La segona part del Campionat d’Espanya de ral·lis d’asfalt comença divendres. Després de l’habitual parada estiuenca, pilots i equips han posat els vehicles a punt per encarar en les millors condicions el tram final del calendari, que amb la nova reglamentació agafa una nova dimensió.

Els tres nens van morir de forma violenta i tenien el cap cobert amb paper film. Patien un grau de mobilitat reduïda d’entre el 78% i el 90%. Els cossos sense vida dels menors van ser trobats poc després de les nou del matí a les instal·lacions del centre, quan dues treballadores van accedir al recinte al matí per començar la seva jornada laboral i van trobar l’altra monitora i presumpta autora dels fets “inconscient” i els nens morts.

Mort per asfíxia
Les primeres investigacions van apuntar que les morts dels tres menors es podrien haver produït per asfíxia. Així, segons les mateixes fonts, la dona de 55 anys, G. L. B., podria haver-se intentat suïcidar després del sinistre, per la qual cosa va haver de ser traslladada al centre hospitalari amb ferides al cap, els canells i el coll.  
El president de Missatgers per la Pau, l’organització no governamental gestora del centre, el pare Ángel, va assenyalar que la cuidadora no havia cursat cap baixa a l’empresa ni se li coneixien problemes psiquiàtrics anteriors. Els menors feia anys que estaven internats en el centre, en concret un nou anys, l’altre des de feia set i l’últim poc després d’haver nascut, tres anys. A més, segons va explicar el pare Ángel, s’havia donat el “trist” cas que una extreballadora del centre volia adoptar un d’aquests nens, ja que els seus pares no podien fer-se’n càrrec.
Per la seva banda, la consellera de Família de la Junta de Castella i Lleó, Milagros Marcos, va asse­nyalar que es desconeixen “les circumstàncies que han pogut portar una persona a cometre aquests actes, només pot ser l’alienació”, va concloure. L’ajuntament de Boecillo celebrarà demà una sessió plenària en què s’aprovaran tres dies de dol oficial i es convocarà una manifestació silenciosa en la plaça Major d’aquest municipi castellà.

UNA PASTERA AMB 22 IMMIGRANTS ARRIBA FINS A MELILLA

Una pastera amb 22 immigrants a bord, cinc dels quals menors, va aconseguir ahir arribar fins a la costa de Melilla, fet que suposa l’entrada més nombrosa aquest estiu a la ciutat espanyola situada al nord d’Àfrica. Segons van informar fonts policials, l’embarcació amb els immigrants sense papers, d’origen subsaharià, va arribar a ter­ritori espanyol la matinada de d’ahir quan va poder sortir des de les platges marroquines més properes i arribar al port comercial de Melilla. La pastera, una zodiac impulsada a motor, estava ocupada per 22 persones, de les quals onze eren homes, sis dones –tres d’embarassades– i cinc menors.
La guàrdia civil, poc després de descobrir l’embarcació, va procedir a auxiliar els seus ocupants i portar-los fins a terra. Una de les ocupants, una dona embarassada, i el seu nadó, van ser atesos en un centre sanitari, mentre que la resta es trobaven “en bon estat de salut”.
En el cas dels adults van ser traslladats fins a la comissaria de policia perquè se’ls obrís un expedient d’expulsió en aplicació de la Llei d’estrangeria i mentre es realitzi aquest tràmit, estan acollits al centre d’estada temporal d’immigrants. Pel que fa als menors, exceptuant els nadons amb les seves mares, van ser traslladats a un centre d’acollida especialitzat.
Aquest és el tercer cas de pastera que arriba a Espanya en 24 hores. A la ciutat gaditana de Tarifa va ser interceptada una embarcació amb 27 persones , entre les quals quatre dones embarassades, i a Múrcia se’n va localitzar una altra amb 12 immigrants.

