I el tema no va ben bé per aquí a la realitat. Per comprovar-ho in situ em trasllado al festival de Nadal de l’escola espanyola de Ciutat de Valls. Actuen els meus nebots Joel i Ivan, així que jo també participaré una mica en les cascades de bava que els adults vessarem al terra de la sala d’actes del Centre de Congresos d’Andorra la Vella. Hi ha una bona entrada, unes 500 persones ben bones. Les tres primeres files estan reservades als alumnes, els protagonistes de la nit. Diversos professors els vigilen amb la tensió pròpia dels guardaespatlles del president dels Estats Units. I no m’estranya perquè els nens i nenes no paren en els instants previs, creant una remor aguda i constant de crits i confidències de fila a fila. Estan excitats i és normal, en uns minuts ocuparan l’escenari. Els tres primers a fer-ho són els presentadors. Christian, Joao Víctor i Judith fan bon equip, tot i que en la primera intervenció són presoners del paper on llegeixen tot el que diuen, ni que sigui només bona nit. Tornant als professors, és admirable veure les múltiples reconversions laborals per les quals passen en una nit així. Són tramoistes, directors escènics i regidors de quan acaba i comença cada número. I tot mentre vigilen els petits Jaimitos que, per cert, no hi ha manera que parin.
Els més petits comencen
Després dels tres presentadors, el teló ens mostra els més petits de la nit. Gran ovació i primera oportunitat per observar, miri on miri, dos dels factors que s’aniran repetint. El primer és l’expressió dels familiars, una barreja d’hipnosi plaent, amb una rialla que no acaba de trencar mai del tot. Una mica com si et fan un massatge als peus i a sobre t’emociones. En alguns casos el tema arriba al plor. El segon factor és tecnològic: 4.000 càmeres de fotos i de vídeo que apareixen tot d’una. Hi ha més flaixos que al Camp Nou quan surt el Barça. A tot això a l’escenari ja estan els crios de 3 i 4 anys. Jo hi tinc l’Ivan, per la qual cosa, i tot i que intenti obsevar la resta, segur que també acabo posant la mateixa cara. Els petitets canten la nadala Esta noche nace el niño, alguns vestits de pastorets. El cor és encantador. Tant se val si la segona estrofa costa més que la primera o si sempre n’hi ha algun que li fica el dit a l’ull a l’altre. La vergonyeta pròpia de l’edat fa que el so resultant siguin uns dolços i gens estridents violinets que passen per la lletra sense aturar-se gaire però que li despertarien l’esperit nadalenc a Mr. Scrooge en una mala tarda. Ovació encesa, pluja de flaixos, baixa el teló.
Musical animalístic
Els tres presentadors, cada cop més dominadors de l’espai, donen pas als alumnes de primer i segon. Els espectadors, sense saber-ho, estem a punt d’assistir a una ambiciosa representació d’una faula nadalenca. D’una banda, dos excel·lents narradors, de l’altra, música en directe amb el meu nebot Joel en el paper de prometedor percussionista i tot de nens i nenes caracteritzats de diversos animals. Els narradors donen la tensió dramàtica, els músics hi aporten l’emoció i els animals tenen un text curt però intens. S’ha de remarcar que les frases dels deliciosos animalets no sempre les formen paraules perquè per aportar realisme els intèrprets arrisquen i podem escoltar un canari o una aranya fent sorolls que posen els pèls de punta. Per cert, el xicot que fa de canari té tota la meva simpatia i soladaritat perquè li queden anys de bromes dels companys de classe sobre com li queda la disfressa. Ànims. Acabat el número, apareixen els de tercer, que van sobre segur. El tema del club Super3 No tinc por és un omplepistes. Tots els xavals dins i fora de l’escenari canten la tornada com gladiadors. Els nens no tenen por. Bona notícia tal com estan les coses i com sembla que pinta el futur.
‘Nadal, navidad, natal, noel, christmas’
La darrera part, la dels més grans, és la multicultural. Un grup d’alumnes aposten per la poesia en portuguès, una bona idea tenint en compte que moltes de les famílies són lusitanes. En plena demostració rapsòdica un dels alumnes té un moment Luis Moya –“Trata de arrancarlo por Dios!”–. Es queda aturat entre dues frases. Quan se’n surt el pare, orgullós, crida: “Ale tus huevos!” No em vull imaginar el progenitor en qüestió si estiguéssim en un partit de futbol. També hi ha número musical en anglès, dels més aconseguits i meritoris. I un altre en francès amb la presentació mundial del teclista Chistian da Costa. L’espectacle ha tingut de tot però potser li falta, fins al moment, una mica d’irreverència. Uns ratolins, així van vestits, ens presenten el rap El lado más sucio del corazón, que no hauria desmerescut per res alguns dels hits del grup Parchís a la meva època. Darrera pujada i baixada de teló de la gala. Sonen els acords de la cançó You spin my heat right round, un dels temes de la pel·lícula Resacón en las Vegas. Bravo! Una mica de dissidència contra el bonisme sempre va bé. Almenys no acabarem amb All I want for you in Chirstmas, fet que m’estava tement des del principi. Coreografia ben aconseguida dels més grandets amb dues noies a la part de davant en el paper de vedets. Ben guapes i desimboltes despisten bastant els nois de darrere, que confirmen que de generació en generació és impossible poder canviar segons quines màximes històriques, elles sempre ballen molt millor.
Tot bé. Moltes emocions. Dos milions de fotos fetes i pares, mares i àvies fent petons de ventosa a les criatures, contentes sobretot perquè vénen les vacances.
|
Català 
Castellano
Français
English
|
0 
