Nou mesos i mig després que el Govern de Toni Martí prengués el relleu a l'Edifici Administratiu de Prat de la Creu, constatem que les coses no van a millor, ans al contrari. S'ha disparat el nombre d'empreses que tanquen amb el conseqüent augment de persones sense feina. Paral·lelament a aquest agreujament de la crisi i per mimetisme del que passa al país veí del sud, les persones amb problemes i/o malalties veuen retallats els seus drets de reembossament mèdic, amb la diferència que aquí l'assistència sanitària no és universal. S'ha generat un clima de desconfiança i por al futur pel que fa a les pensions de vellesa.

Gran part del funcionariat està desmotivat i s'ha constatat la primera de les fractures socials entre treballadors del privat i del públic. Els empresaris i petits treballadors per compte propi continuen veient l'accés al crèdit bancari restringit. Paguem un sou astronòmic (net de retallades) al Messi de l'estratègia turística per finalment reivindicar que som un país líder en estades low cost.

Un elevat nombre de persones grans continua malvivint amb unes rendes mensuals per sota de la meitat del salari mínim interprofessional. Els convenis de no doble imposició estan a l'aigüera. La justícia continua col·lapsada. La llista tots la coneixeu i és llarga.

Els socialdemòcrates, conscients que la situació és delicada i que per emprendre les reformes que necessita el país es requereix cert marge de temps, en el seu dia vàrem dir que donaríem més de cent dies al nou equip de govern abans de fer valoracions crítiques sobre la seva gestió. Però han passat cent, dos-cents dies,… el cicle d'un embaràs, i ja ens atansem al de l'embaràs d'una ruca, i rien de rien. Constatem el que ja avançàvem: l'equip multidisciplinari de DA, amb tot el seu conjunt, no té cap projecte polític.

Em preocupa el fet que un equip que suposadament es diu dels millors i que disposa d'una majoria sobrada al Consell General es congratuli i feliciti per haver aconseguit aprovar un Pressupost (manifest publicat al Diari d'Andorra el dia 29 de desembre del 2011 i signat per les primeres espases de DA), quan el contrari seria impensable. O és que no ho tenien clar i la majoria s'esberla?

De moment, DA s'ha limitat a donar compliment, almenys sobre el paper, a les promeses electorals fetes a aquells que els van donar suport. Lògic i lícit pensareu, fins i tot també ho podria compartir si no fos que aquestes accions van dirigides als de sempre, els més forts econòmicament, deixant de banda l'interès general i les persones més necessitades o amb dificultats.

Així ho hem constatat amb les modificacions i exempcions fetes a les lleis de l'impost de societats i sobre el rendiment de les activitats econòmiques, que bonifiquen els grans propietaris i els membres dels consells d'administració de les grans empreses.

L'obligació per als nous residents passius d'invertir en un valor immobiliari de més de 400.000 euros, a banda del dipòsit ja exigit, respon a les promeses fetes al sector immobiliari i especialment als socis majoritaris del consell d'administració d'una entitat bancària important.

Les retallades als funcionaris i intentar aprimar l'administració, sense l'aprovació prèvia d'una nova llei de la funció pública, posa en evidència que està responent a una reclamació del president de la CEA. Queden el casino i l'heliport. El primer deu estar al caure. Quant a l'heliport cal recordar que respon a una antiga petició de la Cambra de Comerç i d'alguns sectors industrials. Res a dir.
Però el que sí que em preocupa és aquesta precipitació a l'hora de licitar, i de realitzar l'equipament prèviament a la necessària modificació de la legislació existent, així com de la reglamentació duanera i policial, i adaptació de les normes de l'OACI. I tot sense disposar d'una ubicació predeterminada, sobre la qual el comú cor­responent haurà de dir-hi la seva. O ja no som un Estat? El requisit de la proximitat al quilòmetre zero fa intuir quina serà l'única societat candidata a ofertar, o amb possibilitats reals de guanyar.

Com deia anteriorment, tot va encaminat a acontentar certs sectors, amb el benentès que aquestes grans solucions ens aportaran milers de nous visitants i/o residents potentats, en un curt termini de temps.
Pel que fa a mitjà termini el mag Martí vol que l'obertura a les inversions estrangeres es faci immediatament, insistint que aquest és el camí cap a la reconversió de model econòmic. Una nova precipitació, poc estudiada, que pot acabar convertint la cosa en un experiment amb el mateix final que el film de Berlanga Bienvenido Mister Marshall. Els socialdemòcrates enteníem i entenem que cal avançar cap a aquesta obertura però de forma assenyada i no precipitada.

