Un article estival de la BBC inspira aquest breu apunt. És allí on vaig trobar el títol. Aquell article em va contaminar fins el punt que ja no veig les coses de la vida de la mateixa manera que abans i fins i tot ha fet que alguns fets em quadrin millor en el trencaclosques que són les percepcions, els dubtes, la visió del que ens envolta.
Quan vaig llegir la noticia de que Demòcrates per Andorra dona suport a la consellera Mateu, tot i el dictamen del Tribunal Superior negant la condició de funcionària a l’actual consellera, vaig recordar un resum d’una altra publicació: El meu cap és un psicòpata. Parla de com la gent normal es torna perversa en assolir el poder.
No em va sorprendre la reacció a la sentència judicial per part d’una persona que va actuar com ho va fer quan era al govern, tot i ser un fet molt greu per qui té un càrrec públic. És va limitar a negar la major i engegar el ventilador intentant allò del difama, que alguna cosa queda. Aquestes insidioses acusacions, però, van ser degudament replicades per una altra ex-ministra al·ludida.
Ara bé, sí em va sorprendre la reacció del partit polític que l’acull. Una reacció preocupant, que em va remetre al final del resum del llibre abans esmentat, on parla de la poderosa triada dels trepes, els maquiavèl·lics i els narcisistes; del dogma sagrat de la racionalitat instrumental; de les set passes que es fan fins arribar a la dimissió ètica interior, i del paper de les organitzacions en la transformació dels individus, sovint cap a pitjor.
Més enllà que el pronunciament de la Justícia, la totalitat dels membres de DA saben, en la intimitat, que la consellera va obrar malament en el seu dia. Quan DA aplica públicament aquest dinàmica de la indiferència, mirant cap a una altra banda, es posiciona en un "no fer" que en realitat és un "fer" cap a la resignació moral i ètica del poble. DA s’oblida de l’exemplaritat que s’espera de la cosa pública. Si en altres àmbits en fan gala, perquè no en fan en aquest també?
Amb la difusió sobre el grup de la responsabilitat d’actuar, amb senyalar com a responsable el govern que ho va decidir i, fins i tot, el que ho va denunciar amb l’argument de qui estigui lliure de culpa…, amb la resignació front aquestes immoralitats adjectivades com inevitables , no es traça el camí a seguir per retornar la confiança, la il·lusió i l’optimisme emprenedor que se’ns reclama. Més aviat se’ns prepara per a ser menys moderats en el linxament posterior dels altres i en la col·laboració activa amb la vilesa.
Quan només es valora l'educació i la preparació s'obliden els principis morals.
(veure on-line)