Qui gaudeix jugant amb mots, diferencia entre preocupar-se i ocupar-se. Una ocupació és una acció, una resolució, una determinació; una preocupació, en canvi, és un pensament, una inquietud; de vegades, només un
simple i estèril acalorament.
Quan et preocupes en excés deixes d'ocupar-te, deixes d'actuar, de fer. Quan les preocupacions t'emmanillen, coartes els fets, els tortures; t'inhibeixes.
Quan [...]
Qui gaudeix jugant amb mots, diferencia entre preocupar-se i ocupar-se. Una ocupació és una acció, una resolució, una determinació; una preocupació, en canvi, és un pensament, una inquietud; de vegades, només un
simple i estèril acalorament.
Quan et preocupes en excés deixes d'ocupar-te, deixes d'actuar, de fer. Quan les preocupacions t'emmanillen, coartes els fets, els tortures; t'inhibeixes.
Quan t'ocupes et realitzes, gestiones i crees. Quan t'ocupes en excés, però, corres el risc de no reflexionar prou i de precipitar-te.
Qui governa, s'ocupa. Per contra, l'oposició es preocupa. No importa la ideologia o la institució política de què es tracti. En això som reincidents.
En aquest país nostre, qui arriba a aglutinar el poder, governa. I el principi que la democràcia és la defensa de les minories acaba sent, en el millor dels casos, un bon títol per a una tesi de ciències polítiques.
Només qui ha estat anys perdent eleccions o fent oposició sap com n'és de dura la travessia del desert andorrà durant tota una legislatura o durant tot un mandat.
En canvi, per als que dirigeixen una institució pública, el temps s'esmuny àvidament en un viatge que no permet contemplar el paisatge. Apareix el vertigen de voler resoldre molta feina en poc temps i no crear més conflictes que els estrictament necessaris.
Però governar és informar-se, posicionar-se i fi nalment triar. El Govern fa setmanes que tria.
I tria reduir la plantilla de Ràdio i Televisió d'Andorra, angoixant professionals, famílies i els respectius entorns, durant un temps excessiu, innecessari i cruel.
I tria retallar els drets del màxim nombre possible de treballadors públics. Independentment de qualsevol consideració o vàlua, trajectòria o fidelitat a l'empresa i al país.
I tria penalitzar aquests professionals i que la societat, a més, els pugui criminalitzar. Cap esforç, cap tasca, són agraïts. Subtilment s'aprofi ta per indicar que, si tot ho feien per diners, es mereixien les retallades. Camí massa fàcil de fer, ara, i de molt difícil retorn en un futur immediat. A partir d'aquí, sovint -massa sovint- plourà sobre mullat en les nòmines dels treballadors públics.
I tria no especifi car on s'invertiran els diners que surten dels sous dels funcionaris.
I tria una seguretat social, que pretén autosufi cient i generadora de beneficis, tot obviant els principis de servei públic d'aquest organisme.
I tria deixar l'Oficina de Turisme a París, no pas per cap estratègia destinada a reduir la despesa pública, sinó per la fi nalització del contracte de lloguer de l'immoble. Lloable iniciativa, malgrat tot. Més encara si el Govern
s'atrevís a tancar les altres ofi cines de turisme i les delegacions de l'Institut d'Estudis Andorrans establertes fora del país.
Hereus de les xarxes socials, les noves generacions de turistes i les darreres fornades d'estudiants universitaris viuen connectats a la virtualitat i, fora del país, no fan ús dels immobles i de les oficines públiques andorranes. En comptes de mantenir despeses innecessàries, doncs, ens convé més afavorir que Andorra sigui activa a internet i en les xarxes socials. I que els treballadors públics retornin a Andorra, consolidin les seves carreres professionals al país, i que, tot plegat, serveixi per enfortir els serveis des del país i per al país. No ho oblidem: tota tria implica una renúncia.
Governar també és ser valents. Administradors i administrats. Valents per dir les coses. Valents per saber-les dir.
Valents per manifestar les desavinences. Valents, des del respecte a la discrepància. Valents per no carregar contra els més dèbils els excessos dels mercats i dels intermediaris. Valents per esdevenir polítics útils i ciutadans crítics.
No hi ha temps per a la indiferència.
El país necessita els que formen les oposicions i els que governen; totes les minories i totes les majories. Cadascú, però, en el seu grup i en la seva demarcació, sabent quin rol i quin espai ocupa. I urgeix una ciutadania cada
cop més desperta i exigent.
I així, difícilment, els gestors erràtics podran continuar amagant-se de la mirada pública. No podran camuflar, gaire temps més, la incompetència vestint-la de petulància.
c2punts - Especialistes en Internet
English 
Català
Castellano
Français
|
0 
