Porten els animals perquè els banders en facin el respectiu control. Aquest cop deu peces: un mascle adult, tres femelles adultes i  sis joves. Així que hi ha cares de satisfacció. L’operació de control cinegètic ha donat bons resultats. Es tracta d’una batuda organitzada per la unitat de fauna del departament de Patrimoni Natural del Govern en resposta a una queixa de danys en un camp formulada per un propietari de la zona. A més, danys propers a zona habitada. És el vedat d’Enclar, a la capital, i, per tant, la caça s’ha de desenvolupar d’una manera molt concreta. I amb un control estricte dels banders.
El cap de guàrdia del cos, Albert Pla, explica que un cop rebuda la queixa s’organitza la batuda amb la colla de caçadors de la parròquia. Patrimoni Natural fixa el perímetre de la zona on es podrà tirar i la data i el lloc de trobada amb els caçadors. Ahir era el dia pactat i una quinzena de tiradors, amb aproximadament el mateix nombre de gossos, han respost a la crida. Sota la batuta del cap de colla, i després que els banders hagin fet el control de la documentació, els caçadors s’endinsen a la muntanya dividits en dos grups.  Ja tenen pistes d’allà on es mouen els animals perquè “el Govern ja ens informa”, explica el responsable de la colla, Esteve Simon. Els tiradors es col·loquen en el que anomenen parades i llavors “deixem anar els gossos”, que són fonamentals ja que “és un animal molt aixafat, difícil de moure”. Així que els gossos han d’aconseguir esvalotar-los i portar-los fins a la parada. “La caça del cabirol, de l’isard, és diferent, es tracta d’estar a l’aguait, a l’espera.”

control
Les hores passen sota l’atenta mirada dels banders, dos efectius situats en dos punts estratègics des d’on controlen els moviments dels caçadors i els animals. També hi ha contacte permanent a través de l’emissora. Els banders saben puntualment si s’ha aconseguit abatre un animal i en quin punt. A les tres de la tarda, després d’unes set hores empaitant senglars, els caçadors van arribant amb les peces. Arriba un jeep que en porta set de cop, que se sumen a una peça que ja està estirada al terra. Un parell de caçadors encara han de pujar muntanya amunt per recollir dos animals que han abatut i encara no han recollit. Un d’ells es la peça més gran. Uns setanta quilos d’animal. I un metre d’alçada i 88 centímetres de llar­gada.
Un cop arriben les deu peces abatudes, els banders les anellen per identificar-les. I de cadascun omplen una fitxa morfobiomètrica en què han d’incloure des de l’edat (si és cria, jove o adult) i el sexe fins a les mides de diferents parts del cos: des de la cua, les potes, el morro o el perímetre toràcic. Són dades que serviran perquè Patrimoni Natural tingui informació de l’estat de la cabana.
Recopilada la informació, els senglars ja són de qui els han abatut. La carn es reparteix entre la colla. Primer, això sí, els seus propietaris hauran de portar-los a analitzar per  descartar que l’animal no tingui triquina i que, per tant, la carn és apta per al consum humà.  

Operació normal i periòdica
“Es tracta de regular una espècie que provoca danys”, va comentar Albert Pla. Les batudes són operacions que es fan periòdicament. Quan es tracta de terreny cinegètic comú, però, “es fa caça normal i cor­rent”. Pot ser que els banders demanin als caçadors de la parròquia que  empaitin els senglars per controlar la població però ja no s’ha de fer un control tan estricte.

COL·LABORACIÓ BONA I NECESSÀRIA

Albert Pla va destacar que batudes com aquesta demostren la bona col·laboració que existeix amb els caçadors. Una cooperació necessària per, entre tots plegats, dur a terme el necessari control de la fauna, remarquen. El cap de la colla de la capital va assegurar que aquesta mena de crides dels banders sempre tenen resposta. “Avui ha vingut poca gent, normalment som una vintena o així”, va assegurar Esteve Simon. De fet, els mateixos banders també poden fer aquesta feina de control cinegètic però es dóna la possibilitats als aficionats de fer-ho.

