Constituïda l’any 2000, la Gran Lògia d’Andorra representa el centre neuràlgic de l’activitat maçònica al Principat. El seu gran mestre, Antoni d’Ortodó, explica que la primera associació d’aquest tipus que hi va haver al país es va crear pocs anys abans, el 1994, ja que abans de la Constitució no estava contemplat. “En primer lloc, es va establir una lògia que depenia de la Lògia Nacional Francesa, anomenada la Tríada”. Pocs mesos després, “la Gran Lògia d’Espanya en crea una altra, Montsalvat. Aquestes dues lògies van ser la base de la maçoneria al país, les dues primeres en territori andorrà, que van derivar en la creació de la Gran Lògia d’Andorra”, hi afegeix D’Ortodó.
Sota aquesta estructura superior s’apleguen vuit lògies més petites, cadascuna de les quals adopta un ritual específic, tot i que totes tenen en comú que segueixen les directrius de l’anomenada maçoneria regular o tradicional. Les seves bases es van establir a Londres el 1723, a partir de les anomenades Constitucions d’Anderson, elaborades pel pastor protestant de mateix nom [vegeu peça]. Amb posterioritat, el moviment ha patit nombroses ruptures, la més important arran de la Revolució Francesa, quan es crea el Gran Orient de França. A diferència de la maçoneria regular, on els seus membres han de creure en Déu –o Gran Arquitecte de l’Univers–, el Gran Orient és especialment bel·ligerant vers les religions, sobretot la catòlica, de la qual n’ha denunciat constantment els seus privilegis.
Precisament, un dels aspectes que, en principi, podrien resultar més espinosos per a la maçoneria andorrana són les seves relacions amb l’Església. D’Ortodó remarca, però, que no hi ha “cap problema”. “Quan es va crear la Gran Lògia d’Andorra, el copríncep Martí Alanis no hi va posar cap mena d’objecció. De fet, no es pot tenir res contra la maçoneria regular, perquè no va ni contra l’Església ni contra ningú”, des­taca.

l’opinió del catolicisme
Paral·lelament, la posició de l’Església sobre els maçons, que ha anat canviant amb els anys, és actualment, si més no, ambigua. L’historiador Pere Sánchez Ferrer, membre fundador del Centre d’Estudis Històrics de la Maçoneria Espanyola, comenta que “tot i que tots sabem que el catolicisme real opera sovint al marge de l’oficial, no hi ha una condemna explícita per part de l’Església, però tampoc es diu el contrari”. En aquest sentit, per al catolicisme, “tot catòlic pot ser maçó si no és per conspirar contra l’Església”, de manera que “la condemna no ha estat del tot eliminada”.
La situació actual de la maçoneria regular a Andorra no té res a envejar de la d’altres països. La Gran Lògia del Principat compta amb 225 afiliats, una dada “que no està gens malament, sobretot si es té en compte que a Anglater­ra n’hi ha 200.000 i a França, 45.000”, assenyala D’Ortodó, qui hi afegeix, però, que no és fàcil mantenir l’activitat. “Aquí hi ha gent de tot arreu i molta que està de pas, i qualsevol associació ho té difícil per tirar endavant. Això fa encara més complicat tenir gent dins la maçoneria”, lamenta.
Tothom pot ser maçó? D’entrada, sí, però com ja s’ha dit, creure en Déu o en un principi creador és una de les condicions per ingressar a la maçoneria regular. Les altres dues, “ser un home lliure i tenir bons costums”, explica D’Ortodó. El profà ha de ser presentat per dos maçons que l’avalin. A partir d’aquí, “es fa una enquesta i s’elaboren una sèrie d’informes. Aleshores la lògia vota, i si el vot és favorable per dues vegades, s’accepta el nouvingut”.
Per garantir l’ingrés, passar el ritual d’iniciació és imprescindible. “La maçoneria no és com un club de tennis, on es paga una quota i prou”, assegura D’Ortodó. “És quelcom més, perquè si algú hi vol accedir és perquè ha fet un procés de reflexió i creu en uns determinats principis: perfeccionament, recerca de la veritat i del coneixement... Per això cal el ritual d’iniciació.” Durant aquesta cerimònia, el profà realitza “tres viatges simbòlics on es busca la llum, i en els quals es va trobant amb elements simbòlics que li poden impedir assolir-la”. En el simbolisme maçònic, la llum és el coneixement, la veritat. Per això el viatge es fa amb els ulls tapats, perquè aquell que vol ser iniciat “ha de tenir confiança en els altres membres”. Rituals semblants tenen lloc quan s’accedeix a un grau superior, és a dir, quan es passa d’aprenent a company, i de company a mestre.

