Les rendes de la propietat i del capital financer especulatiu tenen molta bona premsa i són objecte de freqüents discursos de lloança i glorificació per part de polítics, periodistes i, essent gent poc inclinada a la falsa modèstia, per part d’ells mateixos. Els rics capitalistes i els propietaris «tenen» -per definició- iniciativa, cerquen oportunitats, són creatius, creen riquesa, arrisquen els «seus» diners, innoven i «donen» feina al poble.
Contràriament, el treball assalariat no mereix panegírics, se’l tracta exclusivament com un cost que no afegeix valor, quan no resta riquesa, sovint superflu i prescindible, altres vegades fàcilment substituïble, però sempre car i sobrevalorat.
L’ofensiva globalitzada contra el treball assalariat impulsada per capital financer i els seus instruments (FMI, BM, BCE, OCDE, etcètera), ha recollit la darrera setmana tres grans «èxits» a Portugal, Grècia i Espanya. Els trofeus conquerits pels ultraliberals han estat quantiosos: lleis per baixar els salaris, per intensificar la rotació en el "mercat" de treball, i per debilitar -encara més!-l’estabilitat laboral.
El més greu és que aquesta contrareforma es fa pràcticament sense oposició, sense debat, sense opinions disconformes.
Al filòsof francès Louis Altusser li agradava repetir que la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant; i avui la classe mundialment dominant és el «capital financer» entès com el grup social el patrimoni i ingressos del qual depèn directament dels moviments dels instruments financers en els diferents mercats del món)*).
Aquesta ideologia es crea i reprodueix als thinks tanks globals i també, als casolans; a les grans cimeres mundials o regionals i a les rodes de premsa dels governs de microestats com el nostre; a Davos, a les reunions del club de Bildeberg, però també a les avorrides conferències patrocinades per entitats bancàries i organitzacions empresarials del país. La premsa més conservadora la difon sense deixar cap escletxa per l’aparició d’opinions disconformes; la premsa moderada consagra el 90% del seu espai a la difusió d’aquesta ideologia i només d’una manera vergonyant inclou les opinions d’alguns crítics al pensament dominant (Stiglitz, Birnbaum i Krugman).
En aquesta difusió i amplificació de la ideologia dominant, a la premsa més conservadora (o francament reaccionària) li ha sortit un col·laborador gratuït i veritablement impagable: la majoria de les denominades «xarxes socials» són una caixa de ressonància que recicla les construccions ideològiques del pensament únic, en lloc de fomentar l’expressió d’opinions crítiques. Tornem a estar a «l’ombra de les majories silencioses» com deia el filòsof i sociòleg Jean Baudrillard; la diferència és que avui les majories silencioses sembla que ja no són mudes, sembla que tenen opinió pròpia. Però això és nomes un miratge; malgrat les eines tecnològiques de que disposen, el seu comportament és com el de les masses afàsiques que descrivia Baudrillard: continuen sent inèrcia, el poder de lo neutre, només fan que reciclar, en l’absència de pensament crític, les consignes i els dogmes de la ideologia dominant.
Avui, més que mai es comprova l’error de la profecia del filòsof canadenc McLuhan: el mitjà (Internet i les xarxes) no imprimeix un caràcter distintiu al missatge. Les ideologies contrareformistes tant si es vehiculen des dels púlpits, dels diaris color salmó, de les ràdios episcopals, dels diaris de la caverna, de les televisions de l’extrema dreta o des del «twiter», el «facebook» o els comentaris de la premsa digital, només aporten banalitat, inèrcia, conformisme i apoliticisme. La fascinació badoca pels mitjans moderns pot arribar a neutralitzar la veritat en profit del simulacre, però mai acaba de convertir el mitjà en missatge.
El fals debat -reacció en cadena dirigida- sobre els augments dels salaris dels cònsols andorrans, ha estat una bona mostra de l’engany (auto?) de les «majories silencioses» que, fascinades pel «poder» que els dóna la xarxa, acaben per creure que estan fent crítica quan només estan reciclant de manera tautològica i circular els dogmes del pensament únic que com una pastanaga els hi van posant els manipuladors davant els nassos.
Estic d’acord que el sou dels cònsols andorrans era i és excessiu, però no tinc cap dificultat en mantenir que no es pot comparar el sou -única renda- d’un cònsol, amb el sou de l’antic cònsol que compatibilitzava la seva activitat política amb la dedicació als seus negocis, o sigui amb l’obtenció d’altres rendes empresarials. No es pot comparar el sou de Rosa Ferrer que dedica més de dotze hores de treball diàries, set dies sobre set, amb el salari d’altres cònsols que anaven o «van» al comú unes quantes hores tres dies per setmana i la resta del temps la dediquen a la gestió dels seus negocis particulars.
Cap dels centenars de posts publicats que he pogut llegir ha intentat sortir de la banalitat, de la indignació moral dirigida. ¿Hem de creure que les «majories silencioses» desconeixen que la dedicació - qualitativa i quantitativa- dels diferents cònsols no és la mateixa? ¿És possible que els sindicats de funcionaris no sàpiguen que Torrentallé no és l’únic cònsol amb doble remuneració? ¿O és que les altres rendes dels cònsols-empresaris són més legítimes que el doble sou de Torrentallé?
Els bloggers i usuaris de les «xarxes socials», amb la seva crítica -legítima- però mancada de matisos, no fan més que donar arguments als que volen desprestigiar (i abaratir) el treball assalariat. Més greu és encara la ceguesa dels sindicats que no han sabut veure en la crítica moralista a Gil, Torrentallé, Marín i Calvet un avançament del que està a punt d’arribar als col·lectius que tenen obligació de defensar.
(*) Ángel Vilariño, 2011. «La crisis financiera: orígenes y desencadenantes» ( a Economía política de la crisis- Editorial Complutense)
|
Català 
Castellano
Français
English
|
0 
