En paraules d’un banquer d’Andorra, “si ets dels EUA saps que en cas de problemes el teu govern té l’obligació d’enviar-te la cinquena flota o els marines, si és necessari, a qualsevol racó perdut del món”. El servei té el revers de la moneda. Un nord-americà paga impostos als Estats Units resideixi on resideixi.
El model impositiu dels EUA per als nacionals que viuen a fora (Fatca: Foreign Account Tax Compliance Act) surt a la llum arran de la clàusula que França ha introduït en el redactat del conveni de no doble imposició (CDI) signat amb Andorra. París, més enllà de la victòria d’Hollande, està treballant de forma decidida per canviar el model tributari. L’exemple és el nord-americà. Berçy té instruccions d’anar implementant el nou esperit. Bàsicament la clàusula de la polèmica cita literalment que “França pot imposar les persones físiques residents a Andorra com si aquest conveni no existís. Quan la legislació fiscal francesa permeti l’aplicació d’aquesta disposició les autoritats competents dels estats contractants regularan de comú acord la seva aplicació”.
Però quin és el model dels Estats Units? El consultor Jaume Sabaté explica que en el model europeu “un espanyol o un francès que viuen a l’exterior paguen impostos allà on resideixen fiscalment i en el seu país d’origen només tributen per les rendes que generin dins del territori, mai per les de fora”. El ciutadà dels EUA paga els impostos “que li correspondria abonar als Estats Units segons els guanys que obté, independentment d’on els ha obtingut”. A nivell pràctic significa que un nord-americà que viu a Espanya (a Andorra no hi ha IRPF) tributa a Madrid, però està obligat a fer una declaració de renda a Washington. Si per la renda que obté segons la Hisenda nord-americana ha de pagar un 30% dels ingressos, s’ha de restar el que ja paga a Espanya. Si ha pagat un 25% d’impostos a Espanya només hauria d’abonar el 5% als Estats Units. En cas que la tributació al país de residència fos superior a la dels EUA no tens, però, dret a devolució.
La pedra angular de tot el sistema es basa en la col·laboració de la banca mundial. Els bancs andorrans, com tota la resta, s’han vist obligats a signar uns documents de transmissió d’informació sobre els comptes de ciutadans americans. En realitat no hi ha alternativa, segons explica el banquer, ja que l’IRS (Internal Revenue Service) que és l’organisme que s’encarrega de la recaptació impositiva “no té cap problema; si no col·labores simplement quedes fora del sistema dòlar”. Portat al carrer significa que no es pot operar en el mercat nord-americà, ni en la borsa i, fins i tot, si hi ha sospites de frau fiscal de ciutadans dels Estats Units en comptes dipositats en aquella entitat, hi ha la possibilitat de ser tancat a la presó en cas de viatjar als Estats Units. Sense anar més lluny, els directius de la totpoderosa Union de Banque Suisse s’han passat una llarga temporada sense poder viatjar al país de les barres i les estrelles per un conflicte sobre comptes a Suïssa sobre els quals no facilitaven informació.
La pregunta del milió és si França podrà o no aplicar una mesura similar algun dia. L’advocat Jean Michel Rascagneres recorda que “els americans han tardat deu anys a implementar el sistema i a França la llei ni tan sols està en estudi”. El fiscalista Joan Olivé manifesta que “hem de tenir en compte que si París decideix taxar tots els nacionals ho farà tant si està en el conveni com si no, perquè és evident que no ho faria només a Andorra”. Però la clàusula segueix sent un problema. Bàsicament per dos motius. El primer per por. En ser Andorra l’únic país que té inclosa la possible taxació en el conveni de no doble imposició els possibles residents passius del país veí s’ho pensaran dues vegades. Aquesta opció el Govern ja la dóna per descomptada partint de la base que l’objectiu del CDI és fer competitives les empreses que s’instal·lin a Andorra i no sacrificar aquest actiu a canvi de residències fiscals. El segon punt és més complex. Si França taxa els nacionals que vinguin a Andorra, una empresa del país veí no podrà portar assalariats francesos perquè acabaran pagant els mateixos impostos que haurien de satisfer al país d’origen.
