Presideix un col·lectiu amb un centenar de propietaris de terres de tots els tamanys des del qual se’ls assessora davant les dificultats que troben, sobretot amb la Llei del sòl i els decrets d’entorns de protecció.

Quins problemes troben els associats amb la Llei del sòl?
El que volem és que aquesta llei sigui una sortida elegant en un moment on l’economia està paralitzada, però no una sortida salvatge, sinó que es pensa que s’ha de retrobar una mica de llibertat. I no per continuar afavorint l’especulació salvatge sinó perquè les persones que tenen un patrimoni puguin millorar-lo amb hotels o infraestructures que puguin ser un atractiu.

El text actual no ho permet?
Per exemple, els andorrans, o els que tenen una parcel·la, no poden construir la seva casa familiar perquè la llei si no és terreny consolidat no ho permet. Encamp, en canvi, ho facilita en bordes perquè siguin una casa unifamiliar i és una iniciativa que s’ha d’aplaudir. Aquesta demanda la vam fer als grups abans de les eleccions i llavors semblava que gairebé tot podia ser. Després els vam recordar als socialdemòcrates tots els punts que ens havien acceptat de revisar i que fóssim interlocutors si es canviava la llei però això només són paraules. Potser només són paraules perquè el legislador té molta feina. Penso que Andorra de lleis, a part de les socials, ja tenim l’armari ple de textos i el que haurien de fer és només aplicar-los bé.

Quins canvis demanen que es facin a la Llei del sòl?
Una millor concertació a nivell legal, que no es trobi que hi hagi contradiccions o interpretacions possibles entre la llei i els reglaments i que tinguis set aplicacions diferents. En les cessions la llei diu que es per fer equipaments i no s’entén que els comuns ho transformin per fer només recaptació i cobrir els seus deutes i en consolidat que està en un lloc on ja hi ha serveis no s’entén que s’hagi de participar en les cessions. També volem que en lloc de fer revisions cada quatre o sis anys es doni més seguretat jurídica i que els plans estiguin aprovats per molt més temps. Però amb el concert del Govern i els comuns en el cas d’obres que s’hagin de fer i siguin transcendents en el desenvolupament. Que ho supervisin i quan facin alguna cosa així que siguin part perquè avui els plans, els estudis i la feina la paguen els privats i després treu profit l’administració.

Quin és el conflicte amb els entorns de protecció?
Les normes les fan persones que no saben el que ha pogut costar mantenir aquell patrimoni i sempre són sense contrapartides i la norma és execrant i inacceptable. Demanem que per a normes tan restrictives hi hagi compensacions. I que es raoni i no es cometin injustícies perquè moltes de les coses que fan són molt al·leatòries. Només cal veure el de Sant Martí de la Cortinada on hi ha propietaris que estan molt gravats i altres que són veïns, no i et demanis per què. L’estudi hauria de portar la possibilitat de fer conservació d’aquell domini però no amb idees restrictives perquè hi cap la possibilitat urbanística, com passa a Suïssa o Àustria. No es poden aplicar mesures tan restrictives sobretot quan tenim el trist record del que han permès tots els consellers i el Govern a Casa de la Vall, que és l’edifici número 1. Només demanem que es faci amb discerniment i esperit andorrà. El problema que tenim és que sembla que per als que hem conservat el patrimoni semblaria que hi ha una voluntat dels que estan al poder perquè no es pogués fer res, el patrimoni minvi i llavors caure a les urpes dels especuladors.

Quina és la relació de l’Associació amb el Govern?
Ens vam oferir com a col·laboradors i interlocutors en el cas de projectes. Ens han convidat a les taules però de resultat cap. A Bartumeu li havien parlat sobre la temença dels entorns de protecció quan era candidat i ara continua sent més dràstic que abans. La mateixa inquietud per la llei mediambiental i han fet sortir el projecte de llei sense haver-lo sensibilitzat de cap de les maneres. Resultat i intercanvi brillen per la seva absència.

