No acabo d’entendre per què, en el moment de preparar aquest parlament m’ha vingut en ment una frase cèlebre d’un personatge no menys cèlebre. Es tracta d’aquell: "No tinc sinó sang, esforç, llàgrimes i suor per a oferir-vos" amb què Sir Winston Churchill es dirigí als electes britànics a la Casa dels Comuns, el 13 de maig de 1940.
Les circumstàncies no són, de bon tros, ni les mateixes ni semblants, i ni de lluny es poden calibrar en base als mateixos patrons, en sóc plenament conscient. També és veritat però que el moment que ens està tocant viure no és pas dels més optimistes -indiscutiblement, hem conegut temps millors; no oblidem, però, que també n’hi poden haver de molt pitjors-.
Suposo, més aviat, que tal associació d’idees ve donada per un sentiment que des de fa mesos se m’està insinuant -ment endins- dient-me que no serem capaços -vist el tarannà que està marcant aquesta legislatura- de fer front als reptes que tenim davant.
I això -vull recalcar-ho també- em resisteixo a acceptar-ho.
En el moment de les darreres eleccions tots érem conscients, -això és el que semblava traspuar dels diferents discursos i programes electorals- de quines eren les dificultats que calia superar, els objectius que calia assolir, els canvis que era indispensable dur a terme, i tots ens sentíem capaços d’aportar les solucions oportunes, tots apostàvem pel diàleg, en positiu, com a via i manera de fer possible una Andorra de tots, per a tots, acceptada sinó per tots, sí almenys per una gran majoria, una majoria molt àmplia; una Andorra oberta al món, viable internacionalment i plena de confiança en les institucions i en un futur millor.
Ens cal reconèixer que el camí recorregut durant l’any i escaig de legislatura no és potser el que, a tots plegats, ens hauria agradat haver fet.
La diada que ens aplega, avui, aquí, és potser un bon moment per llançar una ullada enrere. I si fer-ho tots junts pot resultar un exercici difícil, fem-ho individualment. Que cadascú, en el seu jo més profund, intenti saber, per a si mateix, si està content del que ha fet o no fet, i en quin grau considera que la seva actuació política ha estat en acord amb allò que va defensar davant dels electors o correspon a d’altres motivacions, i en quin grau ha estat així; en quin ha correspost a tàctica partidista, en estratègia electoralista en vista a una propera esgrima electoral, anticipada o no.
Els puc assegurar que, personalment, he fet tal exercici. N’he sortit amb un sentiment de pèrdua de temps de tots plegats: sovint dialogant sense ànim de fer-ho, discutint poqueses, futilitats, mentre el dia a dia del ciutadà -que també ho som- es complica cada vegada un mica més, mentre dia rere dia esdevé més difícil per a moltes famílies arribar al final de mes.
I malgrat que d’això -de ben segur- no en som els culpables primers, malgrat tot val la pena analitzar si les nostres actituds no han contribuït també a crear encara més incertesa, més dubtes, més enllà dels ja existents en una societat confusa i en alerta pels daltabaixos dels darrers temps.
És possiblement la raó per la qual se m’ha pogut atribuir un cert cansament, en certs moments -potser, fins i tot, he estat jo qui ho hagi dit-. Però no. No es tracta d’això.
Del que sí es tracta, és d’un cert desencís, d’una certa desil·lusió, de la por d’haver perdut -o de perdre- el tren que toca agafar. Com no recordar que els bizantins, en el moment de la presa de Constantinoble per l’exèrcit turc, discutien sobre quin era el sexe dels àngels…
O potser, tot plegat, només són cabòries meves.
El Consell ha treballat i ja som fora de la llista de paradisos fiscals de l’OCDE, i els textos que han de regular una nova estructura fiscal, homologable a nivell europeu, i que han de permetre sostenir econòmicament l’Estat estan a tràmit parlamentari.
També s’han aprovat deu lleis, entre les quals destacaré: les
- de la signatura electrònica,
- del règim jurídic de les entitats financeres d'inversió i de les societats gestores d'organismes d'inversió col·lectiva,
- del règim jurídic de les entitats bancàries i de règim administratiu bàsic de les entitats operatives del sistema financer,
- o encara la del règim d'autorització per a la creació de noves entitats operatives del sistema financer.
I com no recordar tot el reguitzell de lleis de suplement crèdit o de crèdit extraordinari entrades a tràmit i la cinquantena d'adoptades que han representat un percentatge de treball no gens negligible i tanmateix -crec que ho hauríem de reconèixer tots plegats- ben poc productiu pel que fa a resoldre el dia a dia de la ciutadania.
I no culpo ningú en particular: tots, tots i cadascun de nosaltres, els electes, som els únics responsables de la situació en que ens trobem.
En la mesura que porto ja uns quants anys seguint el que passa en aquesta casa, no puc no dir quina va ser la meva decepció en el moment del debat del pressupost en veure la manca de generositat de la que es va fer prova.
Ho dic -puc dir-ho- perquè en d’altres moments i amb una situació força semblant, però al revés, vaig ser dels que van fer possible que la força minoritària que estava al Govern pogués, senzillament, treballar.
I això no vol pas dir que el Govern i el grup parlamentari que li dóna suport -del que en sóc part integrant- ho hagi fet tot bé: el pressupost del 2010 no va prosperar!
La intransigència -vingui de on vingui- no porta a re de positiu. En política tampoc. A la llarga ens pot abocar a una desafectació del ciutadà per la política si els qui hem estat elegits per a resoldre els problemes propis de la vida en societat ens limitem a interpretar un joc de rols predeterminats -majoria, oposició- que es van intercanviant al ritme del resultat de les eleccions.
La democràcia no és això. La democràcia no és només -o no hauria de ser- la imposició del pensar dels uns sobre el pensar dels altres, dels objectius dels uns contra els objectius dels altres. Un tal model de la democràcia és reductiu i només pot portar a vies sense sortida, a enfrontaments estèrils, perquè democràcia, per essència, és confiança, és diàleg, és compromís, és entesa.
Permetin-me una reflexió expressada per Rostow i recollida en el llibre Les etapes del desenvolupament polític que aplega textos trets dels seus cursos a la universitat d’Austin, als Estats Units, en el decurs dels anys setanta:
"Les democràcies -escriu- només poden sobreviure mentre asseguren un govern eficaç. (…)
És probablement de la capacitat d'una determinada societat a aconseguir, mitjançant els seus dirigents representatius, un gran acord majoritari sobre les qüestions de primera importància, tot i remetent-se’n a la competència i al compromís per dirimir els problemes secundaris, que depèn l'establiment d'una democràcia estable. »
Andorra ha aconseguit a través dels anys -tots hi estaran d’acord- una democràcia estable. Em permeto afegir: i viva. La nostra obligació és mantenir-la així. La nostra supervivència en depèn.
És bo mirar com s’evoluciona fronteres enllà, i és de savi integrar tot allò que pot fer avançar. Secularment, els andorrans ho hem fet.
També és de savi no perdre les arrels i mantenir allò indispensable per ser grans en voluntat tot i sent força petits en territori.
Per afrontar qüestions de primera importància, és necessari disposar d'una base comuna àmplia, i un màxim d’unitat és indispensable.
En tenim dues, de qüestions, damunt la taula, que van lligades: el finançament global de l’Estat i les relacions amb la Unió Europea i ens cal aconseguir la confluència necessària per a encaminar-les correctament -una i altra-.
Des de l’inici de la legislatura es parla de pactes, d’acords…
Per poder pactar, per poder arribar a acords -siguin els que siguin- primer, cal voler-los, cal estar convençut que són, més que necessaris, indispensables, i cal voler-los per part de tothom, perquè s'està convençut que es tracta de la millor solució per tal de dur a bon port el vaixell: Andorra.
Cadascú ha de ser capaç d’exposar clarament quina és la seva posició de partida, argumentar el com i el per què de tal posició, expressar la seva voluntat de diàleg i, una vegada constatats els punts de divergència, ser capaç de plasmar bé fins on s’està disposat a cedir.
Ni es pot pretendre que sigui sempre el mateix que cedeixi en els seus plantejaments, sigui qui sigui ni es pot obviar quin va ser el sentir àmpliament majoritari dels electors en quantitat de punts de convergència.
El que cal és aconseguir un acord de gran abast que doni la possibilitat -governi qui governi- de mantenir la direcció marcada per una voluntat comuna.
Podrà semblar, per als uns, que es tracta de modificacions gairebé al límit del possible; per a d’altres, que el pas és insignificant. Del que es tracta és d’arribar al màxim denominador comú, encara que pugui semblar mínim, si s’inscriu en la bona direcció.
Tenir el sentiment que encara no hem fet aquest recorregut, no n’hi ha prou per sentir-se insatisfet, decebut, cansat de tanta política a curt termini, quan el que Andorra necessita és acabar de bastir l'ossamenta constitucional amb l’indispensable pilar econòmic sense el qual no hi haurà Estat?
Amb les meves paraules no pretenc ferir ningú.
Es tracta d'un sentiment, d’una reflexió en veu alta -que el Sub-Síndic comparteix amb mi-. Tots som responsables del que està passant: jo el primer, indiscutiblement, i és perquè en sóc conscient que ho dic, i ho dic perquè crec que encara s’és a temps de rectificar.
Permetin-me, com a Síndic, que faci una crida -i crec que, en fer-ho, expresso el sentir d’una part molt majoritària de la societat andorrana-. Permetin-me fer una crida, no al consens, sí al diàleg, per tal que aquesta legislatura sigui capaç d’aportar la seva petjada a l’edifici que entre tots hem d’acabar de bastir perquè Andorra sigui sent la Casa de tots, en la que tots ens sentim a gust.
Demano al Govern faci prova de la transparència, de la comprensió i de l’agilitat indispensables, soles capaces de dur a bon terme qualsevol negociació.
Demano als grups parlamentaris la mateixa transparència, la mateixa comprensió i agilitat indispensables per poder arribar a assolir qualsevol acord.
És hora de poder acabar de donar forma a l’estructura institucional bastida ara fa disset anys, i crec, sincerament, que és la voluntat comuna de tots els que som aquí de fer possible que arribi a bon port.
Es tracta d'una petjada indispensable per a poder iniciar nou camí.
"La diferència entre un polític i un estadista és que el primer pensa tan sols en les properes eleccions mentre que l’altre pensa en les noves generacions".
La frase, atribuïda a diferents polítics, en transcripcions més o menys semblants data de l'època de la Nova Reforma a casa nostra. El sentit n’és ben clar i no deixa de ser d'actualitat.
Intentem, tots plegats, ser bons estadistes; que tinguem bon encert, el necessitem.
Visca Andorra!
|
Català 
Castellano
Français
English
|
0 