Després de prometre’ls que els trauria d’una mala situació financera i de garantir fitxatges i altres accions per salvar els clubs en qüestió (Algesires, Oriola, Premià), l’home desapareixia i deixava les entitats encara pitjor del que estaven. Recentment la batlle   Maria Àngels Moreno ha decidit processar l’empresari, anomenat Miguel Ángel Verdejo Ruiz, i decretar la seva presó provisional. Però com que l’home no té domicili al país ni tampoc hi hauria residit aparentment mai –almenys legalment–, s’ha oficiat la policia perquè el detingui si mai el loca­litza.
Verdejo ha estat processat en el marc d’una causa que el considera autor d’un presumpte delicte major d’estafa qualificada en grau de temptativa. I, també, d’un delicte major de comercialització de document inautèntic. Segons l’edicte que exposa el motiu del processament de l’empresari, nascut fa 38 anys a Còrdova però arrelat a Sabadell, l’intent d’estafa l’hauria provat de fer mitjançant un xec o targeta de crèdit i el valor que hauria tingut l’estafa si s’hagués consumat hauria superat l’import de 6.000 euros.

Penat amb fins a dos anys i mig
La pena de presó per aquest tipus de delicte s’estableix entre un i cinc anys. El fet d’haver estat únicament en grau de temptativa situa els esmentats llindars just en la meitat, per tant un màxim de dos anys i mig. Així, de resoldre’s en una sentència l’empresonament, per aquesta causa hauria d’afrontar entre mig any i dos anys i mig. La comercialització d’un document inautèntic, si es tracta d’un títol valor, ha de ser castigat, segons està fixat al codi penal, amb una pena de presó de tres mesos a a tres anys. La pena és només fins a dos anys si no és ni títol valor ni document públic.
Les fonts consultades han explicat que Verdejo no ha estat mai detingut per la policia al Principat. I que ni tan sols hi consta cap referència en els arxius. L’empresari es dedica fonamentalment al sector immobiliari. Així, ha estat o hauria estat vinculat a empreses de la promoció immobiliària, de la compravenda de terrenys, finques rústiques i béns immobles o a la construcció d’immobles en general. També hauria integrat equips de direcció de societats vinculades a la consultoria i l’assessorament financer o a l’ensenyament no reglat amb la preparació d’oposicions a organismes públics com a repte. Algunes de les empreses de les quals ha format part l’home contra el qual la Batllia ha decretat l’empresonament provisional són Soluciones urbanas centralizadas, SL, Promociones Alveque o Europrofincas.

REPORTATGE

COM EL MILLOR ÀTILA

Un Àtila modern. Pels camps que trepitja, no creix la gespa, ni gairebé falta que fa. Els fòrums d’Internet d’aficionats dels equips modestos fa temps que coneixen Miguel Ángel Verdejo. La llista de víctimes és força llarga. Molts clubs han patit, primer, les seves promeses de grans inversions i, després, les seves fugides. I?d’altres que es van escapar ja que també va intentar entrar en els històrics Cadis i Salamanca.
D’Algesires va sortir escortat per la policia –i amb l’equip descedit a la primera regional andalusa pels impagaments a la plantilla–. Era l’agost del 2008. Setmanes després prometia un projecte ambiciós a La Estrella extremenya. Al setembre ja havia fugit. Un any després, apareixia al llevant alacantí. Havia de ser el salvador d’un Oriola amb importants deutes. Gairebé quan no quedava marge per evitar el desastre, va retirar els avals que havia presentat i va marxar. Amb prou feines una gestora va evitar la desaparició del club.
La seva darrera víctima va ser el Premià. Aspirava a lluitar per la segona B i va acabar baixant, després de passar pel club fins a 48 jugadors –molts encara no han cobrat– i quatre entrenadors (entre ells l’ara mediàtic per obra i gràcia de l’APM? Jaume Creixell). Al juny, va amenaçar de no inscriure l’equip en cap competició. Una moció de censura el va fer fora i, des de llavors, a la població ja no en tenen cap notícia.

Un estudi sobre xarxes socials aplicat a l’economia?
De fet és la meva tesi doctoral, becada pel Govern d’Andorra. Podríem dir que es tracta d’una recerca d’antropologia econòmica orientada a establir els àmbits de relació social de persones immigrants a An­-dorra que han esdevingut empresaris.

Posi’m un exemple, si us plau.
Doncs, per exemple, quina persona ha estat clau per tirar endavant un negoci. Normalment, aquesta persona clau sol ser la parella, mentre que la família sol tenir un paper de suport econòmic, i els contactes professionals solen cobrar més importància en relació amb temes administratius o legals.

