A menys de dues setmanes per partir, la caravana solidària Andorra-Ouzina comptarà amb una cinquantena de participants, que viatjaran fins al Marroc en catorze tot terrenys.

És imposible oblidar-ho. Per les seqüeles físiques que deixa, grans cicatrius o falta d’una o les dues  mames. Per les psicològiques, pel record del que es va passar i per la pressió, parcial o totalment superada, d’haver de fer-se una revisió i el temor a un rebrot. I per l’aprenentatge que han acumulat d’aquella experiència. Traumàtica en tots els casos, amb més o menys intensitat segons la gravetat del carcinoma, però que sempre porta a afrontar el futur d’una altra manera, “et fas més bona persona”, en paraules de Flori  Herrera, que precisa que s’agafa amb un altre tarannà el dia a dia, “no dono tanta importància a coses que no la tenen” i que abans li generaven un maldecap, i posa un exemple prou clarificador: “Per què vols acumular diners? Si no saps quan t’arribarà el final. S’han de disfrutar les coses que t’alegren la vida”.
La lliçó essencial que la malaltia ha proporcionat a aquestes dones és que mai s’ha de defallir perquè es pot superar. De mals moments n’hi ha de tot tipus però cal esforçar-se i no rendir-se, “si la ciència és el 50 per cent, tu hi has de posar la resta. Les ganes de viure són molt importants perquè he vist gent que s’ha deixat morir, no tenien cap motivació”, assenyala Pilar M. G., que després de ser pacient amb càncer ha fet durant dotze anys de voluntària per donar suport a persones amb la mateixa patologia. I la família és l’altre pilar fonamental per tirar endavant. Amb un doble vessant. Són l’incentiu per seguir lluitant i perquè estiguin al costat. Que no sempre és evident, puntualitza la Flori, mentre recorda amb indignació el cas “d’una dona a qui el marit va deixar justament perquè tenia càncer”.
Explicar que s’ha tingut un carcinoma de pit és un tràngol molt complicat. Moltes dones s’hi neguen perquè consideren que forma part de la seva intimitat i no és assumpte de ningú, i les que en parlen atribueixen aquesta negativa al trauma que totes han passat i que sempre hi és present.  “Sembla que faci vergonya o que sigui contagiosa la malaltia; no me n’he amagat mai ni tampoc no he pregonat”, explica la Pepita, que reconeix que el més traumàtic és quan hi ha mastectomia total, és a dir, extirpació de la mama i una quimioteràpia agressiva. Opinió que comparteix la Flori, de 62 anys, que va viure aquella situació a principis del 99 i que la relata amb precisió mentre reivindica que “em fa una mica de ràbia que hi hagi gent que se n’amagui, perquè semblem apestades”. Emfatitza que “ningú no s’ho pren bé”, que va tenir por el dia que li van dir que el tumor “era molt fort”, tot i que el pitjor va ser l’angoixa fins que va saber que no tenia metàstasi, i ni el fetge ni el cervell estaven afectats.
El recorregut de totes les dones fins obtenir el diagnòstic que no haguessin volgut escoltar ha estat l’aparició d’un bony. En alguns casos va ser una troballa fortuïta. Com per a Pepita, 68 anys, que es va trobar alguna cosa entre els dos pits un diumenge al llit quan en tenia 44. No ho va comentar amb ningú però el cap “treballa molt i no pares de pensar si serà bo o dolent. T’agafa angoixa”, assegura. Dos dies després el metge li recomanava extirpar-lo i després la biòpsia ja confirmaria de què es tractava. Les proves van revelar la malignitat, “però agafat molt a temps”. Es va haver d’operar dels ganglis, li’n van treure set, i va haver de fer cinc setmanes de radioteràpia. El tractament el va seguir a un centre de Tolosa, on el marit la portava cada diumenge i d’on tornava els divendres. Rememora aquells dies lluny de la família, que era el més dur, i destaca que “no vaig tenir por a morir en cap moment perquè em van dir que no era molt virulent. En la que menys pensava era en mi, penses en els que t’envolten. En el marit i els fills, que potser són els que més van patir”. Recorda la Pepita que pensava que era molt jove per viure aquella situació però que aviat es va adonar d’altres realitats. “Veus coses molt pitjors que això teu. Al centre hi havia un nen d’Algèria de 12 anys, sol i que només parlava àrab” i reconeix que això li va fer encarar el tractament d’una altra manera “i t’animes una mica”.

