Avui, dimecres, al vespre, pot tenir lloc un nou episodi, potser digníssim o potser patètic, sobre els darrers moments del sofert Partit Socialdemòcrata d'Andorra. La nova executiva, amb bon criteri, ha convocat un comitè directiu ampliat, amb presència dels candidats i les candidates a aquestes darreres eleccions comunals.

Segur que l'anàlisi de l'executiva sobre els resultats obtinguts serà, com a mínim, un exercici de seriositat, un punt de refl exió i una notable mostra de transparència, vivències a les quals aquest partit dissortadament no està gaire acostumat.

¿Quan s'han fet valoracions vàlides, útils, de les conteses electorals per a la militància del Partit? Mai abans. ¿Quan han estat fetes les refl exions de forma convenient, amb proximitat, amb ganes de crear escola, de sumar sinergies, perquè la militància recuperés l'autoestima i entengués el sentit pràctic de la feina que havia estat fent, anys i anys abans, des de la bona voluntat i, sobretot, des del voluntariat?  Mai abans.

¿És que potser el PS ho devia tot a algun assessor idiota, vingut de fora? És el que lamentablement l'aparell del Partit ha volgut inculcar diversos cops. Sobretot des del 2007. Però resulta que no, que les eleccions les guanyem o les perdem entre totes i entre tots. No les guanya ni les perd una sola persona ni una sola executiva del Partit.

I aquestes eleccions comunals es comencen a perdre quan, a meitat del darrer mandat (del 2009 endavant), a Andorra la Vella no se saben denunciar i aturar les accions que Rosa Ferrer fa per adulterar la majoria i convertir-la en minoria de forma progressiva, capgirant les millores socials i la contenció pressupostària assolides pels consellers de Comú socialdemòcrates en victòries d'una minoria, inactiva i insatisfeta, que fi nalment ha rebut tota mena d'honors electorals malgrat no haver fet res per merèixer-los; quan, a Encamp, no se sap buscar, formar ni impulsar un veritable substitut del cònsol sortint i del seu bon llegat de feina desenvolupada, almenys fi ns aquell moment, malgrat tots els entrebancs i les astúcies de dos dels germans Dallerès; quan, a Ordino, fruit d'una profunda distracció ideològica de l'Esteve López, es du endavant una cacera de bruixes per fer
d'aquell comitè local el més socialista de tots els comitès, asfi xiant la consolidació de persones i maneres de treballar més properes a la gent d'aquella parròquia. És -els ho dic igual de clar que quan parlo amb el meu gos- molt fàcil abandonar el Partit Socialdemòcrata quan ja no et pot oferir un sucós sou de subsíndic. ¿Oi?

Les cadires es podreixen, igual que les persones. Els valors, no. Tant és que ens referim a valors liberals, comunistes, socialdemòcrates o només econòmics. Els valors atrauen valors. El problema radica quan qui guanya unes eleccions no té valors. O el seu valor primordial és la seva persona; no la persona a la qual diu voler servir. I, a més, no hi ha sufi cient programa o directament no hi ha programa ni raonaments democràtics per sostenir-lo.

Si, a més, hi afegim inexperiència, poca fusta de gestor públic i poc interès per sacrifi car-se, el resultat -ja sigui al Govern, en un comú o en un grup parlamentari qualsevol- només pot ser profundament catastròfic. …Sempre es podran escudar (alguns socialdemòcrates també) en la crisi. Que bé que els va a alguns, aquesta crisi!

Abans que militant del PS, sóc catòlic practicant, persona prou noble i treballadora, ciutadà anònim de la ferida i oblidada Santa Coloma, que -si les circumstàncies ho permeten- pretén continuar fent treball polític amb la bona gent amb la qual hem bastit la candidatura del PS+I per la parròquia d'Andorra la Vella.