Com veu la situació política actual?
És fruit de les eleccions. En lloc de fer passar ambicions personalistes i personalitzades hauria estat millor que hi hagués persones més ponderades a Casa de la Vall. Hauria estat bo que hi hagués persones grans, tipus jo, i d’altres joves perquè uns tenim experiència per administrar millor els cabals i els altres, iniciatives, i es neutralitzen per fer un millor govern. A més, el Govern s’hauria de sotmetre més al Parlament perquè només ho fa el cap i només vol fer passar les seves ambicions i el que havia denunciat i condemnat no fa pas gaire temps és el plat de cada dia. Em molesta el favoritisme que arriben a tenir. Com jo havia condemnat dels anteriors, s’han de posar les persones que valen i no els amics. En tercer lloc, es parla de restriccions, però són polítiques. Condemnaven estudis i informes que feien els anteriors i els continuen fent el mateix. Tampoc no està bé que en un moment en què l’economia no va bé prenguin normes que van en contra que prosperi, com la Llei del sòl, que afavoreixen els seus amics com la mediambiental, i que condemnen els propietaris que han mantingut el patrimoni.

Veu futur a la legislatura?
Sempre he pensat que hi hauria pacte a nivell de pressupost amb ApC que els donaria majoria, que de fet és el que interessa al senyor Bartumeu, no fer les coses ben fetes, sinó a la seva manera i assegurar-se el poder i la seva camarilla i la seva claca. Aparentment semblaria que no i amb totes les mesures socials, com la nacionalitat a 15 anys, ajudes a qui no té feina, gratificacions a les empreses que faran treballar gent. Tot això té el seu impacte i faran que els que no tenen feina, alguns perquè són uns ganduls perquè Andorra no ha estat mai un país d’assistència ha estat un país de treballadors i d’ajuda al que ho necessita, i amb tot això està segur que si anem a eleccions les coses aniran cap al seu molí.

S’han d’avançar les eleccions?
Pensava que s’havien de convocar al poc temps que em van decebre, quan van començar a fer exactament o pitjor que els altres, que sabíem que no valien gran cosa. Gent que no serveix s’han de posar al carrer i s’ha de veure si tenen majoria, s’ha d’ar­rossegar.

Quina anàlisi fa d’Ordino, amb els moviments de Dolsa que sembla que s’acosta al PS?
Ell és un cuiner de mal gust i sabrà totes aquestes coses. Aquesta era una parròquia tradicionalista i s’ha convertit en ciutat dormitori, amb una vida impersonal i aquesta gent més aviat tenen afinitat cap als socialdemòcrates. Com que no hi ha cap contacte es mouran amb el que digui la premsa o la televisió o per les amistats que fan bola de neu.

Políticament on s’ubica ara, cap a Nou Centre?
Sempre he estat independent i tenia simpatia cap a Nou Centre però mai no he volgut lligar-me a cap partit i a la disciplina de vot que sempre he defugit. No tinc cap implicació amb ningú.

El pressupost per al retaule que presideix l’església encampadana de Sant Miquel de la Mosquera deuria ser limitat. Tant com limitada la tècnica del seu anònim autor. Asseguren els experts que aquesta obra, de final del segle XVI però que pel seu aspecte arcaic recorda un període lleugerament anterior, vindria a ser una de les més modestes del seu gènere al Principat. Si fa no fa com la de Sant Pere del Serrat, probablement del mateix autor. Però la modèstia no sempre és una mala peça al teler. L’anònim que va donar vida al tauler deuria saber jugar les seves cartes. Això és: reproduir amb més o menys encert gravats de l’època, treballs internacionals. Al retaule encampadà es poden veure semblances, o més que això i tot, amb dibuixos o gravats ja sigui de Maarten de Vos, de Crispin de Passe, o dels Wierix:?Hieronymus i Antonis.
L’obra és del tipus de pantalles aplacades als fons dels absis de les naus eclesials. I en el cas que ens ocupa, extremament compartimentada. Amb diversos espais habilitats ja sia per rebre pintures o escultures. D’aquestes darreres, dues. Les dels grans protagonistes del retaule. Els dos titulars. Sant Miquel i sant Joan Baptista. Ocupen l’espai central, ben diferenciat de forma horitzontal amb l’àtic de l’obra. La vida dels dos patrons és l’eix central del treball. De l’obra. Remarcables les escenes de l’arcàngel quan venç l’anticrist i el bateig de Joan. Escenes que queden damunt una predel·la formada per fins a tretze compartiments. Hi són les imatges, de mig cos, de Crist i els dotze apòstols. Jesús és flanquejat per Pere i Joan. I?no hi falta Judes amb les monedes, presència poc habitual. La modèstia sí que ho era més. Però no pas tant acabar-ne fent virtut.