“No podia més, però remuntes”
L’autotroballa que va servir per detectar el tumor de la Pepita li dóna peu per reclamar a les dones que estiguin alerta, alhora que reconeix que afrontar la revisió és un repte, “van passant els anys i ara quan me les faig estic encara uns dies angoixada”, tot i que afortunadament no hi ha hagut cap diagnòstic preocupant. La Pepita admet que tenir càncer de pit no és un assumpte banal  –totes han vist dones quedar-se pel camí de la lluita– “hi penses en si torna però no visc pendent. Ho has tingut, ho has superat, no t’has d’obsessionar”.
Molt diferent del cas de la Pilar. Tenia 47 anys quan es va trobar un “bultet”. La visita al ginecòleg quatre mesos abans no havia revelat res significatiu, la mamografia no mostrava cap anomalia, però la biòpsia la va portar al quiròfan quatre dies més tard. Començava una lluita que es va prolongar uns dotze mesos i que ara, amb 62 anys, l’ha duta a una nova operació per renovar els implants. Li van haver de fer mastectomia total “t’aconsellen que el millor és treure-ho tot” per eliminar al màxim el carcinoma “i encara que sembli molt radical ara també penso que és l’opció més encertada”. Després va venir la quimioteràpia i la radioteràpia “el tractament era més agressiu que ara i t’afecta molt”. Remarca que la troballa del bony no la va portar a pensar en un càncer “però quan t’ho diuen és molt fort. Penses que igual és el final, penses el pitjor”. El diagnòstic va confirmar que hi havia metàstasi en cinc ganglis limfàtics que li van haver de treure i d’aleshores recorda que es combinen moments de pessimisme amb les ganes de lluitar, “pensava que me n’havia sortit, de l’operació, i que del següent, el tractament, me’n sortiria igual”. Però té molt present la duresa d’aquells dies, “em trobava molt malament, havia perdut el cabell i el pit. No sé què era més fort”, assenyala. “En algun moment penses que no tens força per a més, que potser ha arribat l’hora. Ho vaig veure molt negre i com que sóc creient deia a Déu si vols que marxi, marxo, que ja he patit prou”, comenta mentre somriu recordant que “pensava que no podia més però aleshores remuntes i planifiques coses”.
Tan enfortida va sortir de superar el càncer que es va convertir en suport d’altres malalts. Li ho va suggerir un psicòleg i va acceptar el repte. “Déu em donava una força especial per no recordar, per deixar que parlessin i m’expliquessin el que estaven vivint. I les entens: saps el que pateixen, el que estan sentint...” La Pilar assegura que compartir estones amb els malalts li ha aportat molt i l’ha fet créixer. “He vist gent que sembla que no va amb ells, que omplen la ment amb coses que faran per no pensar-hi; jo també ho feia. D’altres amb molta valentia per afrontar els últims moments, ho accepten i s’acomiaden. Gent que planifica a qui ha de donar les gràcies i com vol el funeral. Et donen lliçons”.

Reconstrucció o pròtesi
La Pilar va estar vuit anys sense un pit “per no tornar a entrar al quiròfan però el metge m’animava molt i al final ho vaig fer.” Es proclama “força contenta” d’haver fet el pas perquè va servir per detectar que la malaltia tornava. “Em van buidar l’altra mama i van trobar cèl·lules que s’haguessin tornat canceroses i em van reconstruir els dos pits”. Tanmateix una revisió fa uns mesos va indicar que hi havia una pròtesi trencada –sense cap relació amb els implants defectuosos que ara s’està retirant– i a l’octubre va tornar al quiròfan. Havia estat un fals diagnòstic perquè no hi havia res trencat però li van refer de nou les dues mames.
Experiències com la de la Pilar són les que han portat la Flori a renunciar a la reconstrucció i a portar una pròtesi. “No me l’he refet perquè no vull més quiròfans ni més operacions” i és que dos anys després de la mastectomia total –el tumor li van detectar en una mamografia a instància del marit que veia que no es trobava bé– va tenir un carcinoma a la bufeta. I quatre anys més tard aquest diagnòstic maligne es va repetir. Aquelles intervencions van ser inevitables però la de la reconstrucció és optativa i té clar que la rebutja. Admet que li va costar tornar-se a veure en un mirall “perquè ets una figura lisiada, amputada, però vaig pensar que el que importa és tenir el coneixement al lloc i haver evitat la malaltia”. Una cicatriu de 30 punts li fa força evident la patologia, i ha renunciat a la piscina i a la platja per estètica, i reconeix que afecta la feminitat, alhora que destaca que “si m’accepto jo, més el meu marit”. I per demostrar que “no estic traumatitzada” per no tenir una mama, explica que “alguna vegada m’he descuidat la pròtesi a casa” i insisteix en la lectura positiva que hi treu. “Estàs viva i és una mutilació que no es veu”.