Hi ha gent que acumulem garrotades de feina i anys treballant a l'ombra perquè d'altres puguin avui brillar: es diguin Jordi Cinca, Rosa Ferrer o Jaume Bartumeu. Tots tenim els mateixos inicis i la mateixa identitat. Tots hem treballat de valent. Però no tots hem arribat als mateixos objectius. Alguns ni tan sols no hem disposat d'objectius. La vida, que és cíclica, i el temps ens separen o ens apropen de la gent. Actualment, m'ha separat de tots tres. Més ara, quan, deu dies després de les comunals, es va fent més nítid que Jordi Cinca o el mateix cap de Govern, Antoni Martí, van estar buscant vots per a la Rosa Ferrer en comptes de ferho per al candidat del seu propi partit, que fi nalment es quedava a menys de 90 vots d'aconseguir el Comú de la capital. Ara s'entén millor que la Rosa Ferrer pugés a festejar el seu triomf electoral a la seu que els demòcrates havien installat  a Encamp. Havia de donar les gràcies. …És de gent educada.

Com es pot observar, en política el més difícil no és lluitar contra els adversaris, la seva documentació o els seus argumentaris, sinó contra els seus excessos i les seves fantasmades. Parlant la gent s'entén, però dient les veritats es perden les amistats. Aquest vespre n'hauré perdut unes quantes més. Segur.

Però l'essencial  per a una higiene democràtica d'àmbit nacional serà conèixer les conclusions i sobretot les noves línies de treball i de formació que l'executiva del Partit Socialdemòcrata i el bon jan del Víctor Naudi  preveuen  per a aquesta opció ideològica que cal fer reviure a Andorra: l'esquerra.

La separació dels poders, gravada en la base de l'Estat de Dret, és la primera i l'última condició de les nostres llibertats.

Sovint la invoquem, ben encertadament, com un principi fundador de la Constitució.

Aquesta mena de línies grogues ideals que delimiten les prerrogatives del legislador, del governant i del jutge són les garants del funcionament de l'Estat de Dret, democràtic i social que estableix la Constitució andorrana.

És ben veritat: allí on aquell que se suposa que ha d'executar les decisions adoptades pel poble sobirà decideix també sobre les lleis es descobreix que una dictadura ha fet fora la democràcia. D'igual manera quan la justícia està en mans del que governa hi ha una confusió de poders que els clàssics grecs ja van anomenar despotisme.

Al llarg de la història del pensament polític Hobbes, Locke, Montesquieu, Rousseau, Sieyes i uns quants altres teòrics van elaborar amb força dificultats el que avui ens sembla una evidència.

La Declaració dels Drets de l'Home de 1789 ho diu senzillament:

«Una societat, en la qual la garantia dels drets no roman assegurada ni la separació de poders determinada, no té cap Constitució».

El mes de juny passat Pierre Rosanvallon, professor al Collège de France i president del taller intel·lectual La Republique des Idées, va publicar a Le Monde (edició del 17 de juny) un article de reflexió sobre la separació de poders en les constitucions modernes.

Exposava que, al seu entendre, cal separar funcionalment acció i control, és a dir Govern i oposició.

Deia Rosanvallon que el món modern necessita poders forts i reactius. Però afegia tot seguit que aquests poders «... han de ser permanentment controlats, els seus projectes i les seves decisions s'han de sotmetre a discussió, les seves accions han de ser avaluades i criticades».

El professor francès precisava encara més el seu pensament i ens deia que, en aquest cas, no es tracta tant de separar els poders sinó més aviat de distingir les posicions. I concloïa així: «l'essencial en aquest sentit és, especialment, donar a l'oposició tots els mitjans necessaris per a que pugui jugar el seu paper d'estimulació i de contestació».

He tornat a llegir l'article de Rosanvallon la vigília del debat de totalitat del pressupost de l'Estat pel 2012, en mig de les presses del Govern de DA per imposar el seu calendari d'urgència en la tramitació del text en seu parlamentària.

Un calendari que el mateix Govern va endarrerir volgudament en presentar el projecte de pressupost el 30 d'octubre quan podia haver-ho fet setmanes abans.

Ara ens volen fer córrer amb la clara finalitat de no deixar marge suficient al Grup parlamentari de l'oposició per analitzar amb el temps necessari el conjunt del projecte de pressupost.

Sabem que precisament el debat sobre el pressupost és el moment àlgid de la contraposició democràtica entre la majoria i l'oposició al Consell General. Per això quan ens adonem que es vol despatxar el debat com si fos un simple tràmit hem de preguntar-nos -i preguntar-los- si al capdavall el que es busca no és res més que diluir el paper del Consell General a la mínima expressió.

És ben evident que el que se'ns demana és una simple adhesió als seus pressupostos.