EL DETALL

>> L’església de Sant Miquel de la Mosquera es data al segle XVI, quan s’hi va instal·lar el retaule. No obstant, no apareix als registres parroquials fins al 1611.

Per a algunes i alguns de nosaltres fa molts pocs dies es va produir un petit avanç, un progrés ínfim però tanmateix significatiu i històric quan, el 2 de juliol, l'Assemblea General de les Nacions Unides va decidir per unanimitat crear la UN Women, l'entitat de l'ONU per a la Igualtat de Gènere i l'Apoderament de la dona. Aquesta paraula d'apoderament (traducció de l'empowerment anglès) encara poc utilitzada en el llenguatge corrent va prendre força a la 4a Conferència de la Dona a Pequín, on per primera vegada es va plantejar la idea de la potenciació de les dones en la societat, la idea de l'apoderament, de la necessitat que les dones contribuïssin en plenitud de condicions i de capacitació a la construcció de la societat.

A Pequín es va plasmar que aquest apoderament passava per tres eixos fonamentals: els drets humans, la salut sexual i reproductiva i l'educació. En els anys posteriors ja es va introduir l'apoderament com un concepte més polític i econòmic, i ja es va aplicar a la participació de les dones en igualtat de condicions amb els homes en la vida econòmica i política i a la presa de decisions a tots els nivells.

La creació doncs d'una organització forta de l'ONU que lidera la promoció i l'assoliment dels drets de les fèmines a tot el món ha estat un objectiu pel qual hem lluitat moltes i molts durant molts anys, i un repte que, tot i semblar poc rellevant o d'eficàcia relativa, no deixa de comptar.

Des d'un punt de vista pràctic el nou òrgan fusiona Unifem amb les tres entitats de l'ONU que treballen en assumptes de gènere: la Divisió per a l'Avenç de la Dona (DAW); l'Oficina de l'Assessor Especial en qüestions de gènere (OSAGI); i l'Institut Internacional d'Investigacions i Capacitació per a la Promoció de la Dona (Instraw), i ha de permetre, per tant, no solament poder treballar encara amb més cohesió i eficàcia amb socis nacionals, regionals i mundials, sinó també poder disposar de majors recursos humans i econòmics, alhora que donar més força a la lluita per la igualtat de gènere.

D’entrada, el govern català va començar ahir la seva particular estratègia per recuperar el text anterior a la retallada dels magistrats, amb la mirada posada al debat de política general, a celebrar al Congrés espanyol aquesta setmana. Així, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, va instar  l’executiu espanyol a “refer els ponts que la sentència ha trencat”. En nom del govern català, confia en la possibilitat d’aprovar una resolució que “permeti restituir les coses en el punt que estaven abans del recurs del PP”.
De la seva banda, el vicepresident del govern català, Josep   Lluís Carod-Rovira, va advocar ahir por convocar una assemblea dels parlamentaris catalans a les Corts, el Parlament i el Parlament Europeu per tancar un “pacte nacional” que concreti el denominador comú que estan disposats a assolir el tripartit i CiU per a les eleccions catalanes.
“Aquest pacte nacional hauria de tenir conseqüències”, va dir Carod, que no va descartar la possibilitat de configurar un govern de concentració “si s’arriba a nivells extrems”. Aquest executiu de concentració podria ser el primer pas que fes possible “una transició cap a un gran referèndum” a finals de legislatura, concretament l’any 2014.
Els partits polítics en general van coincidir ahir a assenyalar que la manifestació marcarà l’inici d’una nova etapa. El president, José Montilla, creu que “tots”, “començant pel PP”, han de tenir “molt present” la “gran manifestació unitària, cívica i democràtica”. Va destacar que el denominador comú dels manifestants va ser “l’afirmació rotunda de la identitat de Catalunya com a nació” i “l’exigència política de recuperar allò que el TC amb la seva sentència posa en qüestió”.
CiU confia que els partits que van participar en la marxa tindran uns mínims en comú per a traslladar “tota la unitat catalana” al Congrés, però qüestiona que el PSC pugui tenir les “mans lliures”. Artur Mas va recordar que Catalunya ha apostat en els darrers trenta anys per actuar de “bona fe” i “encaixar” en el marc constitucional, però va assegurar que aquesta etapa s’està acabant. Per això, va reivindicar que Catalu­nya tingui el “dret a decidir el seu propi futur”.