UN ESPAI LLIURE DE CONFLICTES
Cada lògia celebra reunions amb certa periodicitat, normalment mensual. Són les anomenades tingudes, que en el cas de la maçoneria regular se centren “de manera excluxiva en l’estudi dels principis i les doctrines del moviment”, assenyala Pere Sánchez Ferrer. Així, “queden exclosos temes com la religió o la política. Això fa que en una mateixa lògia hi puguin conviure germans de tendències polítiques i de religions diverses. No es busca la confrontació en aquest sentit”, agrega l’historiador.
Sovint, però, el deseconeixement sobre la maçoneria fa que molta gent hi entri esperant trobar-hi quelcom que no es correspon amb la realitat. Antoni d’Ortodó recorda que “quan es va crear la Gran Lògia d’Andorra hi havia persones amb idees molt equivocades: creien que sent maçons passarien a ser importants i se’ls va haver d’expulsar”.
Així mateix, també reconeix que “no sempre l’encertes quan admets nous membres. Per això, les persones que hem considerat que no eren dignes d’estar amb nosaltres les hem fet fora, d’acord amb els nostres reglaments”. D’altra banda, “també hi ha gent que amb tota la bona voluntat ve a la maçoneria amb un concepte totalment equivocat. Per exemple, amb la idea de fer negocis. I això tampoc no és així”.
Aquests exemples posen de manifest que la ignorància respecte a la maçoneria continua sent molt accentuada, fins al punt que ha donat origen a tota mena de rumors. “S’ha arribat a dir que això és una secta”, diu D’Ortodó. “Per afirmar una cosa així, primer de tot cal saber què és una secta, i en segon lloc documentar-se sobre què és la maçoneria.” I destaca que “aquí tots som majors d’edat. Un entra i surt quan vol. No hi ha cap dogma ni un guru que marqui directrius”.

els atacs a la maçoneria
Aquest desconeixement també es deriva de les constants campa­nyes difamatòries que la maçoneria ha hagut de suportar al llarg de la història. Per posar un exemple recent, els virulents atacs per part dels principals règims totalitaris del segle XX. “La maçoneria representa la llibertat, el pensament lliure de la persona. Això, evidentment, mai no ha agradat a les dictadures”, afirma el mestre de la Gran Lògia d’Andorra. Aquesta difamació permanent “ha fet petjada en l’imaginari popular, fins al punt que molta gent ha acabat associant la maçoneria a quelcom horrible, satànic. Fins i tot s’ha arribat a dir que fem sacrificis humans!”, es lamenta al seu torn Pere Sánchez Ferrer.
Aquest desconeixement també ve donat perquè la maçoneria “no ha fet mai proselitisme, tot i que actualment no és una societat secreta. Està oficialment registrada i els seus caps són visibles”, explica l’historiador, qui considera que la institució ha fet un esforç per obrir-se a la societat. “S’organitzen simposis, conferències i actes diversos, que estan oberts a tothom”, destaca.
El secretisme, remarca D’Ortodó, “és evidentment obligatori en un context on hi ha repressió contra els maçons. És el que passava a l’Espanya de Franco o durant el règim de Vichy a França”. En canvi, “en un context de llibertat no hi ha secret i no hi ha cap problema que un maçó digui públicament que ho és. El que no pot fer, en cap cas, és revelar la identitat d’altres germans”. I conclou: “Sempre hem estat molt discrets. Això és el primer que un maçó ha de ser.”