És a dir, que ara que les pràctiques econòmiques són a l’ull de l’huracà, vostè es dedica a buscar el vessant humà de l’economia.
És una manera de dir-ho. Però potser més que el vessant humà del que es tracta és de veure l’instint d’adaptació de l’empresariat en una situació de crisi com l’actual.

Per què ha centrat l’estudi en empresaris que han arribat a Andorra com a immigrants?
M’interessa orientar l’estudi des d’aquest punt de vista per poder relacionar-ho amb la integració dels col·lectius immigrants, que és un problema afegit quan et planteges crear una empresa o un negoci al país d’acollida. Aquest grup de recerca em permet contrastar dades amb altres casos semblants, la qual cosa sempre és interessant.

Aquesta orientació té res a veure amb la idea que Andorra ha estat un país d’oportunitats en el darrer mig segle.
No. M’interessa el cas d’Andorra per l’alt nombre d’immigrants, i per estudiar si els diferents col·lectius estan molt segmentats o si, ben al contrari, estableixen sinèrgies entre ells.

I existeixen, aquestes sinèrgies com a factor d’integració social?
En certa manera. Hi ha col·lectius molt segmentats en l’àmbit de les relacions personals, però que en l’àmbit professional estableixen una xarxa de relació molt més àmplia i diversa.

Llavors com és que en determinats sectors la major part de la gent que hi treballa pertany al mateix col·lectiu?
Això és un fenomen que s’explica en funció dels corrents migratoris: quan arribes a un país, el més habitual és que la primera feina te la facilitin els teus compatriotes, i per això es dóna sovint aquesta concentració per sectors.

Diria que és relativament fàcil prosperar a Andorra?
Com a tot arreu: depèn de les teves habilitats, de si tens contactes, i de si saps aprofitar bé les eines adients.

La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va explicar que aquestes premisses consten en l’avantprojecte de la llei d’estabilitat i sostenibilitat pressupostària presentat ahir pel ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i que portarà dimarts que ve al Consell de Política Fiscal i Financera.
L’objectiu final és que totes les administracions públiques presentin equilibri o superàvit, és a dir, que el dèficit no superi el 0,4% del PIB, i que el deute no sigui superior al 60%. Però fins que finalitzi el període transitori, el sostre de despesa servirà per elaborar els pressupostos i, posteriorment, cada autonomia decidirà la distribució dels comptes. En funció dels barems de gravetat o reincidència que estableixi l’executiu es definiran les sancions, encara per determinar.

Elements de transparència
A més, la norma introdueix elements de “transparència” que permetin conèixer l’estat del compliment de les obligacions d’estabilitat pressupostària. Per a això, tots els projectes de pressupostos hauran d’acompanyar l’equivalència en termes de deute o superàvit, recollir informació sobre nivells d’endeutament, inversions d’empreses públiques o dades d’evolució del deute públic, entre d’altres.
Per altra banda, les retallades a les comunitats autònomes van provocar ahir una nova jornada de protestes a Catalunya i també al País Valencià. A Barcelona, una cinquantena de mossos d’esquadra van irrompre a la comissaria de la plaça d’Espanya amb la intenció de tancar-s’hi i passar-hi almenys una nit. A la tarda, Interior va convocar els representants sindicals per començar a negociar. Paral·lelament, la conselleria de Justícia va anunciar que no reprendrà, de moment, les converses amb els sindicats, ja que els funcionaris de presons mantenien encara el bloqueig en algunes presons catalanes.
A València, uns 300 sindicalistes de la funció pública van irrompre per la força en les dependències de presidència de la Generalitat per demanar a crits la dimissió del conseller d’Hisenda, José Manuel Vel, després d’apartar el policia i l’agent de seguretat que custodiaven l’entrada.

LES TV AUTONÒMIQUES, OBERTES A LA PARTICIPACIÓ PRIVADA

Un canvi de l’actual llei espanyola de comunicació audiovisual permetrà a les comunitats autònomes triar el model de gestió que desitgin per als seus respectius canals de televisió pública. El consell de ministres va estudiar ahir un informe sobre l’avantprojecte de llei de modificació de la llei relatiu a les maneres de gestió dels canals públics autonòmics, segons va assegurar la vicepresidenta i portaveu del govern, Soraya Saenz de Santamaría. “Un dels compromisos del partit que sustenta el govern va ser ampliar la possibilitat de les comunitats autònomes perquè lliurement poguessin decidir la fórmula de gestió dels canals públics de televisió”, va recordar. La vicepresidenta va explicar que es tracta d’una norma que busca ajudar les diferents administracions a triar les maneres de gestionar aquests serveis públics perquè siguin “més eficaços i més eficients”. D’aquesta manera, va assegurar, "no es tracta de constrènyer el marc de la gestió, sinó ampliar les possibilitats que té cada comunitat autònoma en el marc dels seus estatuts i dintre de les seves competències per decidir de quina manera gestionen aquest servei públic, si directament o amb fórmules de gestió indirectes”.

