El cap de Govern, Antoni Martí, es reunirà amb el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, el pròxim 4 de juliol a Madrid, segons ha informat aquest diumenge el Govern mitjançant un comunicat.

Els incidents en la cursa de MotoGP van començar aviat, ja que fins i tot abans d’haver-se completat mitja volta de la cursa l’italià Marco Simoncelli va caure al terra i el pitjor és que es va emportar per davant el campió del món, Jorge Lorenzo, que havia exhibit una bona sortida. En aquell moment, en la sortida, Lorenzo va aconseguir sorprendre tots els pilots que es trobaven en la primera línia, tot i que el seu company Spies el va superar i va protagonitzar l’escapada de la jornada. Després d’Spies, Lorenzo va veure com Simoncelli va caure i atès que Lorenzo anava pegat també va anar al terra. La fortuna va fer que la seva moto no s’arribés a parar i finalment es va reincorporar a la cursa, però amb quasi mig minut de desavantatge respecte a la capçalera del grup, on Spies va començar a adquirir un avantatge important en originar-se un forat després de la caiguda que van haver d’evitar quasi tots els pilots.
El més perjudicat en aquest punt va ser l’australià Casey Stoner, que es va haver d’aplicar a fons per doblegar el seu company d’escuderia, l’italià Andrea Dovizioso per intentar acostar-se a Spies, que en aquell moment ja comptava amb més de tres segons d’avantatge.
L’italià Valentino Rossi (Ducati Desmosedici), onzè en els entrenaments, va fer una bona sortida i tot i que mai va poder lluitar amb possibilitats de fer podi, va aconseguir una meritòria quarta plaça que li permet mantenir-se amb aspiracions en el Campionat del Món.
Finalment, Toni Elías va aconseguir la desena posició amb Álvaro Bautista una mica més enrera, onzè, en veure’s tots dos doblegats en la remuntada que va fer Simoncelli, que va acabar novè en la cursa.

MÁRQUEZ ASSOLEIX EL SEGON TRIOMF DE LA TEMPORADA

El pilot català Marc Márquez (Suter) va aconseguir la seva segona victòria de la temporada en el Gran Premi d’Holanda, disputat al circuit d’Assen, imposant-se a Kenan Sofuoglu (Suter) i Bradley Smith (Tech 3), que van completar el podi. Els 25 punts obtinguts aquest dissabte sumats a la caiguda del líder del Mundial, Stefan Bradl, permeten al català sumar-se als candidats a donar guerra a l’alemany, malgrat que la diferència és àmplia: 57 punts.
D’altra banda un altre pilot català, Maverick Viñales, es va proclamar vencedor ahir en la categoria de 125 cc del Gran Premi d’Holanda després que l’organització decidís aturar la cursa a causa de la pluja. Aquesta decisió es va prendre quan quedaven deu voltes per al final i s’havien completat dues terceres parts de la cursa. La sorpresa de la jornada en aquesta categoria va ser Luis Salom, que va lluitar en tot moment contra grans pilots de la categoria i va assolir una molt meritòria segona plaça. En tercer lloc va quedar Sergio Gadea.

Que en una de les últimes visites al país, la que va fer per inaugurar una exposició d’obra seva al Museu del Còmic massanenc, va fructificar en una valuosa donació: una sèrie de planxes del New Yorker Herald dels anys 1906 i 1907, amb litografies de Little Nemo in Slumberland, de Winsor McCay. Els orígens de la història del còmic, per així dir-ho. L’associació que gestiona el museu, l’Arca, ha dipositat les peces a les mans dels restauradors de l’Arxiu Nacional d’Andorra (ANA), que s’encarregarà de la restauració i, posteriorment, conservació.
Jan va lliurar als responsables de l’Arca, Joan Pieras i Xavier Álvarez, un parell de planxes amb originals seus, del personatge de Superlópez, perquè passessin a formar part dels fons del nou museu, com fan tants d’altres dibuixants que passen pel centre massanenc. A més, els va regalar una carpeta on es trobaven aquestes petites joies, “el més a prop que podem estar d’un original de McCay”, estima Álvarez.