DE CONSTRUCTORS DE CATEDRALS A MESURES DEL CONEIXEMENT

La maçoneria es defineix a si mateixa com una institució discreta de caràcter iniciàtic, no religiosa, filantròpica, simbòlica i filosòfica fundada en un sentiment de fraternitat. Té com a objectiu la recerca de la veritat a través de la raó i fomentar el desenvolupament intel·lectual i moral de l’ésser humà, a més del progrés social. Per això, tradicionalment, les lògies han estat punt de trobada de persones amb certa cultura i amb inquietuds intel·lectuals, interessades per l’humanisme, per sobre de les separacions i les oposicions sectàries. Els orígens del moviment estan estretament vinculats amb l’Església: els antics constructors de catedrals s’agrupaven en tallers, on hi havia un mestre –l’arquitecte–, els seus ajudants i els aprenents. Dins d’aquesta estructura, de caràcter gremial, passaven diferents generacions de constructors durant els anys que podia durar el procés d’edificació. Al costat de la catedral hi havia un local on els constructors treballaven i vivien, la lògia. Era el centre de treball i de formació intel·lectual. En aquests llocs s’aprèn, es parla, s’estudia, es convida filòsofs i d’altres arquitectes que passen a ser membres d’aquestes lògies... És aquí també on es fa el canvi de la maçoneria operativa a la maçoneria especulativa, especialment a partir de la publicació a Londres de les Constitucions d’Anderson, el 1723. Així, la lògia passa a ser un lloc de discussió on es mantenen els antics ritus i reglaments dels gremis. Per entrar al gremi de constructors hi havia un ritu iniciàtic, que es manté al costat del conjunt de símbols de la construcció propis de la maçoneria.

La Batllia ha dictat ordre de detenció i empresonament contra un empresari espanyol acusat de temptativa d’estafa al Principat i que és conegut en el món del futbol del país veí per haver deixat en calces –per ser una mena de fla­gell– diferents clubs modestos (de segona i tercera divisió com a molt). Després de prometre’ls que els trauria d’una mala situació financera i de garantir fitxatges i altres accions per salvar els clubs en qüestió (Algesires, Oriola, Premià), l’home desapareixia i deixava les entitats encara pitjor del que estaven. Recentment la batlle   Maria Àngels Moreno ha decidit processar l’empresari, anomenat Miguel Ángel Verdejo Ruiz, i decretar la seva presó provisional. Però com que l’home no té domicili al país ni tampoc hi hauria residit aparentment mai –almenys legalment–, s’ha oficiat la policia perquè el detingui si mai el loca­litza.
Verdejo ha estat processat en el marc d’una causa que el considera autor d’un presumpte delicte major d’estafa qualificada en grau de temptativa. I, també, d’un delicte major de comercialització de document inautèntic. Segons l’edicte que exposa el motiu del processament de l’empresari, nascut fa 38 anys a Còrdova però arrelat a Sabadell, l’intent d’estafa l’hauria provat de fer mitjançant un xec o targeta de crèdit i el valor que hauria tingut l’estafa si s’hagués consumat hauria superat l’import de 6.000 euros.

Penat amb fins a dos anys i mig
La pena de presó per aquest tipus de delicte s’estableix entre un i cinc anys. El fet d’haver estat únicament en grau de temptativa situa els esmentats llindars just en la meitat, per tant un màxim de dos anys i mig. Així, de resoldre’s en una sentència l’empresonament, per aquesta causa hauria d’afrontar entre mig any i dos anys i mig. La comercialització d’un document inautèntic, si es tracta d’un títol valor, ha de ser castigat, segons està fixat al codi penal, amb una pena de presó de tres mesos a a tres anys. La pena és només fins a dos anys si no és ni títol valor ni document públic.
Les fonts consultades han explicat que Verdejo no ha estat mai detingut per la policia al Principat. I que ni tan sols hi consta cap referència en els arxius. L’empresari es dedica fonamentalment al sector immobiliari. Així, ha estat o hauria estat vinculat a empreses de la promoció immobiliària, de la compravenda de terrenys, finques rústiques i béns immobles o a la construcció d’immobles en general. També hauria integrat equips de direcció de societats vinculades a la consultoria i l’assessorament financer o a l’ensenyament no reglat amb la preparació d’oposicions a organismes públics com a repte. Algunes de les empreses de les quals ha format part l’home contra el qual la Batllia ha decretat l’empresonament provisional són Soluciones urbanas centralizadas, SL, Promociones Alveque o Europrofincas.