Revisions i controls
Les afectades de càncer de mama s’han de sotmetre puntualment a una revisió. Com les seves filles, pel component genètic, i coincideixen que és imprescindible que totes les dones es facin els controls. Per iniciativa pròpia o aprofitant el Programa de detecció precoç de Salut que ofereix mamografies gratuïtes cada dos anys a dones de més de 50 anys. Des del 2007 s’ha convidat 17.315 dones a fer-se la prova, s’han concretat 3.895 i s’han detectat disset tumors. Per això, les dones que han lluitat i vençut la malaltia animen a la resta. “Si ho tens el més important és que s’agafi a temps. Abans càncer era sinònim de mort, ara no, es cura”, alerta la Flori. Per a qui s’hagi d’enfrontar a aquest diagnòstic, la Pilar aconsella que “és un trauma però se supera, no pots quedar-te a casa, has de fer coses, t’has de distreure perquè al cap només tens metges, infermeres, radiografies, medicació...” Una empenta positiva que també vol transmetre la Pepita: “Que no tingui por, que lluiti, que te’n pots sortir perfectament i que no tiri mai la tovallola”, conclou. Elles en són la prova.

UN GRUP PER TROBAR SUPORT

Compartir experiències amb una dona que ha tingut un tumor al pit és una recomanació que fan totes les afectades. “Es necessita parlar amb algú que ha passat el mateix que tu”, assenyala la Flori, que com la resta d’entrevistades ha participat en el Grup Alba, creat com a fòrum de trobada per a dones amb aquesta patologia, i per al qual s’han celebrat sessions amb tot tipus d’especialistes per minimitzar les seqüeles, les psicològiques i les físiques i tenir la millor cura després de la patologia. Que la Pepita recorda “està a l’ordre del dia i és molta la gent que aconsegueix vèncer-la”.

Una capelleta del segle XI que avui manté l’encant d’aquella època. I de situació complicada, d’ascens sinuós i panoràmica vertiginosa. Però que constructivament és gairebé nova del tot. Durant una part del segle XX va caure pràcticament en l’oblit. I les roques que li donaven forma, aquelles pedres arrencades de la penya i que es van unir amb morter de calç, també van anar caient. A poc a poquet. Fins gairebé quedar enrunada. Desfeta. Només conservant-se els murs laterals. I una part de l’absis. Just fins a l’alçada de les finestres. Més o menys. A la dècada del 1980 es va refer (i les excavacions que es van dur a terme van permetre descobrir, per exemple, algunes tombes i unes quantes peces de ceràmica). En part, la reconstrucció es va fer seguint l’arquitectura original. En part, construint elements que no estaven documentats anteriorment. Com el campanar d’espadanya. D’un sol ull. I la porta des de la qual es pot veure un interior senzill però aparentment màgic. Amb un presbiteri estret i realçat. Cobert amb una volta de canó. Amb una il·luminació tènue que li dóna un aire de misteri. Com si es retornés a l’època en què els avantpassats van posar un roc sobre un altre seguint l’orografia del terreny. Romànic arcaic.
L’esglesiola, d’una sola planta, rectangular i irregular per adaptar-se al terreny esquerp, està documentada per primera vegada el 7 de maig del 1048 quan hi va haver una donació en favor de Santa Maria d’Urgell. Més dades referencials del temple es tenen del 1071. En un document d’aquell any hi consta la cessió de la capella per part de l’ardíaca Bernat de la Seu d’Urgell a la parroquia de Sant Julià de Lòria perquè els seus capellans en tinguessin cura. Vetllessin per unes pedres que farien història.

El detall

Des de la capella es pot veure un impressionant vista panoràmica (no apta per a gent amb vertigen) sobre les gorges de Sant Julià i Bissisarri.

On ho trobaràs?

A Sant Julià. A la carretera CS-120, que s’inicia a la plaça Laurèdia, i just a l’altura del nucli de Nagol, hi ha indicat un camí que porta a Sant Martí en una mitja hora.

Després d’uns minuts travats amb el Sevilla collant en la zona de creació del Barça, els blaugrana van prendre la iniciativa amb la seva enorme superioritat al mig del camp. Xavi, Iniesta i Cesc van començar a imposar la seva qualitat i les ocasions no van trigar a arribar. La primera, en un xut llunyà d’Adriano que es va enverinar en tocar en un defensa local. I la segona, molt clara, de Pedro que no va poder superar Palop per poc.
Al minut 18 va arribat el primer gol en un lliure directe magistralment executat per Xavi Hernández. El porter sevillista va acariciar la pilota però no va poder evitar el 0 a 1.
El millor, de tota manera, encara s’havia de veure. Iniesta va servir per Messi al 25 a prop de la frontal. L’argentí va fer un túnel a Spahic en cursa i va picar per sobre de Palop en una vaselina de geni.