material malmès
El problema és que fins ara no s’han conservat en les condicions més adequades per a un material tan sensible i estan força malmeses. Així que els tècnics de l’ANA s’han posat ja mans a l’obra per veure quins són els problemes que presenta, quin és el tractament més adient i com es conservarà a partir d’ara. Perquè serà la institució arxivística qui –segons un conveni que signaran amb l’Arca– s’encarregui de custodiar-los. Això sí, es digitalitzaran per permetre la consulta de qualsevol usuari. I també seran accessibles a la web del museu, que digitalitza també els seus fons per facilitar-ne la difusió.
Terminis? Resulten difícils d’establir, apunta Álvarez, però la feina podria estar llesta cap al 2012; en última instància tot depèn del ritme al qual pugui treballar l’ANA. En un context de molta feina acumulada i manca de pressupostos per agilitar-la.
De moment, però, semblen que van prou àgils: només tres dies després de rebre els originals ja van redactar un informe preliminar que detalla en quin estat es troba el material i quin és, a primer cop de vista (experta), el tractament que hauria de rebre.
La col·lecció es composa de 28 pàgines dobles de diari (format llençol), litografies en color que es van publicar entre els anys 1906 i 1907. El material mateix, diuen els tècnics a l’informe, el paper de diari, ha “condemnat” la preservació “des del seu naixement”. La vida útil d’un diari no va més enllà d’un dia, així que és un paper feble que es desintegra fàcilment. Així que els fulls, tot­hom ho ha vist en un diari vell, són groguencs i fràgils a qualsevol manipulació. A part, apunta l’informe tècnic, han estat sotmesos a condicions desfavorables. Fins i tot en algun moment es van foradar les pàgines per guardar-les en un arxivador amb anelles.
La intervenció ha de començar per retirar la capa de brutícia superficial, així com les marques deixades pels metalls de les anelles, determinen els tècnics. S’hauran de rehidratar les fibres del paper i tractar les zones perdudes, així com laminar, és a dir, reforçar el document amb un paper especial –tissú japonès– de gramatge molt baix.

PERFIL

Winsor McCay

Walt disney, entre els seus deixebles

Winsor McCay, un dels grans, dels que van contribuir a posar les bases del que amb el temps començaria a ser considerat un novè art, va néixer a final del segle XIX (lloc i data concreta discutits) i va morir a Nova York el 1934.  Little Nemo in Slumberland es va convertir en un clàssic del gènere. Una obra mestra avançada, segons els crítics, que es va començar a publicar a l’edició dominical del New York Herald l’octubre del 1905 i va continuar apareixent setmanalment fins a l’abril del 1911. Després va aparèixer a altres diaris del magnat William R, Hearst. L’empremta de McCay, no obstant això, no queda constreta a la historieta. Va ser també un dels pioners del cinema d’animació. Amb treballs com Gertie i el dinosaure, que van tenir una forta influència en personatges com Walt Disney i la factoria que va posar en marxa.

La legislació va ser aprovada per 33 vots a favor i 29 en contra, durant una tensa sessió en la qual senadors demòcrates i republicans van voler explicar el sentit de la seva elecció, mentre que a l’exterior de la cambra esperaven partidaris i detractors de la mesura.
Amb aquest sufragi, considerat històric per les organitzacions de defensa dels drets dels homosexuals, Nova York es converteix en l’Estat més important i amb més població dels Estats Units amb lleis similars. El vot definitiu a favor va cor­respondre al republicà Stephen Saland, que va fer una emotiva explicació de la seva decisió i va dir als legisladors que arribar a l’assentiment l’havia obligat a fer “un viatge  interior” que havia conclòs a favor de la igualtat. “El correcte és tractar totes les persones amb igualtat, i aquesta igualtat inclou el matrimoni”, va assenyalar Saland, que va voler deixar clar que el seu sufragi va ser “de consciència. Estic en pau amb el meu vot, ha estat una lluita i un extraordinari procés de decisió”.
Anteriorment, un altre senador republicà, Mark Grisanti, havia expressat la seva opció favorable a la iniciativa, per la qual cosa la legislació proposada pel governador de Nova York, el demòcrata Andrew Cuomo, va assolir la majoria.

