L’escriptor portuguès relata com, emmig del caos i la desesperació generals, un grup de persones aconsegueix sobreposar-se a les circumstàncies i tirar endavant gràcies a l’autosuperació i l’ajut mutu i, sobretot, al coratge.
Són precisament aquests atributs els que fan que molts invidents puguin fer una vida pràcticament equiparable a la de qualsevol altra persona. Com Jordi Casellas, un encampadà que va perdre la vista fa onze anys després de patir despreniment de retina en tots dos ulls. Propietari d’un negoci d’electricitat, i lluny de desanimar-se, va optar per continuar com si res no hagués passat. “Vaig estar de sort, perquè ja tenia l’empresa muntada i després de quedar-me cec ni els treballadors ni els clients em van deixar de banda”, assegura.
Com tot petit empresari, Casellas controla fins al mínim detall del negoci, amb l’ajuda d’una secretària i d’un ordinador adaptat amb lector de pantalla –un programari que reprodueix els textos amb veu artificial–, però tot i així, la inserció laboral continua sent una de les principals dificultats del col·lectiu al país.
“Excepte a l’administració pública, és molt difícil que una persona cega pugui treballar a An-dorra”, explica Paquita Ramírez, a qui la CASS va donar la pensió d’invalidesa després de quedar-se sense visió per problemes a l’úvea. Ramírez arrossegava aquestes complicacions des dels 18 anys, i als 33, coincidint amb la seva maternitat, va quedar totalment cega. “Va ser el moment més dur de la meva vida”, recorda, i hi afegeix: “Al principi em quedava a casa com un moble i no en volia sortir. Per sort, la família em va ajudar molt.”
Ramírez –que va recuperar un vuit per cent de visió en un ull gràcies a una intervenció quirúrgica–, compensa la manca d’una feina desenvolupant una gran activitat en altres àmbits, especialment l’esportiu. Com a esquiadora, ha participat en nombroses competicions paralímpiques, i a l’hivern és la seva ocupació preferida. “Esquio amb el meu marit, que em fa de guia. M’acompanya en els descensos i m’indica els moviments per un intercomunicador Bluetooth”, explica. Fora de les pistes, i en el seu dia a dia, tampoc no falta l’exercici físic:?“De bon matí vaig dues hores al gimnàs, camino diàriament una bona estona, faig balls de saló amb el meu marit i sóc molt afeccionada al tresc. Precisament el mes que ve me’n vaig al Nepal a fer excursionisme.”
Igual d’actiu es mostra Toni Fernández, un jove de 17 anys que, a diferència de Casellas i Jiménez, va perdre la vista als pocs mesos de vida i, per tant, no disposa de cap referència visual del seu entorn. “Intento no estar mai quiet”, relata aquest escaldenc que practica de manera habitual esquí, bicicleta, natació, escalada, futbol i caiac, entre d’altres.
També juga a la PlayStation. Com s’ho fa? “Són molts anys de pràctica. Selecciono els nivells més fàcils i només jugo a jocs de lluita, on em puc guiar pel so”. A més, hi ha les seves obligacions acadèmiques com a alumne de primer de batxillerat al Sant Ermengol, des d’on, d’aquí a un parell d’anys, vol fer el salt als estudis de periodisme.
La vida a l'escola
En aquest sentit, Fernández assegura que poc el diferencia de qualsevol altre estudiant. “Vaig a les mateixes classes que tothom, però a més tinc una professora que em passa dossiers de treball en braille”, un codi que va aprendre “a la mateixa edat que un nen qualsevol aprèn a llegir”. A l’hora de prendre apunts, el jove fa servir un ordinador portàtil amb reproductor de veu.
Quant a les relacions amb els companys, el Toni afirma que “hi ha de tot”, i que pateix si fa o no fa els mateixos problemes que qualsevol altre noi de la seva edat. “A l’escola hi ha gent que et pot ajudar, i ho fa, però també hi ha bullying. És la llei de la superviència. Hi ha qui et dóna suport i qui no. No és just, però passa”, comenta.
Fora de les aules, i exceptuant les activitats esportives, el Toni també toca el piano i la guitarra elèctrica. El primer l’estudia al conservatori, i l’altra, la practica a casa i per lliure. El jove reconeix que fa servir la música com a mitjà per relacionar-se amb la gent. “No tinc una colla o un grup fix d’amistats però sí una amiga que canta i amb qui quedo sovint per assajar”, explica.
L’activitat artística també és la debilitat d’Antoni González, que dedica bona part del seu temps a les manualitats, a treballar tot tipus de materials per elaborar des de petites figures fins a peces de mobiliari. “Aquesta és la meva teràpia psiquiàtrica particular”, afirma amb humor aquest resident a Ransol que, arran d’un accident fa 28 anys, no tan sols va perdre la vista, sinó també el braç esquerre i una bona part de les capacitats olfactiva i auditiva.
Però González no dedica el seu temps exclusivament al taller. “M’agrada sortir a la muntanya, fer exercici, i sempre que s’escau, sortir a sopar amb els amics”. Des d’aquest punt de vista, creu que “mantenir la forma física és elemental”, així com “la relació amb les persones”.
Mobilitat complicada
Tot i aquest optimisme, és conscient que la vida de l’invident, i de manera especial a Andorra, no és fàcil. En el seu cas, la mobilitat és força complicada. “Acostumo a anar sempre acompanyat pel carrer, ja sigui per la meva dona o la meva filla, perquè com que porto un aparell auditiu, si hi ha molt de soroll no sento res i em desoriento”. De tota manera, reconeix que es mou sol “força bé” per la zona.