Així definia la ruta Quetzal, el projecte impulsat el 1979 pel televisiu aventurer Miguel de la Quadra-Salcedo per donar a conèixer als joves de tot el món les peripècies dels descobridors de veritat, el massanenc Juan Ignacio, Juancho, Pieras poc després de saber-se escollit com un dels dotze monitors de l’edició del 2011 de la ruta. Pieras ja ha tornat. Físicament. Mentalment, anímicament, encara és a la selva peruana. Als racons per on el religiós i viatger Baltasar Jaime Martínez Campañón va passar al segle XVIII. “Encara estic amb el cap allí”, explica mentre repassa amb una companya de feina les fotos de 35 dies d’un no parar constant. Pieras torna a ser investigador a l’hospital Virgen del Rocío sevillà, on encara la recta final del doctorat en biologia. L’experiència ha estat “única. Molt, molt gran”.
“La ruta comença quan s’acaba”, diu que li deien. Podia imaginar-se què li volien dir. Ara ho entén del tot. “La ruta comença quan s’acaba”, repeteix. I ho explica. “Allí no tens temps d’assumir-ho tot. Tot està molt marcat, molt pautat.” No hi havia temps per perdre ni gairebé per descansar. Explica, per exemple, que als nois, més de dos-cents entre 15 i 17 anys, els feien anar a dormir entre les onze i dos quarts de dotze de la nit. Llavors “fèiem les confirmacions”. O sia, comprovar que tot­hom era a lloc. La tasca acabava pels volts de la una de la matinada. “Llavors hi havia reunió de monitors per planificar l’endemà. I?quan acabàvem era l’única estona que teníem per a nosaltres. Acabaves posan-te al llit a les quatre.” I a les sis tocaven diana. “Els monitors quèiem inconscients a l’autobús. Si hi havia quinze minuts de viatge, quinze minuts que dormies intensament. Si el desplaçament durava tres hores... Respiraves. I tres hores que dormies.”
Encara està embadalit per l’aventura. Pels paratges que ha vist. Per l’experiència. Digereix ara tot el que ha viscut. “Els primers dies després d’haver tornat a casa, em despertava, m’aixecava i... ‘vinga, vinga,vinga’”... Però tornava al llit. No hi havia camí per fer. La ruta física havia acabat. S’iniciava l’anímica, la interior. Ja li ho deien. Ara ja ho diu ell. De coses per explicar, “n’hi ha tantes” que no sap per on començar. De bons moments, molts més que de males estones. Dificultats que mirava de superar fent el cor fort, i el somriure latent. Encoratjant el seu grup, i el grup que fes falta. Conduïa divuit adolescents. “Han estat molt bé, no hem tingut cap problema”, diu abans d’exposar una de les situacions que més l’han frapat. “Les rebudes que hem tingut en pobles de la selva de 300 habitants. Gent que no ha sortit mai i que de cop rebia set autobusos, persones de 53 països, premsa, organització. Eren pobres, però feien festa.” Inesborrable. Com el record de tota la ruta. Pieras serà quetzal per sempre.

'L'ANY QUE VE TOCA LA XINA; SI M'AVISEN M'HI LLANÇO DE CAP'

La ruta Quetzal es traslladarà l’any que ve a la Xina. “Si m’hi volguessin i m’ho puc combinar amb la feina m’hi llançaria de cap”, assegura Juancho Pieras. Els monitors no repeteixen sempre. Però cada edició n’hi ha de l’anterior per aportar la seva experiència als nous. Repetir o no depèn de moltes coses, segons explica el massanenc, que afirma que molt hi té a veure una enquesta que es fa als nois que han dirigit una vegada acabada l’experiència. Pieras ho tindrà bé. Almenys si es té en compte el parer del màxim responsable del projecte, Íñigo de la Quadra-Salcedo, fill del mític Miguel. Pieras va ser seleccionat en aquesta ocasió amb un company d’estudis, Joan Peredo. Tots dos, segons De la Quadra-Salcedo, van ser els “artífexs d’un dels moments més brillants i divertits de la ruta”. I en la descripció de la jornada del 10 de juliol el responsable del projecte hi afegia: “Entre ells hi ha un feeling especial, es porten de meravella amb tots els ruters i mai no perden el sentit de l’humor. . No fa falta ser gaire llest per saber que tots dos obtindran una valoració molt positiva en l’enquesta.”

El cos li ha dit prou. L’exigència que li suposen cada un dels ral·lis li ha comportat una sèrie de problemes físics a Albert Llovera. Per no seguir arrossegant-los ha decidit parar per recuperar-se, sense posar-se en ment cap data per reaparèixer al Mundial S2000.