Reacció local
El Sevilla va reaccionar i al 32 Manu del Moral va enviar una pilota al pal. Kanouté va tornar a portar perill a la porteria de Valdés en un xut a la mitja volta. Però el Barça va ensenyar de nou les dents en una escapada de Pedro amb xut sec que Palop va aturar molt segur. Abans del descans, Cesc va tenir la sentència a les botes però no va poder ser.
A la represa, el Sevilla va sortir decidit a escurçar diferències. Va jugar amb més criteri i ambició, però no va crear perill. Van haver de passar trenta minuts per veure l’opció més clara en aquest període. Va ser per a Iniesta després d’una passada en profunditat de Messi. El manxec va burlar Palop, i amb tota la porteria per ell va enviar la pilota fora. Una rematada de Manu del Moral (minut 83) va ser l’última jugada perillosa del matx.
Pel que fa als altres partits del dia, el Granada es va imposar a l’Sporting (2-1), el Getafe va vèncer la Reial Societat gràcies a un gol en pròpia porta d’Íñigo Martínez (1-0), i el Saragossa i l’Osasuna van empatar a la Romareda (1-1).

EL MADRID REP UN MÀLAGA EN ZONA DE CHAMPIONS

El Reial Madrid rep avui al Màlaga a la recerca d’una victòria –que seria la dotzena consecutiva a la lliga–, que el permeti mantenir la seva còmoda renda al capdavant de la classificació. Per això, però, haurà de posar fre a la bona ratxa dels de Manuel Pellegrini, que després de tres triomfs seguits davant el Saragossa, el Getafe i el Llevant, arriben al Bernabéu en el quart lloc de la taula, i per tant, en zona Champions. Per al matx, José Mourinho recupera Carvalho i Callejón i perd Di María per lesió i Albiol per una grip. El tècnic portuguès descarta el seu compatriota Fabio Coentrao, que s’acaba de recuperar d’una lesió muscular, i també deixa fora de la convocatòria el francès Raphael Varane i el turc Hamit Altintop.

En la secció de no-ficció, Alfred Llahí presenta Històries de la nostra història. Amb subtítol descriptiu: Un passeig per la història menys coneguda i anecdòtica del Principat d’Andorra. I, tot i que d’aparició menys recent, també l’historiador Josep Calvet tindrà novetat per Sant Jordi, amb La batalla del Pirineu, cosignat amb Annie Rieu-Mias i Noemí Riudor. Un volum que recull, amb dades ampliades, la informació que es desplegava a la mostra homònima que es va presentar al Museu del Tabac el 2007, centrada en l’entrellat de xarxes aliades que operaven a Andorra durant els anys de la Segona Guerra Mundial.
Si aquest últim se centra en un moment concret, la proposta de Llahí recorre dates i etapes diverses, sempre a la recerca de l’anècdota, la part més humana o menys coneguda de l’esdeveniment: l’aprovació del sufragi femení al Principat, els intents d’obrir un casino, les històries dels que van col·laborar amb els nazis i dels que van anar a parar a camps de concentració. “He fet un poti-poti amb diferents capítols de la història, però en tots ells he mantingut el rigor històric al cent per cent; només que volia evitar un llibre avorrit o pensat només per a erudits”, explica l’autor.
Pel que fa a la ficció històrica, d’alguna de les propostes ja ens en féiem ressò dies passats: Servi de Semma, primera incursió en la ficció de Xavier Maymó, científic, economista i ara novel·lista. La segona, La princesse de Sant Julià, de l’historiador gal afincat al Principat Hughes Lafontaine, que compta amb l’apadrinament del Lions Club, que l’ha inclòs entre els títols que presenta al saló del llibre de París, aquest cap de setmana. Tots dos ofereixen, en l’àmbit de la ficció, un recorregut des de la Tarraco del segle I d.C. fins a l’època posterior a la Segona Guerra Mundial en una Andorra solcada per homes de tota mena i condició.
L’historiador francès Lafontaine, que en aquesta ocasió s’ha deixat portar per la fantasia per a un relat ambientat a la parròquia on ha viscut dotze anys i on s’entrecreuen personatges purament imaginaris amb d’altres reals, com els passadors Viadiu, Baldrich i Forné, o Jules Lamastres, que exerceix de pèrfid veguer francès. Una història sentimental, una mena de Romeo i Julieta que s’estén entre el 1936, quan la protagonista veu morir el seu pare a mans dels anarquistes a la Seu, i el 1960.