S&P REBAIXA LA QUALIFICACIÓ DE FRANÇA I ÀUSTRIA

L’agència d’avaluació de risc Standard and Poor’s té previst rebaixar la qualificació creditícia de dos dels sis països de la zona euro que tenen una la triple A, segons va informar ahir el Financial Times. Tot apunta que aquests països serien França i Àustria, de forma que Alemanya seria l’únic país amb triple A dins el Fons europeu d’estabilitat financera. Davant aquesta situació, el president francès, Nicolas Sarkozy, va convocar ahir un gabinet de crisi al palau de l’Elisi. El mandatari va assegurar que està disposat a prendre “decisions importants” en les properes setmanes per impulsar el creixement.
L’agència retallarà també la qualificació creditícia d’Itàlia, Espanya i Portugal en dos graus, va assegurar el diari francès Les Echos sense citar fonts. El rotatiu va indicar que S&P no tocarà el ràting d’Alemanya, Holanda, Finlàndia i Luxemburg.

La infraestructura, que ha de servir com a prova pilot per comprovar la viabilitat tant tècnica com econòmica de la iniciativa –que ja té l’aval d’un estudi presentat el mes de novembre passat– estaria en funcionament, si tots els plans surten com estan previstos, abans de final d’any.
Les darreres setmanes, els responsables de l’associació han acabat de determinar quina era la millor opció per fer la prova pilot. Finalment, l’estació ordinenca ha estat l’elegida ja que es considera que “és la més senzilla de construir i la que menys temps necessita per poder portar-la a terme”, segons explica el portaveu de l’entitat, Joan Carles Grau. Així, des de l’AESE s’està ultimant ja tot el projecte constructiu per, durant el març, poder presentar-lo tant al Govern com al comú per obtenir l’autorització per tirar endavant la minicentral.
Un cop es tingui el permís, les obres s’encetarien una vegada finalitzés la temporada d’hivern i haurien d’estar acabades al setembre o, com a molt tard, a l’octubre. Falta encara per determinar la situació exacta de la central. Dues són les opcions amb les quals es treballa: una parcel·la al costat de l’aparcament de l’estació d’esquí o la pleta del Castellar. Aquesta segona possibilitat és, ara per ara, la que es veu de més bon ull, ja que “si es fes al pàrquing es podria hipotecar una futura ampliació de les instal·lacions d’Arcalís”.

Dades tècniques
La futura minicentral hidràulica tindria una potència de 220 quilowatts –ara mateix la llei, modificada en l’anterior legislatura,    només permet als privats la producció en instal·lacions de fins a 500 quilowatts–. Segons els càlculs fets a l’estudi, l’AESE estima que es podria generar fins a 1,15 gigawatts per hora d’electricitat anuals.
El cost estimat de la construcció de la instal·lació ascendeix a 460.000 euros i ara per ara l’assumiria en la seva totalitat l’associació, tot i que en el futur –de cara a la construcció de la resta de centrals previstes en el projecte de les mútues– la idea és que hi puguin participar inversors externs a les mútues, inclosa gent de fora del Principat. Des de l’entitat es posa en relleu que aquesta iniciativa pot ser de gran importància per ajudar a disminuir la important dependència energètica de l’exterior que històricament ha patit Andorra.

UN PROJECTE AMB UNA INVERSIÓ DE 72 MILIONS D'EUROS

El projecte global de l’Associació d’Entitats del Sector Energèctic que s’encetarà amb la construcció de la minicentral hidràulica d’Arcalís preveu fins a cinc instal·lacions més d’aquest tipus distribuïdes pel país. En total, la inversió podria ascendir a 72,2 milions d’euros i podria permetre la generació de fins a 71 gigawatts per hora de producció elèctrica.
A més de la central que es vol situar a l’estació d’esquí ordinenca, els plans de l’AESE inclouen d’altres al Sorteny (4,3 GWh), a Arinsal (2,2 GWh), a Aubinyà (2,16 GWh) i al costat de la depuradora de Sant Julià (13,9 GWh). La instal·lació més ambiciosa, però, seria la que es construiria a Aixovall, que inclouria un túnel que portaria l’aigua des del riu Valira del Nord, des de la zona de Sant Antoni, a la Massana. Aquesta central podria generar fins a 47,55 GWh d’electricitat.

