La millor versió del BC River Andorra vol seguir marcant diferències amb la resta de conjunts de la categoria i dissabte té una important cita a la pista de l’Oviedo (19.00 hores). El conjunt asturià estava passant per una bona ratxa de resultats fins que la setmana passada va visitar el camp del CB Prat Joventut i va encaixar la derrota més dura de la temporada en caure per un contundent 101-53.

Tot just ha acabat de concloure la Copa del Món d’esquí alpí de Soldeu que ja n’arriba una altra, aquesta vegada de quilòmetre llançat, una espectacular modalitat que es va estrenar a Andorra l’any passat. En tan sols un any la pista Antenes-Pitu Figueras ha passat a formar part del màxim calendari d’aquesta especialitat. Serà els dies 25 i 26 d’aquest mes.

Entre aquest dijous i divendres, Hammarberg s'entrevistarà també amb el ministre d'Afers Estrangers, Gilbert Saboya; el ministre de Justícia i Interior, Marc Vila; i la ministra de Salut i Benestar, Cristina Rodríguez, així com amb diverses ONG del Principat i pronunciarà una ponència a la Universitat d'Andorra.
Després del seu viatge, el comissari emetrà un comunicat amb les conclusions extretes sobre la situació dels drets humans a Andorra, en base als tres paràmetres establerts (violència domèstica, la discriminació i el sistema de control dels drets humans).

O com fer miolar la llebre a Encamp per justificar l'arbitrarietat

Mentre UP+DA ens venia la llebre durant la campanya de la necessària contenció de la despesa en l'apartat dels recursos humans i criticava a bastament contractacions dutes a terme per l'anterior corporació, que diuen que no eren necessàries, no els ha calgut gaires dies per ensenyar el llautó -permetin- me l'expressió- de l'arbitrarietat més absoluta.

En la sessió del 19 de gener del 2012 el consell de comú va aprovar el funcionament de les comissions permanents. L'article 10 d'aquest document recull que en les reunions de les comissions s'informarà de les qüestions que afectin temes d'organització de personal, però les propostes sobre aquesta matèria les trametran per escrit conjuntament els presidents de les comissions i el cap del departament afectat al departament de Recursos Humans que, si escau, en proposarà la resolució a la junta de govern.

Uns dies més tard, i amb la voluntat -diuen- de dotar els responsables dels departaments de l'autonomia necessària per a la correcta gestió del personal al seu càrrec, van acordar proposar al consell de comú l'aprovació de la modificació d'aquell apartat fent-ne desaparèixer la responsabilitat dels presidents en la signatura de la dita documentació. Excel·lent iniciativa si la voluntat real és aquesta, però si l'objectiu és que la junta de govern no hagi de prendre un acord en contra del que proposa i signa un conseller responsable d'una comissió: mèu (en el sentit onomatopeic).

En aquest marc, i en la sessió de consell de comú d'aquest dilluns, la companya Eluska Galdós demanava el torn de paraula per copsar de la majoria els criteris que utilitzava la junta de govern per acordar una modificació horària d'un treballador. Sé que és una pregunta amb resposta fàcil, però quan la resposta pot fer-te posar de peus a la galleda i descobrir que ens han donat gat per llebre, la millor opció és mirar els companys de la majoria perquè confirmin que també saben fer veure que potser tampoc han entès bé la pregunta. Evidentment, la resposta és clara: la junta de govern valora els criteris que els responsables de cada departament els posen damunt la taula. Només faltaria.

Arribats a aquest punt jo em demano: si la junta de govern acorda la modificació horària d'un eventual perquè l'informe diu que cal reduir de 30 a 20 hores l'horari d'un treballador perquè no hi ha prou feina, ¿per què acorda mantenir a raó de 40 hores setmanals un treballador eventual d'un altre departament si l'informe, signat pels responsables del departament i el president de la comissió, diu que amb una jornada de 20 hores n'hi ha prou? D'entrada, he de dir que ja sap greu haver de recórrer a la redacció d'un breu article perquè algú ens confirmi que sí que s'ha estat arbitrari en la presa d'aquesta decisió, però el que ens sabria més greu de tot plegat és si aquesta arbitrarietat pot ser justificada per alguna d'aquelles raons que faria lleig si es fessin públiques.