SALVADÓ, AMB SET TÍTOLS, DELS CENT MÉS VENUTS A AMAZON

Content, “molt content, molt content”, està l’escriptor Albert Salvadó aquests dies: set de les seves novel·les –entre les quals títols antics, entre els quals la trilogia dedicada a Jaume I– es troben entre el centenar de títols en català i en format ebook més venuts a través d’Amazon. Sense xifres globals a l’abast, exposa dades com que d’El mestre de Kheops no ha passat un sol dia, en el que ha passat de mes, que no se n’hagi venut com a mínim una còpia. “I això que jo em pensava que aquest ja se l’havia llegit tot Catalunya, amb tantes edicions com se n’havien fet”.
Amb tot plegat, l’escriptor admet haver-se endut una “sorpresa impressionant”. Però, és clar, Amazon és una “plataforma descomunal” que li permet vendre títols als Estats Units, Anglaterra i França, així com a Espa-nya i Amèrica Llatina. Un abast molt més gran que Mi e-libro, la plataforma on va bolcar tota la seva obra. A excepció, de moment, d’Obre els ulls i desperta, l’última novel·la, que només es pot trobar en format paper. “Podria penjar-la, és clar, però crec que he de deixar passar un temps, per deferència a l’editorial”, explica el narrador. El llibre sortirà el mes de maig en castellà: si al mercat català la diada forta és, òbviament, Sant Jordi, el de literatura en castellà comença a moure’s a partir de maig, arran de la fira del llibre madrilenya. Però Salvadó tindrà –“possiblement”, matisa– una doble presència a les parades del 23 d’abril: d’una banda, aquesta última novel·la; d’una altra, la reedició d’un llibre que va escriure vint-i-dos anys enrera, Un entre un milió. Estava fins ara totalment esgotat, però un petit segell barceloní, Aire, se’n va interessar. “He estat fent una relectura, per corregir-lo, i m’he endut una sorpresa majúscula, pels paral·lelismes que té amb Obre els ulls”.

La televisió oficial va mostrar imatges de cadàvers i vehicles calcinats, així com de molts danys materials a les zones afectades per les explosions. La primera tenia com a objectiu la seu de la intel·ligència de la força aèria, al nord de la ciutat, i poc després, cap a dos quarts de set del matí (hora local), un altre artefacte va esclatar en un edifici de la seguretat criminal, a l’oest de la capital.
El ministeri sirià d’Interior va afirmar que els atemptats van ser obra de suïcides, i que hi ha civils i membres de seguretat entre les víctimes mortals. “Aquests atacs formen part dels objectius contra la seguretat i l’estabilitat del poble”, va apuntar en un comunicat el govern, que considera que hi ha una escalada de la violència fomentada pels suposats desitjos d’alguns països d’enviar armament a Síria.
Els mitjans oficials, en línia amb la postura del règim, van qualificar els atacs de “terroristes”, culpant grups armats vinculats a l’oposició d’estar darrere d’aquests i altres episodis similars de violència. Les autoritats van fer una cridar als ciutadans a col·laborar per denunciar qualsevol activitat sospitosa, i van reiterar que actuaran amb fermesa davant tota amenaça contra la seguretat de l’Estat.

“Atemptats fabricats pel règim”
De la seva banda, el líder de l’opositor Consell Nacional Sirià (CNS), Borhan Golion, va responsabilitzar el règim de Damasc dels dos atemptats, i va assenyalar que el seu objectiu és demostrar que hi ha grups terroristes que operen al país. “Aquests atemptats estan fabricats pel règim d’Al-Assad”, va afirmar, argumentant que els atacs van tenir lloc en zones de seguretat on només poden accedir amb facilitat les forces governamentals.
El líder del principal grup de l’oposició a l’exili va subratllar també que el règim “sempre trama atemptats quan s’aproximen visites de delegacions estrangeres”, en al·lusió a l’anunci de l’enviat de l’ONU i de la Lliga Àrab per Síria, Kofi Annan, que proposarà l’enviament d’una missió per prosseguir les negociacions.
Tot i restar relativament al marge dels enfrontaments que hi ha al país, Damasc ha estat els últims mesos objecte d’atacs com el d’ahir. El 23 de desembre passat, 44 persones van morir en un doble atemptat davant edificis de la seguretat de l’Estat, i dues setmanes més tard una acció similar va deixar 26 víctimes mortals.

ARRESTAT A MAURITÀNIA EL CAP DELS SERVEIS SECRETS DE GADDAFI

Abdal·là al-Senusi, un dels pilars del deposat règim de Muammar al-Gaddafi, va ser detingut la nit de divendres a la seva arribada a l’aeroport de Nuakchot (Mauritània), procedent de Casablanca i en possessió d’un passaport malià falsificat. El govern libi va sol·licitar la seva extradició immediata, mentre que França –que el vincula amb un atemptat que el 1989 va provocar la mort de 170 persones que viatjaven a bord d’un DC-10 de la companyia francesa UTA que va explotar en ple vol–, va anunciar que farà el mateix en les properes hores. Al-Senusi, director de la intel·ligència militar de Gaddafi, va arribar a Nuakchot en un vol regular de l’aerolínia marroquina Royal Air Maroc. Estava en recerca i captura internacional des de la caiguda del dictador libi.

