“Res seriós no es pot construir en l’opacitat”

Un to polític. Marcant els punts que volia deixar clars. Emfatitzant el que creia transcendent. Respirant quan tocava. Sarkozy va mostrar “fidelitat a la vostra sobirania” i va assegurar que el Principat no està sol per afrontar els passos que hagi de fer per aconseguir una major homologació internacional. Tant a Casa de la Vall com a la plaça del Poble va insistir en la qüestió fiscal. I es va demanar, per exemple, “si es pot construir res de seriós, en el frau, en l’opacitat, en la desproporció entre la realitat i la virtualitat”. I?hi va afegir: “Això pot funcionar durant un temps, però al final la realitat es fa present. I qui paga la factura??El poble.”
El Copríncep va elogiar des de la capacitat turística del Principat –que va arribar a dir que pot inspirar també França–, els seus paisatges, la seva unitat en el temps, fins a la tradició històrica. I la identitat. Sarkozy va fer una metàfora en dir que “els que no estan segurs de la seva identitat són els que tenen por de l’obertura a l’exterior”. Perquè “l’aïllament i la solitud són un gran risc. Hi ha més risc a mantenir-se aïllat del món que no pas a inscriure-s’hi”, va dir el Copríncep, animant el Principat a fer un pas més vers la UE. Vers un canvi de model que el món sencer també ha de fer en haver de reformular el capitalisme, va venir a dir Sarkozy. El dirigent francès va mostrar-se satisfet que les seves advertències haguessin estat ateses. Fins al punt que va arribar a dir que “hem evitat la catàstrofe”. I abans de destacar –ho va fer tant al Consell com davant la ciutadania– “el fort temperament” del Principat, va arrencar, a la plaça, uns quants aplaudiments quan va comparar els set turons llegendaris de Roma amb unes parròquies que han simbolitzat “la permanència i la independència” d’una Andorra amb la qual França mantindrà la col·laboració educativa.

ELS COPRÍNCEPS ACORDEN UN INDULT PARCIAL

El copríncep episcopal, Joan Enric Vives, tenia pressa per entrar al despatx que el síndic té al costat de la sala dels Passos Perduts. Volia aprofitar el poquet temps que tindria per departir, a soles, amb el seu homòleg francès. Nicolas Sarkozy, en canvi, probablement va tenir més interès a acabar. I no pas per res. Es tractava de guanyar temps. La trobada va servir, entre altres coses que difícilment no transcendiran ni tan sols si hi van arribar a ser, per acordar un indult parcial als presos. Una reducció de pena als condemnats o als que hagin comès algun delicte fins a la data en què s’acabi signant el decret. És aquesta una mesura força tradicional. Que s’ha donat en altres trobades. En altres visites. I?que els representants dels dos Coprínceps –segons fonts properes a la reunió– hauran d’acabar de definir. El que és clar és que no tots els delictes tindran beneficis.
La trobada va durar una dotzena de minuts. No pas més. I va tenir un clima distès. Després de la reunió, l’arquebisbe d’Urgell va mostrar la seva satisfacció per “l’esperit d’unitat, d’entesa i de comunicació mútua” que va assegurar que hi havia hagut entre tots dos Coprínceps. Segons els serveis de Joan Enric Vives, “aquesta primera trobada personal ha tingut un clima de gran cordialitat, i tots dos Coprínceps han pogut intercanviar obertament punts de vista sobre els principals temes que afecten el Principat”. La mesura de gràcia acordada exclourà, com tradicionalment, aquells que han estat jutjats en rebel·lia, els que presenten delictes de sang, que són contra la salut pública (droga), abusos físics o sexuals a menors, blanqueig de diners i agressions a policies o vigilants penitenciaris.