Intervenció a Líbia
D’altra banda, la Cambra de Representants dels Estats Units va rebutjar posar límit al finançament de la missió nord-americana sobre Líbia, malgrat que la iniciativa havia estat promoguda pels republicans, que són majoria. La proposta va ser rebutjada gràcies al vot de 238 congressistes, mentre que només 180 van votar a favor de posar un límit a l’ofensiva nord-americana, que està integrada dins d’una coalició internacional actualment sota coordinació de l’OTAN.
Els demòcrates van assolir aquesta victòria gràcies al fet que 89 republicans van votar contra la mesura promoguda per membres del seu partit. El document advocava, entre d’altres qüestions, per limitar les operacions amb avions no tripulats o el paper dels Estats Units en operacions que no siguin d’atac o de rescat,  planificació d’operacions, reconeixement o activitats d’intel·ligència. La victòria demòcrata va arribar poc després d’una derrota simbòlica que va tornar a posar de manifest les discrepàncies entre la Cambra de Representants, que compta amb majoria republicana i la Casa Blanca pel que fa a l’operació a Líbia. La Cambra Baixa va rebutjar aquest divendres una resolució que hauria autoritzat aquest operatiu. Aquesta darrera resolució va comptar amb 123 vots a favor i 295 en contra, entre els quals 70 vots demòcrates. En canvi, vuit republicans van donar suport a la mesura, basada en una altra plantejada pel Senat pel republicà John McCain i el demòcrata John Kerry, dos antics aspirants a la presidència.

AHMADINEJAD INSISTEIX EN LES MENTIDES DE L'11-S

El president iranià, Mahmud Ahmadinejad, va insistir ahir en la seva teoria que els atemptats de l’11-S del 2001 a Washington i Nova York formaven part d’una conspiració per protegir els interessos dels Estats Units i Israel. En un discurs a Teheran amb motiu de la segona conferència internacional de lluita contra el terrorisme organitzada pel règim iranià, el dirigent va reiterar que la veritat sortiria a la llum si hi hagués una investigació seriosa i independent. “Alguns creuen que el motiu que hi ha rere els atacs de l’11-S va ser garantir la seguretat d’Israel, fomentar la inseguretat a l’Orient Mitjà, desviar l’atenció de l’opinió pública dels Estats Units per la caòtica situació econòmica i omplir les butxaques dels capita-listes”.

Tot i això, encara hi ha gent al país que ha decidit viure a llocs solitaris per voluntat pròpia, ja que per a ells viure sense veïns  no és un problema perquè no se senten sols.
Un exemple és la laurediana Eliana Obiols. Ella, amb la seva família, es va traslladar a Aixàs fa 50 anys per treballar com a pagesos. “Primer vam llogar el lloc per al bestiar, al final ens hi vam establir.” Durant uns anys va viure a Sant Julià amb el seu marit, Joan Majoral, però va tornar a Aixàs i encara continuen cuidant la terra i els animals. Sobre la possibilitat de baixar una altra vegada a Sant Julià a viure, comenta que sempre “ens ho plantegem, però ho anem deixant passar. Aquí hi estem molt bé”.
La parròquia laurediana guarda altres llocs solitaris, en un dels quals viu Lluís Mas, l’únic censat a Llumeneres. També nascut a Sant Julià, va anar a viure a Llumeneres amb la família fa quinze anys. Ara és l’únic que ha decidit quedar-s’hi i viu sol des de fa vuit anys. Mas va decidir fer un canvi en la seva vida i va deixar la feina que tenia en un banc. “Sempre havia treballat la terra. Però el que passa és que em tirava molt i vaig decidir dedicar-m’hi”, explica, i destaca que “cada dia sóc més conscient que el més important és la qualitat de vida, fins i tot si guanyes menys”. El treball al qual es consagra ara com a pagès és ben diferent al que tenia al banc, i està satisfet pel canvi. “Aquí no tens horaris, però la feina no l’acabes mai tampoc. Tinc ovelles i he d’anar a feinejar cada dia, per exemple.”