Aquest ingrés ha suposat incrementar un 80% la recaptació en matèria d’impostos directes que el Govern va obtenir durant els tres primers trimestres del 2011 respecte del mateix període de l’any anterior. En l’esmentat tram del 2011, els ingressos governamentals van créixer un 5% respecte el 2010. També van augmentar les despeses. La puja de les de funcionament es va enfilar fins a més enllà d’un 15%. De gener a setembre de l’any passat, la balança entre ingressos i despeses va experimentar una lleugera desviació negativa. El dèficit a 30 de setembre seria de 5 milions d’euros. L’executiu ja treballa ara en el tancament de tot l’exercici. La previsió és que el dèficit se situï lleugerament per sobre dels seixanta milions d’euros.
Durant els primers nous mesos de l’any passat, el Govern va ingressar 234 milions d’euros (xifra que representava el 87,26% del previst en el pressupost) i va gastar més de 239 milions d’euros. Així ho recull el document Execució pressupostària i comptable amb data 30 de setembre del 2011 del Govern d’Andorra elaborat pel departament d’Intervenció del ministeri de Finances. El dèficit de caixa que dóna aquest balanç d’ingressos i despeses seria de 4,9 milions d’euros. El resultat és lleugerament pitjor que en el mateix període del 2010, quan es va experimentar un superàvit de mig milió d’euros.
Els ingressos corrents durant els tres primers trimestres van créixer un 4,99% respecte de l’any anterior. La principal font de recaptació va ser la imposició indirecta. De gener a setembre es van ingressar 206,6 milions d’euros. Hi va haver una caiguda d’ingressos per l’impost de transmissions patrimonials immobiliàries (uns 765.000 euros menys, un 13,53% de davallada percentual, respecte del mateix període del 2010) i un augment global del percebut en matèria d’IMI i de taxa de consum. En aquest cas va ser significatiu l’ingrés per la importació de tabac, “que durant els nou primers mesos de l’any ha experimentat un increment del 72,79% (22.290 milers d’euros), sobretot per l’aprovisionament” davant la previsió d’augment de la tributació. Quant als impostos directes, el més significatiu va ser la ja esmentada recaptació sobre la renda dels no residents fiscals, en virtut d’una llei que va entrar en vigor l’1 d’abril. Per taxes i altres ingressos es van liquidar 16,7 milions d’euros, una caiguda de l’11%.

Despeses de personal
Les despeses de personal van seguir incrementant-se respecte del 2010. Es van invertir 66 milions respecte dels 64,6 d’un any abans. L’increment del 2,14% és, però, menys significatiu que el conjunt de les despeses de funcionament, que van ser de 161 milions d’euros, una crescuda de gairebé el 4%. Les despeses financeres es van doblar.

LES INVERSIONS REALS VAN MINVAR MÉS D'UN 34%

Una de les partides que ha experimentat una davallada més significativa, almenys fins al 30 de setembre de l’any passat, va ser el de les inversions reals. Durant els tres primers trimestres de l’any passat es van invertir 19,38 milions d’euros, quan un any abans se n’havien invertit més de 29,7. Percentualment, això suposa una reducció del 34,76% respecte del mateix període anterior del 2010.
De la inversió executada, la immensa majoria va correspondre, com sol ser habitual, al ministeri d’Economia i Territori. En xifres absolutes va disposar de 14 dels 19 milions d’euros, això és un 76,17%. La inversió correspon “bàsicament a béns destinats a l’ús general i estudis i projectes d’inversió”. A molta distància del ministeri que dirigeix Jordi Alcobé hi queda el ministeri de Medi Ambient i Turisme, amb una inversió de poc més d’un milió d’euros, i tres ministeris més que van quedar a les portes d’invertir el milió d’euros: Finances i Funció Pública, Justícia i Interior, i Cultura.