La qualitat de la nostra democràcia necessita un sistema de frens i contrapesos que només esdevé possible amb la divisió i l'equilibri de poders, separats i contraposats.

Però dissortadament, demà ho veurem al Consell General, anem en la mala direcció.

Va acabar en un submarí nuclear onejant una bandera de Greenpeace!
Va ser una operació molt ben preparada. Pensa que va haver-hi una persona que va estar durant un mes en un hotel amb vistes al port estudiant-ho tot. A mi em van trucar només per convocar-me a una reunió a Madrid per explicar-me la missió que teníem. En secret. En aquell moment formava part del Consell de Greenpeace, el màxim òrgan de l’organització.

I a què responia l’assalt?
Un dels objectius és fer fora els elements radioactius dels nostres oceans, i més si és una nau militar. A La Línea van dir que feia segles que esperaven la invasió de Gibraltar i ens van felicitar i tot.

No m’ha acabat d’explicar com s’ho van fer.
Sabíem que el matí de l’acció, a l’hora d’entrar al port, la guàrdia civil ens podria aturar, i així va ser. Quan ens hi dirigíem amb la furgoneta, amb la desena de persones que érem, vam sentir que ens aturaven, i com el xofer explicava als agents que no s’espantessin, que volíem pujar al submarí nuclear i que no passava res.

Així de fàcil?
Quan van obrir la porta del darrere del vehicle vam veure un sergent veterà i un de jove acabat de sortir de l’acadèmia. El jove li diu: “I ahora que hacemos mi sargento?” I aquest li respon: “Pues que vamos a hacer... Vamos a dejarles ir y a desearles mucha suerte.” Gràcies a ells vam poder completar l’acció.

I d’aquí a l’aigua!
No, no! A l’aigua t’hi tiren els mariners del submarí. De fet només vam poder pujar-hi una noia italiana i jo. Amb la bandera, perquè l’objectiu era fer la foto i llançar el rodet fotogràfic a una altra llanxa perquè una hora més tard es publiqués a tot el món.

I com ho va fer per pujar?
Vaig veure que en una banda de la nau hi faltaven unes rajoles antiradars i hi havia unes escales. Un cop feta la foto, es van despertar els comandos de marina, van venir allà, ens van agafar i a mi personalment un em va dir que saltés i li vaig somriure. També em va somriure i em va empènyer a l’aigua.

Ara ja no és activista de Greenpeace.
No. Em van expulsar per dir el que pensava. No estava d’acord que hi hagués gent que volia salvar el món de 9 a 1 i de 3 a 7.

Però no va acabar aquí la seva activitat.
Estant al sofà de casa, el 1992, quan la penúria a Etiòpia, vaig creure que potser jo podia ajudar aquesta gent i vaig començar un procés llarg a Médecins Sans Frontières. Vaig pensar que sent andorrà, amb el domini de les llengües que tenim, podia ser útil.

També va fer missions?
Vaig estar a Moçambic, que és un lloc bestial, però amb una vida duríssima. I dels primers a arribar a l’èxode dels hutus fugint dels tutsis. Animo la gent que s’apunti a una ONG, val la pena per un mateix i pels altres.

Si no hi ha sorpreses de darrera hora ambdós haurien d’estar presents a la cita olímpica –probablement amb invitació– i tre­ballen al Club Natació Mediterrani amb dues competicions a la vista: d’una banda, aquest campionat, que tot i ser en piscina de 25 metres ha de servir per saber l’estat de forma. Després l’Open de primavera de Màlaga, a final de març i principi d’abril, on també hi haurà els millors nedadors del país veí.
“Malgrat que l’objectiu principal són els Jocs, no té sentit treballar tot l’any només per a això i hi ha competicions en què es persegueix arribar en un bon moment i assolir resultats”, va explicar Joan Manel Rull, el tècnic que treballa amb tots dos, a més de Gerard Baldrich i Oriol Cuñat.
La prova madrilenya tindrà un format poc habitual, ja que dura només tres dies, no hi haurà finals i la classificació la marcaran els temps a les sèries. Haciane disputarà estils i potser braça i papallona, mentre que Ramírez estarà en les proves d’esquena –50, 100 i 200–. Rull es va mostrar satisfet pel treball que estan realitzant ambdós al Mediterrani i es va centrar en l’evolució de Ramírez. “Crec que pot fer bons registres en aquesta competició”, va valorar el tècnic.