REPORTAGE

Com el millor Àtila

Un Àtila modern. Pels camps que trepitja, no creix la gespa, ni gairebé falta que fa. Els fòrums d’Internet d’aficionats dels equips modestos fa temps que coneixen Miguel Ángel Verdejo. La llista de víctimes és força llarga. Molts clubs han patit, primer, les seves promeses de grans inversions i, després, les seves fugides. I?d’altres que es van escapar ja que també va intentar entrar en els històrics Cadis i Salamanca.
D’Algesires va sortir escortat per la policia –i amb l’equip descedit a la primera regional andalusa pels impagaments a la plantilla–. Era l’agost del 2008. Setmanes després prometia un projecte ambiciós a La Estrella extremenya. Al setembre ja havia fugit. Un any després, apareixia al llevant alacantí. Havia de ser el salvador d’un Oriola amb importants deutes. Gairebé quan no quedava marge per evitar el desastre, va retirar els avals que havia presentat i va marxar. Amb prou feines una gestora va evitar la desaparició del club.
La seva darrera víctima va ser el Premià. Aspirava a lluitar per la segona B i va acabar baixant, després de passar pel club fins a 48 jugadors –molts encara no han cobrat– i quatre entrenadors (entre ells l’ara mediàtic per obra i gràcia de l’APM? Jaume Creixell). Al juny, va amenaçar de no inscriure l’equip en cap competició. Una moció de censura el va fer fora i, des de llavors, a la població ja no en tenen cap notícia.

Tots ells, segons va informar el Govern, van sortir sans i estalvis d’un sinistre que s’ha cobrat, ara per ara, la vida de tres persones, tot i que la xifra pot augmentar perquè les autoritats italianes parlaven ahir a la nit d’encara 70 passatgers desapareguts i mantenien un intens dispositiu de recerca a la zona.
El malson va iniciar-se pels volts de dos quarts de deu de la nit de divendres. Els viatgers es preparaven per sopar. Feia tot just dues hores que l’immens vaixell –292 metres de llarg per 35,5 d’ample, amb un pes de 114.500 tones– havia sortit del port de Civitavecchia, a 80 quilòmetres de Roma. A bord hi anaven 3.200 passatgers i 1.000 tripulants. De sobte, els testimonis parlen d’un fort impacte. El creuer havia encallat en un banc de sorra. Instants després, el capità de la nau ordenava l’inici d’una evacuació angoixant i que es va complicar per la foscor i la inclinació de l’embarcació. El pànic va fer que molts dels viatgers optessin per no esperar el torn als bots salvavides i saltar directament a l’aigua, d’on van ser rescatats tant pels serveis d’emergència com per petits vaixells particulars que van arribar immediatament al lloc dels fets des de la propera illa de Giglio. Malgrat això, ja estan confirmades les morts de dos turistes francesos i un mariner peruà.
El Costa Concordia, en servei per a la companyia Costa Cruceros des del 2006, realitzava una ruta pel Mediterrani. Es dirigia al port de Savona, al nord d’Itàlia, i havia de continuar per Palerm (Sicília), Cagliari (Sardenya), Palma, Barcelona i Marsella.

Sans i estalvis
Pel que fa als passatgers provinents d’Andorra, un cop es va conèixer el tràgic accident, el Govern va iniciar els tràmits per donar-los assistència. Els ministeris d’Interior i Afers Exteriors van contactar amb les autoritats espanyoles per activar els mecanismes d’assistència consular previstos en el Tractat de bon veïnatge, tant amb l’ambaixador espa­nyol a Andorra, Alberto Moreno, com amb l’homòleg a Roma.
Sis d’ells havien contractat el creuer mitjançant Gira Món. La seva directora, Rocio Blanco, va explicar ahir al Diari que tots ells havien embarcat a Barcelona i ja feia dies que estaven al vaixell. També va confirmar que “tots ells estan bé, allotjats en un hotel de Roma, i esperen ser repatriats”. Aquesta operació es podria efectuar avui mateix mitjançant un xàrter que traslladaria altres passatgers espanyols cap a la Ciutat Comtal. “No han sortit ferits, però és clar que han passat per uns moments molts durs”, va comentar la responsable de l’empresa, que va assegurar també que “des de les vuit del matí hem estat en contacte amb les famílies perquè estiguin tranquil·les”.