França tampoc disposa de la potència de foc dels EUA. Un banc podria arriscar-se a obviar el mercat francès, però difícilment l’americà. A més, segons recorda Joan Olivé, la doctrina de Brussel·les és contrària a un nou criteri fiscal. En un mercat intern lliure com l’espai Schengen difícilment França pot establir unilateralment una filosofia impositiva que xoqui amb la de la resta de països membres. “Portat a l’extrem podrien acabar condemnant els treballadors francesos a no sortir a fora”, hi afegeix Olivé.
Un dels dubtes que només podrien desvelar els negociadors passa per conèixer per què Andorra ha estat el primer país que pateix la famosa clàusula. Bàsicament hi ha dues opcions. O s’ha introduït perquè París a partir d’ara imposarà les mateixes condicions i era innegociable o s’ha elegit Andorra perquè era molt més fàcil de convertir-la en conillet d’Índies perquè no té armes amb què oposar-s’hi. Hi ha, però, un detall important, segons recorda Jean Michel Rascagneres, perquè Berçy al cap i a la fi “ha acceptat homologar un sistema fiscal andorrà que ni tan sols està tancat i ha donat per bo que hi haurà un IRPF”. Jaume Sabaté remarca el fet que “un dels problemes de negociar un CDI sense tenir en funcionament un sistema fiscal homologat és que tu també hauràs d’acceptar elements que tampoc encara estiguin en vigor”.
Una de les incògnites importants és saber si el fet que s’hagi introduït la clàusula amb França significa que també s’haurà d’incorporar en futurs convenis de no doble imposició. El més important, amb Espanya, és difícil de predir. D’una banda, segons remarca el banquer, Madrid no ha mostrat cap voluntat de canviar el model de taxació cap al sistema dels Estat Units. D’altra banda, però, amb el conveni amb França a la mà, l’administració espanyola pot decidir que exigeix un conveni amb els mateixos paràmetres que el francès. En resum, si la clàusula és important o innòcua només el temps ho pot assegurar.
LES REACCIONS A LA PROBLEMÀTICA DIVIDEIXEN LA COLÒNIA FRANCESA
L’advocat Jean Pujol va obrir la capsa dels trons qualificant com a “aberració” la clàusula que podria obligar els residents francesos a pagar impostos al seu país d’origen. Les reaccions de Pujol són compartides per una part de la colònia, que considera que al Govern no li ha tremolat la mà a l’hora de “sacrificar” un col·lectiu de residents a canvi del conveni. L’ambaixador, que estava marxant i en setmana de visites acomiadant-se de tothom, va entrar a fons per qualificar Pujol com a “indigne”. Casualment, el representant del Copríncep, Christian Frémont, també passava pel país per acomiadar-se i va mostrar que compartia amb l’ambaixador l’empipament amb Pujol. L’advocat no va ser convidat a la cerimònia de comiat del diplomàtic, tot i ostentar el càrrec de representant dels residents francesos a Andorra. El president de la Unió de francesos a l’estranger, Daniel Bastide, també va ser crític amb l’advocat per considerar “fora de lloc” el to de les crítiques. Bastide també discrepa de la clàusula però considera que hi ha d’altres mitjans per lluitar-hi. L’objectiu és esperar a les eleccions legislatives del juny, quan hi ha una sèrie de diputats que s’elegeixen pels residents francesos a l’estranger. N’hi ha un que sortirà dels francesos d’Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco. Per Bastide és al parlamentari a qui se li ha de trametre la petició perquè actuï davant l’administració francesa per defensar els interessos dels que viuen a fora. Bastide reconeix, però, que a nivell intern els residents veuen el tema amb molta preocupació.