Bona adaptació
Si Haciane ja té experiència a treballar fora del Principat, per a la jove Ramírez és la primera temporada. “Al principi em va costar una mica acostumar-me a tot això, però ara estic molt a gust en un bon lloc que per exemple em dóna més alternatives horàries per als entrenaments”, va explicar la nedadora, convençuda de poder progressar i millorar marques en el futur.
Els estranys criteris de selecció a l’hora de fer el cribratge per als Jocs de Londres els tenen a ambdós una mica despistats, perquè es podria donar la possibilitat que assolir una mínima B els acabés barrant el pas i en canvi sí que tenen garantida la presència per invitació. Haciane va reflexionar que “les mínimes no són fàcils, però a més hi ha aquesta circumstància tan estranya. De totes maneres, és impossible tirar-te a la piscina pensant que no vols millorar”.

EL CAMPIONAT DELS PETATS ESTATS, UNA OCASIÓ PER COMPETIR A CASA

Juntament amb alguna competició amb el club, una altra de les cites que Haciane i Ramírez tenen marcada al calendari és el tercer Campionat dels petits estats, que a principi de juny acollirà la piscina dels Serradells. Malgrat que probablement no arribin en el millor estat per la proximitat dels Jocs, servirà per a la posada a punt amb vista a Londres i a més hi haurà competitivitat, tenint en compte que serà la darrera oportunitat per als nedadors dels països participants per assolir la mínima olímpica. La competició està auspiciada per la Lliga Europea de Natació (LEN) i té un format Open que pot afegir participants i nivell.

La rebuda d’aquesta energia tan especial de l’esperit del Nadal cal que sigui de manera senzilla, sense tantes complicacions. Dies abans de l’arribada arreglem la nostra llar, ho ordenem tot, rebutjant coses que no s’usen, objectes vells, trencats, i deixem-hi la bellesa, la novetat, que brilli la llum de la prosperitat, salut i felicitat.
El meravellós i màgic esperit del Nadal arriba amb un sol missatge: omplir d’amor els nostres espais interns perquè sorgeixi la nostra veritable riquesa: la capacitat que tenim per actuar i assolir sempre els nostres objectius materials, espirituals i professionals, i convertir-nos en éssers realment pròspers i feliços.
I quina millor manera de felicitar el Nadal a tots els mitjans de comunicació, a l’equip directiu i als professionals, periodistes i tècnics que treballen per a la magnífica publicació que mes a mes ens obsequia amb infinitat de notícies i informacions de gran interès per a totes i cadascuna de les persones grans i per als professionals.
Un any més arriba el Nadal i les felicitacions.
Saber estar estableix que sempre s’ha de felicitar el Nadal en aquestes dates a tots aquells amb qui tinguem contacte, ja sigui oralment o per escrit.
En l’actualitat hi ha múltiples opcions per a tots aquells que vulguin felicitar les festes per escrit: SMS, MMS, correu electrònic, targetes en línia i les clàssiques postals nadalenques.
De moment, fins que la tec- nologia no ho envaeixi tot i canviïn els costums, el saber estar recomana que les felicitacions escrites es facin per correu tradicional amb una postal redactada a ploma.
M’agrada felicitar la gent que estimo i m’importa cara a cara, sense aquests freds correus electrònics, sense aquest món Facebook, Twitter, cada vegada més semblant a un pati de veïns en què ningú coneix ningú i tots creuen conèixer-se. Curiosa la xarxa en temps de Nadal. Obro el meu correu i m’enlluernen els arbrets plens de làmpades, trineus que pregonen el Nadal o discursos ensopits sobre com de boniques són aquestes dates. Les paraules més repetides aquests dies en els mitjans de comunicació, en els SMS i en les converses privades són pau, felicitat, alegria, amor, salut, prosperitat i sort. Se’ns diu que el Nadal és una “època d’alegria” i un “moment de goig”. Però mentre el Nadal s’acosta, no experimentes de vegades coses gaire allunyades de l’alegria i el goig?
Com menys desesperat estiguis per crear el Nadal perfecte, més temps trobaràs per gaudir-lo.
Com menys estressat i pressionat estiguis, amb més felicitat i alegria s’ompliran els moments que tu i els teus estimats tindreu junts.
El Nadal es gaudeix millor quan no està centrat en les decoracions, regals o festivitats, sinó quan l’amor és el centre.
El Nadal hauria de significar ocupar temps preciós amb la teva família i amics. Té a veure amb el fet d’acariciar i celebrar l’amor que comparteixes.Tristament, l’amor es pot perdre entre el moviment i la bullícia. De vegades està tapat per les decoracions i regals, les compres sense fi, i el sopar de Nadal i el seu contingut.
El Nadal és època de festa, però té a veure amb molt més que això.
El Nadal és època de celebrar el més gran regal donat a la humanitat.
En aquest Nadal, preneu temps per estimar. Us desitjo a tots, de cor, bones festes.