Els lletrats entenen que en alguns casos la parapública s’està passant de frenada i estan començant a pagar justos per pecadors. Vindria a ser que per evitar les baixes no prou justificades s’estigués perjudicant persones que en realitat no poden treballar. Aquesta sensació d’injustícia ha provocat un incrememnt considerable del nombre de recursos que els assalariats presenten a la Batllia perquè no estan d’acord que la CASS els hagi donat l’alta.
La Seguretat Social, segons fonts del consell d’administració, considera que s’estan aplicant els criteris de forma estricta però justa. Es reconeix però que dins de tots els casos, en algun, de manera puntual, és possible que s’hagi actuat amb excés de zel. La parapública ha notat que amb la crisi l’augment de la picaresca ha estat important. D’una banda, alguns treballadors, si creuen que poden ser acomiadats, s’agafen la baixa per allargar el temps de cobrar i tenir més marge de temps per buscar una nova feina. Anteriorment, quan els llocs de treball eren abundants no es necessitava aquest termini. Un segon tipus de cas s’ha detectat amb empreses amb problemes. Llavors empresari i treballador estan d’acord que s’agafi la baixa i que sigui la parapública qui vagi pagant el sou a l’espera que la situació millori.

Jutge i part
Els afectats incideixen que amb les baixes hi ha un problema greu de procediment: la CASS és al mateix temps jutge i part. Són els facultatius a sou de la Seguretat Social els que decideixen si un empleat continua de baixa. La parapública és part interessada perquè en el moment en què dóna d’alta deixa de pagar. L’única via de reclamació que queda a l’assalariat és dirigir-se a la justícia. Però aquest és un procediment llarg i que no evita que l’afectat hagi de tornar immediatament a treballar. Quan hi ha una resolució final poden haver passat anys. Els afectats consideren que hauria d’existir una fórmula intermèdia abans d’arribar a la Batllia perquè al cap i a la fi suposa una despesa important per a totes les parts. La proposició passaria perquè existís un comitè mèdic aliè a la CASS que actués en cas de reclamació d’un treballador al qual s’ha donat l’alta. En aquesta mateixa línia s’indica que com ara s’ha de refer la llei de la parapública es podria aprofitar per solucionar un sistema que els afectats consideren injust.

Sense consignes
Fonts de la CASS van assenyalar que no hi ha cap consigna expressa per donar altes, sinó que s’apliquen els criteris, això sí, de manera estricta. Les mateixes fonts comenten que la falta de criteris estrictes en el passat va provocar una despesa incontrolada derivada del nombre de baixes. En disparar-se el dèficit va ser un dels punts que s’ha volgut controlar.

QUEIXES PER QUAN ES CONSOLIDA UNA MALALTIA

Un cas paradigmàtic. Un malalt terminal de càncer. El grup d’assalariats que es queixen pels criteris amb els quals es donen les altes asseguren que la parapública ha estat capaç de treure la baixa en situacions com aquesta. La Seguretat Social, segons fonts de l’ens, indica que en aquest cas és molt possible que un cop la malaltia no pot millorar es passa de l’estatus d’estar de baixa al d’invalidesa. La CASS assegura que és quelcom normal perquè una baixa no pot ser il·limitada. Ha d’ar­ribar un moment en què si es constata que el malalt no pot tornar a treballar se li ha d’establir una invalidesa. Els afectats comenten que la diferència entre la baixa i la invalidesa pot ser econòmicament molt important. S’incideix que el malalt terminal llavors pot quedar-se en una situació de precarietat econòmica. Reclamen que la Seguretat Social tingui més en compte els casos puntuals.

Els blancs jugaran contra l’Apoel de Nicòsia, a priori l’equip més feble dels vuit que estaran en la ronda, mentre que els blaugrana ho faran contra el Milan, amb qui ja es van veure les cares en la fase de grups. El clàssic entre ambdós conjunts, cas que progressin en les respectives eliminatòries, només arribaria en la final, ja que van per diferents parts del quadre. Tant un com l’altre disputaran a casa la tornada dels quarts. També ho faran els altres dos favorits, d’entrada, de les altres eliminatòries. El Bayern de Munic, amfitrió de la final, s’enfrontarà a l’Olympique de Marsella, mentre que el Benfica ho farà contra el Chelsea.
El director de relacions institucionals del Reial Madrid, present en el sorteig, va valorar que contra els xipriotes “de cap manera serà una eliminatòria fàcil. Ells saben competir, han fet una temporada meravellosa a la Lliga de Campions i tenen tot el nostre respecte i admiració. El partit al seu estadi serà molt difícil per a nosaltres i el del Bernabéu, en aquelles nits europees, serà molt difícil per al rival. Confiem a passar a semifinals”. El tècnic del Barça, Pep Guardiola, va avisar que els quarts davant del Milan “seran terriblement durs, per l’entitat del rival i per haver jugat contra ells. Anirem a Milà i tornarem a posar-nos a prova per demostrar que podem ser de nou campions d’Europa. Hauria preferit un altre, però als cinc minuts dic que toca aquest i som-hi”.

Sevilla-Barça a la lliga
D’altra banda, avui arrenca la 28a jornada de la lliga espanyola amb cinc partits, entre ells el Sevilla-Barça. Els andalusos, dotzens, busquen remuntar davant uns blaugrana que volen pressionar una mica el líder, el Madrid.