EL SÍNDIC ADMET QUE ELS AVISOS DE SARKOZY 'VAN IRRITAR-ME'

El síndic general, Josep Dallerès, no es va estendre gaire. Però va oferir un passatge ple de sinceritat que va fer moure les celles a un Nicolas Sarkozy que, a priori, només les mou quan el moment li ho recomana. Quan ho creu oportú. El màxim responsable de la cambra, en la seva salutació al Copríncep, va reconèixer sense embuts que les advertències de Sarkozy sobre els paradisos fiscals, sobre Andorra, “van irritar-me”. Però que al cap i a la fi, els tocs d’atenció van ser cabdals “per fer-nos reaccionar”. Una reacció que, a parer, del cap de Govern, Jaume Bartumeu, ens ha “indicat la bona via, el camí adequat per fer avançar el nostre país”. El màxim responsable de l’executiu es va encarregar, a la plaça del Poble, de remarcar el paper del Copríncep en el manteniment de l’Estat. I la visita de Sarkozy com un exemple més per deixar clar “la nostra ferma voluntat de mantenir l’esperit paritari en les tradicionals relacions d’equilibri amb els estats veïns”.
Després de repassar la transcendència de la Constitució per al Principat –una Carta Magna en què es consolidava el paper dels Coprínceps–, fins al punt de comparar-la a una mena de Revolució Francesa sense guillotina, i després d’assegurar que “som, efectivament, nosaltres, els andorrans, els responsables del que fem. També del que no fem”, va matisar el síndic, que va admetre que “la vostra reacció en un determinat moment, mostrant el vostre descontentament per la manca d’actuació del Govern en referència amb la sortida de la llista de paradisos fiscals de l’OCDE va irritar-me, perquè, com a defensor que he estat durant anys del nou equilibri aconseguit, em recordava d’altres temps i considerava que no tocava fer-ho al Copríncep”, tot i així, va recordar Dallerès, “en el més profund de mi mateix la vaig aplaudir: va ser la manera de fer-nos reaccionar –ho reconec sense embuts i lamento que s’hagués hagut d’arribar a tal extrem”. El síndic va assegurar que tot plegat demostrava que la societat “no estava preparada del tot al canvi experimentat”.

El cap de Govern
Bartumeu es va allargar una mica més. I hi va posar menys de passió. Va fer un repàs a les actuacions endegades per “corregir” –es va referir amb aquest terme als avisos– el que Sarkozy havia demanat. Així, “amb el treball de totes les institucions hem pogut fer sortir Andorra de la zona grisa, de les ocasions perdudes i del sentit de culpabilitat”. Mentrestant, el Copríncep assentia amb el cap. Bartumeu va destacar la necessitat d’arribar a acords de no doble imposició, a seguir disposant de l’educació francesa o al fet de tenir millors comunicacions amb França. I a poder disposar de “la vostra confiança i el vostre suport quan calgui defensar la nostra identitat i el nostre dret a viure en pau i llibertat”.

EL PODER DE LES MANS

Decidit. Com quan es llança a l’arena política. O esbronca qui l’insulta durant el rodatge d’una pel·lícula on surt la dona. La seva. El senyor de Bruni, el copríncep Sarkozy va de cara. I si creu que ha d’apartar una tanca, l’aparta. Tant hi fa, el protocol. Ai, el protocol. Però com les estadístiques, hi és per trencar-lo. I Nicolas Sarkozy el va trencar. Oi tant. Ho poden dir un bon grapat de ciutadans. Petits i grans. I Pere López, el ministre de Finances. L’únic ministre que, almenys en públic, va tocar la mà del polític francès. Un plaer. El de López. Només calia veure-li la cara de satisfacció després d’haver encaixat la mà de Sarkozy mentre Sarkozy mirava a París. Semblava un nen amb sabates noves. Com si hagués fet una entremaliadura. Una malifeta de noi dolent.
I és que el Copríncep va decidir saltar-se la norma només arribar a Casa de la Vall. Va saludar la fila que tocava... i va decidir donar més mans. Entre els extres, Pere López va ser el primer a estirar-se. A allargar la mà. A notar el poder de l’extremitat superior dreta, dels cinc dits en concret, d’un dels mandataris de l’Europa del segle XXI. Llavors en van venir més. Al Consell i al carrer. Fins que després de saludar els músics que van interpretar El gran Carlemany, Sarkozy va decidir tirar pel dret. Tanca fora. I es va abraonar sobre els infants que fan estades esportives. “Hola, que tal?”, deia “M’ha dit bon jour”, explicava una nena. També havia pogut copsar el poder de les mans.