En paraules d’un banquer d’Andorra, “si ets dels EUA saps que en cas de problemes el teu govern té l’obligació d’enviar-te la cinquena flota o els marines, si és necessari, a qualsevol racó perdut del món”. El servei té el revers de la moneda. Un nord-americà paga impostos als Estats Units resideixi on resideixi.
El model impositiu dels EUA per als nacionals que viuen a fora (Fatca: Foreign Account Tax Compliance Act) surt a la llum arran de la clàusula que França ha introduït en el redactat del conveni de no doble imposició (CDI) signat amb Andorra. París, més enllà de la victòria d’Hollande, està treballant de forma decidida per canviar el model tributari. L’exemple és el nord-americà. Berçy té instruccions d’anar implementant el nou esperit. Bàsicament la clàusula de la polèmica cita literalment que “França pot imposar les persones físiques residents a Andorra com si aquest conveni no existís. Quan la legislació fiscal francesa permeti l’aplicació d’aquesta disposició les autoritats competents dels estats contractants regularan de comú acord la seva aplicació”.
Però quin és el model dels Estats Units? El consultor Jaume Sabaté explica que en el model europeu “un espanyol o un francès que viuen a l’exterior paguen impostos allà on resideixen fiscalment i en el seu país d’origen només tributen per les rendes que generin dins del territori, mai per les de fora”. El ciutadà dels EUA paga els impostos “que li correspondria abonar als Estats Units segons els guanys que obté, independentment d’on els ha obtingut”. A nivell pràctic significa que un nord-americà que viu a Espanya (a Andorra no hi ha IRPF) tributa a Madrid, però està obligat a fer una declaració de renda a Washington. Si per la renda que obté segons la Hisenda nord-americana ha de pagar un 30% dels ingressos, s’ha de restar el que ja paga a Espanya. Si ha pagat un 25% d’impostos a Espanya només hauria d’abonar el 5% als Estats Units. En cas que la tributació al país de residència fos superior a la dels EUA no tens, però, dret a devolució.
La pedra angular de tot el sistema es basa en la col·laboració de la banca mundial. Els bancs andorrans, com tota la resta, s’han vist obligats a signar uns documents de transmissió d’informació sobre els comptes de ciutadans americans. En realitat no hi ha alternativa, segons explica el banquer, ja que l’IRS (Internal Revenue Service) que és l’organisme que s’encarrega de la recaptació impositiva “no té cap problema; si no col·labores simplement quedes fora del sistema dòlar”. Portat al carrer significa que no es pot operar en el mercat nord-americà, ni en la borsa i, fins i tot, si hi ha sospites de frau fiscal de ciutadans dels Estats Units en comptes dipositats en aquella entitat, hi ha la possibilitat de ser tancat a la presó en cas de viatjar als Estats Units. Sense anar més lluny, els directius de la totpoderosa Union de Banque Suisse s’han passat una llarga temporada sense poder viatjar al país de les barres i les estrelles per un conflicte sobre comptes a Suïssa sobre els quals no facilitaven informació.
La pregunta del milió és si França podrà o no aplicar una mesura similar algun dia. L’advocat Jean Michel Rascagneres recorda que “els americans han tardat deu anys a implementar el sistema i a França la llei ni tan sols està en estudi”. El fiscalista Joan Olivé manifesta que “hem de tenir en compte que si París decideix taxar tots els nacionals ho farà tant si està en el conveni com si no, perquè és evident que no ho faria només a Andorra”. Però la clàusula segueix sent un problema. Bàsicament per dos motius. El primer per por. En ser Andorra l’únic país que té inclosa la possible taxació en el conveni de no doble imposició els possibles residents passius del país veí s’ho pensaran dues vegades. Aquesta opció el Govern ja la dóna per descomptada partint de la base que l’objectiu del CDI és fer competitives les empreses que s’instal·lin a Andorra i no sacrificar aquest actiu a canvi de residències fiscals. El segon punt és més complex. Si França taxa els nacionals que vinguin a Andorra, una empresa del país veí no podrà portar assalariats francesos perquè acabaran pagant els mateixos impostos que haurien de satisfer al país d’origen.
França tampoc disposa de la potència de foc dels EUA. Un banc podria arriscar-se a obviar el mercat francès, però difícilment l’americà. A més, segons recorda Joan Olivé, la doctrina de Brussel·les és contrària a un nou criteri fiscal. En un mercat intern lliure com l’espai Schengen difícilment França pot establir unilateralment una filosofia impositiva que xoqui amb la de la resta de països membres. “Portat a l’extrem podrien acabar condemnant els treballadors francesos a no sortir a fora”,  hi afegeix Olivé.
Un dels dubtes que només podrien desvelar els negociadors passa per conèixer per què Andor­ra ha estat el primer país que pateix la famosa clàusula. Bàsicament hi ha dues opcions. O s’ha introduït perquè París a partir d’ara imposarà les mateixes condicions i era innegociable o s’ha elegit Andorra perquè era molt més fàcil de convertir-la en conillet d’Índies perquè no té armes amb què oposar-s’hi. Hi ha, però, un detall important, segons recorda Jean Michel Rascagneres, perquè Berçy al cap i a la fi “ha acceptat homologar un sistema fiscal andorrà que ni tan sols està tancat i ha donat per bo que hi haurà un  IRPF”. Jaume Sabaté remarca el fet que “un dels problemes de negociar un CDI sense tenir en funcionament un sistema fiscal homologat és que tu també hauràs d’acceptar elements que tampoc encara estiguin en vigor”.
Una de les incògnites importants és saber si el fet que s’hagi introduït la clàusula amb França significa que també s’haurà d’incorporar en futurs convenis de no doble imposició. El més important, amb Espanya, és difícil de predir. D’una banda, segons remarca el banquer, Madrid no ha mostrat cap voluntat de canviar el model de taxació cap al sistema dels Estat Units. D’altra banda, però, amb el conveni amb França a la mà, l’administració espanyola pot decidir que exigeix un conveni amb els mateixos paràmetres que el francès. En resum, si la clàusula és important o innòcua només el temps ho pot assegurar.