Així doncs, si la junta de govern justifica la proposta de modificació de funcionament de les comissions permanents dient que s'ha de dotar d'autonomia els responsables de les àrees per a la correcta gestió del personal al seu càrrec, ¿quina exigència tècnica demanarem al responsable de qualsevol àrea del Comú d'Encamp a l'hora d'elaborar un informe si se sap que la junta de govern l'esquivarà arbitràriament?

Si aquesta és la manera d'aplicar els criteris de prudència i estalvi que es va prometre als ciutadans de la parròquia durant la campanya, demanem que aquests criteris de prudència i estalvi s'apliquin igual per a tots, però sobretot, abans de fer recaure la responsabilitat de les actuacions sobre els comandaments de les àrees, demanem que quan encetin l'estudi per regularitzar la situació del personal eventual i garantir-ne la seguretat en el treball que van prometre, el plat que s'hi cuini sigui llebre de veritat i l'arbitrarietat s'hagi esfumat de la taula de la junta.

Ho va afirmar ahir el president del grup parlamentari de DA, Ladislau Baró, que es va mostrar partidari “de no obrir massa melons” abans de finalitzar-ne d’altres. I aquests altres melons tenen noms i cognoms: obertura econòmica (i tot el que en penja) i reformulació de la Seguretat Social (i tot allò que hi vagi associat). En total, els demòcrates dissenyen un model (de comú acord executiu i legislatiu) a partir de treballar amb una vintena de propostes (projectes i proposicions) de llei damunt la taula. Les normatives que han de permetre l’obertura econòmica, i amb això, suposadament, el creixement de l’economia, estan molt avançades. Al març seran a tràmit parlamentari. I els canvis a la llei de la CASS, subjectes a un pacte d’Estat (encara que “la disposició política per encarar-lo no està al 100%”, segons Baró, per culpa de les files socialdemòcrates) haurien de ser realitat durant aquest any. Amb tanta feina, no hi ha temps per debatre sobre nacionalitat.

Important però...
Ladislau Baró, acompanyat pel president suplent del grup, Daniel Armengol, i les conselleres generals Sílvia Calvó i Meritxell Mateu, va afirmar que el grup analitzarà la proposició de llei presentada pel PS?sobre la nacionalitat. Però va deixar entreveure, o més i tot, que ni tan sols es prendrà en consideració. De fet, el president del grup demòcrata ja va deixar clar que el pròxim període de sessions aquest debat no hi tindrà cabuda. “Sense arribar a un pronunciament definitiu, hem de deixar clar que la llei és important, però no pensem que sigui un tema estrictament prioritari”, va dir Baró, que va explicar que el PS “pot proposar, però no fixar el tempo” parlamentari. Els demòcrates, que en cap moment van referir-se a si els sembla bé rebaixar el temps que cal haver residit al país per tenir accés a la nacionalitat, sí que van considerar que “caldria integrar la reflexió en el marc de les relacions amb Europa”. I que el que és prioritari de veritat és aconseguir que la nacionalitat no sigui una dificultat, una limitació,  a l’hora de poder anar a treballar o a estudiar a l’estranger, per posar dos exemples. I, també, que cal “desin- centivar que hi hagi dobles nacionals”.
Fins a cert punt, la revisió de la Llei de la nacionalitat podria arribar a connectar amb l’obertura econòmica. De fet, aquest va ser l’eix del discurs de la compareixença dels consellers. Exposar quina és la feina que fan i que tot segueix un camí únic que se sustenta en moltes potes que cal crear o modificar. La Llei d’inversió estrangera, la de societats, la de comerç, la d’immigració (amb quotes específiques per cada empresa), la del codi de relacions laborals, la llei del joc o la de la propietat intel·lectual. “Una vintena de lleis que ens interessen als dos.” Al Govern i al grup de DA.