CRITIQUES DELS PASSATGERS A LA GESTIÓ DE L'EVACUACIÓ I DETENCIÓ DEL CAPITÀ

Diversos mitjans de comunicació recollien ahir les crítiques d’un bon grapat de passatgers a la gestió de l’evacuació per part de la tripulació del vaixell. Lamentaven que l’ordre de desallotjament es donés dues hores després de l’accident i que es generés el “caos”, ja que es van deixar de donar consignes per megafonia i informació als passatgers. A partir d’aquí va ser un campi qui pugui i alguns dels afectats van assegurar que part dels treballadors del vaixell, en lloc d’ajudar, van optar per intentar salvar-se els primers. Costa Creuers, al seu torn, va defensar els procediments seguits però va justificar que la inclinació que va anar agafant el vaixell va complicar les tasques de rescat.
El cert és que el capità del Costa Concordia, l’italià Francesco Schettino, va ser detingut. L’home hauria assegurat que el vaixell havia topat amb una gran roca que no apareixia a la carta de navegació. El fiscal Francesco Verusio, que lidera la investigació, va manifestar que “el capità es va aproximar de forma molt barroera a l’illa de Giglio”. El fiscal ha comissat el vaixell i també les caixes negres per dur a terme la investigació.

Porten els animals perquè els banders en facin el respectiu control. Aquest cop deu peces: un mascle adult, tres femelles adultes i  sis joves. Així que hi ha cares de satisfacció. L’operació de control cinegètic ha donat bons resultats. Es tracta d’una batuda organitzada per la unitat de fauna del departament de Patrimoni Natural del Govern en resposta a una queixa de danys en un camp formulada per un propietari de la zona. A més, danys propers a zona habitada. És el vedat d’Enclar, a la capital, i, per tant, la caça s’ha de desenvolupar d’una manera molt concreta. I amb un control estricte dels banders.
El cap de guàrdia del cos, Albert Pla, explica que un cop rebuda la queixa s’organitza la batuda amb la colla de caçadors de la parròquia. Patrimoni Natural fixa el perímetre de la zona on es podrà tirar i la data i el lloc de trobada amb els caçadors. Ahir era el dia pactat i una quinzena de tiradors, amb aproximadament el mateix nombre de gossos, han respost a la crida. Sota la batuta del cap de colla, i després que els banders hagin fet el control de la documentació, els caçadors s’endinsen a la muntanya dividits en dos grups.  Ja tenen pistes d’allà on es mouen els animals perquè “el Govern ja ens informa”, explica el responsable de la colla, Esteve Simon. Els tiradors es col·loquen en el que anomenen parades i llavors “deixem anar els gossos”, que són fonamentals ja que “és un animal molt aixafat, difícil de moure”. Així que els gossos han d’aconseguir esvalotar-los i portar-los fins a la parada. “La caça del cabirol, de l’isard, és diferent, es tracta d’estar a l’aguait, a l’espera.”

control
Les hores passen sota l’atenta mirada dels banders, dos efectius situats en dos punts estratègics des d’on controlen els moviments dels caçadors i els animals. També hi ha contacte permanent a través de l’emissora. Els banders saben puntualment si s’ha aconseguit abatre un animal i en quin punt. A les tres de la tarda, després d’unes set hores empaitant senglars, els caçadors van arribant amb les peces. Arriba un jeep que en porta set de cop, que se sumen a una peça que ja està estirada al terra. Un parell de caçadors encara han de pujar muntanya amunt per recollir dos animals que han abatut i encara no han recollit. Un d’ells es la peça més gran. Uns setanta quilos d’animal. I un metre d’alçada i 88 centímetres de llar­gada.
Un cop arriben les deu peces abatudes, els banders les anellen per identificar-les. I de cadascun omplen una fitxa morfobiomètrica en què han d’incloure des de l’edat (si és cria, jove o adult) i el sexe fins a les mides de diferents parts del cos: des de la cua, les potes, el morro o el perímetre toràcic. Són dades que serviran perquè Patrimoni Natural tingui informació de l’estat de la cabana.
Recopilada la informació, els senglars ja són de qui els han abatut. La carn es reparteix entre la colla. Primer, això sí, els seus propietaris hauran de portar-los a analitzar per  descartar que l’animal no tingui triquina i que, per tant, la carn és apta per al consum humà.  

Operació normal i periòdica
“Es tracta de regular una espècie que provoca danys”, va comentar Albert Pla. Les batudes són operacions que es fan periòdicament. Quan es tracta de terreny cinegètic comú, però, “es fa caça normal i cor­rent”. Pot ser que els banders demanin als caçadors de la parròquia que  empaitin els senglars per controlar la població però ja no s’ha de fer un control tan estricte.