Alternativa
El treball de pagès és el que més lliga la gent a la muntanya. Però no és l’únic. Bé ho sap Margareth Baró, que des de fa uns vint anys és la guarda del refugi del Comapedrosa durant la temporada d’estiu. La resta de l’any viu a Llorts, però li agrada ser la guarda del refugi a l’estiu “perquè és una manera com una altra de gua-nyar-se la vida, però una manera més maca. Estic molt millor aquí que allà baix, enmig dels cotxes, les cases, els sorolls. M’agrada molt la natura”, comenta la Margareth quan tot just va obrir una nova temporada.
Durant els hiverns havia treballat com a pistera socorrista, i ho va compaginar durant un temps. Un cop va deixar les pistes va realitzar diferents tasques en seguretat d’allaus i medi ambient. Dels primers anys com a gestora del refugi massanenc en recorda que “al principi va ser dur. Per sort fins ara hem cobert despeses”. De la seva tasca en reconeix que “és molt maca, però molt dura, sobretot físicament. El refugi és gran i l’has de netejar tots els dies, cuinar. El millor és preparar-se per estalviar esforços al màxim”. I destaca que el lloc és especial a les nits. “Amb Lluna plena és reflecteix tot, i sense Lluna es veuen          totes les estrelles. Quan hi ha pluja d’estrelles i tempestes és impressionant.”
Als treballs al refugi l’acompa-nya Tao Alhomme, que ha decidit enguany passar els quatre mesos d’estiu treballant al Comapedrosa. “Ho havia fet fa dos anys, però només dos mesos. És el primer que hi faig tota la temporada, i segur que al juny i al setembre és diferent.” Ell coneix Margareth Baró des de petit, “pujava a la zona i jugava per aquí, per a mi és un lloc perfecte. M’agrada estar-hi, és un lloc tranquil, penses més, veus la vida amb distància”. Tao té 22 anys, tot just ha acabat els estudis de geologia a Grenoble, ja que des de sempre li han interessat els temes relacionats amb la natura, i ara torna al país.  
La comunicació no és un problema avui en dia, ni tan sols quan es viu en mig de les muntanyes. Les cases compten amb línies telefòniques i per anar a la muntanya també s’està connectat a través del mòbils, amb més o menys cobertura, depenent del lloc que es trobi. Així Lluís Mas pot parlar, tot i que estigui cuidant les ovelles, o Margareth Baró pot rebre de trucades de clients que vulguin realitzar reserves o demanar informació. “És indispensable”, destaca Margareth, que encara se’n recorda del primer telèfon que va utilitzar al refugi. “Era enorme. Tenia un número 908 que passava per Madrid. Després vam posar un mòbil de cotxe que anava molt bé.”
De la mateixa forma que pot arribar el telèfon, pot arribar Internet. Eliana Obiols explica que “ja som grans per a aquestes coses. La canalla sí que en té a casa, i en fa servir. De moment, amb el telèfon ens arreglem, però no descarto la possibilitat d’aprendre’n”. Al Comapedrosa sí que no arriba Internet. Tot i això, Tao no hi veu cap problema. “Escric cor­reus al meu ordinador, i quan baixo els envio tots i miro el rebut. Aquí tens temps per escriure.” Quan baixa, aprofita el viatge per quedar amb els amics.  
Eliana Obiols encara recorda com era la vida a Aixàs els primers anys, quan van arribar com a llogaters, “sense carretera, ni llum, ni aigua a casa. Era igual que una borda”, i explica una anècdota de com era la vida aleshores. “Me’n recordo que el meu pare es va fer mal al braç, i va baixar caminant fins a Sant Julià. Si en comptes de fer-se mal al braç hagués estat a la cama i no pogués caminar, sense telèfon ni car­retera no sé què hauria fet.” Per això considera que poder tenir bons accessos “a més de comoditat és seguretat”. La carretera fins a Aixàs es va construir fa uns trenta anys. “Quan van arreglar la carretera també van condicionar la casa, i la llum va arribar al cap de poc temps. Un cop es va fer la carretera va arribar tot.”