Abans cal, però, abordar i tancar tot un seguit de reformes per endreçar el país. És més, abans de tot això, i així o vàrem proposar per iniciativa parlamentària, cal prendre tot un seguit de mesures urgents per reactivar i ajudar l'economia, els petits empresaris, els autònoms, les famílies, el joves que comencen, la gent gran, perquè si esperem els efectes d'aquesta obertura econòmica ja no hi serem a temps. Però des de les files de DA no es veu així, i ni tan sols van voler esmenar la nostra proposició de llei de mesures urgents de reactivació econòmica. La van rebutjar.

Al meu entendre abans d'obrir cal tancar la fiscalitat, disposar d'un IRPF de forma immediata (el recomanat seria també un impost als grans patrimonis, però amb la majoria actual és utòpic). Cal seguretat jurídica a banda de justícia fiscal. Cal legislar de nou i modificar aquelles lleis poc adaptades.

Simplement i a tall d'exemple citaré el que respecta a la legislació i nous acords duaners, la llei del comerç (concentració, monopolis, rebaixes…), disposar d'una classificació hotelera d'acord amb els estàndards actuals, codi ètic en recerca genètica, modificar la llei de professions liberals, de col·legis professionals, consolidar el desplegament dels acords adoptats en matèria financera de l'acord monetari rubricat fa un any pel Govern socialdemòcrata, i com podeu imaginar tot un llarg seguit de disposicions.

Alguns podeu pensar que això sona a excuses dilatòries i no fer res, però la diferència entre precipitar-se o fer les coses bé rau en el fet que fem el que fem no ens podem equivocar. Ens hi juguem el futur d'Andorra i dels nostres fills, i fer-ho bé significa donar seguretat jurídica a nosaltres mateixos i als que puguin vindre de fora, i alhora ser creïbles dins un marc europeu que cada vegada vulguem o no vulguem serà més exigent i transparent. Començar la casa per la teulada comporta problemes.

En l’expressió consum responsable ja es dóna per fet que els joves consumiran.
No tots però sí molts. L’alcohol està en la nostra cultura i el que s’ha de mirar d’aconseguir és que es pugui endarrerir el màxim possible l’edat de contacte amb l’alcohol o amb altres substàncies.

A quina edat ho trobaria correcte?
Als 18, la majoria d’edat.

Però no és així ni de lluny.
Les estadístiques diuen que el primer contacte amb l’alcohol és als 14.

Cervesa?
Doncs no, més aviat productes destil·lats: vodka, ginebra...

Diu que el consum és cultural.
La nostra societat legitima el consum d’alcohol. Hi arribem molt joves per tradició, per la pressió comercial de les grans marques i per la relació que s’estableix entre el consum i la diversió.

I s’acostuma a començar pel ‘botellón’.
O el botellón o en els domicilis dels joves.  

Com ho han de fer els pares per aconseguir endarrerir l’edat d’accés?
Admetent que s’ha de conviure amb aquesta realitat i gestionant amb intel·ligència els horaris i l’accés a la festa nocturna.

Però si a un adolescent li prohibeixes una cosa acaba per fer-la més.
No es tracta tant de prohibir com de propiciar d’altres condicions. La pràctica esportiva o d’altres activitats d’oci que no siguin nocturnes.

Fàcil de dir, difícil de fer.
I no tot es localitza en l’alcohol.

També hi ha les drogues.
Les drogues il·legals, que l’alcohol també ho és de droga. En aquest sentit el tema ha millorat i tenim els adolescents més tranquils dels darrers 20 anys. On no ha baixat gens el problema és en l’alcohol.

Vostè fa formacions per a la gent que dispensa begudes alcohòliques.
Sí. I també per a gent que tracta amb persones begudes, com ara els porters de discoteca, per exemple.

Què els diu?
Que tinguin paciència i que no contestin bruscament.

També aconsella que els joves no permetin a un amic que agafi el cotxe borratxo.
Si cal, que li prenguin les claus.

I els joves andorrans, en comparació emb els catalans, com estan?
Per les vegades que he vingut aquí a fer tallers, en el tema de drogues il·legals millor que els catalans i en el tema de l’alcohol, no ho sé.

La major part de la gent té records vinculats amb l’alcohol, i molts de molt bons. Ho critica?
No, però ens centralitzem massa en el benefici del plaer de beure, el discurs també ha de contemplar com et pot perjudicar.