Reaccions contràries
Les formacions que no van participar en la manifestació també hi van dir ahir la seva. La presidenta del PP català, Alicia Sánchez-Camacho, va carregar contra José Montilla i Artur Mas, per donar ales a l’independentisme i animar a la “insubmissió legal”.
El líder del PP, Mariano Rajoy, va acusar el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, d’haver actuat com a “aprenent de bruixot” amb l’Estatut i d’estar ara “amagat” en veure les conseqüències de la seva “frivolitat”, per la qual cosa el va emplaçar a assumir responsabilitats.
El president d’ICV i conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura, es va referir a aquesta formació i va demanar que es veti el Partit Popular, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, per entendre que és el responsable de l’actual situació de crisi política i institucional.

ENTRE 1.100.000 I 1,5 MILIONS DE PERSONES, O POTSER 56.000?

El ball de xifres de participació en les grans manifestacions és habitual, però aquesta vegada potser ha arribat massa lluny. Cal recordar que, segons la guàrdia urbana, van ser 1.100.000 persones i l’organització va apujar l’assistència en 1,5 milions. Doncs bé, segons l’estimació sistematizada efectuada per l’empresa Lynce per a l’Agència Efe, van ser només unes 56.000 persones les que hi van assistir. És a dir, una mica més de la meitat de l’aforament del Camp Nou. Les dades facilitades per Lynce tenen un marge d’error a l’alça, segons ells, del 15%, que podria elevar el nombre d’assistents fins a 64.400. Lynce és una empresa dedicada a comptabilitzar assistència en manifestacions i altres aglomeracions humanes, mitjançant el tractament informàtic d’imatges fixes i en moviment. Les circumstàncies de l’itinerari de la manifestació, amb abundància d’arbres, ha portat Lynce a realitzar una “estimació sistematitzada” per oferir xifres fiables en un temps precís, i disposarà d’una medició exacta en el termini de dos o tres dies.

Els seus fills van recollir la petita estàtua, dissenyada per Jordi Casamajor, i van descobrir una placa amb el nom de la guanyadora del premi col·locada a la plaça de la Ciutadania, davant de l’edifici de la corporació.
El cònsol major, Josep Maria Camp, va recordar que hi havia tres candidatures proposades per al guardó –les dues no escollides no les va revelar perquè podran participar en properes edicions– i que la decisió s’ha fet per votació, tot i que va assegurar que, com a mandatari, “no puc estar més d’acord amb l’elecció”. I és que va destacar que a Dolors Ribes “tots la tenim al nostre record” tot explicant que “trobava temps de sota les pedres per ajudar la parròquia”. Camp també va posar de relleu “el seu bon humor i el seu caràcter sempre agradable i divertit” i va assegurar que “va deixar una empremta a la nostra història i al nostre cor”.
Després del discurs del cònsol, un dels fills de Dolors Ribes, Josep Maria Troguet, notablement emocionat, va voler agrair el premi atorgat a la seva mare. “Va fer una gran labor per unir el poble i empènyer-lo cap a la cultura”, va manifestar, per apuntar que aquest treball “fa que tots haguem millorat” i permet que “tots els que la vam conèixer la recordem durant molt de temps”.
Des del comú es confia que per a la celebració de l’any vinent, la plaça de la Ciutadania ja disposi de la reproducció gran del guardó que s’hi vol col·locar. Camp va avançar que el material escollit probablement serà coure i va advertir que aquests plans dependran, lògicament, de la disposició de pressupost.

PERFIL

Dolors Ribes, Ciutadana massanenca de l’any 2010

"Quelcom més que una cuinera"

Dolors Ribes va néixer a la Seu d’Urgell, però es va criar al Pallars, a la Pobla, i als vint anys es va instal·lar a Cal Palanques, a la Massana. Cuinera de professió, va escriure diversos llibres sobre la matèria però la parròquia sempre recordarà el seu afany de promoció de la cultura, especialment entre els més joves. Va impulsar la coral de les Orenetes i l’esbart Els Esquirolets, a més de col·laborar en altres iniciatives com les falles de Sant Joan o les representacions d’Els Pastorets. Desapareguda l’any passat, ahir la Massana li va retre un merescut homenatge.