LES REACCIONS A LA PROBLEMÀTICA DIVIDEIXEN LA COLÒNIA FRANCESA

L’advocat Jean Pujol va obrir la capsa dels trons qualificant com a “aberració” la clàusula que podria obligar els residents francesos a pagar impostos al seu país d’origen. Les reaccions de Pujol són compartides per una part de la colònia, que considera que al Govern no li ha tremolat la mà a l’hora de “sacrificar” un col·lectiu de residents a canvi del conveni. L’ambaixador, que estava marxant i en setmana de visites acomiadant-se de tothom, va entrar a fons per qualificar Pujol com a “indigne”. Casualment, el representant del Copríncep, Christian Frémont, també passava pel país per acomiadar-se i va mostrar que compartia amb l’ambaixador l’empipament amb Pujol. L’advocat no va ser convidat a la cerimònia de comiat del diplomàtic, tot i ostentar el càrrec de representant dels residents francesos a Andorra. El president de la Unió de francesos a l’estranger, Daniel Bastide, també va ser crític amb l’advocat per considerar “fora de lloc” el to de les crítiques. Bastide també discrepa de la clàusula però considera que hi ha d’altres mitjans per lluitar-hi. L’objectiu és esperar a les eleccions legislatives del juny, quan hi ha una sèrie de diputats que s’elegeixen pels residents francesos a l’estranger. N’hi ha un que sortirà dels francesos d’Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco. Per Bastide és al parlamentari a qui se li ha de trametre la petició perquè actuï davant l’administració francesa per defensar els interessos dels que viuen a fora. Bastide reconeix, però, que a nivell intern els residents veuen el tema amb molta preocupació.

“L’aplicació integral d’aquestes mesures ajudarà a reforçar la confiança i donarà suport a la reactivació del creixement de l’economia”, va dir Lagarde en un comunicat, en el qual va expressar la seva “profunda satisfacció per l’ampli conjunt de mesures anunciades ahir per les autoritats espanyoles”.
La reforma financera que va aprovar ahir l’executiu Rajoy, la segona en tres mesos, busca sanejar els actius de la banca espanyola lligats al sector immobiliari per dissipar els dubtes sobre la seva solvència i recuperar la confiança dels mercats. Per aconseguir-ho, el consell de ministres va aprovar noves provisions de 30.000 milions d’euros amb les quals els bancs hauran de suportar els crèdits immobiliaris sans, segons va xifrar el ministre d’Economia, Luis de Guindos.
La reforma endureix les provisions de la banca i no inclou ajudes a fons perdut a les entitats que ho necessitin, però sí suports amb un tipus d’interès proper al 10% anual. L’Associació Espanyola de Banca (AEB) va assenyalar que els bancs “es proposen una vegada més complir amb la nova reforma financera sense sol·licitar ajudes públiques, de forma que no es perjudiqui el contribuent”. De la seva banda, la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA) va dir que comparteix l’objectiu del govern de dissipar els dubtes sobre la fortalesa dels balanços de les entitats i va confiar que l’avaluació dels actius del sector confirmi la seva solidesa patrimonial.