Una d’aquestes, Música per a violoncel i orquestra, que Claret va estrenar el 1982 amb la Simfònica d’RTVE, servirà per a l’homenatge que Guinjoan rebrà el mes de març vinent a Madrid: la Carta Blanca, distinció que cada any lliura l’Orquestra i Cor Nacional d’Espanya a una figura destacada de la música contemporània. Claret intervindrà en els concerts programats, acompa­nyat per l’Orquestra Nacional d’Espanya sota la batuta d’Enrique Martínez-Izquierdo.
Claret recorda que és una llarga relació la que ha mantingut amb “un dels dos o tres compositors més importants de la música contemporània a l’Estat Espa­nyol”, entre els quals també apunta Salvador Brotons, un altre dels autors de qui ha tingut l’oportunitat d’estrenar alguna obra. “Sempre és una sort, una satisfacció i un plaer poder preparar una obra amb qui l’ha escrit. Imaginem-nos què podria representar fer-ho amb Beethoven.”

Amb el quartet, a Barcelona
Guinjoan tornarà a tenir presència en una altra de les cites marcades al calendari de l’intèrpret andorrà, en aquest cas acompa­nyat pel seu germà, el violinista Gerard Claret, també integrant del Claret Piano Quartet, juntament amb Cristian Ifrim, viola, i Maruxa Llorente, piano. En aquest cas tocaran, entre d’altres, la peça que va escriure quan els Claret celebraven els quaranta anys de carrera.
Abans que tot això arribi, però, té marcada una altra cita important al seu calendari: la trobada amb el públic japonès, un cicle de concerts i classes magistrals que ve realitzant des de fa tant de temps com l’any 1994, amb una regularitat pràcticament anyal. Al marge de les sessions acadèmiques, té programats tres recitals, en algun dels quals compartirà cartell amb un altre violoncel·lista de prestigi, el francès Alain Meunier. Als programes, suites de Bach i algunes peces que Pau Casals va compondre per a violoncel i piano. També una marató de suites de Casals a la seu de la Japan Cello Society. La gira s’estendrà entre el 3 i el 13 de febrer.

Res previst a Andorra
Tot això abans que comenci la temporada de festivals d’estiu i al marge de les sessions acadèmiques, entre les quals els cursos que per tercer any impartirà a Benidorm, una oferta que s’està consolidant, amb un alumnat nombrós arribat d’arreu. El que no s’albira en la seva agenda és cap cita a Andorra. “Ja hi he tocat molt i suposo que ha de passar més temps, no hi ha públic perquè toqui cada any o la gent se n’acabaria cansant”, reflexiona. “Quan toqui, tocarà; més ben dit, quan toqui, tocaré.”

I UNA EXPOSICIÓ A MADRID COMISSARIADA DES D'ANDORRA

Lluís Claret serà també un dels personatges presents al relat que de la vida i obra de Joan Guinjoan farà l’exposició a l’Auditori Nacional de Madrid que s’inaugurarà al març, en el marc de l’homenatge que es ret al compositor amb motiu del seu vuitantè aniversari. Una exposició, per cert, que està comissariada des d’Andorra: de la coordinació s’ha encarregat la musicòloga Rosa Fernández, membre de la Reial Acadèmia de Sant Jordi i professora actualment a l’institut espanyol de la Margineda, autora també de la tesi Anàlisi de la música de Joan Guinjoan.
L’homenatge a l’autor –un ampli programa de concerts, conferències i l’exposició–, posat en marxa per Josep Pons, serà previsiblement un dels esdevenimens musicals de l’any a Espanya. I el violoncel·lista andorrà no pot estar absent. “Claret té una forma d’interpretar molt sincera, fent èmfasi en el missatge de l’obra, transmetent-lo, sense treure’n virtuosisme”, afirma Fernández. Que recorda que el compositor de Riudoms té una manera molt particular de treballar: la seva música neix en contacte directe amb l’intèrpret. “I Claret és imprescindible en aquest homenatge, perquè ha estat el seu ambaixador al món, en una relació de trenta anys.”
La mostra a Madrid recollirà fotografies i programes dels concerts de Claret a Rússia o Japó.

Només als tres països més castigats per l’onada de fred, Ucraïna, Polònia i Romania, es va informar d’almenys 23 noves morts. Les autoritats d’aquest països –que ja sumen, respectivament, 131, 53 i 34 morts–, mantenien ahir els dispositius d’ajuda, i van establir milers de centres d’acollida en què els ciutadans van poder refugiar-se del fred.