COL·LABORACIÓ BONA I NECESSÀRIA

Albert Pla va destacar que batudes com aquesta demostren la bona col·laboració que existeix amb els caçadors. Una cooperació necessària per, entre tots plegats, dur a terme el necessari control de la fauna, remarquen. El cap de la colla de la capital va assegurar que aquesta mena de crides dels banders sempre tenen resposta. “Avui ha vingut poca gent, normalment som una vintena o així”, va assegurar Esteve Simon. De fet, els mateixos banders també poden fer aquesta feina de control cinegètic però es dóna la possibilitats als aficionats de fer-ho.

Després de prometre’ls que els trauria d’una mala situació financera i de garantir fitxatges i altres accions per salvar els clubs en qüestió (Algesires, Oriola, Premià), l’home desapareixia i deixava les entitats encara pitjor del que estaven. Recentment la batlle   Maria Àngels Moreno ha decidit processar l’empresari, anomenat Miguel Ángel Verdejo Ruiz, i decretar la seva presó provisional. Però com que l’home no té domicili al país ni tampoc hi hauria residit aparentment mai –almenys legalment–, s’ha oficiat la policia perquè el detingui si mai el loca­litza.
Verdejo ha estat processat en el marc d’una causa que el considera autor d’un presumpte delicte major d’estafa qualificada en grau de temptativa. I, també, d’un delicte major de comercialització de document inautèntic. Segons l’edicte que exposa el motiu del processament de l’empresari, nascut fa 38 anys a Còrdova però arrelat a Sabadell, l’intent d’estafa l’hauria provat de fer mitjançant un xec o targeta de crèdit i el valor que hauria tingut l’estafa si s’hagués consumat hauria superat l’import de 6.000 euros.

Penat amb fins a dos anys i mig
La pena de presó per aquest tipus de delicte s’estableix entre un i cinc anys. El fet d’haver estat únicament en grau de temptativa situa els esmentats llindars just en la meitat, per tant un màxim de dos anys i mig. Així, de resoldre’s en una sentència l’empresonament, per aquesta causa hauria d’afrontar entre mig any i dos anys i mig. La comercialització d’un document inautèntic, si es tracta d’un títol valor, ha de ser castigat, segons està fixat al codi penal, amb una pena de presó de tres mesos a a tres anys. La pena és només fins a dos anys si no és ni títol valor ni document públic.
Les fonts consultades han explicat que Verdejo no ha estat mai detingut per la policia al Principat. I que ni tan sols hi consta cap referència en els arxius. L’empresari es dedica fonamentalment al sector immobiliari. Així, ha estat o hauria estat vinculat a empreses de la promoció immobiliària, de la compravenda de terrenys, finques rústiques i béns immobles o a la construcció d’immobles en general. També hauria integrat equips de direcció de societats vinculades a la consultoria i l’assessorament financer o a l’ensenyament no reglat amb la preparació d’oposicions a organismes públics com a repte. Algunes de les empreses de les quals ha format part l’home contra el qual la Batllia ha decretat l’empresonament provisional són Soluciones urbanas centralizadas, SL, Promociones Alveque o Europrofincas.

REPORTATGE

COM EL MILLOR ÀTILA

Un Àtila modern. Pels camps que trepitja, no creix la gespa, ni gairebé falta que fa. Els fòrums d’Internet d’aficionats dels equips modestos fa temps que coneixen Miguel Ángel Verdejo. La llista de víctimes és força llarga. Molts clubs han patit, primer, les seves promeses de grans inversions i, després, les seves fugides. I?d’altres que es van escapar ja que també va intentar entrar en els històrics Cadis i Salamanca.
D’Algesires va sortir escortat per la policia –i amb l’equip descedit a la primera regional andalusa pels impagaments a la plantilla–. Era l’agost del 2008. Setmanes després prometia un projecte ambiciós a La Estrella extremenya. Al setembre ja havia fugit. Un any després, apareixia al llevant alacantí. Havia de ser el salvador d’un Oriola amb importants deutes. Gairebé quan no quedava marge per evitar el desastre, va retirar els avals que havia presentat i va marxar. Amb prou feines una gestora va evitar la desaparició del club.
La seva darrera víctima va ser el Premià. Aspirava a lluitar per la segona B i va acabar baixant, després de passar pel club fins a 48 jugadors –molts encara no han cobrat– i quatre entrenadors (entre ells l’ara mediàtic per obra i gràcia de l’APM? Jaume Creixell). Al juny, va amenaçar de no inscriure l’equip en cap competició. Una moció de censura el va fer fora i, des de llavors, a la població ja no en tenen cap notícia.