Situació excepcional
Per un altre costat, el president del Cercle d’Economía, Josep Piqué, va animar al govern a usar “recursos públics” del Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF) per concloure d’una vegada el sanejament del sistema financer espanyol. Durant la presentació de l’últim document d’opinió d’aquesta institució, Piqué va assegurar que la situació actual és “excepcional” i que això obliga a recórrer a mesures també de caràcter excepcional.

LA CE PRONOSTICA QUE EL GOVERN NO COMPLICARÀ EL DÈFICIT

Espanya no aconseguirà rebaixar el seu dèficit públic del 8,51% del PIB actual al 5,3 per cent amb vista a aquest any i al 3% el següent, com va prometre el govern de Mariano Rajoy, va pronosticar ahir la Comissió Europea (CE), que a finals de mes anunciarà si exigirà més ajustos i reformes.
La CE calcula que el dèficit se situarà en el 6,4% del PIB aquest any, mentre que el 2013 quedarà en el 6,3%, però adverteix que no ha tingut en compte en el seu pronòstic les mesures de consolidació pressupostària que preveuen prendre les comunitats autònomes i que encara han de ser enviades a Brussel·les.
El comissari europeu d’Assumptes Econòmics, Olli Rehn, va afirmar ahir que el pròxim dia 30 es revelarà si Espanya necessita mesures fiscals addicionals, una vegada hagi analitzat els plans de retallades de les regions i la reforma bancària juntament amb els programes d’estabilitat i de reformes, amb la qual cosa va descartar de moment que es concedeixi un any més a Espanya per complir el seu objectiu amb vista al 2013. El polític finlandès va explicar que les males xifres d’Espanya van ser sobretot a causa que les comunitats autònomes encara no han especificat tots els ajustos que portaran a terme i a que la Seguretat Social tornarà probablement a registrar un dèficit aquest any.
La CE també va revelar ahir que Espanya es mantindrà en recessió tot l’any, amb una contracció del PIB de l’1,8%, però tornarà a créixer el 2013, si bé el balanç de conjunt del proper any encara serà negatiu (amb una caiguda del PIB del 0,3%).

Segons el ministeri públic i l’acusació particular (en aquest cas demanen 15 anys de presó ferma), el presumpte agressor, un resident portuguès que porta deu anys al Principat, va començar a abusar de la víctima a mitjan  2008 i ho va fer tres cops per setmana fins a l’abril de l’any passat. La noia, que tenia 16 anys quan van començar a produir-se els fets que ahir es van jutjar, pateix un retard mental lleu amb un 63% de descabalament que, segons el psiquiatre de la víctima i els perits que han fet els informes reclamats per la Batllia, li comporta tenir una edat mental de 10 anys. La defensa de l’acusat, que s’ha declarat innocent i està empresonat des de maig del 2011, demana l’absolució en considerar que no s’ha acreditat a la sala l’autoria dels fets i que no hi ha cap prova que l’impliqui. Si finalment es considerés culpable el presumpte agressor, la defensa demana que la pena no sigui superior als 6 anys de presó.  

Més de 500 agressions sexuals
L’imputat, que coneixia la víctima perquè era filla d’una companya de feina en el gran magatzem on treballava, hauria agredit més de 500 vegades la víctima obligant-li a practicar fel·lacions i penetrant-la vaginal i analment, segons va remarcar la part acusadora. Els arguments de l’acusació es basen en les declaracions “coherents i versemblants” de la víctima, segons l’opinió dels perits. El modus operandi de l’acusat consistia a anar a buscar la víctima després de la sortida de l’escola –el treball de la mare feia que la noia estigués sola a casa des de les cinc de la tarda fins aproximadament les deu de la nit– i portar-la, primer en una camioneta i els darrers sis mesos en un cotxe, a llocs apartats de la Comella o Aixirivall on abusava sexualment de la noia. L’agressor feia servir un matalàs que col·locava a la part del darrera de la camioneta.
Les analítiques realitzades al matalàs són un dels principals arguments de la defensa. Segons els resultats no s’ha pogut trobar cap resta de semen de l’acusat, ni de sang ni cabell de la víctima. Sí s’ha trobat, a la part central d’una banda del matalàs, restes d’ADN de la víctima juntament amb semen d’una persona no identificada. L’acusació justifica la manca de restes de semen de l’imputat que, segons el testimoni de la noia, l’acusat feia servir preservatiu quan abusava de la víctima.