D’un públic encomanat en principi per la quasi solemnitat del moment. Més distès, com els  protagonistes mateixos, a mesura que el concert anava prenent forma. En principi, Ester Peralba i Jordi Botey, els dos vocalistes, que inauguren la Big Band amb un d’aquells clàssics sempre elegants de les pel·lícules de Fred Astaire i Ginger Rogers: They Can't Take That Away from Me (1937), un clàssic de George i Ira Gershwing. A partir d’aquí, un devessall d’elegància, de temes que va fer populars aquell a qui es va designar com La Veu, de  Can’t take my eyes off you a Fly me to the moon (que Peralba va recordar que inicialment es deia Other words).
El moment àlgid, però, el mambo –es pot dir orgiàstic?– que va atacar la vintena de músics, composició de Jordi Barceló, una de les dues que va escriure per a l’ocasió. Un mambo que va dedicar, emocionat, al seu pare; que va aixecar una part del públic dels seients per ballar i que va deixar tot el respectable realment noquejat. I, com no podia ser menys, també Glenn Miller, qui va popularitzar aquest tipus de bandes, va tenir el seu forat, amb l’arxiconegut En forma, ballat pels nois de Líquid Dansa. Una de les col·laboracions, a les quals es va sumar la de Mar Capdevila, que va  interpretar amb Jordi Botey allò de I’ve got you under my skin.
Es materialitzava així a l’escenari de l’Auditori Nacional un projecte que ja fa molt de temps que Barceló, Peralba i el saxofonista Efrem Roca van intentar posar en marxa. Fins ara, però, no havia trobat les vies per quallar, cosa que no va fer que els seus impulsors el deixessin de banda. Tots tres van aplegar esforços i, mentrestant, van anar col·laborant en actuacions esporàdiques. Al cicle de jazz al carrer que organitza el comú d’Escaldes a l’estiu, per exemple. Quan des de l’àrea de Promoció Cultural del ministeri de Cultura Josep Maria Ubach els va trucar per proposar-los intervenir en el Jazz Hivern, ells van llançar la contraproposta: i per què no aprofitar l’avinentesa i crear l’Andorra Big Band? Pressupostos molt ajustats, molta feina i il·lusió van cristal·litzar en el concert d’anit. I en tot el que pugui venir al darrere, perquè la intenció de tots els implicats en el projecte és que no sigui flor d’un dia, sinó que realitzi aparicions tant al país com als incomptables festivals de jazz que se celebren en la geografia propera.  
Una altra de les idees que acarona Barceló és que, si bé en aquests primers moments han hagut de tirar de músics forans, siguin els intèrprets del país els que acabin nodrint la banda.

UNA BIG BAND JOVE, PLANTER DE LA MÚSICA ACTUAL

L’Andorra Big Band podria ser un pas endavant, un pas més, respecte d’altres projectes que s’han anat posant en marxa. La Grossband o la Miniband que ha auspiciat també Jordi Barceló a l’escola de música de la Massana –ara, de les Valls del Nord–, que dirigeix. O una experiència anterior, una Big Band juvenil que va dirigir Jordi Roure fa una molt llarga dècada. Estava integrada per alumnes del que avui en dia és l’Institut de Música de la capital. Prop d’una vintena de nois molt joves i entre els quals hi havia alguna de les veus actuals del Principat, com la mateixa filla del director, Marta Roure. I un dels músics més exportables: Lluís Cartes. Allà justament és on va entrar en contacte amb Oriol Vilella i Òscar Llauradó, amb els quals després va formar la seva banda, Els Fluxes (incloent-hi el germà, Jan Cartes). Ells ja no eren alumnes del conservatori –tot i que a penes havien sortit de l’adolescència–, sinó el reforç de bateria, guitarra elèctrica i baix que necessitava la Big Band.
L’experiència va durar prop de dos anys, amb concerts al país i també alguns a les comarques properes.