L'ATHLETIC CONTRA EL SCHALKE, A L'EUROPA LEAGUE

Ahir també es van sortejar els quarts de final de l’Europa League, amb un Shalke 04-Athletic de Bilbao com un dels duels més interessants –la tornada serà a San Mamés–. En la competició també hi ha dos equips espanyols més que es trobarien en les semifinals si passen. L’Atlètic de Madrid s’enfronta a un altre club alemany, el Hannover –l’anada a domicili–, i el València ho farà contra l’AZ Alkmaar holandès –la tornada a Mestalla–. Completa la ronda l’eliminatòria que disputaran l’Sporting de Lisboa i el Metalist Kharkiv romanès.

En paral·lel, també preveu trasllats geogràfics per a uns 45.000 treballadors. El pla, per al període 2012-2014, va ser comunicat als sindicats dels funcionaris –CCOO, UGT i IAC– durant una reunió de la taula general de la funció pública, van informar els portaveus de les centrals.
Els tres sindicats van coincidir a denunciar que amb aquest pla la Generalitat està aplicant en el sector públic de l’administració catalana la reforma laboral que el govern del PP va aprovar per reial decret per a l’àmbit privat. Així, el portaveu d’UGT, Xavier Casas, va assegurar que “la Generalitat ha aprovat un ERO que és abusiu i despòtic perquè es nega a negociar-lo i perquè deixa en una situació d’indefensió milers de persones”.
El pla habilita els diferents departaments de la Generalitat a adoptar mesures de reorganització de tasques i funcions, modificació de jornades i horaris, i canvis d’adscripció de llocs de treball per al col·lectiu administratiu i tècnic, sigui funcionari, interí o personal laboral. Segons els sindicats, alguns treballadors de les categories més baixes i que són interins podrien trobar-se amb sous per sota del salari mínim interprofessional (641 euros).

Sanitat i ensenyament, exclosos
La Generalitat va assegurar que el pla només preveu la mobilitat dels treballadors entre departaments o diferents àrees d’una conselleria, que no implicarà els sectors de la sanitat  i l’ensenyament, i que únicament afectarà d’entrada un miler de treballadors. La vicepresidenta Joana Ortega va instar els sindicats a “buscar la part positiva” de la mesura,  ja que té com a objectiu “preservar al màxim els llocs de treball”.
D’altra banda, i segons les dades facilitades ahir pel Banc d’Espanya, Catalunya és la comunitat autònoma més endeutada, després de tancar el 2011 amb un deute de prop de 42.000 milions d’euros, el 20,7% del seu producte interior brut (PIB). La Comunitat Foral de Navarra, però, va ser la que va patir un major augment del deute, que es va disparar en un 44,56% (fins al 12,9% del PIB).
Després de Catalunya, la Comunitat Valenciana és la segona autonomia amb major deute, el 19,9% del PIB, seguida per Castella-la Manxa, amb el 18%. Per contra, Madrid, amb el 7,9%, el País Basc, amb el 8,1%, i les Illes Canàries, amb el 8,8%, són les regions menys endeutades.
En total, el deute públic de les comunitats autònomes va créixer un 17,3%, fins als 140.083 milions d’euros, assolint així el màxim històric del 13,1% del PIB.

ESPANYA ESTALVIARÀ MÉS D'UN MILIÓ D'EUROS ANUALS AMB LA SUPRESSIÓ DE 154 CONSELLERS

El govern espanyol va aprovar ahir un pla de reestructuració i racionalització del sector públic empresarial, que permetrà estalviar 1,08 milions d’euros l’any amb la supressió de 154 consellers. La mesura, exposada per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, preveu que en 80 societats mercantils es produexi la supressió, desinversió o agilitació de liquidació.
Així, el pla preveu l’extinció de 24 societats mercantils estatals, el 17% del total, la desinversió en vuit més, el 6% del total, i l’agilitació de la liquidació en 13 societats més. Aquestes operacions afecten 45 societats mercantils estatals, el 32%, a les quals hi cal afegir la desinversió de participacions majoritàries de l’administració general de l’Estat en 35 corporacions més. A més, s’extingeixen o es fusionen nou fundacions.
La vicepresidenta del govern espanyol va destacar que el projecte es regeix pels principis de l’eficiència, l’economia i l’estabilitat pressupostària. Així mateix, va indicar que el consell de política fiscal i financera i la comissió nacional d’administració local seguiran un procés idèntic a l’abordat pel govern, amb un compromís de reducció entorn del 25%, percentatge que ja es va aprovar el 2010 però que encara no s’ha dut a terme.