EL ROBATORI D'UNA BOSSA DE PATATES DESTAPA ELS PRESSUMPTES ABUSOS

L’abril de 2011 la mare de la víctima va rebre una trucada de la policia perquè havien agafat la seva filla robant una bossa de patates. Com a càstig li va confiscar el telèfon mòbil, moment en què es va adonar de la gran quantitat de trucades i missatges entre la seva filla i l’acusat. En aquells moments la noia feia dos anys que anava a la consulta d’un psiquiatre perquè la mare havia detectat un canvi en la seva conducta i diversos trastorns que feien pensar que havia tingut una experiència traumàtica. S’autoagredia, es tallava els cabells del cap amb les tisores de la cuina, havia deixat de dutxar-se i tenia trastorns alimentaris. Quatre setmanes després, per la pressió de la mare i el treball amb el psiquiatre, la noia va acabar explicant els fets que van ser denunciats a la policia. D’altra banda, dels informes psiquiàtrics demanats per la Batllia es desprèn que, per la discapacitat mental de la noia, l’autor de les agressions l’hauria manipulat perquè no es resistís a les violacions.

El Partit Socialdemòcrata (PS) creu necessari intentar una modificació del conveni per evitar la doble imposició (CDI) rubricat amb França. El president de la formació, Víctor Naudi, i el vocal del comitè executiu i exconseller general, Jordi Font, van defensar que la clàusula de «rendez-vos» és «innecessària» i genera «inseguretat» als residents francesos. Per això consideren que val la pena intentar un canvi de l’acord, ja sigui via governamental amb una addenda en el moment de la signatura, o bé a nivell de parlaments.

Font va defensar que la clàusula, «la més polèmica», per la qual l’estat francès «pot» -i no «podria o podrà»- imposar un nou gravamen als seus súbdits amb independència del lloc de residència és del tot «innecessària». Segons va explicar, l’article 1 del CDI ja permet a cada estat modificar el seu marc fiscal -no s’ha d’oblidar que és una potestat sobirana de cada estat-, i que l’aplicació d’aquestes modificacions fora del seu territori s’acordarà amb l’altra part. Així, entenen que la «polèmica» clàusula de rendez-vous «crea certa inseguretat jurídica i intranquil·litat», en paraules de Naudi, i més tenint en compte que en l’actualitat França no en pot fer ús, doncs primer haurà de canviar la seva legislació. Així mateix, Font va valorar que «es treu importància al contingut», dient que caldrà reunir-se per aplicar-ho. En aquest punt, el vocal del PS va mostrar dubtes que aquesta clàusula fos «condició sine quanon» per a la signatura de l’acord.

Però hi ha d’altres aspectes que «preocupen» els socialdemòcrates. Un bon exemple és que es faci referència a una tipologia de ciutadà francès que a Andorra no es pot donar, com és el que gaudeix de la doble nacionalitat -França ho permet, però Andorra no, i per tant un ciutadà francès no podria tenir també la nacionalitat andorrana. Aquest punt, els representants del PS l’entendrien en un conveni que no fos amb Andorra.

PRECIPITACIÓ / Aquests dos «errors» demostren, al parer socialdemòcrata que «la precipitació» amb la què s’ha rubricat l’acord. «La negociació gairebé no ha existit», va afirmar Naudi, i si s’hagués fet «més pausadament» i sense estar «més preocupats pel què faríem o diríem l’oposició», i «per sortir a la fotografia», aquests aspectes s’haguessin solucionat d’entrada. Així mateix, Font va valorar que si s’hagués fet partícips a l’oposició i la societat civil, segurament també s’haguessin pogut «evitar aquests errors». I encara, l’exconseller general es va mostrar estranyat pel fet que el Govern «no hagi aprofitat el potencial i experiència d’alguns dels seus consellers».

Sigui com sigui, i per «treballar per pal·liar els efectes negatius» de l’acord, es van posar «a disposició del Govern» per fer «les accions necessàries per intentar renegociar i recolzar el posicionament de l’estat, que no creï inseguretat». Així, en una primera opció seria a nivell l’Executiu, abans de la signatura del CDI acordar una addenda, o un memoràndum d’entesa, com ja es va fer per l’Acord Monetari, i en una segona seria a nivell parlamentari. És en aquesta que el PS pot ajudar més, gràcies als contactes que facilita el fet d’estar inscrit a la Internacional Socialista. A més, tal com va apuntar Font, aquesta clàusula afecta més els nacionals francesos que no als andorrans.

UN BON CDI / Malgrat aquestes clàusules, el conveni està fet per evitar la doble imposició i «aquest objectiu queda pràcticament ben resolt». «És importantíssim el CDI», va assegurar Font.