcticament els seus últims missatges als electors abans d’acudir a les urnes. El debat, que serà retransmès per TF1 i France 2 a les nou del vespre, no serà el primer duel que Hollande i Sarkozy mantenen en directe davant les càmeres. L’última vegada va ser el 1999, amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu.