L'ofici de bastaix a la Barcelona de segle XIV era dur. Transportar coses de pes a coll dels vaixells a terra i de terra on fos de la ciutat comportava un gran desgast físic. Segons les cròniques, era una feina valorada i reconeguda per la gent de la ciutat. Una tasca imprescindible en aquells moments en què el comerç era el tot per a Barcelona.

Si els bastaixos s'aturaven, Barcelona es bloquejava. Aquell ofici, que ara fan màquines gegantines conduïdes per moderns estibadors, va tornar a l'actualitat gràcies a la novel·la històrica La catedral del Mar , d'Ildefonso Falcones. En ella es narra la dura vida d'aquell gremi, que va contribuir de forma gratuïta al transport de tota la pedra necessària per bastir la catedral de Santa Maria del Mar, al barri de la Ribera barcelonina. Sense la seva desinteressada contribució, avui no veuríem aquella meravellosa construcció de pedra i de llum.

Aquella història dels blocs de pedra em va venir a la ment en veure per televisió la darrera sessió del Consell General.  Vaig poder confirmar com el senyor Nomen, talment un bastaix, ha anat bastint una paret, tota de pedra, bloc a bloc. La paret dels prejudicis, dels estereotips i les frases fetes. La paret de la malfiança entre un ELL, amb majúscules, i un nosaltres, la resta de mortals. Una sòlida paret de pedra entre la saviesa de l'aparador del que es creu posseïdor de la veritat i els altres, nosaltres, que no sabem res, que tot ho fem malament.

Es veu que està convençut que som portadors d'un pecat original: no haver estat ungits per cap gran accionista bancari.

En una societat andorrana moderna i complexa, el soroll dels seus càntics de sirena que anuncien que ell ho pot arreglar tot amb quatre esgarrapades, intentant fer-nos creure en solucions simples i radicals, és una perillosa simplificació de la realitat que ressorgeix en totes les crisis.

El seu radicalisme partidista ha degradat el rol que la política té dins la nostra societat. Aquesta política-espectacle dóna una visió degradant de l'acció pública.

De fet, és el que busquen arreu d'Europa els nous populismes d'extrema dreta: desprestigiar l'acció dels partits polítics per obrir la porta als grups de pressió econòmics.

Adelina es defineix: “Sóc una àvia criadora. En aquests moments el nét és el més important de la meva vida.” Una vida viscuda amb intensitat. Amb 76 anys que no amaga, les ha viscudes de tots els colors.

Va perdre el primer fill, de mesos, però “no és el pitjor que m’ha passat”. Va perdre el marit, que es coneixien des del parvulari. Amb ell pujava les primeres vegades a Andorra, perquè li va tocar fer el servei militar a la Seu. I la pèrdua va ser la causa que vingués de Barcelona amb els tres fills, per quedar-s’hi. Era el 12 d’octubre del 1985, ha fet tot just 25 anys, “per treure’ns els records. La nena va conèixer un noi... I mai no sabrem si ha estat bo o dolent. Però sempre m’he identificat molt amb Andorra, per la llengua, per la forma de viure, que és pràcticament igual”.
En aquests cinc lustres, però, reconeix els canvis del país, “sobretot per la construcció” i també perquè “passat el temps de les pessetes, tot és més car. Abans era barat i ara tot costa igual, o més, que a qualsevol ciutat d’Espanya.
Ja ho ha dit, la seva vida és el nét, de 4 anys. “El recullo a les quatre de la tarda i el vénen a buscar a les vuit del vespre.” I el petit li correspon: “Mai no se’n vol anar, vol quedar-se a la nit, vol dormir amb mi.” Lògica cor­respondència. És una mostra de  supervivència de vida familiar amb interrelació de tres generacions.
Naturalment, del petit en parla i no acaba. “I no cregui que és passió d’àvia, ho diuen les amigues, les mestres...” El presenta com un talent precoç; aprèn amb facilitat el francès i l’anglès, i “tret del dibuix, del que sigui manual, escoltar, assimilar i estudiar és el primer. Ho deia la professora. L’altre dia va venir amb quatre poesies apreses i no se li escapava ni una paraula. Em recorda el marit. Tant de bo sortís  com ell!”

>> anècdotes

Adelina escriu, no per publicar, per a ella mateixa... i els fills. “Els escric cartes, renyant-los, però no em fan mai cas. I és gairebé l’única manera de parlar amb ells. És tan diferent d’abans! Abans havies de fer cas dels pares, i dels sogres. El canvi ha estat massa fort.” I naturalment, el nen, capaç d’anar a escoltar el pianista del Plaza i estar-se quiet, escoltant-lo, durant llargues estones. Li encanta la música.

Fa poc més de dos anys que podíem llegir en un diari andorrà la següent conclusió: «Amics lectors, permeteu-me que us inviti a penalitzar obertament els politiquets de frase oportuna i a donar suport fortament a les persones d'Estat i animar-les que facin pinya». Hauran observat la forma impecablement correcta amb la igualtat de gènere que emprava l'autor de l'escrit, parlava de «persones d'Estat»; evitant així d'utilitzar l'expressió habitual d'homes d'Estat de caràcter marcadament sexista. Un punt al seu favor.

Una mica més amunt, podíem llegir: «Animo a les persones d'Estat a apartar-se de la política d'espectacle [...] M'agradaria sentir persones d'Estat andorranes amb projectes de veritat, que se centrin en allò funcional i que es deixin estar de circs polítics amb cinc pistes». La meva coincidència amb l'autor és absoluta: estic radicalment en contra de la política-espectacle i la conversió del debat polític en un circ. Els polítics han ser capaços d'explicar els seus projectes -si en tenen- i han de centrar la seva activitat en la producció i distribució dels béns col·lectius necessaris pel desenvolupament de la societat.

Unes línies més amunt el nostre intel·ligent comentarista anava desgranant els seus arguments: «I com que no serveixen per anar per feina, aleshores els nostres polítics s'enfoquen vers allò lúdic, emocional. I es comporten com si dirigissin un equip de futbol o fossin el mànager d'una família de famosos». Arribat a aquest punt, he de manifestar la meva admiració per l'opinant. ¡Quina visió! ¡Quina destresa per diagnosticar els comportaments irresponsables! Una magnífica denúncia dels polítics bocamolls.

Però l'encert del nostre cronista no acaba aquí; aquell dia estava inspirat i insistent: «Efectivament, escalfen l'ambient amb declaracions ofensives o menystenidores vers l'un o l'altre seguint les mateixes dinàmiques que abans d'un gran derbi de futbol». Una imatge molt gràfica del comportament massa freqüent d'embolicar la troca, d'excitar les passions més baixes i que caldria eradicar del futbol… i de la política.

Després prosseguia: «O se separen, es divorcien, es posen banyes, tenen sopars secrets ... seguint les dinàmiques dels professionals de la premsa rosa». Petit punt formal en contra: en dos paràgrafs seguits, l'autor ha repetit «seguint les dinàmiques»… és clar que això li pot passar fins i tot a un Nobel de literatura. Altre punt en contra: l'autor demostra una estricta moral victoriana amb la seva crítica carrinclona de les separacions, els divorcis i les banyes. També l'autor semblava crític o, si més no, no era massa partidari dels «sopars secrets». Qui estigui lliure de pecat -deia el Messies- que tiri la primera pedra. Tinc el dubte de si hauríem d'incloure en aquests sopars criticables aquell d'Incles «amb el gos i la dona» (¿era en aquest ordre o a l'inrevés?).

La crítica rutilant continuava: «Cada dos per tres tenim un nou membre de la família dels famosos que surt del seu partit per crear-ne un de nou i diu que el més important és unir esforços i treballar per un consens nacional, ¡tots junts!, per tirar Andorra endavant... Mentre que la realitat és que ni tan sols és capaç de treballar per un consens dins el seu partit». És tan persuasiu el seu argument que qualsevol postil·la meva, només podria treure-li lluentor.

L'escrit comentava sarcàsticament l'habilitat financera dels dirigents d'un partit: «els polítics que ens governen en saben tant de gestionar i tirar endavant projectes, que són capaços de tenir un forat de 600.000 euros al seu partit».

Alguns mesos desprès, es va tornar a publicar aquest article en un recull titulat 40 articles sense resposta. L'exemplar que obra en la meva possessió tenia un adhesiu que convertia el títol original en 40 articles que continuen sense resposta.

Una de les pretensions dels que escrivim articles d'opinió, la més bàsica, és que et llegeixin; hi ha d'altres pretensions més vanitoses, una d'elles podria ser que el lector disconforme contesti públicament les teves tesis. Els que creiem conèixer bé el país sabem que aquest és un anhel condemnat al fracàs. Tot el que podem esperar és la felicitació còmplice d'algun amic o una escarida reprovació verbal d'alguna persona coneguda.

Hi ha articles que amb el temps es contesten tot sols, sense la intervenció de cap crític. Paradigma dels articles que no necessiten resposta són els del president d'Andorra pel Canvi. Si recordem els seus al·legats defensant la tesi que Andorra havia d'imitar els models d'Islàndia o Irlanda, estareu amb mi que aquestes propostes ja han tingut la millor resposta: els fets.

La pràctica política d'ApC des de l'inici de la legislatura és una barreja de «politiquets de frase oportuna», «política d'espectacle», «circ de cinc pistes», «escalfament de l'ambient» i «declaracions ofensives seguint les mateixes dinàmiques que abans d'un derbi de futbol». El seu comportament recurrent de comunicació (¿política?) ha estat similar al del mànager de Belén Esteban. Mai no han estat capaços de proposar «projectes de veritat», alternatius als del Partit Socialdemòcrata; ni tan sols han volgut donar la seva opinió sobre la rebaixa del termini per adquirir la nacionalitat andorrana.

«Cada dos per tres» marxen d'ApC membres fundadors, candidats electorals o partits sencers. Això sí, el discurs oficial és sempre el mateix «cal unir esforços i treballar pel consens nacional, tots junts». La realitat és que «ni tan sols són capaços de treballar per un consens…» dins la seva plataforma.

Sobre el seu model de gestió interna i la seva competència financera, només dir que, en una sola campanya electoral, en la qual va aconseguir tres consellers, ApC ha estat capaç de generar un «forat» més gros que l'acumulat pel Partit Liberal en setze anys de campanyes per a les eleccions generals i comunals, amb candidats a les 7 parròquies. ¡Fantàstic!

Certament, alguns articles no necessiten resposta: la podem trobar, com deia Bob Dylan, en «el vent». La discrepància entre les paraules i els fets és tant enorme que el seu autor no és mereixedor de cap mena de confiança, no és «persona d'Estat».

Malgrat que ahir hi havia almenys una dotzena d’escons sense adjudicar, els recomptes indiquen que els republicans en tenen 240 d’assegurats dels 435 que componen el congrés. D’aquesta manera, John Boehner, congressista d’Ohio i fins ara cap de l’oposició, es perfila com el nou líder de la majoria republicana a la Cambra de Representants.
Pel que fa al Senat, els demòcrates aconsegueixen mantenir la majoria simple ja que, encara que hi ha sense adjudicar tres dels 37 escons que estaven en joc, el partit d’Obama en té 51, davant dels 46 republicans. Una altra bona notícia per a la Casa Blanca és que s’ha aconseguit salvar l’escó de Harry Reid, el senador de Nevada i líder de la majoria demòcrata al Senat, i un gran aliat de les polítiques més controvertides del president en matèria financera i de salut.

Gir en la política del govern
Obama va definir ahir el resultat dels comicis com una mostra de la “frustració per la situació econòmica” de la població, i va assumir “tota la responsabilitat” de l’orientació dels vots, una “cura d’humilitat” que obliga a fer un gir en la política del seu executiu. El mandatari va admetre que la conseqüència immediata del resultat de la votació és que està disposat a negociar o buscar fronts en què sigui possible arribar a acords.
Així, davant el nou panorama polític del país, Obama va instar a fer “un esforç per part de tots per aconseguir el consens” que permeti afrontar el futur. El president considera que el revés electoral és una advertència per part dels votants perquè el govern restringeixi el dèficit de la mateixa manera que ho estan fent les famílies. Sobre les polítiques a seguir, Obama es va mostrar obert a qualsevol estratègia anticrisi, “al marge de si són iniciatives demòcrates o republicanes”, sempre que puguin ser efectives.     
L’economia serà, juntament amb la reforma sanitària –que podria ser anul·lada–, el tema dominant del que queda de mandat, ja que, segons les enquestes,  és la qüestió que més preocupa el 62 per cent dels votants. Aquesta realitat ha donat força al moviment conservador Tea Party, que ha aconseguit col·locar en el Senat el jove Marco Rubio, de Florida, que alguns consideren ja la gran esperança republicana per a les presidencials del 2012.

CALIFÒRNIA REBUTJA LA LEGALITZACIÓ DE LA MARIHUANA

Els ciutadans de Califòrnia van votar ahir en contra de legalitzar la marihuana per a ús recreatiu en aquest Estat, un resultat que va posar fi a una intensa campanya que va ser seguida amb gran interès dins i fora de les fronteres dels EUA. El resultat, basat en dades oficioses projectades pels mitjans de comunicació del país, va coincidir amb l’anticipat pels últims sondejos, que mostraven una oposició majoritària a despenalitzar aquesta droga.
Tot i el resultat, el cànnabis continuarà sent una droga autoritzada a Califòrnia sempre que s’empri amb finalitats medicinals per tractar malalties que van des de l’insomni fins al càncer. L’aprovació de l’anomenada Proposició 19 hauria permès que els governs locals poguessin regular el cultiu i gravar impostos amb les vendes, la qual cosa ajudaria les malmeses arques públiques de Califòrnia, segons els defensors de la mesura.

24 tones de marihuana
D’altra banda, les autoritats de Mèxic i els Estats Units van descobrir ahir un túnel de 600 metres que connecta la ciutat de Tijuana amb l’Estat de Califòrnia, en què hi havia 24,5 tones de marihuana. El túnel, descobert a la demarcació de Mesa de Otay (Tijuana) tenia il·luminació i ventilació pròpies, i disposava d’un sistema fer­roviari casolà que servia per facilitar el transport de la droga.

El líder de l’executiu va revelar l’existència “d’informes tècnics” que assenyalen “quatre punts que podrien no ser coincidents amb la Constitució i algunes de les normes vigents”.
Bartumeu va mostrar-se sorprès per les reaccions que han manifestat alguns cònsols, i va assenyalar que “això és el que se’ls va comentar, primer de manera informal i després per carta”. Però va insistir que, finalment, són els consellers generals els que tenen la darrera paraula, i fins i tot va aventurar-se a dir que “no passaria res” si finalment no es tinguessin en compte les recomanacions del Govern. En tot cas, va voler deixar clar que el que es va signar a Estrasburg és un document de conformitat amb la carta, i aquesta ha de ser ratificada per la cambra parlamentària.
“Nosaltres el que vam signar és la carta sense reticències ni canvis”, va assenyalar el cap de Govern, que alhora va recordar que el Consell d’Europa exigeix “la ratificació d’un mínim d’articles del nucli dur”, que l’executiu avala amb escreix. Cal recordar que els articles que podrien comportar conflictivitat fan tots referència al finançament dels comuns, i els mandataris ja van anunciar que demanarien la ratificació sencera de la carta.

Crítiques als cònsols liberals
El cap de Govern es va mostrar molest per les declaracions dels cònsols. Concretament va carregar contra Enric Casadevall, de qui va recordar que havia estat ministre en una època en la qual no es va fer cap aproximació a l’autonomia local. “Estem anant cap a un fals debat”, va afirmar Bartumeu, “i no s’ha volgut fer aquest gest en catorze anys de governs liberals, i per tant, no hem de rebre lliçons dels que no van voler firmar-la abans”. El cap de Govern també va assegurar que el deure de l’executiu és vetllar “per complir la Constitució i les lleis” i que, a més, les possibles interpretacions dels punts que es posen en dubte podrien acabar sent un motiu “de conflictivitat entre els mateixos comuns, no pas amb el Govern”.
A tot això cal afegir la pregunta parlamentària que ahir va tramitar per la via d’urgència el conseller Joan Torres, en què Coalició Reformista demana les raons de la “retallada” que el Govern suposadament vol fer al document rubricat a Estrasburg. Bartumeu va preguntar amb ironia com era possible que “el Govern que ha portat a signar-lo és ara qui el retalla”.

RESPECTA PERÒ LAMENTA LA RETALLADA DE L'APORTACIÓ A ANDORRA TURISME

Jaume Bartumeu va manifestar que “el Govern és respectuós amb les decisions dels cònsols” referint-se a la retallada del 80% a l’aportació econòmica destinada a Andorra Turisme, però també hi va afegir que “ho lamentem”. I és que el màxim responsable de l’executiu va indicar que “segons com es faci aquesta retirada podríem tornar a un escenari històricament superat, el d’una política turística d’Estat i una altra d’alguns comuns amb voluntat de fer política turística parroquial”, tot recordant que “Andorra Turisme es va crear amb la voluntat de fer política d’Estat”. En qualsevol cas, Bartumeu va assegurar que el compromís del Govern amb la promoció exterior del país és ferm i que així ho corrobora la posada en marxa d’un fòrum mundial de turisme a Andorra. La setmana vinent se signarà a Londres l’acord marc amb l’Organització Mundial del Turisme (OMT) per tirar endavant el citat fòrum.

Així, de la dotzena de persones que han passat per l’Oficina de Treball de la Generalitat (OTG) de la Seu, només un parell entraven dins dels paràmetres marcats pel text legislatiu. Els rebutjats ho van ser fonamentalment perquè havien estat acomiadats abans de la data asse­nyalada en una llei que no s’aplica amb efectes retroactius.
La reforma legislativa deixa fora de l’ajut persones que fa mesos que no tenen feina, acomiadades a Andorra, i a les quals l’import de la liquidació percebuda ja se’ls ha esgotat. “No és ben bé el que s’esperava”, apunta un treballador afectat per aquesta situació: 52 anys i exempleat del sector de la construcció que es va quedar sense feina a Andorra fa quatre mesos. Els canvis serien “insuficients, tot i que una mica sí que hem guanyat” respecte de la situació anterior.
Una apreciació que comparteix amb la presidenta de l’Associació de Transfronterers, Rosa Badalamenti, que la veu “millor que res”, tot i tractar-se “d’un text molt limitador” i que “ens fa replantejar si aquesta llei ha servit o pel contrari ens torna a mostrar les grans deficiències que patim”.

Caràcter provisional
La normativa té un caràcter provisional, mentre no es modifica el conveni de la Seguretat Social entre Espanya i Andorra, que hauria de resoldre la qüestió de les prestacions per desocupació dels residents espanyols que es desplacen cada dia a treballar al Principat. La llei estipula que tenen la condició de transfronterers “els espanyols que mentre treballen a Andorra resideixen a Espanya”, on tornen a diari o com a mínim un cop per setmana.
Per accedir a la prestació, el treballador haurà d’acreditar que la seva no ha estat una baixa voluntària. A través de la carta d’acomiadament proveïda per l’empresa, contracte temporal que s’hagi esgotat o certificat de l’empresari que indiqui que el cessament del treballador a Andorra ha estat involuntari.
Així mateix, haurà d’haver cotitzat el temps suficient a Espa­nya: com en el cas d’un assalariat que treballi en territori espanyol, el mínim està fixat en 360 dies cotitzats a l’atur, durant “els sis anys anteriors a l’última situació legal de desocupació a Andorra”. Aquest període de cotització es tindrà en compte tant per accedir al dret com per fixar la durada.
És en aquest establiment del període de sis anys on el text de la llei pot comportar problemes d’interpretació. Així, segons la documentació facilitada per escrit pel Servei Públic de Treball Estatal, “per al càlcul del període d’ocupació cotitzada, que determina la durada de la prestació, el període dels sis anys es retrotraurà pel temps equivalent a la durada de la feina per compte aliè efectuada a Andorra dins d’aquest període”. És a dir, el temps treballat al Principat durant els esmentats sis anys “es considerarà com un parèntesi”. El sol·licitant de la prestació haurà d’acreditar que ha estat efectivament assalariat al Principat mitjançant l’informe de punts de la CASS.
Els dotze mesos cotitzats no han d’haver estat computats per obtenir una prestació anterior.
Si no compta amb els 360 dies cotitzats a l’atur, podrà accedir al subsidi no contributiu, sempre que reuneixi determinats requisits: no tenir “rendes de qualsevol naturalesa superiors al 75 per cent del salari mínim” i tres mesos cotitzats si té responsabilitats familiars o sis si no en té.

VOLEM ELS MATEIXOS DRETS QUE ELS EMIGRANTS RETORNATS

Badalamenti es lamenta que la normativa referent als transfronterers que s’inclou a la reforma laboral espanyola no els asseguri un tracte equiparable “com a mínim al que reben els emigrants retornats”. Es tractaria, així, de recuperar un ajut al qual el col·lectiu va tenir dret durant un temps, però que després li va ser retirat.
Segons explica Badalamenti en l’informe escrit posterior a una reunió amb el director de l’OTG de la Seu, Josep Maria Pasques, aquest els va explicar que els transfronterers l’havien començat a rebre arran de les riuades del 1982, que havien deixat molts treballadors del col·lectiu sense feina. Alfonso  Guerra, aleshores vicepresident del govern, va autoritzar l’extensió de l’ajut. La situació es va anar prorrogant, probablement per descuit de l’administració central espanyola, fins que el 2006 es va revisar la Llei de l’estatut de la ciutadania espa-nyola a l’estranger.

El Col·legi de Podòlegs està a l’espera de rebre una resposta del Govern sobre la posada en marxa de les xarxes de salut, concretament la que fa referència a les persones amb diabetis.

La despesa de les llars al Principal no ha tingut la mateixa evolució que als dos països veïns. Així, si el consum realitzat per les famílies d’Espanya i França va anar en augment des del 2005 fins al 2009, a Andorra l’any passat va disminuir un 9,3%. Així ho exposa l’Enquesta de Pressupostos Familiars feta entre el 2005 i el 2009, que inclou una comparativa amb els països de l’entorn.

Com si no fos prou dura per les condicions que s’hi ha de patir, per l’exigència de l’itinerari i les altes temperatures que s’han de suportar, els organitzadors de la Titan Desert han decidit endurir el traçat, que s’amplia en un etapa. Com en les anteriors edicions, hi tornarà a haver participació andorrana.

Després de no prendre part en els dos últims enfrontaments de Lliga, Carlinhos podrà tornar a jugar dissabte vinent. Està del tot recuperat de la lesió que va patir, així que es podrà tornar a posar a les ordres dels tècnics per al desplaçament a Jaén.

L’emoció està garantida per a la propera edició de les G.Sèries. Els pilots més destacats no hi faltaran amb la tornada d’un il·lustre com és Marc Gutiérrez, que ha sumat quatre títols en el campionat nacional de velocitat sobre gel. Els canvis en la reglamentació també han provocat que les curses estiguin més igualades que mai.