Sempre en companyia
El fet de viure en llocs solitaris no els suposa cap problema, i tots opinen que no se senten sols. Lluís Mas destaca que “aquí el que estic és tranquil. L’avantatge de viure aquí és que no tens cap veí que t’emprenyi” i que en qualsevol moment baixa a Sant Julià o convida els amics. “Aquí no tens cap problema. En tot cas si no hi hagués carretera o vehicle sí”. Es més, destaca que “fa 15 anys no trobaves ningú a la muntanya. Ara no passa una dia que no et trobes algú. La gent va cada cop més a la muntanya”. Eliana i Joan també tenen habitualment visites dels fills i dels néts. I la Margareth i el Tao no tenen problemes per trobar companyia en els excursionistes i clients que passen. Margareth destaca que des de sempre li agrada “donar-li a la gent que ve de fora un bocí de l’Andorra acollidora, senzilla i dura, una imatge diferent a l’Andor­ra de construccions. Si la gent marxa amb una rialla ja estic satisfeta”.     
Tampoc tenen por de quedar-se aïllats per la neu. “Normalment no hi ha problemes. Ens obren la carretera i li toca bastant el sol”, explica Eliana Obiols, i hi afegeix que “si hi ha alguna nevada molt grossa i hem de passar un parell de dies sense baixar, ja estàs equipat perquè congeles coses que has comprat”. A més, l’avantatge de viure del camp és que sempre hi ha menjar a casa. Al refugi no produeixen aliments, però el que s’hi puja es pot mantenir al congelador. Això sí, es depèn de l’electricitat que produeix un grup electrogen (no arriben les línies) i es té molt en compte el consum per realitzar-lo de la manera més racional possible. Perquè ara viure a la muntanya ja no és diferent a viure als nuclis urbans. “Abans no tenies res, ni congelador, ni rentadora. Ara és com viure en un xalet”, comenta Eliana. Tampoc els falta la tranquil·litat.

QUAN ARRIBAR A CASA ENCARA SUPOSA UN CAMÍ LLARG I DUR

Recórrer quilòmetres per sendes complicades era el mètode habitual per a aquells que vivien en bordes, cases pairals aïllades i havien d’anar-hi per treballar. Eren camins durs i el transport que es feia servir exclusivament era anar peu o amb bestiar. Ara ja és pràcticament impossible fer-ho així, per l’extensió de la xarxa de carreteres i de pistes forestals. Però per exemple, encara ho han de fer a peu els que viuen al refugi de Comapedrosa. El camí des d’Arinsal fins a la zona de l’estany de les Truites són uns 700 metres de desnivell i el temps necessari  per fer-ho és de d’unes dues hores caminant. Això per als excursionistes. Més complicat és si portes una motxilla plena d’aliments amb “20 o 25 quilos a l’esquena”, com explica Margareth Baró. “Vas més lentament i l’esquena pateix”. El nombre de vegades que ha de baixar a la setmana per comprar és variable. “No es pot fer una estimació dels viatges que faràs, sé el pa que pujo, però no per a quanta gent serà, depèn de la gent que ve”, hi afegeix Baró. Per Teo Alhomme, el camí es recorre de forma diferent segons el moment. “Al principi de temporada el veus llarg, i al final ho veus com anar al carrer”.
L’època amb més feina són els mesos de juliol i agost, quan més gent puja al Comapedrosa i més pernoctacions i consumicions hi ha al refugi. Això suposa que els aliments peribles s’esgotin més i els viatges dels guardes siguin més freqüents. També hi ha més feina per engegar un local que pot acollir més d’una cinquantena de visitants, i per això als mesos centrals està previst que hi visqui algú més. L’estiu és la temporada alta, però un moment perfecte per pujar-hi és a començament de juny. El terreny manté la verdor de la primavera i el costerut tram final es passa millor amb la remor de la cascada i el riu. En aquestes dates ja és habitual trobar-te gent que passa el dia fent senderisme per lleure, que no és mateix que fer-ho per treball.