REGULAR RETRIBUCIONS I INCOMPATIBILITATS

Malgrat que és una qüestió sobrevinguda, el president del grup parlamentari de DA, Ladislau Baró, va reconèixer que totes les administracions hauran de reflexionar i regular sobre les retribucions dels càrrecs electes i les incompatibilitats que tenen aquests càrrecs. “Ha suscitat un debat públic intens”, va admetre Baró, que va assegurar que “entenc que el moment obliga a tornar a reflexionar” sobre una qüestió com la de les disconformitats que es va apuntar d’una manera molt suau en el marc del procés constituent. “Hi ha voluntat, com a mínim, de parlar-ne”, va explicar el president demòcrata, que també va afirmar que “cal fer un esforç en regulació de matèries com ara els partits polítics o el finançament”, temes dels quals ja n’haurien parlat
amb el PS.

LA CONTENCIÓ SEGUIRÀ A LA LLEI DE LA FUNCIÓ PÚBLICA

“La Llei de la Funció Pública també és una de les lleis que ens agradaria tractar durant aquest any.” El president del grup demòcrata, Ladislau Baró, va explicar que la reforma de l’administració ha d’anar molt més enllà de les mesures de contenció de la despesa que s’han posat damunt la taula a partir d’un altre text legislatiu que té data de caducitat: quan entri en vigor el nou text que ha de regular les funcions, les graelles salarials i tots els altres aspectes relatius als funcionaris. “Les mesures de contenció tindran una continuïtat en una Llei de la Funció Pública més àmplia i no estaran molt més harmonitzades”, va dir Baró.

A MIG CAMÍ ENTRE FUMAR ARREU I PROHIBIR FUMAR

La consellera general demòcrata Sílvia Calvó va deixar entreveure, ahir, que la llei que regularà diversos aspectes relacionats amb el consum del tabac i el reglament que la complementarà establiran en quins llocs es podrà fumar i en quins no. I de quina manera s’hauran d’adequar aquests espais. Per posar un exemple, vindrà a ser una regulació molt semblant a la que hi va haver fins fa un parell d’anys a l’Estat espanyol. Calvó va explicar que el grup està acabant de treballar en les esmenes que es presentaran a la proposició legislativa sorgida de la iniciativa popular. I en què en ser la primera proposta d’aquestes característiques es respectarà “l’essència” de la iniciativa legislativa. I que es preveu que la normativa sigui una realitat abans de l’estiu.

Tema difícil aquest.
Difícil ho és tot. Avui m’han demanat que xerri sobre la situació de persones amb discapacitats psíquiques respecte les últimes voluntats dels seus pares.

A mi em segueix semblant un tema difícil.
Cada cop tenim una preocupació més gran pel que pugui passar després de la mort. I més si es tracta del futur de persones discapacitades. Jo sempre dic que els deixin rendes, si en tenen.

El més normal seria que se’n fes càrrec la família.
La família és l’únic àmbit en el qual se’t valora no pel que tens, no pel que ets, sinó per ser tu mateix. Però no sempre és possible que la família se’n faci càrrec.

I aquí entren les fundacions.
Les fundacions són clau. Li posaré un exemple. Les presons espanyoles estan plenes de presos discapacitats. Sort que hi ha fundacions, si no ningú no s’encar­regaria d’aquestes persones.

Parlem d’Andorra?
És clar que sí. Tinc una certa idea...

Com veu el futur del país?
Andorra ha de ser una espècie de ciutat-estat dins la Unió Europea. Pels habitants, pels quilòmetres quadrats del territori, aquesta és la fórmula ideal i, això sí, mantenint totalment l’autonomia pròpia. Qualsevol altra idea de futur és un absurd polític.  