Durant una entrevista al programa El matinari, d’AD?Ràdio, De Tena va explicar que aquestes mesures són una segona fase del procés encetat ara fa uns mesos, amb l’establiment de la prestació per desocupació involuntària, de la qual ja es beneficien fins a 57 persones.
“A títol personal, m’agradaria que l’inici fos abans del novembre, tot i que és complicat donar una data”, va explicar el secretari d’Estat. I és que, tot i que “el contingut dels programes està força avançat”, l’executiu vol consultar abans amb “els agents socials” ja que la intenció “és poder completar-los i rebre aportacions que permetin millorar-los”. De Tena avisa que “volem imprimir un ritme alt de treball” amb l’objectiu de tenir-los enllestits al més aviat possible ja que “s’ha d’afrontar una situació de dificultat extrema en la qual es troben diverses famílies”.
Segons el responsable de Treball, el reglament “va en la línia amb la qual vam crear la prestació per desocupació”, tot apuntant que “la lluita contra l’atur no es pot basar només en polítiques passives sinó que s’ha de complementar amb accions actives que ens permetin recapacitar laboralment les persones i millorar el seu nivell d’adaptabilitat amb mesures formatives”. De Tena considera que amb aquesta actuació es dóna resposta a “una de les idees que van sortir de la taula de desenvolupament econòmic”.

CONFIA QUE NO ES "TALLARAN" ELS FONS PER A LA MESURA

Per poder afrontar les polítiques actives d’ocupació, el consell de ministres va aprovar el passat 23 de juny un avenç de fons de fins a 696.000 euros. Aquesta decisió, però, ha de ser autoritzada posteriorment pel Consell General. De Tena es va mostrar confiat que la petició, a diferència d’altres crèdits demanats anteriorment pel Govern, no ha de trobar-se amb la negativa dels grups a l’oposició.
“Quan va entrar el crèdit per a la prestació per desocupació, des d’Andorra pel Canvi es va mostrar d’acord que les polítiques contra l’atur havien de ser passives i actives i això no és més que la segona fase”, va argumentar el secretari d’Estat, que va expressar amb convicció que “el Consell no ho tallarà”.

La crisi de Margra, una empresa constructora potent que acabava de fer-se càrrec de les obres de remodelació i ampliació de la presó de la Comella, va ser una de les més importants de la dècada dels 90. Amb l’empresa queien també la societat instrumental FENO, SA, el propietari i president del consell d’administració, Màrius Adolf Garcia, i l’esposa i filla d’aquests, tots ells declarats en suspensió de pagaments i fallida. L’estat de crèdits va revelar un deute contret de 1.250 milions de pessetes, 7,5 milions d’euros, a repartir entre deute hipotecari, salaris, seguretat social, bancs i proveïdors.
Els mateixos creditors van demanar en el seu moment la presentació d’un conveni per resoldre el procediment concursal, però el propietari no va presentar una proposta de concordat fins al 1998, opció que va ser finalment rebutjada en l’assemblea pel 55,6 per cent dels vots.

Un patrimoni important
Els nombrosos actius amb què comptava la societat han permès però recuperar un percentatge important del passiu. Una bona part del patrimoni de la societat es trobava en el conjunt Residencial Escaldes Park, on la justícia va posar a subhasta el 1997 una parcel·la de 700 metres quadrats, parcialment edificada, i vuit pisos del bloc B, i els drets i obligacions derivats dels contractes de promesa de compravenda de nou habitatges més d’aquest bloc i les corresponents places de pàrquing i trasters.
El batlle, llavors Antoni Duró, que va iniciar un procediment que posteriorment assumiria Mingorance, també va posar a licitació un despatx a Encamp, una parcel·la de 648 metres quadrats a la urbanització can Noguer, d’Escaldes-Engordany, i la meitat indivisa d’un terreny a Santa Coloma d’una superfície de 802 metres quadrats.