Qui també acostuma a anar acompanyat és Toni Fernández, en aquest cas per la seva mare. Però ajudant-se del bastó, moltes vegades va sol “a comprar el pa i a fer petits encàrrecs”. El jove, malgrat tot, creu que Andorra no és el país ideal per a un cec, ja que “els carrers són estrets i hi ha moltes barreres arquitectòniques”.
De la seva banda, Paquita Ramírez afirma que s’ha anat acostumant a les transformacions del carrer, tot i les mancances que hi troba: “Hi ha pocs semàfors acústics, els cotxes aparquen a sobre dels passos de vianants i hi ha un excés de mobiliari urbà.” Usuària habitual de la xarxa de transport públic –viu a Anyós–, no entén com els autobusos encara no estan adaptats.
En el cas de Jordi Casellas, el tema de la mobilitat es veu en bona part pal·liat per l’ajuda d’una gossa pigall, l’Editt, que va aconseguir fa un any i mig a través de l’ONCE. “Em dóna més seguretat, i per Encamp em puc moure perfectament si vaig amb ella”, comenta. De fet, Casellas fa cada dia caminant el trajecte des de casa, a les Bons, fins a la feina, al sud de la parròquia. La cosa canvia quan va a d’altres llocs del país. “En un lloc nou, has d’anar sempre amb algú que hi vegi. No pots sortir a l’aventura perquè necessites punts de referència i no et pots despistar”, explica.
En algunes activitats quotidianes, com cuinar, un invident no necessita, en principi, cap equipament adaptat, i en molts casos, ni tan sols ajuda. Paquita Ramírez, per exemple, prepara el dinar cada dia tota sola, i en una cuina convencional. “Vaig aprendre’n jo mateixa, a base de cremar-me les mans”, comenta.
Qui també assegura tenir “autonomia total” dins de casa és Antoni González. “Si m’haig de preparar els àpats jo sol ho faig perfectament, fent servir els estris normals”, assegura.
En l’àmbit domèstic, les principals dificultas estan relacionades amb la roba, no tant a l’hora de vestir-se com, lògicament, de triar les combinacions de colors. Toni Fernández, per exemple, afirma que és la seva mare qui l’ajuda, mentre que Paquita Ramírez confessa que aquesta és una de les qüestions amb què té més cura. “Quan vaig perdre la vista, el tema de la roba em costava molt. La gent s’adonava de la meva situació per la manera de vestir. Per això, ara cuido molt aquest aspecte, perquè no pensin que no hi veig”, relata.
Les aficions culturals on la vista juga un paper important, com el cinema o la lectura, tampoc no són estranyes per a aquestes persones. L’opció de l’audiollibre és la preferida. Toni Fernández, per exemple, diu que “és més divertit” i requereix menys esforç que el braille. A Paquita Ramírez, que es passa el dia escoltant llibres per l’iPod, no li queda altra opció, ja que encara no ha après el braille. “Ho trobo complicat i cada vegada que intento aprendre’n em deprimeixo”, explica.
Anar al cinema
I el cine? Ramírez el troba molt a faltar. No hi va perquè els cinemes del país no disposen d’audiodescripció –una pista d’àudio afegida amb una veu en off que narra l’acció, i que s’escolta a través d’uns auriculars–. Jordi Casellas, en canvi, es descarrega les pel·lícules per Internet amb aquesta modalitat, mentre que Antoni González, més que els audiovisuals, prefereix la ràdio, “una gran font d’informació”.
Toni Fernández, de la seva banda, troba l’audiodescripció totalment prescindible. “M’agrada posar-hi imaginació”, diu el jove. De totes maneres, s’estima més gaudir dels films a casa. Al cinema ha tingut algunes experiències desagradables, com “anar a veure pel·lícules en 3D i que em facin pagar les ulleres”.
UNA 'ONCE' ANDORRANA?
Una de les qüestions que més s’han tractat des del col·lectiu d’invidents d’Andorra és la possibilitat de crear al Principat una institució similar a l’ONCE espanyola. El projecte, que d’entrada podria semblar de –relativament– fàcil execució, ha topat des de sempre amb nombrosos obstacles, tant d’ordre tècnic com, sobretot, jurídic.
Antoni González, que és president en funcions de l’Associació de Minusvàlids i Disminuïts d’Andorra (Amida), assegura que una ONCE andorrana és, ara com ara, “inviable”. En primer lloc, perquè el joc no està regulat, de manera que “instaurar un sistema de cupons i un sorteig diari o setmanal es podria fer si hi hagués el marc legal adequat”, comenta. I hi afegeix que “cal tenir en compte que l’ONCE és una macroempresa que, gràcies en bona part a la recaptació del sorteig, pot oferir una sèrie de prestacions i ajudes per facilitar l’educació i la inserció laboral dels invidents”. Així mateix, explica que l’organització dels cecs espanyols ha demanat “en repetides ocasions” poder vendre el cupó a Andorra, un fet “que ajudaria a crear llocs de treball entre els membres del col·lectiu del país”. Amb tot, l’ONCE s’ha trobat sempre, i invariablement, “amb aquestes dificultats d’ordre legal”.
A això cal afegir-hi una altra problemàtica, la de la dificultat de disposar d’un cens de les persones cegues que resideixen a Andorra. “En aquest sentit, hi ha una gran manca de comunicació entre el Govern, la CASS i Amida”, afirma Antoni González, que desconeix, com les altres persones amb qui s’ha contactat per a aquest reportatge, el nombre exacte o aproximat d’invidents que hi al Principat. A més, remarca que “el ventall de persones afectades per algun tipus de ceguesa és molt ampli, i cada cas és diferent”. Això, quan són casos coneguts, ja que molts “no surten mai a la llum”.
c2punts - Especialistes en Internet
English 
Català
Castellano
Français
|
0 