Així doncs, mentre que la despesa per cada veí que fan els comuns ascendeix a 1.350 euros (aquí s’han de tenir en compte aspectes com ara les infraestructures i els serveis que es posen a l’abast de la població), la pressió fiscal per persona en l’àmbit local és de 350 euros.
Es tracta de dades que disten, en part, de les dels països veïns. L’estudi, que fa una comparativa amb la situació econòmica de les administracions locals de França i Espanya, exposa que malgrat que la despesa per habitant que tenen és similar a la d’aquí, la recaptació fiscal és més elevada: cada veí paga uns 500 euros en impostos. “S’ha de tenir en compte que aquí la despesa per persona també inclou uns serveis de què fan ús els turistes”, va ressaltar el cònsol major d’Encamp, Miquel Alís, que al costat de l’homòleg d’Ordino, Ventura Espot, va excercir de portaveu de la reunió. Com també va recordar que les corporacions locals estan assumint avui serveis “que no els pertoca donar” –ara s’està en ple debat amb el Govern sobre les competències i les transferències i què pertoca a qui– i que en el futur segurament els haurà de cobrar”. De fet, l’estudi conclou que de manera progressiva els comuns hauran d’anar apujant el preu dels serveis, de què també fan ús els turistes, perquè s’haurien de poder “autofinançar”.

Més endeutats que els veïns
L’informe –ahir només se’n van presentar unes pinzellades– es fixa, a més, en els nivells de deute que acumulen els set comuns, i conclou que “són molt més elevats” que les administracions ter­ritorials espanyoles i franceses. “És un problema”, va admetre Alís. El principal argument que Saez exposa per explicar l’endeutament andorrà és l’impositiu legal derivat de les transferències del Govern: prop del 80% dels diners que reben els comuns s’han de destinar a inversió i la resta a despeses corrents, quan a França i a Espanya la situació és just la inversa. “I la causa d’aquest deute pot venir per aquí, perquè s’ha invertit en infraestructures que després han generat una despesa”, va declarar l’encampadà. Aquesta obligatorietat de destinar la major part de les transferències a inversió, però, podria canviar en breu si les converses encetades aquest mandat entre les parròquies i l’executiu arriben a bon port. “No hi ha d’haver cap problema perquè es modifiqui; l’actual cap de Govern va participar en el debat quan era cònsol i difícilment podria canviar d’argument ara”, va afegir-hi Espot.

24.000 EUROS PER A ANDORRA TURISME

Les parròquies destinaran l’any que ve 24.000 euros a Andorra Turisme, una mica més del pressupost que hi han dedicat enguany (19.770 euros). És l’aportació que ha demanat el Govern als comuns, tot i que s’ha plantejat cert “problema” en algunes administracions locals perquè ja han aprovat els seus pressupostos i no ho havien previst. El titular de Turisme, Francesc Camp, va comparèixer davant dels cònsols per exposar les directrius per al 2012 del ministeri, que comptarà amb 15,5 milions de pressupost.

El Govern ha alertat de les irregularitats detectades en pròtesis mamàries de l’empresa Poly Implant i recomana a les dones que tenen aquest tipus d’implants que vagin al seu metge per fer-se revisions.

Tot i que des de fa uns tres anys s’ha anat reduint, l’endeutament dels comuns continua sent molt elevat i supera el nivell dels governs locals de França i Espanya. Així ho indica l’estudi sobre el finançament encomanat per les corporacions a Xavier Sáez.