75 departaments gals en alerta
Pel que fa als països veïns, la situació és especialment delicada a França, on ahir l’alerta es va estendre a 75 departaments. En les últimes hores han mort almenys tres persones al país gal, dos homes afectats d’Alzheimer i una menor, dissabte, que va caure en un estany congelat a la regió dels Vosgos.
Paral·lelament, a Espanya, on hi havia 39 províncies en alerta, la neu seguia complicant el trànsit als ports de muntanya, amb una dotzena tancats a la circulació. A Cantàbria, quatre dones van resultar ferides en caure el sostre de l’església de Matamorosa, al municipi de Campoo de Enmedio, durant una missa. A Palma de Mallorca es va desprendre el sostre de la pista de gel instal·lada a la plaça d’Espanya, sense causar danys personals.
A Itàlia, un altre país també fortament castigat pel temporal, s’havien produït fins ahir almenys 18 morts, i les nevades van provocar talls de trànsit i van deixar sense llum almenys 80.000 famílies al centre i el sud del país. A més, el transport públic a Roma va quedar ahir pràcticament paralitzat a conseqüència de les abundants nevades. També en el trànsit ferroviari i aeri es van produir nombrosos endarreriments i cancel·lacions. En el cas dels trens, els retards van ser de dotze hores, mentre que l’aeroport de Roma-Fiumicino es va veure obligat a cancel·lar nou vols.
El Regne Unit, però, va ser el país d’Europa occidental que més cancel·lacions de vols va patir. Davant unes previsions meteorològiques que anunciaven fortes nevades, l’aeroport londinenc de Heathrow –el de més trànsit de tot el continent– va decidir curar-se en salut i dissabte ja va cancel·lar un terç dels vols previstos per ahir. Finalment, només van poder operar la meitat de vols inicialment previstos. L’aeroport de Birmingham va suspendre sis vols i en va desviar onze a altres terminals del país.

TALLAT EL TRÀNSIT DE CAMIONS ENTRE CATALUNYA I FRANÇA

Les carreteres d’accés a França des de Catalunya, l’AP-7 i l’N-II, van quedar ahir tancades a la circulació de camions fins a mitjanit a petició del govern francès, segons va informar el Servei Català de Trànsit. Les mateixes fonts van assenyalar que la mesura es va prendre a causa de la nevada caiguda a la tarda al municipi de Pertús, i que els camions van poder estacionar en diversos aparcaments de la zona de la Jonquera. Així mateix, també es va haver de tallar el trànsit pesant en d’altres vies secundàries d’accés a França.
Ahir era obligatori l’ús de cadenes a la C-28 al port de la Bonaigua, i des d’aquest punt fins a València d’Àneu; a la C-142b, en els accessos a Beret; a l’L-504, des de Llavorsí fins a Tavascan; a l’L-510, entre Tirvia i Àreu, i al túnel de Viella.

El grup parlamentari socialdemòcrata ha entrat una demanda d’informació a la Sindicatura per poder disposar del plec de bases de la convocatòria del concurs nacional per a la concessió administrativa de la gestió de les línies de vol regular internacionals i la construcció i gestió indirecta del servei públic de l’heliport nacional, per “conèixer les especificitats d’aquest concurs i els aspectes relacionats amb la concessió”. D’aquesta manera, el grup assenyala els dubtes sobre l’escurçament dels períodes i també sobre el fet que sigui nacional.

Potser tan sols és una mena de para-rocs una mena de barrera antiarrossegalls o evitaesllavissades a la qual s’hi ha donat un toc més creatiu. Potser el llarg, llarguíssim nom de l’obra del francès Guy de Rougemont, pot donar-nos alguna pista més. L’home-de-ferro-talp-que-camina. Tot ajuntat amb guions. Tot sencer. Una creació de l’any 2002 feta en acer Corten l’oxidació del qual havia d’integrar, harmonitzar l’obra als rocs que l’envolten. Dotze metres d’escultura. Això si es té en compte la llargada, l’amplada. I tres metres en el punt més alt. De gruix, uns pocs centímetres. És una mena de silueta “retallada seguint una línia sinuosa, foradada per deixar-hi passar el vent envigorit de la vall d’Ordino”. Aquesta és una de les definicions que dóna de l’home de ferro Guy de Rougemont, el seu dissenyador. L’home de ferro és una mena d’animaló “sortit de les entranyes de la terra que camina entre els rocs on regalima aigua ferruginosa i les aigües clares del torrent de sota”. Un home que, segons l’artista, torna a casa baldat. Mig arrossegant-se. Cruixit per una jornada sencera de feina dedicada a l’extracció de mineral. És un home. Però prou que podria ser un talp que s’esmuny entre la   ter­ra. Que s’hi mou com peix a l’aigua. Un talp d’acer a la Ruta del Ferro.

El detall

Guy de Rougemont va néixer el dia de sant Jordi (23 d’abril) del 1935. Francès, és un pintor i escultor que integra l’Acadèmia de les Belles Arts del seu país.

On ho trobaràs?

A Ordino. Forma part de les escultures de la Ruta del Ferro. Es troba a mig quart de l’inici del camí de traginers que surt de la mina de Fer­ro de Llorts cap a la Cortinada.