Avui la tecnologia permet petits miracles, com ara el fet d’escoltar música gratuïtament a través del YouTube tant sols indicant la referència del grup i la cançó desitjada. Si en tenen l’oportunitat, escoltin la música klezmer d’un grup polonès, anomenat Kroke. Time és una de les seves cançons que acompanyaria bé aquest article. El ritme s’arrela amb un tempo marcat, però per damunt del virtuosisme dels instruments, és clar que s’alcen per sobre del fil musical de la tradició jueva.
Si el tempo és el que marca el ritme del temps musical, també ens marca el ritme de la vida, sobretot per als que no podríem viure sense música. La referència clàssica del tempo és el metrònom, captant amb el seu tic-tac constant i sense fi, el pas del temps musical. Sense perdre el ritme, saltant de la música a la literatura, l’efecte del tempo el vaig trobar impregnat a La muntanya màgica, de Thomas Mann. El mateix autor, que considerava les novel.les com a simfonies, la va qualificar com la novel.la del temps.
En aquesta, la quotidianitat diària que impregna el ritme d’un jornada en un sanatori als Alps s’entrelliga fabulosament amb el pas de les estacions i, sense adonar-se’n, el pas dels anys. Entremig, reflexions filosòfiques sobre la l’amor, l’estètica o el pas del temps… si fa no fa, igual que la vida mateixa.
En els articles d’un columnista succeeix el mateix: setmana a setmana s’insereixen opinions que reflecteixen un temps, una cultura, una vida. Aquest és un dels reflexos que afloren llegint articulistes de renom, i entre els clàssics, el semietern García Márquez. Llegir els seus articles compilats en les obres Textos costeños o Entre cachacos fa amena i agraïda una lectura que, tot i referenciar a una altra cultura, el tempo resulta familiar.
Per a nosaltres, el ritme de les estacions ens ha quedat distorsionat amb l’escalfament global. Ja no venen tan marcades com abans. Però tot i així, el tempo natural es recolza i s’entrelliga amb la tradició i ara ens toquen les castanyes i els panellets. Tal com diu una pastisseria del país, ara és temps de pluja de colors taronges i grocs.
A la fi, resulta divertit. Si Quim Monzó ens llegís, ens preguntaria, amb la seva ironia intel.ligent, si ja s’han iniciat els jocs florals dels columnistes del país, perquè som més d’un els que parlem del pas de les estacions. Potser és la falta d’idees, potser és el pas del temps.