Pisos?i?locals comercial

A licitació també van sortir el 1999 un total de dotze locals comercials a l’edifici Serrat Blanc, a la carretera de la Comella. El procés de liquidació va portar igualment a subhastar el material de la constructora, cinc vehicles i, fins i tot, una moto de neu.
Actualment, i ja resolts els pagaments pendents hipotecaris, bancs i seguretat social, el deute se situaria en 3,5 milions d’euros, segons han assenyalat fonts properes al procés. Els creditors ordinaris ja han rebut un 25 per cent del deute pendent i en el darrer repartiment després de la pròxima assemblea aquest percentatge es podria augmentar fins a situar-se en un 45% del total.
El retard de la causa és atribuït, segons fons judicials, a les dificultats per tancar l’estat de crèdits ja que moltes de les factures pendents estaven supeditades a actuacions judicials i després la voluntat dilatòria del propietari Màrius Garcia que ha impugnat pràcticament totes les resolucions.

UN PROCÉS PESAT I COMPLEX AMB FINAL AL TRIBUNAL D'ESTRASBURG

La tramitació de la suspensió de pagaments i fallida ha estat pesada, llarga i complicada.?Ja des d’un primer moment la confusió patrimonial entre el president de Construccions Margra i l’empresa, i entre aquest, la seva esposa, Montserrat Garcia Orosa, la filla i la societat Fenosa amplia l’abast de la fallida. En paral·lel se suma al litigi una denúncia per estafa formulada per dos clients de la constructora i les llacunes en la comptabilitat de la societat que dificulten l’elaboració de l’estat dels crèdits. A partir d’aquest punt totes les resolucions de la Batllia són recorregudes de manera sistemàtica pels titulars de l’empresa. El cas arriba fins i tot al Tribunal Europeu dels Drets de l’Home, a Estrasburg, on està pendent, després que el?Tribunal Constitucional rebutgés el recurs d’empara presentat per Garcia Orosa i FENO, SA, que ja prèviament s’havia adreçat al Superior sense èxit a través d’un procés urgent i preferent de vulneració de drets fonamentals. La demandant qüestionava fins i tot la independència de la justícia andorrana.

La banda de la Societat Musical Santa Cecília de Macastre va actuar ahir al migdia al vestíbul de l’Illa Carlemany, en el marc del primer aniversari del centre comercial. L’acte, que va aplegar públics de totes les edats i va cridar l’atenció dels visitants que passaven el cap de setmana al Principat, es va organitzar en col·laboració amb l’escola de música Harmonia.

Miquel Alís fa un balanç d’aquest curs polític i la situació de les finances per què travessa el Comú que regeix. Com sempre, el cònsol encampadà ens sorprèn amb noves propostes com és la d’una nova gestió de les escoles bressol amb un finançament compartit a tres bandes. Sense cap proposta política sobre la taula, Alís acomiadarà aquest consolat i seurà al silló del PS perquè se sent còmode.

–¿Quins són els projectes en els quals està treballant el Comú encampadà i que preveu acabar en aquest consolat?

–Ara estem treballant en l’embelliment d’Encamp i del Pas de la Casa, on estem fent tasques al Carrer Major, i també volem treballar en l’arranjament de les vora-vies que estan en mal estat del poble. Més tard es farà un projecte tal com s’ha fet al Carrer Major, es faran reunions amb els veïns, se’ls demanarà si volen un carrer de vianants o semi de vianants en altres zones comercials, perquè sabem que altres botiguers hi estan interessats. Aquí es faria en el procediment de les contribucions especials, perquè això no representa tanta inversió per al Comú i en podrem fer possiblement el doble del que hauríem pogut fer. A Encamp també s’espera que aquest estiu estigui acabat el projecte de l’embelliment de l’avinguda de Joan Martí Alanis i de l’avinguda de François Mitter- rand que voldríem fer el mateix que en el Pas. També estem treballant per fer l’amfiteatre a la zona del Llac d’Engolasters.

–El gran projecte de Prada de Moles ha sigut l’espina que se li ha quedat clavada.

–Sí i em sap molt greu. Atesa la situació econòmica del Comú, el projecte haurà d’esperar; no dic que s’arxivi, però haurà d’esperar més temps, segurament al proper consolat. El que no podem i no vol fer el Comú és endeutar l’Administració amb un deute que no pugui ser assumible.

–¿Com pensa que pot notar el veí d’Encamp el nou finançament que estan proposant des dels comuns, on es preveu que els serveis siguin autofinançats?

–El veí d’Encamp entén que estem en un període de crisi. No podem anar a un endeutament indefinit i sense límit. Per exemple, l’aigua potable, el manteniment i les inversions que fa el Comú, s’hauria d’autofinançar. Es paga molt menys del que li costa al Comú. Hem modificat aquest any els preus i ara a Encamp el que més consumeix, més paga. Si parlem de les activitats esportives i culturals, tot el que és per a la joventut mirarem de no tocar-ho, però per als adults hauran de pagar el monitor. Això no vol dir que si una persona que ha fet una activitat no pot pagar-la, el Comú ja trobarà la fórmula per poder-la ajudar.

–¿Què passarà per exemple amb el servei de les escoles bressol?

–Per a mi és el primer servei social de tots que ha de donar un Comú. Aquest servei s’hauria de dividir en tres parts. Una part que és la de guarderia que l’haurien d’assumir els pares, és a dir, el menjador i el temps de guardar-lo. La part dels locals l’ha de posar el comú. Però la tercera part és la que es refereix a l’escola bressol, la part educativa que el Govern l’hauria d’assumir, perquè educació fa part del Govern. Cal dir que a Encamp els pares paguen més de 300 euros per nen al mes, i el Comú en paga 500. A Encamp s’ha creat un consell consultiu on es controla si totes les despeses que són a l’escola bressol són necessàries o es poden reduir. Aquí a més hi ha els pares, educadors i representants del Comú, amb l’objectiu de poder baixar el cost que suposa cada nen.

–S’ha parlat que hi ha un excés d’ús de l’escola bressol del Pas.

–És l’únic servei d’escola bressol del país que obre els set dies de la setmana durant tot l’any. Els pares treballen tot l’any i és necessari. Però perquè no es produeixi aquest excés, el que estem estudiant és la manera de fer pagar de manera especial el setè dia, que no té perquè ser diumenge. Es preveu reunir-se amb els pares per aplicar-ho per al curs vinent, però encara no està decidit.

–Ara estan en converses per la Llei de transferències i per l’aplicació dels impostos comunals. ¿Què n’opina?

–Hi ha gent que diu que és un regal que ens fa el Govern. Això no és veritat. A l’origen de les transferències, jo hi era. Primer va haver una definició de les competències i un traspàs d’aquestes del Govern cap als comuns, amb carreteres secundàries, poliesportius, camps de neu. I ara l’assumim els comuns. Després va haver les transferències, els diners per assumir les competències No és cap regal. Pel que fa als impostos, no tots els comuns aplicarem el mateix percentatge, sinó el que volem és aplicar-los tots de la mateixa manera. Hi haurà un llistat d’impostos que aplicarem tots a Andorra. Però cada Comú decidirà la taxa.

–¿Cap on pensa que ha d’anar la manera de gestionar els comuns?

–Cada dia més un Comú s’ha de gestionar com tothom gestiona la seva casa. Quan es crea un endeutament, s’ha de saber com es paga. Tot i això, al Comú hi ha activitats com per exemple el Funicamp, amb un dèficit de 2,7 milions d’euros, que si fos una empresa privada, el tancaria, però el Comú no pot tancar-lo perquè és una millora per a tot el poble. Aleshores s’ha de trobar la fórmula per trobar aquests diners necessaris. És a dir, s’ha de gestionar com una casa però mirant l’interès del poble.

–¿Què li deu l’Administració general al poble d’Encamp?

–El Govern ha invertit poc en 14 anys liberals. Ara fa sis anys, quan vam entrar, volíem fer la residència per a la gent gran; no n’havia parlat mai, el Govern, d’aquest assumpte. El que estem contents és que a partir del fet que nosaltres en van parlar, el Govern va fer la residència d’El Cedre. Com a Comú no podem tirar endavant aquesta residència perquè ha de ser declarada d’interès públic i això només ho ha de fer el Govern. Nosaltres oferim al Govern el terreny i el projecte quan el Govern consideri que falten llocs per a la gent gran. Però aquesta oferta és vàlida fins al final del nostre consolat, nosaltres no volem comprometre els consolats que vinguin. Pel que fa a educació, falta l’ampliació del Lycée i també la nova Escola de Maternal i de Primera Ensenyança.

-Com ha afectat la crisi al poble d'Encamp?

