Fou l’eminent economista John K. Galbraith qui afirmà “hi ha dues classes d’experts en economia: els que no en tenim ni idea i els que no saben ni això”. Vista aquesta sentència, no és estrany que 22 anys desprès del “Crash” borsari del 87, encara ara no s’hagi arribat a un consens sobre les causes d’aquest.
Per solucionar aquella situació econòmica es va nomenar l’inefable Alan Greenspan com a cap de la Reserva Federal americana. Aquest personatge va romandre en el càrrec dues dècades, succeint-se diversos governs republicans i demòcrates.
Malgrat l’èxit en la superació del moment, la seva política de laxitud en el crèdit, de baixos tipus d’interès i de “laissez-faire” a les forces del mercat, dugué a un canvi en el funcionament de l’economia. A resultes de les males praxis i del riscos en què es varen incórrer, esdevingueren successivament les crisis del Japó el 1991, del Sud-est asiàtic el 97 -considerada la pitjor crisi global des de la segona guerra mundial-, i hem arribat finalment, a la greu situació actual.
Quina serà la solució? Malgrat les ajudes governamentals no hi ha una altra sortida que canviar la forma de pensar de governs, empresaris, sistema financer i economies domèstiques.
Com sempre ha estat, l’economia ha de continuar basant-se en la creació de riquesa, en l’esforç, la competitivitat, l’eficiència, l’ètica econòmica i la prudència.
Aquesta crisi farà net, se’ns dubte, d’aquells que, amb culpa o no, hagin assolit riscos excessius, i això ens afectarà gairebé a tots.
Serà dur, però serà una lliçó que caldria no oblidar.
Francesc Pubill
Economista
Consultors i Tècnics Associats CTA