La Comissió Europea presentarà al setembre una proposta per modificar el reglament de funcionament de l’acord de l’Europa sense fronteres, que establirà els nous supòsits d’excepcionalitat al principi de lliure circulació.
El bloc liderat per França i Itàlia, juntament amb Holanda, Bèlgica i Dinamarca, va defensar la reintroducció de fronteres nacionals arran de l’èxode procedent de les revoltes del nord d’Àfrica. La UE va acordar introduir un mecanisme de salvaguarda per fer front a circumstàncies excepcionals que posin en perill el funcionament general de la cooperació de Schengen, sense trencar el principi de lliure circulació, segons les conclusions que van aprovar ahir els líders europeus.
“Aquest mecanisme només podria posar-se en marxa en situacions excepcionals i clarament definides, quan alguna part de la frontera exterior pateix una pressió inesperada i forta o quan un Estat membre incompleixi les seves obligacions”, assenyala l’acord. Abans de procedir a la reintroducció de controls fronterers s’oferirà el suport tècnic i material de l’Agència de Control de Fronteres (Frontex). Si no és suficient, i “en última instància”, podria “decidir-se a autoritzar el restabliment dels controls”, tot i que “per un termini limitat”.

Suposat matisat a Grècia
La cimera també va servir per  certificar el suport comunitari a Grècia amb un nou pla de rescat que porti la tranquil·litat a l’euro. Els caps d’Estat i govern comunitaris van assenyalar en aquesta cimera la seva confiança en els compromisos del primer ministre grec, Geòrgios Papandreu, que les reformes seran aprovades pel Parlament d’Atenes, fet que establirà les bases per aconseguir d’una vegada per totes l’estabilitat en la zona euro.
La cimera va dedicar gran part dels dos dies que ha durat a Grècia, a causa de la urgència de noves mesures d’ajustament i al nou pla de rescat, que serà “similar” a l’acordat fa poc més d’un any (110.000 milions d’euros), tot i que part d’aquesta quantitat procedirà de la participació d’entitats privades, segons va declarar Papandreu.
L’ajut europeu requereix l’aprovació de noves mesures d’austeritat i d’un pla de privatitzacions que el parlament grec preveu votar aviat. La cancellera alemanya, Angela Merkel, es va mostrar esperançada respecte el resultat de la votació.

ELS LÍDERS EUROPEUS NOMENEN MARIO DRAGHI COM A UN NOU PRESIDENT DEL BCE

Els caps d’Estat i de Govern de la UE van nomenar ahir l’actual governador del Banc d’Itàlia, Mario Draghi, com a nou president del Banc Central Europeu (BCE). L’italià substituirà Jean-Claude Trichet a partir de l’1 de novembre del 2011. “Tots confiem en el fet que el senyor Draghi exercirà un lideratge fort i independent del BCE, continuant la tradició establerta pels dos primers presidents del Banc. Això és essencial en temps normals i indispensable en temps difícils”, va dir el president permanent del Consell Europeu, Herman Rompuy.
La decisió va ser possible després que un altre italià en el comitè executiu del BCE, Lorenzo Bini Smaghi, truqués tan Van Rompuy com el president francès, Nicolas Sarkozy, per comunicar-los que dimitirà abans que acabi l’any, segons van explicar tots dos mandataris.
Van Rompuy va assegurar que el “Consell Europeu respecta plenament la independència del BCE i dels seus membres”. “Correspon al se-nyor Smaghi decidir el calendari” de la seva marxa, va apuntar. També la cancellera alemanya, Angela Merkel, va recalcar que la “independència” de l’activitat del BCE ha estat “plenament respectada” i que des de la UE no se l’ha pressionat.