-Encamp pot ser una de les parròquies que no pateixi tant, perquè d'altres possibilitats d'ingressos a part de la construcció com és el cànon de Saetde, Gasopas, Cercensa, els censos del Pas de la Casa, que amorteixen una mica aquesta crisi, però que també la patim.

-¿En quines xifres podem quantificar aquesta davallada d'ingressos?

-Pel que fa a les llicències urbanístiques per obres s'ha reduït molt l'entrada d'ingressos, però en altres d'aquests com són els censos emfitèutics del Pas podem dir que ha passat d'ingressar un milió i mig d'euros per moviments de vendes l'any 2000 a ingressar només 200.000 euros. Hi ha un alentiment molt fort de traspassos al Pas.

-¿Ja es veu una mica de llum en aquest túnel de la crisi?

-Sembla que hi ha voluntat de fer unitats d'actuació. Ja n'hi ha dues que s'han tirat endavant.

-¿Com preveu tancar els comptes aquest any amb un pressupost que està executat entorn del 35%?

-Esperem acabar-lo sense dèficit. Farem tot el possible i també per baixar l'endeutament. L'any passat ja el vam baixar en un milió d'euros, i aquest, com més, millor.

-¿Quines línies haurà de seguir el pressupost de l'any vinent?

-Serà un pressupost de contenció tant o més que en aquest any. Intentarem al màxim que no pateixen els més febles, la gent jove, la gran i també els aturats.

-¿Quin és el futur que veu a Saetde amb els plans de fusió i la marca Grandvalira?

-Volem que Grandvalira continuï. Ensisa ha progressat molt; en canvi, Saetde ha fet canvis però sense progressar gaire. Les dues societats s'han de fer entre elles una competència sana, perquè suposarà una millora de les dues. Només hem de veure totes les activitats que es fan a l'estiu a Grandvalira: el 95% es fan al costat d'Ensisa. Saetde s'ha adormit. Quant a la gestió, ja és un tema de societats. Jo voldria que fos conjunta perquè hi hauria una rebaixa en moltes despeses. Penso que Saetde té més potencial que Ensisa, però l'ha d'explotar.

-Aquest assumpte ha suposat un enfrontament entre comuns…

-Entre comuns, no. Entre societats. Però és clar: Ensisa ha progressat i demana que es canviï el percentatge de repartiment perquè quan es va marcar, les circumstàncies eren altres. Saetde també ha deixat de costat el Funicamp, que és la primera entrada pel sud, i pel nord també la té Saetde amb el Pas. Cal promocionar-lo tal com ho han fet aquest any.

- ¿Com preveu acabar aquest consolat en el que s'haurà d'acomiadar com a cònsol? ¿Com continuarà la seva trajectòria política?

-Acabarem fent una part del programa que ens havíem compromès. Es diu dels polítics que quan fan els programes prometen molt i després no ho fan. Nosaltres en el primer consolat van fer més del que havíem promès. Però la crisi ara ens ho impedeix. Jo no puc tornar-me a presentar de cònsol i el què faré després és continuar en la política. Estic al PS i si no em fan fora m'hi quedaré i en ell em trobo molt bé i ajudaré els companys que entrin al Comú amb la meva experiència.

Avui (20.30 hores) arriba el moment més desitjat, és a dir, la disputa de la final del Mundial entre dues de les seleccions que millor futbol practiquen. De fet, Espanya, al més pur estil FC?Barcelona –vigent campió del món de clubs– i Holanda –sí o sí sempre té aquesta etiqueta de selecció pel bon gust pel futbol–. Sigui com sigui, Espanya –anirà de blau– buscarà el seu primer Mundial i porta l’etiqueta de favorit. Mentre, l’Holanda d’Arjen Robben i Wesley Sneijder intentarà, sense massa pressió ambiental, treure el títol més desitjat als de Vicente del Bosque. En fi, Platini ho podrà veure.

BRONZE

TERCER LLOC D'ALEMANYA

Alemanya va acabar en el tercer lloc en vèncer l’Uruguai per 2 a 3. Mueller va avançar els alemanys en el minut 19 i Cavani va empatar. Diego Forlán va marcar al segon temps i Jansen va posar la igualada. Khedira va signar el tercer dels europeus. Forlán va estaveller una falta al pal en l’últim segon.