Se’l veu molt segur.
Ho estic. Caldrà fer-ho amb habilitat, però la força d’Andorra en el futur passa inevitablement per aquí, per integrar-se a la UE com a ciutat-estat. Tot el que no sigui una Europa forta amb institucions sotmeses a control democràtic i una sola veu al món, és decadència i potser gana i tot.

Un excompany meu va fer popular la frase ‘Aquí tothom opina’. Vostè està en una pila de tertúlies mediàtiques, cansa haver d’opinar sempre de tot?
És que no opino de tot, tinc insuficiències intel·lectuals en molts àmbits eh? Però el tema no és aquest.

Quin és?
El problema és que hi ha massa opinió i cada cop menys crònica als mitjans de comunicació. Potser hi ha massa tertúlies però és que ens passem la major part del temps opinant sobre com pensem que haurien de ser les coses i s’explica cada cop menys com són. A part, a les tertúlies que vaig jo, tot sovint parlem del mateix.

Es xerra massa de política?
Hem convertit els polítics en l’ase dels cops, sobretot ho heu fet els periodistes, i això evita que es parli d’altres actors com el sector financer i la mateixa premsa, que tenen una gran concentració de poder. L’escàndol major ara no són els polítics, i tot i que estigui en l’àmbit privat tot té un límit.

Una pregunta recurrent, és cert que tots els notaris són milionaris?
No és cert. Durant un temps ens hem guanyat molt bé la vida per la construcció però ara, precisament per haver tingut massa creixement, ens hem de redimensionar obligatòriament.

Un mes després, el jove esquiador andor­rà, de només 16 anys, va mostrar a les autoritats i el patrocinador principal, la medalla de bronze assolida al supergegant d’Innsbruck. I de pas, Andbanc li va entregar un xec de 6.000 euros com a sorpresa. “Vull continuar treballant i aconseguir més triomfs com aquest o millors. El meu pròxim objectiu serà participar en els Jocs Olímpics d’hivern de Sochi 2014”, va assegurar Joan Verdú, medalla al coll, xec a la mà i somriure d’orella a orella. L’esquiador va estar acompanyat pels seus altres companys de la delegació: Maeva Estévez, Ian Serra i Sara Raméntol. “En un futur tindrem més resultats com aquest perquè aquest és un país d’esquí, de neu i de muntanya”, va indicar el secretari d’Estat d’Esports, Jordi Cerqueda. El seu amic, el president del COA, molt emocionat va deixar aquestes paraules per al record. “El resultat de Joan és de tot l’esforç del país i una fita de la qual hem d’estar orgullosos. Ho vull deixar clar, aquesta és la primera medalla olímpica del nostre país. És històric”, va sentenciar Jaume Martí.

MARÍN MILLORA DE L'ESPATLLA I COMPETIRÀ A STONEHAM

El surfista de neu de la FAE Lluís Marín millora dels seus problemes a l’espatlla i competirà, a partir de diumenge vinent, a Stoneham, en una nova prova de la Copa del Món. “No tinc cap dubte que hi participaré. Tinc millor l’espatlla i tot i que encara tinc dolor la noto més estable”, va comentar des de l’estació canadenca. Marín, que destil·la confiança després de l’excel·lent cinquè lloc a Blue Mountain, no ha deixat de preparar-se, “he estat entrenant suau perquè és el millor per a l’espatlla. Al matí faig surf i a la tarda físic per reforçar la zona”. Marín assegura trobar-se “a gust a la taula i això em dóna confiança, cosa que és important quan un no pot estar al cent per cent”.

Al març es desplaçaran a Burdeus, on formaran part d’un cartell de rock dur duríssim. L’abril els portarà des de la madrilenya sala Caracol a clubs de Castelló i València i al maig, en l’últim dels bolos concertats, recalaran en un club de Xixona.
No pinta malament per a una banda que es va reformular fa un lustre (primer, com a Aftermars) i que estan aconseguint una excel·lent rendibilitat amb el primer treball discogràfic, Fragile Alignments, un àlbum molt ben pensat, cuidat fins al detall més minso i que van plantejar com un disc conceptual. Rendibilitzar, diem, perquè han obtingut fort ressò a les xarxes socials que apleguen els seguidors d’un estil potser minoritari però amb un públic fidel. Van aconseguir distribuïdors internacionals i algunes de les còpies –digitals, però també físiques– s’han dispersat entre aficionats de punts tan distants com països de l’Amèrica Llatina, Estats Units o Austràlia. També han aconseguit col·locar productes de merchandising –samarretes, aquest tipus de coses–. Hi ha hagut boca-orella i bastant difusió en webs especialitzades.

Satisfets, òbviament
Contents? És clar, admet Verdeguer, to i que matisa que no és que s’hagin convertit en supervendes precisament: “Ens ho hem currat molt, perquè si no t’espaviles, ningú et regala res. Però que tampoc es pensi ningú que és que ens posarem a viure d’això, no ens donaria ni per l’autogestió de la banda.” Els números són magres, i per engegar el projecte, explicava en aquell moment Verdeguer al Diari, ja van fer una inversió d’uns deu mil euros, procedents dels estalvis personals.
En aquest moment dolç de la seva trajectòria, Nami s’enfronta a una conjuntura incerta, després d’aquelles sonades denúncies contra músics que actuaven en festes de Cap d’Any. “Però els nostres guanys, a l’hora de la veritat, són testimonials. Ja ens agradaria, ja, a nosaltres, tenir uns ingressos com per haver de cotitzar per ells.”
La ressonància de Nami a l’exterior –en aquests cercles tan concrets, això sí– no és una novetat entre les bandes de metal. del Principat. Segueixen l’estela de Persefone, referent i vaixell insígnia, que va culminar aquella gira pertot Europa de la mà d’Obituary, una de les bandes emblemàtiques en aquest segment del rock.
Per a ells, explica Miguel Espinosa, no hi ha directes en perspectiva, perquè tots els seus esforços els centren ara per ara a preparar el següent treball d’estudi, que serà el quart i seguirà Shin-ken una picada d’ullet a la iconografia nipona. “Esperem acabar-lo en un parell de mesos i de seguida ens posarem a buscar discogràfica”, apunta Espinosa, abans d’advertir que prefereixen no avançar molts detalls sobre l’evolució sonora, continguts temàtics, etcètera: “Qüestió de màrqueting, també a les discogràfiques els agrada que hi hagi una mica d’intriga.” Sí es deixa treure que serà un altre pas en la seva evolució sonora: “Estem molt més atents a la composició i serà un disc en general més complicat, més dur, més tècnic.”
De moment, per tant, no hi ha directes a la vista. Tenien una actuació a Barcelona, justament al costat de Nami, al desembre; però ha quedat cancel·lada. La Ciutat Comtal segueix sent, doncs, l’assignatura pendent de Persefone. “De cara                   a l’estiu, quan tinguem alguna cosa nova, ens ho haurem de plantejar, perquè si no acabarem un pèl ro- vellats.”

I INNUENDO S'OBRE PAS DES DE VALÈNCIA

En un panorama ja ben nodrit mira d’obrir-se pas un nouvingut: Hèctor Pérez, punta de llança d’Innuendo, banda valenciana de hard rock que segueix aquell estil Toto, o Europe, que va pegar tan fort als vuitanta i principi del noranta. Un grapat de músics valencians amb teclista alacantí i baixista italià que aposta per una versió menys dura que la que es practica al Principat –“no és que ens hi guanyem la vida, però el nostre estil és una mica més comercial” dins de la minoria–. En el seu cas, intenten plantar un peu al país, amb el primer disc sota el braç, Bipolars.